La canço de l'estiu # 14 : any 1965, California Girls

L'estiu passat, que astronòmicament està a una distància molt superior a la psicològica, vam iniciar una sèrie anomenada "La cançó de l'estiu". Podeu consultar les seves entrades aquí. Vam incloure grans hits, anticançons de l'estiu, i fenòmens de masses.

La Terra ha tornat a donar una volta completa al seu astre i ja estem de nou en disposició de continuar aquesta sèrie.

Per fer-ho ens situarem a l'estiu del 65 i haurem d'usar la imaginació ja que la majoria de nosaltres no era conscient de si mateix o no tenia la possiblitat de ser-ho. L'any 65 els Beatles ja tenien una fama merescuda. La psicodèlia ja diseminava la seva ensaïmada arreu del món i els seus temes astrals i fraterns. Però els temes clàssics, de platja i vida lleugera i sol i alegria, mantenien l'interès del públic jove.

The Beach Boys, l'any 65

Un grup va generar la sìntesi d'ambdòs moviments: THE BEACH BOYS. Pot ser relativament senzill fer una cançó trista, o una cançó alegre, o una cançó d'amor: hi ha codis verbals i harmònics que sustenten aquests gèneres. Però com es fa una cançó que recordi a la platja? I desenes? The Beach Boys es van inventar aquests codis i els seu propi llenguatge i en van fer centenars. Ho van fer amb una gràcia instrumental, vocal i harmònica sense competència en el seu gènere. Inspirats i arrebatats, la seva inicial lleugeresa evolucionà cap a una barreja excepcional de platja i psicodèlia, de vida exterior i interior, de vida "sana" i vida "drogadicta", de clitxè i d'imaginació com s'ha donat poc en la història de la música.

El 90% de la seva extensa producció podria ser una cançó d'estiu. Però l'any 65 va sonar això:

Es diu California Girls. Està a Spotify, com gairebé tota la seva discografia. Canta la bellesa del temps d'estiu i el generòs efecte que produeix aquest clima en les noies. ''I wish they all could be California girls.'' La van escriure Brian Wilson i Mike Love, i va arribar al #3 del Billboard americà (per si algú desconeix el Billboard, seguiu aquest link). Està a lloc 71 de les 500 millors cançons de la història segons la revista Rolling Stone, on els Beach Boys tenen més peces.


California Girls parteix, segons s'ha fet públic, de la primera experiència de Brian Wilson amb L.S.D. L'experència va ser tan forta que Brian es va amagar sota el coixí del seu llit cridant "Tinc por de ma mare! Tinc por del meu pare!". Quan va baixar la fase de pànic va anar cap al piano i va començar a quadrar l'harmonia i la lletra d'aquesta cançó. L'endemà la va compartir amb Mike Love, que la va rematar. Sembla senzilla, però els Beach Boys eren uns orfebres. Aquests són els músics que la van interpretar en l'immortal versió d'estudi. Per ordre alfabètic:

• Hal Blaine - bateria
• Frank Capp - vibràfon
• Roy Caton - trompeta
• Jerry Cole - guitarra de 12 cordes
  
• Al de Lory - organ
• Steve Douglas - saxo tenor
  
• Al Jardine - veus
• Bruce Johnston - veus
• Carol Kaye - baix
• Mike Love - veu principal
  
• Jay Migliori - saxo baríton
  
• Jack Nimitz - saxo baix
  
• Lyle Ritz - baix
• Howard Roberts - guitarra
• Leon Russell - piano
• Billy Strange - tamborí
• Brian Wilson - veus
  
• Carl Wilson - guitarra de 12 cordes, veus
• Dennis Wilson - veus

La cançó formava part de l'àlbum Summer days (and summer nights), que estava ple de possibles hits. Aquesta era la seva inequívoca portada:


Aquell any els Beach Boys, seguint la seva desbordant creativitat i afavorits per una època en que la indústria discogràfica encara no havia dictat les lleis d'un disc cada dos-tres anys, van publicar tres discos. Entre el 64 i el 65 van publicar-ne sis. Tots ells d'impecable factura i carregats d'energia musical. Després arribarien Pet Sounds i el postergadíssim Smile... Obres que val la pena degustar com si es tractés d'un menú exquisit a un bistrò marítim.

Però donat que els Beach Boys són una de les fonts d'inspiració i alegria més inesgotables d'aquest estil, us deixem un playlist sencer.

Bon estiu!

Color Humano: incombustibles i compromesos

Color humano sempre ha demostrat una irrenunciable fam de vida, en totes i cadascuna de les seves actuacions s'hi pot veure una proposta ferma i honesta, sincera i compromesa, però sobretot molt estimulant.


Aquest grup mutioriginal (per dos raons, per ser un dels pioners al nostre país a treballar formules derivades de Mano negra i per la varietat dels orígens dels seus components) treballa a base de rerefons funkys adobats amb harmònica, en ocasions de saxo alt i rebossats d'una impecable secció de percusió. Però l'esperit de la banda porta el nom de Jose El Kapel, autèntic lider del grup que ens esquitxarà amb els seus riffs elèctrics, autèntiques fogonades de ritme.


El grup te els seus inicis en una casa ocupada de París el 1995, la Moscowa. Al principi aquest serà el nom del grup i més tard, Moscowa libre (1995, Tralla Records) serà el nom del primer disc. Ja en les arrels el grup mostra un compromís fora de tot dubte que a més serà el motor de les seves cançons on amb les seves lletres valentes i planeres serviran per enviar un missatge universal de pau i esperança mitjançant la resistència i la lluita contra el sistema.



No cal dir que les seves cançons enseguida es van popularitzar i el grup agafa certa volada entre finals i principis de segle. El seu segon disc Hambre de vida (1997, Tralla Records) no fa més que refermar la trajectòria iniciada amb el primer i consolidar aquest so multiracial acolorit i radiant. Alguns dels seus membres circulen amb la corrent musical de la Barcelona urbana i mestissa i acaben amb bandes com Dusmingets (cas del teclista) i Manu Chao (cas del bateria) de totes maneres les diferents incorporacions no disminueixen un pel el compromís i la qualitat de la banda.



Els seus directes son rotunds, no hi ha terme mig alhora d'oferir-se a qui ha pagat una entrada, el grup es caracteritza per buidar-se a dalt de l'escenari. El fet de suar la samarreta, tant si es porta com si no, corre amb el boca a boca que es la millor publicitat. Cal destacar que tots els components sempre s'han caracteritzat per ser molt accessibles y al final de les actuacions, es habitual veure-hi gent conversant i intercanviant opinions de tot tipus.
Es ressenyable també la facilitat que han tingut sempre per tocar amb l'estat d'ànim, es a dir, crec que un grup que es diverteix ho demostra a dalt de l'escenari, d'aquesta manera no es d'extranyar que les sensacions del moment puguin fer pendular una mateixa cançó des d'un Reagge a un rock dur, depenent del dia. Si es te ànima es demostra!



Amb Burundanga (1999, Edel) es clou una etapa, serà l'últim disc que acabarà amb uns darrers anys de gira exitosa dins el context amb el que es mou la banda però que no fan pensar amb la fi del grup. Potser els darrers anys es quan comencen a donar símptomes de cansament degut a la reiteració de la formula que els ha fet populars, potser degut als anys de convivència...qui sap. El 2003 el Kapel posa punt i final a la banda i tanca un cercle molt vigorós, per començar paulatinament un altre en solitari.



No serà fins al 2009 que es torna a rearmar la banda començant una nova gira per Espanya que els portarà a preparar un nou disc per al setembre d'aquest 2010, Madiva (kasba Music) i que en els dos nous singles avançats, Todos hijos i Limite du possible ja podem reconèixer els trets característics del millor Color Humano. Podeu escoltar-les aquí.



Un servidor no pot evitar recordar amb carinyo el primer cop que els va veure en un local mig buit de La Fulliola (Urgell) a mitjans dels noranta i on va quedar fascinat per la seva energia i el seu estil força renovador, sobretot en determinades escenes musicals força anclades encara en el rock més clàssic.
Queda dit doncs, que tornarem a tenir Color per més temps.

Nota: No confondre amb un altre important grup argentí que porta el mateix nom i que va sorgir a principis dels setanta...però aixó es una altra història.

La Discoteca d'AMPLI, LV: Pink Martini

Avui, una recomanació de la Glòria Sánchez, de la Biblioteca d'Abrera

El darrer disc del grup Pink Martini, Splendor in the grass, com el film d’Elia Kazan protagonitzat per uns joveníssims Warren Beatty i Natalie Wood, és tan suggerent com l’atmosfera que es respirava en aquella història d’amor. Perquè el darrer enregistrament del grup nordamericà que ha visitat Barcelona aquesta setmana amb gran èxit de públic i de crítica, format per components de diferents països i una vocalista de veu prodigiosa, China Forbes, ens convida des de la primera cançó, Ninna nanna, una nana en italià de sonoritat excepcional , a gaudir de la música però alhora a entrar en un món de sensacions i emocions, als quals ja ens té acostumats, on es barreja una cançó i de fons sentim una versió d’una peça de Mozart o Beethoven, o la factura pròpia d’una cançó de The Carpenters .

Cançons pròpies, versions de clàssics més recents com Piensa en mi amb l’acompanyament de la mateixa Chavela Vargas, i d’altres convidats com Emilio Delgado, Ari Shapiro i Courtney Taylor-Taylor, fan d’aquest album una de les darreres novetats del panorama musical totalment recomanable per a una reunió d’amics o sopar romàntics , justament esplendorosos.

Ninna Nanna

Website oficial del grup : http://pinkmartini.com/

.

La cosa exòtica

... el bon temps, la calor, la poca roba, les ganes de tallar la rutina ... a l'estiu tot ens porta a escapar d'aquí i anar ben lluny! físicament ... o mentalment ... i , com sempre, la música ens ajuda a visitar territoris imaginats, encantats... el paradís !

Arriba l'agost i els musictecaris es posen les ulleres de sol i en aquest bloc comencen a aparèixer els posts que torren les neurones i provoquen ganes de caminar descalç o demanar un martini amb soda.

Si més no ... aquest n'és un ! ;-)





El gènere conegut com Exotica és un tipus de música de salò (lounge) i d'escolta fàcil (easy listening) que dibuixa una música mundial, però no aspira a la replicació autèntica. En lloc d'això, la intenció principal d'aquesta música és proporcionar una diversió lleugera, recollint sons ètnics ràpidament identificables presentats en una suau forma pop, fàcilment digerible.
Aquesta música conjura, típicament, una màgia evocadora de imatges de destinacions turístiques estrangeres exòtiques, destinades a americans blancs i, en aquest sentit, és una mena d'equivalent sonor de les vacances programades per un tour-operator : diversió, artificialitat i turisme familiar de manera segura.

L'Exotica s'arranja normalment per a orquestres estàndards, afegint instrumentació ad hoc segons la localització que vol evocar (percussió ètnica, instruments de corda, etc.) ; alguns tipus d'exotica també prenen en préstec la raresa, efectes sonors d'altres mons que defineixen l'estil de pop de l'edat espacial (space age pop). Fins i tot en el seu moment d'auge als anys '50 / primers '60s, l'exotica es ridiculitzava sovint com superficial i tonta, però en el seu ressorgiment als anys '90 entre els fans de música alternativa es tornen a abraçar aquelles mateixes qualitats encara que irònicament, però també suposant una re avaluació sincera de les tècniques de producció enginyoses en la música.
El Pacific, el Carib, Amèrica Llatina, el Brasil, i l'Àfrica són entre les fonts musicals regionals més populars d'exotica; els artistes essencials d'aquest estil inclouen Les Baxter, Martin Denny, Esquivel, i Yma Sumac, de la qual us en vam parlar en aquest article d'homenatge quan ens va deixar.
(font: All Musc Guide)

Als anys '50 del segle XX, l 'aparició dels equips d'alta fidelitat de so (HI-FI) va suposar un subtil però important canvi en la manera d'escoltar la música i ... en la música mateixa. Per primera vegada les tècniques d'enregistrament, els estudis de gravació, els enginyers de so apareixien com actors essencials d'una música també nova. Gèneres com el que avui comentem neixen descarada i senzillament com un reclam per vendre aquests flamants aparells futuristes

tot un símbol d'una nova època marcada pel meteòric desenvolupament econòmic dels USA, la paranoia de la guerra freda, els primers passos per l'espai exterior i el contacte amb selenites i marcians, l'escapisme i el benestar proporcionat per la proliferació de una llarga llista d'electrodomèstics. Els fabricants d'equips d'alta fidelitat, doncs, promouen també la fabricació d'una música destinada a proporcionar aquesta nova sensació acústica, neta, fàcil, brillant, superficial, ambiental però també suggerent.

Una música oblidada durant les dècades dels '70 i '80 i reivindicada als '90 a partir de la popularització del concepte chill-out (espai de relax de les discoteques de Detroit on va néixer la música house) i la música associada a aquestes zones de descans entre ball i ball coneguda inicialment com ambient house, un nou gènere fill de l'electrònica i els conceptes ambient music proposats per Brian Eno i descendent directe també d'aquests gèneres anteriors com l'exotica, la lounge music o l'easy listening.

Us proposem una escolta fàcil i agradable amb 10 confortables mostres d'aquesta música que sempre entra tan bé com un refrescant Ginger Ale !

Una lectura per aprofundir en el tema : La Biblioteca d'Ampli # 1: La madrugada eterna: antes y después del ambient

.
.

La Biblioteca Josep Soler Vidal ha suat música aquest juliol

Unes imatges del recital ofert per Lidia Pujol i Pau Figueres el 6 de Juliol dins el marc del programa de difusió cultural Juliol dia a dia, en el qual la Lidia ens va regalar amb la seva veu personal i carregada de matisos un repertori variat format per cançons essencials de la tradició catalana.


El jardí de la biblioteca va ser un lloc ideal, amb un clima relaxat i distés.

Aquests espais esdevenen uns escenaris genials per aquests tipus d'actes.


A banda us presentem una col.lecció de novetats que la biblioteca ha adquirit per a suportar millor aquestes calorades estiuenques:

.

Novetats d'estiu a Fort Pienc

.. i amb l'estiu.. les novetats de juliol. Els col·legues de la biblioteca Fort Pienc ens fan arribar un parell de guies que han elaborat aquest mes: una de novetats, l'altra d'una selecció recomanada d'aquestes novetats.

Bon estiu i bona música!

Open publication - Free publishing - More novetats

Open publication - Free publishing - More recomanats

La Discoteca d'AMPLI, LIV: miRthkon

A les llistes tipus "El millor del 2009" no ens va estranyar l'absència del disc Vehicle, de miRthkon. A qui no el coneix, per raons obvies. A qui els coneix, per altres raons també obvies. Certes músiques estan fora d'òrbites mediàtiques. No disposen de revistes que les difonguin, ni de fotògrafs ni de càmeres. Ni, sovint, de públic. No és per lamentar-se, tot té el seu espai i el seu encant. Les ombres són conseqüència natural de les llums. Però aquí venen els fars de Vehicle!


miRthkon es va fundar l'any 1990, a California. Però aquest és el seu segon disc llarg després de 6 anys de silenci discogràfic. Ens trobem davant d'una banda que observa llargs processos de maduració de les seves idees. El cert és que Vehicle (2009), és un dels discos amb més suggestions sonores que hem sentit en anys i per això s'ha colat ràpidament a la nostra discoteca. Els responsables de la seva creació, composició, interpretació, enregistrament i difusió directa són íntegrament aquests músics que veureu a la següent foto. Gent obstinada, la majoria d'ells són d'origen italià i operen principalment a Nord-Amèrica:



Vehicle és interessant per motius subjectius, clar. I justament també per això: perquè el seu poliedre compositiu accepta un gran ventall de subjectivitats, de curiositats, d'imaginacions. Però també ho és per altres motius poc subjectius que intentarem que serveixin de guia per a la seva escolta:

- és un disc que proposa un viatge, un recorregut auditiu al llarg de més d'na hora. Ja és una aposta: la desconcentració contemporània és un fet i no sabem si permet atendre més de 30 minuts de forma sostinguda. Qui ha sentit un disc sencer de 60 minuts amb atenció els últims anys? miRthkon semblen saber-ho, i es posicionen al respecte, dient que sí, que es clar que sí, i per això comença així la seva proposta. Poseu-vos els cinturons: heu guanyat un vehicle! Congratulations!

- els temes del disc són contemporanis: els viatges sensorials, el surrealisme freak, la pluralitat de referències culturals, el calidoscopi internacional i casual que conforma el nostre bagatge. No es tracta d'un disc conceptual en el sentit clàssic, sinò que proposa una fragmentació de temes i estímuls a partir de certs tòpics culturals no sempre comuns. És principalment instrumental però també hi ha espais perquè es colin les veus de Wally Scharold -el fundador de la banda- i Jamison Smeltz fugint dels clitxés musicals. Aquelarre de coyotes... Coven of coyotes!

- el treball melòdic que inclou és meticulós, arborescent, energètic. És un plaer comprovar que, en plena desmaterialització física i conceptual del disc i dels desenvolupaments d'idees musicals, un grup de compositors intenti seguir una melodia llargament, tirant del seu fil, instrumentant-la fins a mostrar el que pot donar de sí. Flashbulb of Orgasm!

- low-cost / high work. Ja que ells no poden fer-se vídeos,promocionals, els seguidors organitzen els seus senzills muntatges. Una de les modes actuals que pot donar moltes alegries: proposar muntatges audiovisuals diferents a partir d'un mateix estímul musical. Atenció a Bananas, un tema amb tal imaginació melòdica que serviria per fer 10 discos. El sentit lúdic i sorprenent de la seva música s'imposa per sobre de qualsevol consideració. És un cant a la imaginació i a la llibertat artística en sí mateixa.

- inclou desenvolupaments lliures, improvisats, que desfan la divisió de gèneres: rock, punk, pop, metal, free, progressiu, jazz. Certs caps ja són un caleidoscopi., una constel·lació. La navegació entre les bases és impressionant, especialment si -com recomanem- es tanca els ulls. Us posem com a mostra l'últim tema del disc, anomenat Camelopardalis, que és el nom d'una constel·lació de l'hemisferi nord, molt poc visible, també coneguda com "la jirafa". Són 9 minuts, el final del viatge, i és un viatge en sí mateix. S i mires el cel una estona apareixen curioses connexions astronòmiques. Si escoltes aquesta peça amb atenció apareixen miracles sensorials. Camelopardalis!

- la seva música no és individualista, no canta el desarrelament o l'èxit, ni l'amor o el desamor. No ofereix un model icònic per als joves o els que recorden la seva juventut. No hi ha una icona al darrera ni al davant: només música i traducció musical d'experiències.

És probable que no els puguem veure mai en directe perquè és difícil que un promotor es prengui la molèstia o accepti el risc econòmic. El món és encara una cosa física i els salts intercontinentals no estan a l'abast de tots els projectes. El món virtual, en aquest cas, es mostra impotent. Cap dels seus vídeos a Internet té la capacitat de traslladar-nos a una intensitat de directe.

Vehicle ja és part de la Discoteca d'AMPLI, on sona cada vegada que es vol que l'ambient mostri les seves cares més imprevistes, que els colors triïn altres regles cromàtiques, que els idiomes es combinin, que imperi la laboriositat sensible, que els ulls es tanquin, que la imaginació sigui abonada amb la secreta llum de La Jirafa.

-----------------
----------------------------
---------------------------------------

En acabar de llegir aquest post, el Doktor que viu a la dreta d'aquest bloc va girar el seu cap en direcció a la pantalla i va dir, amb una veu que semblava sortir del centre de la terra, el següent: "Venturosament, és acabat el nostre temps per allò que ja és a la superfície. Venturosament, ocupar-se del subsòl". El seu cap tornà a la seva hieràtica posició original. Els misteriosos altaveus generaren una confusa reverberació. Es féu un silenci crepitant.

----------------------------------------
--------------------------------
--------------------------