La Biblioteca d'AMPLI #10: El disco que casi acaba con Los Planetas

Vivim un temps -ara!- en què donades les possibiltats tècniques de creació i publiació sembla tan interessant exhibir el procés de creació d'una obra com l'obra mateixa. Temps de making of.

Pensem en discos recents, de l'últim de Radiohead a Antònia Font, de Sufjan Stevens a Pat Metheny. No seria interessant com es van elaborar? Un cop sentits, i confirmat l'interés que ens provoquem ens agradaria saber-ne més, perquè l'aficionat a la música és voraç: quins efectes es van usar, com es va arribar a tal arranjament, d'on va sortir la lletra, perquè es va posar aquest ordre a les cançons, qui va ser el tècnic, quines decisions van prendre, què va quedar fora... Tot el que no aporta Spotify, vaja.

El que us presentem ara comença així:

És la història de Una semana en el motor de un autobús és un dels millors discos de Los Planetas i un dels millors del pop-rock independent del país. La seva gestació va ser un procés complex que gairabé acaba amb la banda. Trobareu una bona crítica a la Fonoteca, aquí, d'on extraiem aquest fragment de les condicions en que es va gravar el disc:

"Unos Planetas al borde de la disolución, con problemas personales, con miembros de la banda en constante mutación, con una relación con su discográfica al filo del cisma, asumiendo que nunca llegarán a ser unas estrellas del rock nacional a la altura de Nirvana en el internacional. Tras el tropezón artístico y comercial de “Pop” (RCA, 1996), arrastrándose en conciertos infames, llenos de baches derivados de los problemas de salud entre algunos de los componentes del grupo... o sea, en el peor momento posible."

El periodista Nando Cruz ha escrit aquesta història en un llibre que es llegeix casi com una novel·la amb intrigues, dubtes, drogues, música, ambicions, interessos... Està prologat per Julieta Venegas i duu un epíleg de Julián Rodríguez. En vam fer una audició comentada, que us vam aunciar aquí.

Està editat per Lengua de Trapo i forma part d'una col·lecció documental que pretén mostrar la gestació de grans discos de la història del pop/rock nacional. Podeu veure tota la informació aquí. Ja han editat un llibre sobre Omega, d'Enrique Morente, i anuncien la preparació de Lujo Ibérico (Mala Rodríguez), Honestidad Brutal (Andrés Calamaro), El Estado de las Cosas (Kortatu) i Cajas de Música difíciles de parar (Nacho Vegas). Aquesta col·lecció pot ser una de les alegries pels amants de la música pels pròxims anys. Però centrem-nos en Los Planetas.

Gràcies al llibre recuperem el moment embrionari del disc, amb una diàspora de membres (van marxar la baixista i el bateria) i un dels membres fundacionals amb severs problemes de drogadicció. Una cruïlla difícil per donar garanties a la companyia discogràfica sobre la seva nova inversió. Al llarg del llibre accedim a les claus de creació de cada composició, de cada lletra, de cada detall. Assistim a les 3 negatives de la discogràfica en relació a les maquetes que havíen de transformar-se en el disc.

Es succeeixen els canvis de guitarra, de baixista, de bateria. Apareixen nous temes, descobreixen noves bandes, noves influències. Jota va escribint a cada lletra aquest conflicte: és un disc en que finalment es parla del moment de la pròpia banda al crear-lo. Un disc que inclou a les seves lletres un making of emocional.

És un llibre que és disfruta per la seva claredat, per la significació de cada anècdota, per l'estil ràpid, equidistant i nuclear (el capítol sobre la reunió definitiva amb els directius de RCA, per exemple).

Després de llegir-lo no podem tornar a escoltar igual el disc ni a Los Planetas en general. Ho fem amb més ganes, amb més profunditat, amb una consciència inèdita. I això és un dels mèrits indiscutibles d'aquest llibre i del gest que representa. Tant de bó proliferin aquestes iniciatives i els musictecaris contribuïm a la seva diseminació i difusió.

Nando Cruz també abunda en lúcides reflexions sobre la creació musical i la seva difícil relació amb la indústria, convertint aquesta gravació en particular amb un símbol més general d'aquesta lluita per mantenir una estètica independent dins un entorn d'interessos empresarials.

El disc acaba amb la primera cançó que van composar, la lisèrgica Copa de Europa:

Links:

Los Planetas, la discografia completa via Spotify: Los Planetas
Una semana en el motor de un autobús a Spotify: Los Planetas – Una Semana En El Motor De Un Autobus
Reflexions musicals de Nando Cruz a Nativa: http://www.nativa.cat/category/opinio/el-ruido-de-fondo/
Una bona resssenya del llibre i de l'audició al Vapor Vell: Indinauta

La fonoteca de Belianes, un utilitari amb motor de Ferrari

Una fonoteca es un equipament que trobem avui en dia inclòs dins les nostres modernes i dinàmiques àrees musicals de les diferents biblioteques públiques i que continuen donant servei a la ciutadania en tant que aquesta tingui interès per la música, cosa que penso que es antropològicament inevitable i m'atreviria a dir fins i tot inqüestionable. La Fonoteca que ens ocupa es un cas particular, tant que sovint em fa pensar en la irreductible Gal·lia d'Astèrix, per la excepcionalitat del fet.Primer de tot situem Belianes, es tracta d'un poble de l'Urgell (Lleida) de menys de 600 habitants estès al mig de la terra ferma, escaldat a l'estiu i gebrat a l'hivern.
La biblioteca municipal de Belianes fou constituïda durant el 1978 i transferida a la Generalitat de Catalunya el 1979. L'ajuntament va decidir dotar les seves dependències amb l'infraestructura necessària per a la reproducció de fons sonors de manera confortable, demostrant una sensibilitat vers l'espai sonor excepcional. L'arquitecte que ho feu possible va ser en Daniel Gelabert i Fontova (autor local, conegut també per ser la Biblioteca provincial del estado de Lleida).

Es en aquesta etapa que s'inicia inclús un programa d'enregistraments sonors relacionats amb la Col·lecció Local: Conferències, parlaments, recitals de musica coral, narracions de tradició oral, etc.





L'any 1991 es signa el conveni entre Cultura i l'ajuntament per el qual s'integra la fonoteca a la biblioteca i es formalitzen una sèrie de pactes pels quals es regirà el seu funcionament i la seva promoció. Cal destacar que si bé el servei de la fonoteca no correspon a un municipi d'aquestes característiques (per ràtio d'habitants, etc) es continuarà mantenint excepcionalment.
El mateix any el ple de l'ajuntament decideix donar-li el nom de Tirant lo blanc a la biblioteca, en motiu dels 500 anys de la primera edició del clàssic.




El cert es que durant tots aquests anys, des de finals dels 70 fins a principis del 90, la fonoteca es va anar alimentant de fons molt particulars i eclèctics, sobretot en quant a vinils.
Els K7s i els Cd van anar venint per les dotacions que arribaven de serveis centrals, però el gran volum dels vinils sospito que no va ser així, a dia d'avui encara no n'he tret l'entrellat, però el cert es que hi son.
El llistat de K7s i Cds queda reflectit en un llibret d'unes 50 pàgines editat amb molt bon gust i distribuït entre els vilatans el mateix any olímpic.

Open publication - Free publishing - More catalog

Tots els documents estan perfectament catalogats en les seves fitxes al catàleg de matèries, autors, i títols, consultables in situ.


L'equipament disposa de dos espais per a audicions, un de personal (o de petits grups) i un col·lectiu en forma de sala d'actes que continua ben vigent avui en dia.


Però ara refresquem el context, recordem com érem al principi dels vuitanta: encara hi havien monedes d'una pesseta, del país de Reagan ens arribava Fama, les olimpíades de Moscú coronaven a l'osset Misha, i el Barça perdia la lliga per culpa aquest cop del segrest d'en Quini.
Lluny dels Ipods, Itunes, Spotifys, Emules, streaming i en definitiva d'internet, ens trobem encara en l'apogeu del vinil, una època daurada que es veu ja des de la plena perspectiva de romanticisme, en la que el gran rebombori tecnològic va ser l'aparició per part de Sony del primer Walkman l'any 1979, encara que la seva popularització no arribaria fins uns quants anys desprès, un cop que el que es va fer popular va ser el seu preu.


Pensem que no podíem tenir tota la música disponible on volíem i com volíem, sinó que no tothom ho tenia tot i molt menys on volia. Els discos passaven de mà en mà, a vegades amb nocturnitat, a vegades amb diürnitat, es portaven a festes, es deixaven amb gran cautela i sols als millors amics, als bars sabies quina música posaven perquè no en tenien d'altra, i no es descobria tot de cop sinó en contagotes. Les audicions s'exprimien i les cares B eren tant rellevants com les cares A. Potser no ens hem adonat però avui en dia hem canviat la manera d'escoltar música: ens hem hagut de reeducar per no caure en el complex de Diògenes, hem hagut d'aprendre a afilar l'instint sel·lectiu.
Però abans, no fa tant hi va haver una vegada, un temps en que fer una audició era una excusa per fer una trobada en grup, per quedar amb amics per escoltar música plegats, per plaer i perquè si. Perquè era una alternativa d'oci tant vàlida com qualsevol altra, o fins i tot millor. Quan quedar amb amics era necessari perquè no sabíem com els hi anava gràcies al Facebook o al mòbil. Aquesta era una època fèrtil d'associacions progressistes, de joves amb iniciativa i ganes de canviar coses, doncs n'havien vist i sentit de molt gruixudes. La fonoteca podia ben bé ser un espai adient per aquest oci cultural i social, un lloc calent, confortable, bonic, i ben equipat.
Qualsevol equipament te sentit quan li ve donat per algú,. Es evident que aquest espai en va tenir i molt, va ser un privilegi per a una petita comunitat que en va treure el profit que en va voler, però avui en dia una part d'aquest sentit ha canviat. La conjuntura es diferent així com els hàbits i les costums. Si bé la sala d'actes continua sent un eix vertebrador de la vida social i en societat del poble, la resta ha quedat un xic desfasat o en desús, per sort cap equip de govern es va desfer del fons de vinils, que avui en dia tindria un sorprenent valor econòmic de sortir al mercat, probablement sense que ningú ho sabés han estat preservadors d'autèntiques joies.
Ara ens trobem en una cruïlla de difícil sortida, com aprofitar aquest potencial més proper al col·leccionisme que a l'ús públic? d'entrada podria estar bé exposar-lo i donar-lo a conèixer, desprès caldrà reflexionar. Qui sap, potser encara hi han molt belianencs interessats a tornar a escoltar el brunzit de l'agulla estimant el plàstic.
Música mestre.

'Estàs fent campana?' : Glam & Gipsy , Pinball & Jukebox, adolescents dels '70

fotograma del film Mouchette

Primera meitat de la dècada dels '70 , qualsevol barri de la ciutat de Barcelona podria servir de marc, però ara ens trobem dins l'àrea que comprén els barris d'Horta, el Turó de la Peira, Vilapiscina, la Torre Llobeta, Virrei Amat, la Guineueta ...

més o menys per aquí

El món, a Barcelona, i no només a la tele, encara semblava pintat en blanc i negre, o més aviat ... semblava de color gris. Franco, el dictador, el cap suprem dels grisos, ja no era més que un vell amargat i delirant, però igual de sanguinari, i tractava de mantenir el seu règim degradat a base de repressió sense contemplacions: censura, persecucions, empresonaments, tortures i execucions. Als barris de la ciutat, però, s'amagava una vida palpitant que combinava la lluita obrera amb les associacions de veïns, els blocs de ciment d'infraestructures lamentables amb una vida social als bars de tapes de cada cantonada, els carrers atrotinats i els descampats insòlits, les places de barri i les boites de mala reputació, les bandes de quinquis i els pantalons acampanats ... els anys 70 i la seva estètica extrema i desafiant.

A principis dels anys 70, Barcelona era una ciutat anèmica, esmorteïda per les sangoneres del franquisme, però amb una creixent població treballadora provinent de qualsevol racó de la península ibèrica, majoritàriament del sud. Un adolescent com jo, notava una estranya desmoralització ambiental, una estranya tristesa que es barrejava amb una curiosa percepció de vida amagada i latent, com esperant alguna cosa.
Al centre de la ciutat hi havia les Rambles, petit univers cosmopolita i familiar a l'hora, els barris del mar: la Ribera, el Gòtic, el Xinu ... carrers foscos i degradats que em provocaven facinació i també por. L'Eixample em semblava fred i antipàtic, no m'agradava gens però, en canvi, m'hi trobava molt a gust quan podia passejar per Gràcia, la Barceloneta o fins i tot alguns carrers de Sants .

I, en un altre lloc, el meu petit món urbà, el de cada dia. Un món de classe treballadora que combinava, jo recordo que amb una mena naturalitat per collons, una cultura popular catalana reprimida i poruga amb exòtiques i estrambòtiques cultures populars d'altres llocs: andalusos, gallecs, aragonesos, murcians, extremenys, valencians, castellans i els gitanos que apareixien i desapareixien a qualsevol lloc quan menys t'ho pensaves. Un món desconcertant, realment. El poti-poti era fonamentalment estrany. Per forçat.

El Bosco d'Horta, el meu cole, estava allà dalt, molt a prop de la muntanya de Collserola, i quedava una mica apartat dels carrers mes costeruts d'Horta, de tal manera que quan sortíem de classe passàvem entre mig de camps i horts encara conreats per les petites cases de pagès que hi havia per allà. Baixant aquells camins, encara rurals, on començava la ciutat ens trobàvem amb els dels altres cursos i d'altres coles, però... aha! fonamentalment amb les nenes! ... les nenes ... en aquells temps la majoria d'escoles no eren mixtes, de manera que aquella estona presentava una de les escasses possibilitats d'apropar-se a elles, i elles a nosaltres. Però recordo que eren molt poquetes les que gosaven entrar al nostre refugi, el bar on ens agradava aturar-nos a passar l'estona. Aquest bar, allà dalt del Carrer d'Horta se'n deia el Rio de Oro i és un dels grans protagonistes d'aquest relat.

Al Rio de Oro es van concentrar importants elements de la meva formació sentimental, la formació que no podia trobar a casa ni dins l'escola: col·legues de generació al voltant d'un pinball (en aquella època en dèiem 'la màquina de millón' o simplement 'el millón' o 'la màquina' )

i, com no, la màquina de discos, la meravellosa jukebox ...

... i com sempre, en qualsevol època, en qualsevol lloc, una banda sonora particular flotant en l'ambient, posant color i sentiment a la vida de les persones.

Podem recordar colors i llocs, amors i dolors, amics i companys, jocs i mals moments, però és la música qui acaba aportant l'electricitat emocional a les nostres neurones, aquell so, aquella tonada, aquell riff, ens transporten directament al record i tornem a viure les sensacions que han anat conformant la nostra vida. En plena adolescència, la innocència barrejada amb la curiositat per descobrir el món activen un al·licient especial per estar ben atents i receptius a qualsevol estímul excitant. Contra el muermo generalitzat de qualsevol moment social, l'adolescent busca una sortida per divertir-se i la música sempre és un refugi perfecte, un codi generacional, una història sentimental compartida amb amics i amors.

És impossible dissociar una música d'un univers social i estètic. Entre 1973 i 1975, el rock va viure uns anys especialment brillants ... i bona part d'ell es trobava dins les màquines de discos. Màquines fonamentals, imprescindibles per entendre a qualsevol adolescent a partir dels anys '50. Màquines que, en l'època que estem recordant, vivien principalment als bars, però també en un altre tipus de llocs: els futbolins i els autos de choque. Hàbitats naturals de dos subgèneres memorables: el gipsy rock i el glam rock.

Tothom deia "els futbolins" però a fora, a la porta, hi constava el ridícul i eufemístic nom de "Salón recreativo" ... grotesc, perquè els futbolins solien ser un lloc bastant perillós. Allà hi trobaves el millor de cada casa, gamberros, ganduls, campaneros o directament desertors de l'escola, chuletas de barri i ... les mítiques bandes de quinquis dels 70's ...

El Vaquilla i el Torete amb dos col·legues d'adolescència,quinquis de llegenda

... poca broma amb les bandes ... als que érem normalillos ens tenien simplement acollonits ... i per la zona entre l'escola i casa meva n'hi havia un munt, cada una amb la seva llegenda terrorífica: la banda del Nico, la banda del Español, los Jarana, los Chamorro, los Pajuelos ... noms a l'alçada del mite, sempre hi havia un perill potencial de trobar-los, però reconec que resultaven fascinants pel que representaven de rebel·lia i llibertat. Als 'Futbolins', entre billars, futbolins pròpiament dits, i altres jocs, hi trobaves les millors màquines de millón i sempre resultaven una perillosa però poderosa temptació i, per si quedava algun dubte, allà era on es podia escoltar sempre el darrer single de gipsy rock en la corresponent màquina de discos que, a diferència dels bars, mai estava en silenci.

Gipsy Rock, rock gitano, també era (i és) el nom del primer LP de Las Grecas, un duet que guanya valor a mida que el temps va passant, gràcies a la seva proposta innovadora i seminal de molts gèneres posteriors. Van enregistrar dos hits espectaculars: Te estoy amando locamente y Soy la que sufre por tu amor, una extraordinaria versió del Elenore del grup nordamericà The Turtles.

 

'te estoy amando locamenti, pero no se como te lo vi a decí ...'

un altre dels clàssics del gènere era El Luis, més underground i més canyero ... Yo te lo digo cantando !!!

o els fantàstics Los Amaya, amb el seu toc de rumba catalana acostant-se al latin rock dels primers Santana ... Caramelos, caramelos, caramelos, llevo ... 'caramelos' ...

Màquines de singles, un duro dues cançons, banda sonora imprescindible i vital ... màquines de coloraines, cridaneres, exagerades, pop cañí, formes anguloses, el paradís del kitsch, la pachanga més terminal, la canya més garrula, més rockera i autèntica, el pop més deliciós i sincer, també dins un escenari intemporal, eternament decadent: anem als autos? ...

Els autos eren, són i seran els autos de xoc, els autochoques, alegria garrula, underground de l'underground, sibaritisme trash, la sal de la sang del barri i el poblat, la cosa ambulant per definició, la música -per fi !!!- a tota hòstia, aparador d'escots i paquets, el cul embotit, aparta que voy! , que passa? eh? que passa? ... als '70 qui manava als autochoques era el Glam Rock, el glam de Gary Glitter i d'Edgar Winter, els T-Rex o la Suzie Quatro ... o la canya de Bambino i El Pelos, contra més raspós i extrem ... millor! ... els violins de Barry White, MSBF, George McCrae i tota la resta l'allau disco estava a punt d'arribar ... les màquines de singles, la música a la carta, les dues cançons amb un duro eren cosa identitària, enrabiada i contundent.

Rock brut vestit de pop amariconat, plataformes de plata, hooligans pentinats de travesti, confusió extrema, garrulos anglesos amb monos brillants, escotats, lluïnt pitrera pecho-lobo, collars de metralla i guitarres Flying-V, ecos de l'Elvis més paleto, rock and roll pur, per a teenagers, per a nenes calentes, per treure pit de ser jove, de no ser com els pares.

Estic parlant, per exemple, d'això: el Frankenstein de l'Edgar Winter a tota castanya als autochoques de Les Basses del Turó de la Peira, quan allò era un descampat on calia fer-se invisible per tal que els de les bandes no et fotessin els quatre centims de la butxaca o senzillament un parell d'hòsties per passar l'estona ...

Edgar Winter Group Frankenstein

o d'això:

Gary Glitter Rock and Roll, Part 2

o d'aquests altres ... bronca a la boite :

The Sweet Ballroom Blitz

Impressionants descàrregues de rock aspre i enganxós i pop sense mesura que ens van identificar amb el nostre temps per sempre més, cançons extraordinàries que convivien harmònicament a la màquina de discos del bar Rio de Oro, entre una partida sense fi al millón cobejat per tots, quan ens sentiem lliures i rebels contra els profes carcamals del cole, quan sabíem que aquelles cançons només les coneixiem nosaltres.

Posa el Daniel de l'Elton! , que no! el Walk on the Wild Side del Lou! , jo no tinc peles, avui et toca a tú!, estic fins als collons de la charnegada aquesta del Bambino hostia!! hi ha una nova del Bowie! ... 'Rebel Rebel'? joder!, posa el durete tio! ...

Si, ... recordar la llista de hits d'aquelles màquines encara em sorprenen per la seva qualitat, de fet, la majoria ja són clàssiques de tots els temps. Si voleu passar una estona amb aquesta música només heu de clicar en la playlist a Spotify al logo que hi ha una mica més avall: hi trobareu més de 4 hores amb una selecció del millors temes en plan glam de gent com Mott the Hople, Alice Cooper, Slade, Brian Eno, David Bowie, Queen, Cockney Rebel, Lou Reed, New York Dolls, Marc Bolan &T Rex, Roxy Music, Wizzard, etc. 

 

 

Icones de la música popular de principis dels '70 que sonaven sense parar en tot aquell univers de charnis, campaneros, quinquis, bars de tapes, futbolins, autochoques i poques ganes d'estar tancat a casa o a classe. Música eternament teen per a teenagers eterns ;-)

Com optimitzar la secció de música de la biblioteca... amb poc pressupost

Biblioteca Vapor Badia, Sabadell

El títol de l'article parla per si mateix ... solucions sensates, tan senzilles com una reflexió de biblioteconomia bàsica. La simple retolació dels prestatges de la col·lecció de CDs i DVDs apareix com una gerra d'aigüa fresca després d'haver fet un camí de pujada a plè sol a través de revolucions digitals i dissenys futuristes d'espais neocívics.

Ens alegra enormement presentar-vos un excel·lent treball a càrrec de la nostra amiga, i col·lega a la biblioteca Vapor Badia de Sabadell, Marthe Himelfarb Hirsch.

Recomanem una lectura atenta a tots els companys responsables de les àrees musicals, i especialment als directors dels equipaments bibliotecaris.

Experiència a la Biblioteca Vapor Badia durant el període 2007-2008

Situació inicial

A la Biblioteca Vapor Badia de Sabadell, com també a d’altres biblioteques municipals centrals i de districte, tenim un fons de música de qualitat, força ampli, molt eclèctic i ple de diverses meravelles. Això no obstant, al Vapor Badia teníem la música poc o gens senyalitzada, molt atapeïda, amb problemes d’ordenació, etc.

El fons que es consultava i sortia més en préstec és el de pop-rock (CD 2), les bandes sonores (CD 520) i algunes seccions de la música del món (CD 0), en especial, la música de Catalunya (CD 091) i la música flamenca (CD 094) . La resta de material sortia poc o molt poc, com era el cas de la música clàssica (CD 3), les partitures i els DVD musicals. A banda, l’ordenació i la localització del fons als prestatges es feia feixuga.

Primera fase: cerca de solucions

Teníem poc temps i poc personal per engegar grans projectes, i pocs diners. Per sort, encara es va poder comprar un parell de bucs per als CD i algun material de papereria. Ens vam plantejar, doncs, en un primer moment, reordenar tota la secció de música amb l’objectiu de fer visibles el fons i la seva classificació, amb l’esperança que es millorés la seva presentació, i que fos més fàcil de localitzar per als usuaris.

Segona fase: esporgada

Amb l’objectiu d’oferir una col·lecció de qualitat i de recuperar espai per poder reordenar i desatapeir el fons, comencem per una bona esporgada. Retirem tot els CD duplicats, els CD promocionals regalats per publicacions diverses que no presenten un grau suficient de qualitat, els CD en molt mal estat i els CD de baixa qualitat editorial o musical (ex: un concert interpretat per una formació menor, gravat malament fa molts anys, o discos dolents “tipus hipermercat” que es colen sovint via donatiu, tipus “Nits de samba”, “Viva el amor”, “Toda la ópera en un CD”, etc ). En el cas de la música clàssica, fem una revisió sistemàtica a les col·leccions antològiques (ex: Enciclopèdia Catalana) d’on eliminem el CD, sempre que tinguem una altra versió millor, editada per un segell discogràfic especialitzat. Aquesta feina, a banda de l’espai recuperat, permet “fotografiar“ el fons que tenim, com també identificar mancances i desequilibris, i ens facilitarà més endavant la seva reorganització.

Tercera fase: reemplaçament

Reemplacem els bucs de CD, procurant que l’organització de l’espai i del mobiliari faciliti una utilització intuïtiva de la sala. Decidim separar la música clàssica en un racó específic a banda, i associar-li la música contemporània, com també la sarsuela i les partitures. També demanem a un fuster que ens abaixi tots els calaixos dels bucs de CD d’uns 10 cm, de manera que s’hi pugui guardar còmodament un DVD a sota (és una feina molt fàcil i ràpida, que qualsevol maneta pot realitzar). L’objectiu és instal·lar-hi els DVDM: a cada número el seu espai de DVDM.
Cas especial per a les partitures: convençuts que la música impresa no s’ha de presentar verticalment al prestatge com els llibres, ja que es torna invisible, decidim reciclar un parell de mobles baixos per a CD o Còmic. Hi col·loquem les partitures com si fossin còmics, amb les portades disposades frontalment a l’usuari, i separades per grans separadors alfabètics fets amb cartró ploma rígid, per mantenir-les en vertical. Les partitures de compositors van per ordre alfabètic, i la resta, van agrupades seguint la mateixa classificació que els CD. Com que moltes porten particel·les, comprem unes fundes “cristal” de mida Folio (superior a Din A4) i obertes per dos cantons per resoldre la diversitat de formats. Així tenim aquest petit fons -gairebé sempre maltractat- endreçat, manejable i molt visible. L’emplacem a prop de la zona CD 3.

Quarta fase: classificació i retolació

Seguint fil per randa les pautes de la Classificació d’enregistraments musicals, però escurçant-la per a l’ús no especialitzat d’una biblioteca pública municipal, i simplificant-ne la terminologia quan escau, decidim estendre bastant el nombre d’entrades utilitzades a sala per ordenar el fons :

CD 0 : Per a les músiques ètniques i populars, utilitzem les entrades geogràfiques de desenes: de 000 a 009, de 010 a 019, de 020 a 029, de 030 a 039 ….fins al 099. Això ens permet ordenar la música del món de manera molt entenedora, tant la que ja tenim a sala, com la que ens pot arribar més endavant.

CD 1 : Per a les músiques de jazz i derivades, utilitzem la tradicional classificació alfabètica però hi intercalem uns petits separadors amb els principals artistes, seguint el model de les grans botigues de discos. També s’identifiquen les subcategories: CD 110/Blues, CD 115/Gospel, CD 180/Soul.

CD 2: Per al pop-rock, classe molt extensa, encara no hem trobat a dia d’avui la manera de desglossar les diferents categories sense entorpir la feina diària. Pel moment, ho deixem endreçat per ordre alfabètic de la primera lletra, conscients que s’hauria de millorar però sense saber com…
CD 5: Per a les músiques funcionals, marquem les categories per a les quals tenim algun fons (ex: Músiques de circ, músiques de ball, bandes sonores ordenades per ordre alfabètic, músiques de relaxació, etc).
CD 6: Textos enregistrats. No tenim prou fons com per a identificar autors, però si es donés el cas, introduiríem separadors.
CD 3 : Tenim un fons molt extens de clàssica. Decidim utilitzar la part superior dels bucs per a la classificació per compositors i la part inferior (calaixos) per a les subdivisions. Habilitem un calaix especial per a Bach i Mozart on mantenim l’ordenació estricta per teixells ja que les obres són considerables i ocupen molt espai. Tindrem d’aquesta manera els compositors ordenats alfabèticament i marcats amb un separador que durà el seu nom (ressaltant només els grans, ja tenim marcats més o menys el 80 %). A sota tindrem les subdivisions, cadascuna marcada amb una formulació simple: CD 300 reculls monotemàtics, CD 301 -309: per època, CD 310-390: per instruments (recitals), etc.

Pròxima a la música clàssica, tindrem el fons de sarsuela i de música contemporània:
CD 512: Sarsuela. De moment sense subdivisió interna, però si augmentés el fons, s’utilitzarien els separadors per compositors.
CD 4: El fons de música contemporània no és gaire extens, però creix regularment. Decidim utilitzar el mateix ordre que per al 3. Conceptualment, el número 4 és, de fet, la prolongació del 3, però conté les peces composades després del 1945. Tindrem, així doncs, una primera part classificada per compositors, ordenats per ordre alfabètic, i una segona part classificada per gèneres: són pocs, principalment músiques de fusió entre contemporània i jazz, contemporània i folk, electrònica, electroacústica, etc.

Cinquena i última fase: Confecció de tots els separadors

Com a alternativa a les peces de metacrilat, podem utilitzar fulls Din-A4 de plàstic semi-rígid que venen a copisteries i papereries per a fer tapes d’enquadernació. És un material molt resistent, molt manejable, i bastant econòmic. Retallat amb guillotina, cada full dóna quatre separadors d’una mida ideal per als CD. S’hi enganxa la retolació impresa, harmonitzant els colors amb el disseny i la imatge de la biblioteca. Finalment es folra el separador amb aironfix. Una solució molt polida consisteix en comprar el plàstic transparent i aplicar la retolació i l’aironfix al dors del separador. Així es llegeix el títol per transparència i el separador queda molt resistent i amb un acabat més professional.

Conclusió i avaluació

Aquesta feina de reorganització i de senyalització, perfectament assumible si s’executa número a número i aprofitant els dies de baixa afluència, ens ha permès, per un cost molt reduït, aportar millores notables:

• Millorar l’índex de préstec de les categories que no sortien gaire o gens, i en especial, la música clàssica, la contemporània, el jazz, les músiques populars de zones geogràfiques i/o cultures poc conegudes, com també els DVDM, fins i tot les partitures. (Encara no podem aportar dades xifrades, però estem analitzant les estadístiques pre-Mil·lenium que permeten un estudi bastant detallat, i comunicarem els resultats en breu.)

• Millorar la imatge de la biblioteca en general: millor senyalització, més ordre, més eficiència.

• Facilitar la tasca dels tècnics a l’hora d’endreçar el fons, com també a l’hora de cercar per document o per temàtica.

• Oferir a l’usuari la possibilitat de ser més autònom a l’hora de fer la seva tria, i de passada alliberar temps del personal de sala.

• Mantenir un control visual permanent sobre l’equilibri i la repartició del fons musical.

Potser val a dir que, engrescats per aquesta experiència positiva, vam aplicar el mateix principi de senyalització mòbil, detallada i “artesanal”, primerament al fons de guies de viatges, destacant les zones geogràfiques, i seguidament al fons de literatura, destacant els autors : la novel·la, la poesia, la narrativa i el teatre.

Cada vegada, hem pogut comprovar que l’extensió de la retolació, a més d’optimitzar l’ordenació, té un efecte inmediat sobre el volum de préstec: el fons surt més. Però el que realment és interessant és que surten documents que abans no es movien del prestatge.

El 31è FiMPT a la biblioteca 'Armand Cardona Torrandell'

Els companys de la biblioteca Armand Cardona Torrandell de Vilanova i la Geltrú volen compartir amb tothom la seva aportació al 31è Festival Internacional de Música Popular i Tradicional.

Amb aquest motiu han publicat un post en el blog de la biblioteca on trobareu tota la informació al respecte, així com una guia on es troba tot el material relacionat amb aquesta edició del FiMPT i que a partir de l'1 de juliol, podeu trobar en format paper acompanyant l’exposició de fons i també en format electrònic al web de les Biblioteques Municipals clicant en el següent enllaç: Xarxa de Biblioteques Municipals de VNG – Guies de lectura. Guia que també reproduïm a continuació.

Guia de lectura - FiMPT 2011

Vasos comunicants #8: Música digital a la biblioteca pública, avui

Seguint el principi dels vasos comunicants, presentem un nou episodi de la sèrie mensual d'intercanvis entre el Franc-Comtat i Catalunya, entre Mediamus i Ampli on, cada primer divendres de mes, l'un publica al blog de l'altre en el mateix moment.

El capítol d'aquest mes, però, és una mica especial i un honor per a nosaltres ja que presentem als lectors d'aquest bloc musictecari un treball veritablement magnífic. Es tracta d'una extensa síntesi, una recopilació i una exposició de les tentatives i experiències que estan funcionant en aquest moment en el camp de la música digital a la biblioteca pública a nivell europeu, principalment França, però també a altres llocs com Hongria, Bèlgica o Catalunya.

Bibliotecaris de sempre, fent la feina bibliotecària de sempre però ara utilitzant també les noves i fascinants eines que ens facilita internet. El moment que vivim és fascinant per a tots aquells que, a més de melòmans, som bibliotecaris i creiem en la importancia de la difusió de la música i l'educació de la cultura musical de la societat, com un important servei de tota biblioteca pública.

Donem la paraula al nostre amic i col·lega Nicolas Blondeau, autor del treball.

*****

Presentació realitzada en el marc de la jornada d'estudi organitzada per l'Agència Accolad en col.laboració amb la Biblioteca del Comtat de Jura (Consell General del Jura), divendres, maig 6, 2011 : "El digital a la biblioteca, evolució o revolució?"

Aquesta intervenció es va donar per invitació de Chantal Fontaines, directora de ACCOLAD (Agence régionale de coopération de Franche-Comté, lecture, audiovisuel et documentation.)

És el fruit d’una vetlla documental realitzada en el si de l’ACIM (Association pour la coopération des professionnels de l’information musicale), del Groupe Bibliothèques Hybrides de l'ABF (Association des Bibliothécaires de France) i seguint els intercanvis de la llista de difussió Discothécaires.

Els exemples s'han extret de la pàgina Bibliothèques musicales hybrides editada online a la wiki Bibliopedia. Aquesta pàgina construeix especialment un repertori de les adreces de les biblioteques i els bibliotecaris en el camp de la música, l'oferta de recursos, serveis digitals i l'accés en línia.

La presentació va tenir com a objectiu identificar 5 temes de la biblioteca músical digital:

1. la col·leció : quines fonts d'informació?
2. la instal·lació : quin disseny, quina escenografia, quin entorn en l'espai, quin material?
3. la questió : com respondre a les expectatives i guiar la recerca de l'usuari?
4. la mediació : quina sensibilització a la cultura musical? quina contribució a l'educació musical?
5. la participació : quina comunicació i quina interacció amb l'usuari en les xarxes socials?

Per manca de temps i man d'espai, hi ha alguns aspectes que no s'han abordat aquí, (com : els drets d'autor, la formació musical assistida per ordinador, els videojocs musicals... ...) hi seran en una propera actualització prevista el 2012. Tampoc han estat esmentades diverses iniciatives interessants actualment en curs en les biblioteques. Aquestes omissions seran corregides en la propera versió

Res no està fixat, res no està jugat, no som més que al començament de l'aventura!

És una gran sort i una gran oportunitat veure els bibliotecaris musicals catalans i francesos reunits al voltant d'aquest tema i també dessitjant compartir les seves experiències per construïr conjuntament una reflexió en xarxa. Vasos comunicants ! :-)

1. La biblioteca musical digital : Organitzadors : Accolad, Bibliothèque départementale du Jura
2. Evolució, revolució
3. La fin del model de la biblioteca de préstec
4. El mercat del disc a la baixa (SNEP)
5. Els préstecs de CD : una baixada, no pas una caiguda (xifres de la mediateca de Dole 2009)
6. La col·lecció
7. Gallica
8. Discothèque Naxos
9. Bibliomédias - JuMEL
10. musicMe – Calice68
11. Spotify i Vapor Vell (Barcelone)
12. La col·lecció (comentaris)
13. La instal·lació
14. Terminal musical : Polyphonie – Béziers
15. Terminal musical : CristalZik – Romorantin
16. Terminal musical : Kersonic – Article Espace-sciences (foto Goven)
17. Terminal musical : Automazic – Gradignan
18. Extranet de la Médiathèque de la Cité de la Musique (Paris)
19. Terminal musical : Archipels – Médiathèque.be
20. La instal·lació (comentaris)
21. La pregunta (i la seva resposta)
22. Preguntes - Respostes – Cité de la Musique
23. Motor que permet la interrogació de 32 bases de dades : Portail de la Musique contemporaine
24. Recerca federada : L@ bibliothèque du Chesnay
25. Recerca per facetes Les champs libres – Rennes
26. Catàleg enriquit : Montpellier Agglomération
27. Catàleg enriquit : Calice68 - Médiathèques du Haut-Rhin
28. Explorador musical : musiqu’ azimuts – Lyon
29. Motor sensitiu : MusicWok - Le MusicWok de Saint-Médard-en-Jalles

30. La pregunta (comentaris)
31. La mediació digital
32. Música a la Website de la médiathèque de Bagnolet
33. Música a la Website de la médiahtèque d’Issy
34. Netvibes : aNîmesTaZik – Nîmes
35. Netvives : Dep-Arts – Dole
36. Netvibes : une saison russe – Dole
37. Blog : Biblioteques musicals online
38. Blog : Zicamontreuil
39. Blog : La Bande Son – Chassieu
40. Blog : Tuner de Brest
41. Blog : Blog and Play – Genève
42. Blog : Ampli (Catalunya)
43. Blog : Hangtárnok - Eger (Hongria)
44. Blog : Mediamus – Dole
45. La mediació (comentaris)
46. La participació : els medis socials
47. Xarxes = comunitats : Cita de @b_ter (Benoit Tersiguel)
48. MySpace : Mambéziers
49. MySpace : Girond@musicbox
50. lemusicbox (i les seves pàgines facebook, twitter, myspace)
51. twitter : Médiathèque de Bagnolet
52. twitter : ACIM
53. twitter : mediamus
54. facebook : Paroles & musiques – Reims
55. facebook : BMOL – Grenoble
56. facebook : mediamus – Dole
57. facebook : acim
58. ACIM : Llista de les biblioteques amb partitures
59. La participatió (comentaris)
60. Conclusió : La musica té el seu lloc a la biblioteca

Publicació original al blog Mediamus.

I a Mediamus : "Que pagui Pujol !" : chronique punk de la Barcelone des années 80 : Vases communicants #8:

Glopets d'estiu 2011 a la biblioteca de Caldes de Malavella

Termes romanes de Caldes de Malavella

http://ca.wikipedia.org/wiki/Caldes_de_Malavella

Un estiu més, els companys de la Biblioteca Ferrer i Guàrdia ens conviden als IV Glopets d'estiu. La Mercè Barnadas ens ho explica :

Torna el cicle “Glopets d’estiu”, la programació d’activitats estiuenques de Caldes de Malavella. La biblioteca, com cada any, organitza un petit cicle de concerts que es porten a terme al Jardí d’en Pere Vidal, un espai de lectura a la fresca que també disposa d’infrastructura per a programar espectacles infantils i musicals.

Aquesta edició la inaugura la veu delicada de la Maria Rodés el divendres 1 de juliol.
Tancarà la gira on ha presentat el seu treball “Una forma de Hablar”.

El dia 15 d’agost (é)lena, la banda d’Helena Miquel, presentarà el seu nou treball “D’herois i desastres”. El seu disc ha estat publicat aquest mateix juny i Caldes dels primers llocs on es podrà veure en directe.

A l’agost, el dia 19, Pau Vallvé, acompanyat de Maria Coma i de Jordi Casadesús, ens oferirà el seu treball “2010”.
Convidem a tots els ampli-addictes a venir a la biblioteca de Caldes a gaudir de la música a l’aire lliure en un espai recollit i agradable.