Top 12 Quinqui

Yo lo quiero es drogarme y pasar de tó.
La Toñi

"Tu eres el Vaquilla, alegre bandolero" cantaban Los Chichos y la gente bailaba y coreaba porque El Vaquilla era un delincuente, sí, pero también una leyenda forjada en películas como Perros callejeros, una de las muchas que en los duros años de la transición reflejaron la convulsa situación económica y social de las barriadas marginales de las grandes ciudades españolas.
El Centro de Cultura Contemporánea de Barcelona (CCCB) dedica precisamente una exposición al "cine de quinquis", en el que el Seat 124, la heroína, el sexo y los tirones estaban a la orden del día. Con Quinquis de los 80. Cine, prensa y calle, las comisarias Amanda Cuesta y Mery Cuesta, críticas de arte entre otras actividades, recuperan estas historias a través de montajes audiovisuales de las películas que se contraponen a recortes de prensa, fotografías, cómics, vinilos, casetes, pósters, documentales de la época y planos urbanísticos de los polígonos del franquismo, el escenario de las correrías de personajes como Juan José Moreno Cuenca (El Vaquilla), José Luis Manzano, Ángel Fernández Franco (El Torete), o El Jaro.
Los distintos apartados de la exposición abordan el cine quinqui, que fue muy prolífico entre 1978 y 1985 y obtuvo más de un taquillazo en la época: la realidad de los barrios; el salón recreativo como punto de encuentro de los adolescentes de la época y ejemplo de las nuevas formas de ocio que comenzaban a introducirse en el país; la calle (en 1975, el 25% de los mayores de 14 años estaban fuera del sistema educativo); el impacto mediático de estos jóvenes delincuentes de la mano de una prensa sensacionalista que igual los encunbraba que hundía en la miseria; los reformatorios (en 1981 había 47.8000 niños menores de 14 años en las prisiones); la superpoblación de las cárceles que originó históricos motines; y los mitos que han perdurado hasta hoy en día.
C. Serra. El País, 25/05/09


Selección y textos a cargo de José el Pantanito que conformó el repertorio del concierto inaugural de la exposición. [extret del fulletó de l'exposició]


1- La Cachimba. Los Chichos, 1974 :
Tema del seu primer disc, amb una sublim i sinuosa orquestació arabitzant, metàfora musical de l'ús de la pipa. El tema reflecteix una al·lusió recurrent a la "moreria" i els paradisos orientals d'on se suposa que és oriünd el poble gitano.





2- Soy un perro callejero. Los Chunguitos, 1979:
Cançó central de la BSO de Perros Callejeros II. A dia d'avui seria difícil escriure una lletra tan políticament incorrecta, amb versos com: "En la Protes, maricones. Machos vivos de casualidad". o "Soy un perro callejero y me cago en tos tus muertos". Impagable.






3- Yo soy un yonky. Tony el Gitano, 2005
Atribuïda a una banda anomenada Primos Hermanos, aquesta és una versió del mestre Tony el Gitano, crador de clàssics com Calí, Calí, El fracaso o Dame veneno i incipient creador de la rumba macarra dels 70, incluència clara del "Sonido Caño Roto".



4- La Grifa. El Pelos con Los Marus.
De la 2a divisió de la rumba macarra catalana ens arriba la fera de Lloret: El Pelos, amb els seus fidels acompanyants Los Marus. Una gran estrella de barri i de cassets de gasolinera amb una divertida història de porros i discoteques.



5- Macarra. Tony El Gitano, 1983
Una explícita història de xulos i putes del més pur estil del carrer editada en el seu disc Soy pirata. Regravada el 2005 per al disc recopilatori Rambla, Rumble, Rumba amb acompanyament del Pantanito (acreditats com los Pay@s).









6- Por buscar una salida. Los Chichos, 1964
Una història tan moderna que sembla escrita per a aquests temps de crisi i agitació social. Pertanyent al seu disc Adelante, que en la seva versió original obre el camí per a la futura tecno-rumba que arribaria a principis dels 90.



7- Heroína. Los Calis, 1985
Herois de Ciutat Meridiana i un dels exponents de la rumba yonky penedida, moralista i amb el "demà ho deixo" com a lema vital. Expliquen que Kike Jaleíto (de Jaleo Real) va tocar els bongos amb ells pels parcs del seu barri fins que els va arribar la fama.



8- Los Delincuentes. Veneno, 1977
El disc Veneno és una peça cabdal del rock gitano. La banda, del mateix nom, estava integrada per Kiko Veneno, Raimundo i Rafael Amador, el qual va preparar l'històric La leyenda del tiempo juntament amb Camarón. Els dos discos són considerats avui el millor que s'ha fet dins d'aquest gènere.

Me junto con toda clase de delincuentes
a veces comen en frío y otras en caliente.
Roban todos los días dos coches
uno por la mañana y otro por la noche.
Me es muy familiar su ternura
y la facilidad con que divisan la basura.
Al final me buscan una ruina
y me venden como una lata de sardinas.
Kiko Veneno. Los Delincuentes.



9- El Vaquilla. Los Chichos, 1985
Un dels hits de Los Chichos per a la BSO de Yo, el Vaquilla. Ens presenta un Robin Hood o a un subcomandant Marcos gitano, defensor dels pobres i flagell de la societat. Explica l'espiral vital des de la infància a la presó d'aquells quinquis.



10- Quiero ser libre. Los Chichos, 1974
Típica història carcerària d'assassinat, gelosia i pena. Inclosa en el disc de debut de Los Chichos amb un Jeros a ple rendiment compositiu i uns arranjaments d'orquestra que van definir el so de tota una època.



11- La Mandanga. El Fary, 1979
Trepidant tema disco-funk que descriu l'ambient juvenil de l'Espanya de la transició. Amb la proliferació de la discoteca com a nou centre d'oci i l'ús del cànnabis com a tardà paradís hippy d'una societat que despertava després d'anys de "tutela".



12- En la chabola. Los Chunguitos, 1978
La descarnada història de la vida als barris de barraques. Compta amb els ingredients clàssics del gènere: els nens abandonats, la detenció del pare per la policia, el dia de l'arribada de la Llibertat i la venjança final com a esperança de futur.



I, a continuació, un bonus extra que va marcar la meva infància i joventut. El single estrella de la meva col·lecció particular, una joia imprescindible en qualsevol revival de música quinqui:

Una òpera atòmica

He volgut transmetre el terror existencial innat a la bomba atòmica, un dels temes recurrents de la meva infantesa. Oppenheimer no va fer un pacte faustià, perquè creia que estava salvant la civilització, quan en realitat estava ficat dins d'una torre d'ívori.

John Adams, compositor de l'òpera Doctor Atomic (2005)

Fa uns mesos es va estrenar a l'English National Opera (ENO) de Londres una de les obres mestres de l'òpera contemporània: Doctor Atomic del compositor nord-americà John Adams. Després de Nixon in China (1987), sobre l'històric viatge del president nord-americà Richard Nixon al gegant asiàtic, i The Death of Klinghoffer (1991), al voltant del segrest del creuer Achille Lauro per part de terroristes palestins, John Adams es va prometre no tornar a compondre cap òpera més ja que li resultava una feina massa estressant. Però la proposta que li va formular la directora de l’Òpera de San Francisco, Pamela Rosenberg, de posar música a un fets tan decisius i dramàtics de la història de la humanitat, com són la creació i explosió de la bomba atòmica, va resultar una temptació impossible de rebutjar.


Doctor Atomic trailer courtesy of the Metropolitan Opera, New York (at the London Coliseum 25th Feb - 20th Mar 2009 in co-production with English National Opera)

Doctor Atomic narra el dilema moral de Julius Robert Oppenheimer i l'equip de brillants científics al seu càrrec (Richard Feynman, John Von Neumann , Enrico Fermi i Edward Teller, entre d’altres il·lustres cervells) que van treballar en el Projecte Manhattan amb l'objectiu de desenvolupar l'arma que aturés el feixisme i guanyés la partida als alemanys: la bomba nuclear. Bona part d'aquests investigadors, Oppenheimer entre ells, eren d'origen jueu, pacifistes i amb idees més aviat d'esquerres. Sembla una macabra broma del destí que aquesta elit d’intel·lectuals, alguns dels quals rebrien posteriorment el Premi Nobel per les seves contribucions a l'avenç científic, esdevinguessin els responsables d'una tragèdia humana sense precedents.

Veieu aquí un vídeo que reconstrueix l'impacte de la bomba sobre Hiroshima. Colpidor, terrible...

Tornant a l'obra de John Adams, el títol de Doctor Atomic fa al·lusió a Doctor Faustus, la novel·la de Thomas Mann, versió moderna del vell mite de Faust. Certament, un pacte amb el diable el d’Oppneheimer que, no va calibrar les repercussions de la seva decisió. Després que veiés els efectes devastadors de les bombes d’Hiroshima i Nagasaki, Oppenheimer va viure la resta dels seus dies aclaparat pel pes de la culpa.

Per a la realització del llibret, el seu autor Peter Sellars (que ja havia col·laborat amb John Adams en altres projectes del músic) va utilitzar abundant material de primera mà com biografies o entrevistes als seus protagonistes i, també, va consultar documents militars d’accés públic sobre el Projecte Manhattan. Però no només la història vertebra el text, la poesia també té una important presència en aquesta obra. Robert Oppenheimer era un home erudit i sofisticat, amant de les arts, la filosofia oriental i la poesia, gran admirador de Baudelaire i John Donne. En el llibret de l’òpera trobem fragments de poemes d’aquests dos escriptors, de Muriel Rukeyser i trams del Bhagavad-Gita (part del poema èpic hindú Mahabharata).



L’òpera consta de dos actes:
Primer acte: transcorre durant les setmanes precedents a la primera prova amb la bomba atòmica a Alamogordo, New Mexico, en una operació anomenada Trinity (16 de juliol, de 1945).
Segon acte: transcorre durant les angoixants hores de la nit prèvia a l’assaig, quan científics i militars es pregunten si la tempesta elèctrica que s’està desenvolupant en el cel de New Mexico pot avortar la prova i, en el cas que es portés a terme, quines conseqüències podria tenir l’explosió en unes condicions atmosfèriques tan desfavorables. Al final, Trinity és detonada i neix així una nova Era.



Durant el transcurs de l’obra, l’espectador és testimoni de les tribulacions morals del director del projecte. Oppenheimer, al començament, es mostra segur i confiat en la seva missió però a mesura que avança la història, els dubtes i l’angoixa sobre els efectes que tindria el llançament de la bomba sobre la població civil s’apoderen de la seva ànima. Una ànima que viuria torturada per sempre i que el seu propietari identificaria amb el passatge del Bhagavad-Gita quan el déu hindú Vishnu declara: “Ara, m’he convertit en la Mort, el destructor de mons”.


Intensa i commovedora la interpretació de Gerald Finley (J.R. Opphenheimer) en l'ària final del Primer Acte, recitant un poema de John Donne: Batter My Heart (The Metropolitan Opera, New York - October 2008, conductor: Alan Gilbert). Aquesta ària parla d’un “Déu de les tres persones”, metàfora de la idea que Oppenheimer tenia de la bomba: una força destructora, però creativa, que podria salvar la humanitat, netejant el món antic i obrint pas a un món nou.

I l'Oppenheimer de carn i ossos en un vídeo que podríem titular com "La consciència de Robert Oppenheimer":

Traducció:
Intro: En el mortal silenci de la matinada, a les 5h 29min 45 segons, hora de Mountain War, el dia de la Mort va ser banyat per un intens destell de llum que l'home només havia vist en les estrelles, fins aquell moment.
Robert Oppenheimer: Sabíem que el món mai no tornaria a ser el mateix. Molt poques persones van riure. Molt poques persones van plorar. La major part estaven callades. Recordo aquella línia de l'escriptura hindú, la Bhagavad-Gita. Vishnu està intentant convèncer el Príncep que ha der fer el que li correspon i per a impressionar-lo adopta una forma amb múltiples braços i diu: "Ara m'he convertit en la Mort, el destructor de mons". Suposo que tots vam pensar això d'alguna o altra manera.



El DVD de l'òpera Doctor Atomic, un dels guanyadors del Midem Classical Awards 2009:
Compositor: John Adams
Llibretista / director: Peter Sellars
J. Robert Oppenheimer – Gerald Finley (baríton)
Kitty Oppenheimer – Jessica Rivera (mezzo-soprano)
General Leslie Groves – Eric Owens (baríton)
Edward Teller – Richard Paul Fink (baríton)
Jack Hubbard – James Maddalena (baríton)
Robert Wilson – Thomas Glenn (tenor)
Captain James Nolan – Jay Hunter Morris (baríton)
Pasqualita – Ellen Rabiner (contralt)
Cors de la Nederlandse Opera
Netherlands Philharmonic Orchestra
Registrada el juny del 2007 en el Het Muziektheater d'Amsterdam
CD Number OPUS ARTE OA 0998D (2 DVDs)
Durada: 3 hores i 50 minuts [inclosos els extres i una entrevista amb Peter Sellars]

Extensa informació (en castellà) sobre Doctor Atomic a la web de la Metropolitan Opera, aquí.



Però no només a l'òpera tenen un lloc la figura d'Oppenheimer i la bomba nuclear. El grup PAL no dubta en qualificar al científic de Déu en una cançó d'un àlbum excel·lent, un dels millors discos de rock fets a la Península en els darrers anys:

PAL. Dios Oppenheimer de l'àlbum Canciones hacia el fin de una especie (Limbo Starr, 2005).












La bomba nuclear també ha inspirat altres cançons, sobretot a la dècada dels 80, quan el terror atòmic estava més arrelat que mai en l'inconscient col·lectiu. Recordeu el post aparegut a l'AMPLI fa un any? Nuclear sí, per suposat.

La Discoteca d'AMPLI XXXIX: Maika Makovski

L'estiu passat Maika Makovski actuava a Banyoles en el marc dels Dijous frescos organitzats pel Centre Cívic. Acabo de veure-la en el cartell del Primavera Sound. No falla, en el meu poble sempre ens avancem als èxits ;-)

Maika Makovski va néixer el 1983 a Palma de Mallorca, en el si d'una família amb arrels macedònies i andaluses. De les arrels macedònies paternes provenen els sons curiosos dels noms que donen títol als seus dos treballs publicats: Kradiaw (PAE, 2005) i Kraj So Koferot (Wild Punk Records, 2007).


La música l'acompanya des de ben petita: als 14 anys va començar a actuar juntament amb el seu pare, el compositor i músic Vangel Makovski. Toca el piano i la guitarra, a més de cantar. Ben aviat va començar a presentar els seus propis temes, aprofitant aquests concerts, amb una guitarra acústica i una veu a l'estil de les cantautores nordamericanes més folk. De Mallorca a Barcelona i de Barcelona a Nova York, ha estat ben rebuda pels crítics i pels programadors musicals de festivals arreu de Catalunya i part de l'estranger, en part gràcies a guanyar el concurs de l'Altaveu Frontera l'any 2003.

La veu de Maika Makovski planeja ben còmodament entre el folk, el rock, el punk i el blues ... i segurament en tots els gèneres musicals que vulgui provar. Sovint se l'ha comparat amb P.J. Harvey, Joni Mitchell, Neil Young o Ani DiFranco. No obstant, Maika té el seu nom propi. I la seva pròpia banda: David Martinez a la bateria i Juan Carlos Luque al baix.


Vídeo de Maika Makovski: When the wind blows (Kraj So Koferot 2007)

Actualment, Maika i la seva banda estan gravant el darrer treball a Bristol, sota el comandament del productor John Parish (productor de PJ Harvey, Dominique A i Tracy Chapman, entre d'altres).

Maika Makovski al programa de rtve2 Continuarà (26.05.09): http://www.rtve.es/television/20090520/maika-makovski-continuara/277178.shtml

Myspace de Maika Makovski: http://www.myspace.com/maikamakovski

.

3a Guia de Música de l'Alt Empordà

La nostra col·lega de la Biblioteca de Figueres, Núria Bassagañas, responsable del bloc musictecari Sonabé, ens dona notícia de la recent publicació de la Guia de la Música de l’Alt Empordà n. 3, que recull més d’una vintena de cd’s d’autors d'aquesta comarca que recentment han quedat incorporats al catàleg de la Biblioteca.

A la Biblioteca de Figueres trobareu l’edició en paper de la guia així com tots els cd’s que s'hi proposen.

Una vegada més, aprofitem l'ocasió per animar als companys bibliotecaris i lectors d'aquest bloc, a donar a conèixer el patrimoni musical que s'amaga dins els prestatges de les col·leccions de CDs de les nostres biblioteques públiques. Iniciatives com la dels companys de Figueres són un molt bon model a seguir.

Còmics i música

Al segle XX els canals de difusió cultural van permetre l’eclosió de tot un seguint de corrents culturals populars: fins al punt en què podem definir el segle passat - des d’un punt de vista artístic - com aquell en que la cultura popular va conquerir el planeta.
En música, podríem citar fenòmens com el blues, el jazz, el soul, el funk, el rock... tot un conjunt de gèneres (alguns amb precedents molt anteriors) que es desenvolupen durant els últims cent anys. Al món gràfic imprès, el fenomen popular més important és el còmic, que s’ha definit i innovat de manera permanent fins a arribar a ser una de les manifestacions artístiques més originals i vigoroses de l’actualitat.
No és d’estranyar que aquests dos móns de la cultura popular acabessin per donar-se la mà. El còmic s’ha ocupat de la vida musical popular, tractant els seus protagonistes, la seva estètica i el seu ambient. A continuació trobareu una mostra significativa d’aquesta fèrtil aliança.

Aquesta selecció recull aquells còmics que hi ha a les biblioteques on la música i/o els músics intervenen en la història. Distingim quatre tipus d’intervenció:
- Un músic n’és el protagonista principal: el còmic és una biografia d’algun músic real (Vinicius de Moraes, Chet Baker, Fats Waller, Johnny Cash, Jimmy Hendrix, Kurt Cobain, etc)
- L’estil musical és el tema principal de l’obra. Per exemple: La historia del blues: una novela gràfica, Curiosidades del mundo del rock, Bluesman, Red Rocket 7.
- És una obra de ficció protagonitzada per algun músic (El local, Jazz Club, col•lecció Melodía del infierno, Flamenco, etc),
- La música té un especial interès, tot i que no té res a veure amb la trama: els protagonistes són fans d’algun gènere/cantant (Moonlight Blues, les obres de Crumb i a seva passió pels orígens del jazz, o la col•lecció El Señor Jean i la seva afecció per Billy Holiday, etc), o es descriu un ambient força musical (Honor entre punks o la col•lecció Alack Sinner de Muñoz i Sampayo).

0. MÚSIQUES DEL MÓN


MORAES, Vinicius de. Vinícius, o poeta: a tonga da mironga do kabuleté! Barcelona: DiscMedi, 2006. (Music comics collection)
Historia dels enregistraments de Vinicius amb Toquinho, Maria Bethania i Maria Creuza a La Fusa de Buenos Aires al 1970 i 1971... d’on van sortir un parell de cds (que acompanyen al còmic).

Eu sei que voute amar, de Vinicius de Moraes:



MORÉ, Benny. El Guajiro. Barcelona: DiscMedi, 2007. ( Music comics collection)
Vida de Benny Moré, des dels orígens a Cuba fins a l’èxit a Mèxic. S’intercalen textos sobre l’origen de la salsa, o l’evolució de la Trova cubana...

PRATT, Hugo. Tango. Barcelona: Norma
Corto Maltés s’embarca cap a Argentina a buscar a Louise. S’endinsa a la nit de Buenos Aires fins a assabentar-se que ha mort. Des de llavors, comença la venjança. Historia passional, dolorosa i fosca com un tango...

SATRAPI, Marjane. Pollo con ciruelas. Barcelona: Norma
Un músic de “tar” (una mena de cítara persa) és disposa a morir quan la seva dona li trenca l’instrument en una discusió domèstica.

SEEGER, Pete. Pete Seeger: una leyenda: hold the line. Barcelona: DiscMedi, 2006. (Music comics collection).
Biografia del cantant folk, centrada en la seva faceta d’activista social al principi de la seva carrera, i ecològica els darrers anys. Hi apareixen The Weavers, Woody Guthrie, Bob Dylan... i el senador McCarthy.

We sahll overcome, de Pete Seeger:


SFAR, Joann. La Conquista del Este. Barcelona: Norma, 2006. (Klezmer; 1)
SFAR, Joann. Feliz cumpleaños Scylla. Barcelona: Norma, 2007. (Klezmer; 2)
SFAR, Joann. ¡Todos ladrones!. Barcelona: Norma, 2007. (Klezmer; 3)
Historia d’un grup de músics klezmer (música jueva de celebració i pensada per ballar en grup) ambulants i marginats que es s’ajunten i fan camí durant els anys just abans de la Segona Guerra Mundial.

VERACRUZ, Santos de. Flamenco. Bilbao: Astiberri.
Tragèdia de passió, gelosia i crim ambientada al món del flamenc: un cantaor que es debat entre dues dones i el cant.










1. JAZZ, BLUES

Baker, Chet. Chet Baker: rebel at work. Barcelona: DiscMedi, 2006. (Music comics collection)
Dos cds amb el millor de Chet Baker acompanyats d’una breu biografia, de moments puntuals, il•lustrada en format còmic i amb alguns textos: música, drogues i dones poden resumir el volum.

Let's get lost, de Chet Baker.


CASINI, Stefano. Moonlight blues. Bilbao: Astiberri
Una història de gènere negre on les vides d’alguns personatges perdedors, entre ells un saxo, es creuen, es lliguen i canvien. En blanc i negre i amarg com un blues.

CLÉRISSE, Alexandre. Jazz Club. Barcelona: Bang
Los Angeles, 1966: Norman, músic de jazz, és abandonat per la seva dona. Ell comença a caure i es sent incapaç de tocar... incomprensiblement comença a triomfar com a músic.

CREPAX, Guido. Harlem blues. Madrid: Nueva Frontera.
Història d’assassinats, amor i venjança entre una prostituta, un mafiós i un músic de jazz (contrabaix), al Harlem dels anys 50. El bebop de Charlie Parker acompanya cada escena del còmic.

CRUMB, Robert. Melodías animadas. La Cúpula, 2005
Recull d’històries curtes sobre els primer dies del blues, la biografia de Jelly Roll Morton i Charlie Patton, portades de discos o retrats dels grans músics de blues...

CRUSE, Howard. Stuck rubber baby: mundos diferentes. Palma de Mallorca: Dolmen.
Sud dels Estats Units a la dècada dels 60. Toland Polka és homosexual i simpatitzant amb la comunitat negra: historia de creixement personal i social. La banda sonora del còmic els espirituals i les cançons de protesta negres.

CUBRI. Sombras. Alicante: Edicions de Ponent
El Cubri (en realitat Felipe Hernández Cava i Pedro Arjona) recopilen 12 històries curtes de pur gènere negre. Ja ho hem dit: gènere negre i jazz van de la mà.

DILLIES, Renaud. Betty Blues. Rosquera Ponent Mon, 2007
Rice, músic de jazz, és abandonat per la seva dona. Ell comença a caure i es sent incapaç de tocar... no, no estic repetint l’argument de Jazz Club de Clérisse: el punt de partida és el mateix, la trama, el final, el dibuix, l’estil... no tenen res a veure.

DUPUY, Philippe. Col•lecció El Señor Jean (6 volums). Barcelona: Norma.
Aventures quotidianes, laborals, amoroses, familiars del Senyor Jean, un noi de 30 i escaig amant del jazz i de Billy Holiday en particular.

FERNÀNDES, José Carlos. Col•lecció La peor banda del mundo (5 vols). Barcelona: Devir.
Recull d’històries curtes protagonitzades per personatges anònims, estrambòtics, borgians (de Borges!), kafkians... i amb vides i preocupacions gairebé irreals. Quatre d’ells, que apareixen regularment, formen part d’un grup de jazz...

HERNÁNDEZ CAVA, Felipe. Be Bop. Onil (Alacant): Edicions de Ponent
Historia del be bop dels 50 a través de l’estada de Chano Pozo, percusionista cubà, a Nova York amb la big band de Dizzy Gillespie, i de la vida i mort de Chet Baker.

A night in Tunisia, de Dizzy Gillespie:



HERNÁNDEZ CAVA, Felipe. V Girl. Alicante: Edicions de Ponent. C Her
Nova Orleans a finals dels ’40. La desaparició d’una prostituta adolescent deslliga la trama de tots els personatges implicats de la ciutat: investigador, policia, família, amiga, presumptes culpables i poders fàctics de la ciutat. Tot envoltat en un calorós clima de racisme, odi i falses aparences. I jazz, evidentment.

GONZÁLEZ, Jorge. Hate Jazz. Madrid: Sinsentido
Nova York. Tres histories de quatre músics de jazz anònims, cada un amb els seus problemes personals i professionals que acabaran explotant l’11 de setembre de 2001...

La historia del blues: una novela gràfica. Madrid: Under Cómic
Siniestro Total (!) encarrega a diversos autors (Miguelanxo Prado, Miguel Ángel Martín...) que dibuixin, adaptada a la seva manera, amb el seu estil, la vida de Jack Griffin, un gairebé desconegut bluesman amb vida de llegenda.

IGORT. Fats Waller. Madrid: Sinsentido
Reconstrucció dels darrers anys de la vida de Fats Waller a Nova York: els seus èxits, la seva prolífica carrera com a compositor, pianista i showman... contraposada amb diversos apunts del panorama pre-guerra mundial que s’estava vivint a Europa.

Honeysuckle rose, de Fats Waller:



MONTOLIU, Tete. Montoliu plays Tete. Barcelona: DiscMedi, 2005. (Music comics collection)
Biografia il•lustrada del pianista català amb ànima de músic negre. Amb entrevistes a familiars, amics i als músics que van tocar amb ell i dos cds amb la seva música.

MUÑOZ, José; SAMPAYO, Carlos. Billie Holiday. Barcelona: Planeta DeAgostini.
Retalls de la sòrdida biografia de la dama del jazz, amb tots els seus clarobscurs. En aquest volum apareix el detectiu privat Alack Sinner: la sèrie del mateix protagonista està impregnada de jazz, especialment latin jazz, amb nombroses referències a Fania All-Stars.

Solitude, de Billie Holiday:


RAULE. Home sweet home. Madrid: Diábolo, 2007. (Jazz Maynard; 1)
RAULE. Melodía del Raval. Madrid: Diábolo, 2007. (Jazz Maynard; 2)
RAULE. Contra viento y marea. madrid: Diábolo, 2008. (Jazz Maynard; 3)
Còmic de gènere negre (amb els seus tòpics i els seus ambients) ambientat al Raval de Barcelona. El protagonista: un trompetista de jazz,que això en realitat és secundari, però ja sabem que el jazz i gènere negre van de la mà. El dibuix impressionant, el guió... previsible.

RIEU, Delphine. Ghetto blues. Barcelona: Glénat, 2007. (Lolita HR; 1)
RIEU, Delphine. Abanderada. Barcelona: Glénat, 2008. (Lolita HR; 2)
Un mon futurista controlat per un estat totalitari i amb diversos focus de població tancats en ghettos. Lolita, una cantant punk, serà l’única que faci sentir la seva veu en contra del sistema. Mehdi, des del seu ghetto, intentarà trobar-la... però res no és el que sembla. Còmic europeu amb estètica manga.

TORRES, J. Días como estos. Palma de Mallorca: Dolmen, 2007.
Tres noies adolescents, al Nova York dels ’60, aconsegueixen un contracte per a una nova discogràfica. Historia sobre els inicis d’una de les nombroses bandes de noies dels `60 que es dedicaven al soul, tipus The Ronettes o The Shirelles.

Mamma said, de les Shirelles:


VOLLMAR, Rob. Bluesman (2 volums). Onil (Alicante): Edicions de Ponent
Dos volums sobre la història anònima dels primers dies del blues: dos músics (guitarra i piano) volten pel delta del Mississipí buscant-se la vida i tocant allà on els deixen...







2. POP - ROCK


ALLRED, Mike. Red Rocket 7. Manacor: Recerca. (+ cd)
Red Rocket fuig del seu planeta perseguit per no sé quin malvat. Un dels seus clons, el número 7, està especialment dotat per la música i haurà de continuar fugint dels dolents. Rocambolesca trama que serveix d’excusa per passejar-se per la història del rock, des dels 50 fins al grunge i conèixer als grans del rock i del pop de cada època.

Ziggy Stardust, de David Bowie:


BAGGE, Peter. ¡Los ídolos del grunge!. Barcelona: La Cúpula. (Odio; 3)
Tota la col•lecció Odio, situada a Seattle durant els 90, respira l’ambient grunge del moment... però especialment en aquest volums 3, on Buddy accepta convertir-se en el manager d’un grup de rock.

BERTINI, Dante. Loser: flotando con pies de plomo. Barcelona: Bang. (+ cd)
Martin arriba a una Barcelona cosmopolita i estrambòtica, fugint de la realitat asfixiant de la seva Sudàfrica natal. Aquí espera poder fer realitat el seu somni d’escriure cançons...

BOURHIS, Hervé. Britney forever. Barcelona: Planeta DeAgostini. (El Club Estéreo; 1)
BOURHIS, Hervé. Canta conmigo. Barcelona: Planeta DeAgostini. (El Club Estéreo; 2)
BOURHIS, Hervé. 21 de junio. Barcelona: Planeta DeAgostini. (El Club Estéreo; 3)
Un expert de jazz es converteix en fan d’una súper estrella del pop adolescent, un cantautor no triomfa ni a la de tres i una banda amateur prepara un concert pel dia de la música... tres volums i tres històries d’humor al voltant de la música amb el nexe del Club estèreo, una botiga de discos parisenca.

CHRISTOPHER. Love song. Barcelona: Glénat, 2008.
Quatre amics fans dels Beatles, els Rollings, els Kinks i els Who tenen un grup de música que es resisteixen a abandonar malgrat que ja han passat molt anys des de que el van crear... Col•lecció de 4 volums amb els punts de vista de cada un dels 4 amics… (de moment només publicat el primer volum: Manu, "La soledad del hombre en el adulterio").

DAVIS, Guy. Honor entre punks. Barcelona: Norma, 2004
Adaptació de Sherlock Holmes ambientat en una època fictícia entre victoriana i punk: Holmes ara és dona i punk i Watson una estudiant de medicina americana i investiguen una reaparició (adaptada també) de Jack l’Esbudellador. La trama dels assassinats s’arriba a perdre i el moviment punk guanya importància en la narració. El dibuix, brut, descriu força bé l’estètica punk.

ENTRIALGO, Mauro. Curiosidades del mundo del rock. Onil: Edicions de Ponent
Això: curiositats del món del rock (i altres gèneres urbans) des de torts els punts de vista (cantants, fans, instruments, drogues...) amb l’humor i cinisme habituals de l’autor.

GAIMAN, Neil. La Última tentación de Alice Cooper. Barcelona: Norma
Còmic de terror, de dibuix detallista i gòtic, basat en el disc The last temptation d’Alice Cooper.

GIBBONS, Dave. The Originals. Barcelona Planeta DeAgostini
Motos, drogues i música en un còmic que explica l’enfrontament entre mods i rockers, “Originals” i “guarros” segons el còmic.

GIPI. El Local. Madrid: Sinsentido, 2008
Uns adolescents d’una ciutat qualsevol, desfoguen els seves neures pròpies de l’edat en un local d’assaig. Una historia sense història transcendent (al contrari que amb altres títols de Gipi), basada en les mil situacions quotidianes de cada un dels nois i on la música, el local i la banda són el nexe d’unió.

GREEN, Martin I. Voodoo Child la leyenda de Jimi Hendrix. Barcelona Glénat
Recreació entre biografia i llegenda urbana psicodèlica de la vida, música i mort de Hendrix. Impressionant il•lustració psicotròpica!

Voodoo Child, de Jimi Hendrix:


HAYWOOD, Marcello. Michael Jackson. Madrid: Eurocomic
Biografia del rey del pop (vida, relacions familiars, música i particular món del cantant), des dels inicis amb els Jackson 5 fins a Bad (el còmic és dels ’80 i ens estalvia la caiguda!). Estètica molt dels ‘80s.

Billie Jean, de Michael Jackson:


HERRANZ. Las Manos en los bolsillos. Alicante: Edicions de Ponent, 2006
Vides d’un grup de joves dels ’80 amb els seus problemes habituals: estudis, primeres feines, amors i relacions... i rock. Blanc i negre amb estètica underground del moment.

KLEIST, Reinhard. Cash: I see a darkness. Barcelona Planeta: DeAgostini, 2007
Biografia en blanc i negre de “l’home de negre”. El punt de partida és el concert a Folsom Prison del 13 de gener del 68, a partir d’aquí, un dels presos, explica la vida de Cash des de la joventut amb Elvis i companyia fins al mateix dia del concert.

The Ring of fire, de Johnny Cash:


LEGG, Barnaby. Eminem: en mi piel. Barcelona: Malsinet
Biografia (és pot fer una biografia las 30 anys?) del raper blanc de Detroit. Odi i violència gratuïta o conseqüència lògica de la vida que li ha tocat viure??

LEGG, Barnaby. Kurt Cobain, el ángel errático. Barcelona: Malsinet
A mig camí entre la biografia objectiva de Kurt, des de la infància fins al 5 d’abril del 94 i les paranoies depressives del cantant. Encara que coneguis els seus Diaris, i sàpigues com acaba la història, mira els deliris il•lustrats del còmic.

LEGG, Barnaby. Tupac Shakur: el rap de la muerte. Barcelona: Malsinet, 2006
Vida i darrers dies de l’estrella del gansta rap Tupac Shakur: èxits i tragèdies en una vida plena de música i violència a Los Angeles, en l’ambient de la lluita de bandes (de carrer) i de discogràfiques.

MIGOYA, Hernán. Julito el cantante cojito. Alicante: Edicions de Ponent, 2007
Julito és un cantant espanyol de cançó lleugera, ex-esportista lesionat, separat, amb diverses amants i alguns fills il•legítims, ric i famós i mig fatxa. Les 12 històries, d’estil entre Bruguera i Hanna-Barbera, ens deixen veure les interioritats de la indústria discogràfica nacional de fa unes dècades.

MING, Lu. El Guitarrista líder. Vitoria-Gasteiz: Iced Lanas. (Melodía del Infierno; 1)
MING, Lu. Reencarnación. Vitoria-Gasteiz: Iced Lanas. (Melodía del Infierno; 2)
Manghua d’estètica gairebé occidental sobre la historia d’un grup de heavys que estan al purgatori perquè s’han suïcidat i volen muntar una banda però no tenen guitarrista. Decideixen tornar a la terra per buscar-ne un i suïcidar-lo per fer que es reuneixi amb ells. Argument força absurd que serveix d’excusa per dibuixar sobre hard rock.

Pop español. Textos: Jesús Cuadrado… [et al.]. Madrid: Casset
22 autors il•lustren 22 grups o cantants del pop estanyol dels vuitanta: Miguel Ángel Martín a Esplendor Geométrico, Max a Radio Futura, Pascual Ferry a Antonio Vega, Joan Tharrats a Rebeldes, Azágra a La Polla Records...

PRESLEY, Elvis. Elvis Presley, 1953 el origen. Barcelona: DiscMedi, 2006. (Music comics collection)
Historia dels orígens Elvis: com el van descobrir i com es va enregistrar That’s all right, mama, al 1954. Inclou alguns textos sobre l’origen del rock’n’roll abans d’Elvis i 2 cds: un dels seus primers enregistraments i l’altre de les versions originals.

Hearthbreak Hotel, d'Elvis Presley:



ROBINSON, Alex. Estafados. Bilbao: Astiberri, 2006
Seguint el plantejament del seu Malas ventas, Estafados ens presenta més personatges anònims i mediocres que es creuen i ens expliquen les seves vides en una narració coral. Un d’ells: un músic de rock sense inspiració.

SACCO, Joe. El rock y yo. Barcelona: La Cúpula
El corresponsal gràfic va de gira amb uns amics d’una banda de rock per diverses ciutats europees, retratant tot el món que envolta els músics: viatge, fans, drogues, concerts... Segueixen algunes histories curtes i força satíriques relacionades amb el rock publicades a diverses revistes.








3. CLÀSSICA

PRADO, Miguelanxo. Pedro y el lobo. Barcelona Norma
Versió en còmic de la composició per a orquestra de Prokofiev.
... i aquí un fragment d'un curt, dirigit per Suzie Templeton, del mateix tema:

RUSSELL, P. Craig. El Anillo del Nibelungo: de Richard Wagner. Barcelona: Planeta DeAgostini
Les quatre òperes de Wagner ("El oro del Rin", "La valkiria", "Sigfrido" i ""El crepúsculo de los dioses") dibuixades també en 4 volums.

5. MÚSICA D’ESPECTACLES. BANDES SONORES.


BERLIN, Irving. One night on Broadway with Irving Berlin. Paris: Nocturne, 2007. (BD Cine; 7)
Vida de l’autor de musicals clàssics de Broadway (Cheek to Cheek, Top hat, There’s no bussines like show bussines...): des dels inicis com a immigrant rus a NY (en realitat es deia Israel Baline) fins al seu èxit a Hollywood.

Let's face the music and dance, amb la veu de Ella Fitzerald:

I fins aquí he arribat... Segur que n'hi ha alguns més que se m'escapen: accepto comentaris per ampliar la llista.

Una playlist, i si no... res

Gràcies a un avís de Xavier Galaup hem llegit un article de Philippe Astor , autor del qual ja vam publicar la traducció d'un altre text en aquest bloc, que considerem d'interès en el nostre treball de seguiment de les tendències que estan apuntant el futur de la música.

Mixtape Super 73 de 1973, en un cartutx de 8 pistes

Una playlist, i si no... res

No tothom domina l'art de programar bones playlists. No obstant, és el nou format que emergeix als serveis il·limitats de música. L'àlbum hi conserva el seu lloc. Però les noves pràctiques d'escolta fan de la playlist un format d'intercanvi privilegiat. Una ruptura provocada espontàniament, com sovint passa a Internet, pels propis usuaris.

El format de la playlist afavoreix el repartiment d'experiències musicals més variades ; una prescripció a la vegada més fina, més difusa, més contextual i més espontània, que manlleva els canals del Web 2.0 i de les xarxes socials ; intercanvis més profunds, més extensos i més rics al voltant de la música ; així com la revalorització dels fons de catàleg i l'accés a una major diversitat cultural. L'escolta personalitzada a webradios, smartradios i altres fluxos de música interactius és una cosa. L'intercanvi i l'escolta de playlists en són una altra.

La playlist és sovint un concentrat de cultura musical capaç de fixar un moment, una emoció, un ambient, un esperit... esdevenint ella mateixa una peça musical de ple dret. Els mash-up dels DJ en són una forma evolucionada. Aquestes són «obres» que la Sacem reconeix en part com tals, ja que atorga un 10% de drets d'autor als DJ.

Sé que se m'acusarà de fer proselitisme, però Spotify és el primer programari de música que afavoreix a la playlist com a estàndard d'intercanvi. I és potser, d'altra banda, un dels seus efectes més inesperats. La gestió de les playlists no és tanmateix molt avançada en Spotify. No ho és més amb Deezer, Jiwa o MusicMe. L'única diferència, és que Spotify permet crear playlists amb l'arrossegar i deixar anar, que és molt més flexible i fàcil.

És potser això el que ha motivat als seus primers usuaris, i ha comportat de seguida l'eclosió de tot un planter de llocs d'intercanvi de playlists Spotify a la Web, creats pels propis usuaris. Sylvain Corvaisier, fundador de NeoMusicStore, ha entès de seguida on passaven les coses : al Twitter. Així que, en una tarda, va desenvolupar el gestor d'intercanvi de playlists Spotwify.com, que agrega automàticament els enllaços cap a playlists Spotify enviades al servei de microblogging per centenars d'internautes, amb alguns tags o paraules de descripció.

Una cerca de les paraules clau «Deezer» o « MusicMe » al Twitter dóna tants resultats com una cerca « Spotify », però la majoria, contenen enllaços cap a cançons o àlbums. Són pocs els usuaris d'aquests dos serveis o de Jiwa que envien enllaços cap a les seves playlists. És d'altra banda més sorprenent en el cas de Jiwa, que ha anteposat, a l'inici, el sharing (la posibilitat de compartir amb altres) de les playlists.

En el cas de Spotify, per contra els, seus usuaris «twittegen» un gran nombre de playlists. Només en l'espai d'algunes setmanes, Spotwify ja n'ha agregat més de 2000. La quantitat és gran, no necessàriament la qualitat. Però això em sembla ser una forta senyal de l'evolució dels intercanvis de música a Internet.

Un nou estàndard d'intercanvi
En un context tal, que veurà reposar cada vegada més els intercanvis de música sobre intercanvis d'enllaços d'hipertexts (l'últim grau de la desmaterialització de la música ?), la copia peer to peer complirà cada vegada més una funció tècnica apuntant essencialmenta a compartir el cost de l'ample de banda necessari per transmetre música en línia.

Si la playlist té vocació de fer-se un format líder dels intercanvis de música (i es percep ben bé com a tal -a les xarxes socials- que l'intercanvi estarà al cor de la funció de distribució en la nova economia de la música) per ara segueix sent el parent pobre dels formats de música.

Els industrials de la música no han captat encara les nombroses oportunitats que pot oferir la seva promoció. Ho testimonia l'absència total de proposició de la seva part en aquest àmbit. No he trobat encara cap segell discogràfic francès o estranger, per exemple, entre els presents sobre les plataformes de streaming il·limitat, que hagi publicat sobre el seu o en un altre lloc el mínim enllaç Deezer, Jiwa, MusicMe o Spotify cap a una o diverses playlists dels seus artistes emblemàtics, de les seves últimes novetats, o de les millors referències del seu fons de catàleg.

Abans de transformar els artistes en marques de les quals s'esforçaran a assegurar la promoció per tots els canals de màrketing viral possibles i imaginables, potser seria assenyat pensar en començar per promocionar les marques ja existents en la música. I aquestes marques, són les "etiquetes" (accepció de labels, segells discogràfics) que no podien portar millor nom. Qui pot negar que Motown sigui una marca ?

Entre les que han posat ritme a la meva joventut, encara puc citar de memòria, més de vint anys després, segells com Kronstadt, Gougnaf, Boucherie Prod, Bondage Records o inclús Closer, que van ser joies de l'escena rock indie dels anys 80 a França, i que avui ja no existeixen. Això mostra la vinculació cultural i emocional que pot tenir amb aquestes marques de música, més que no se'n tindrà mai amb les de molts productes de consum corrent. Ara bé, que es pot imaginar de millor que una playlist com a firma d'una label de música i de la seva marca?

Les ràdios musicals ja fa temps que han entès l'interès de les playlists, que han formatat la seva antena. Però la playlist avui ja no és l'herència de les ràdios. Ni la seva difusió, ni la seva distribució sota la forma de compilació. Amb la desmaterialització i els nous serveis de streaming, avui, qualsevol pot difondre una «mixtape» de la seva collita a Internet.

No anticiparé en aquest article totes les evolucions que és susceptible de conèixer aquest format, ni tots els serveis que es podran desenvolupar al voltant d'ell. Simplement intentar definir les poques pistes a seguir avui per millorar el seu ecosistema. Aïllaré tres eixos de desenvolupament que em semblen crucials : els gestors de playlists, les eines de generació de playlists, i la integració d'estàndards d'intercanvi de playlists a tots els materials, serveis i programaris de música.

Nombroses llacunes a omplir
En matèria de gestió de playlists, cap dels serveis de música actuals no ofereix funcions molt avançades. Els usuaris de Spotify, que semblen els més intrèpids a buscar solucions, es giren cap a un gestor exterior, el dels favorits del navegador Web, que permet classificar bastant fàcilment relacions hipertexts de playlists i d'àlbums en arborescències d'informes i subinformes. Per què no utilitzar, de la mateixa manera, serveis de repartiment de favorits com a Delicious, el sistema de tags del qual, utilitzat amb prudència, pot permetre indexar-los de forma intel·ligent i fins i tot compartir-los ?

Globalment, aquestes dues alternatives reuneixen les funcions del que podria ser un bon gestor de playlists : classificació, indexació, navegació, marcatge, publicació, repartiment. Idealment, m'inclino cap a un programari idoni capaç de comunicar-se amb diferents programaris jukebox, serveis en línia i xarxes socials, per què no via plug'in, i que permetria igualment classificar les seleccions d'àlbums en el mateix format de les playlists.

N'hi podria haver prou amb fer clic sobre un títol en Spotify o sobre Deezer per obrir un menú contextual proposant sobretot afegir-lo a una playlist en el seu gestor, via un formulari de publicació permetent fer-lo grafits o indexar-lo correctament.

Pel que fa a la generació de llistes de reproducció, estan disponibles moltes eines disperses que seria interessant agregar d'una o altra manera dins d'un únic programari, per què no el propi gestor de playlists, si les funcions de la recomanació de Last.fm o d'utilitats com Music IP Mixer. Aquest últim, en aquest cas, es recolza en una base de diversos milions de títols les característiques dels qual (tempo, harmonia, instruments, etc.) han estat analitzades i que permeten fer relacions de les quals es poden fer variar els paràmetres.

Una de les meves frustracions actuals amb Music IP Mixer, sobretot, és la de no poder utilitzar-lo més que sobre la base dels 20 000 títols al format MP3 emmagatzemats sobre el meu disc dur, quan un senzill plug'in Spotify permetria treballar sobre milions de títols. Poder «enfrontar» els suggeriments de Music IP Mixer amb una selecció d'amics dels quals es pot interrogar les preferències sobre Last.fm, Facebook o en un altre lloc, per tal de constituir la playlist per a una festa o una vetllada amb ells, és una de les funcions avançades que em ve per exemple al cap.

Quedaria adoptar un format de playlist estàndard a totes aquestes eines, com el XSPF, i integrar el seu suport en tots els serveis i programaris de música. Ni Spotify, ni Deezer, ni Jiwa o MusicMe suporten aquest format per ara ni permeten importar-lo. És una llacuna que em sembla cada vegada més urgent omplir.

la llegendària cinta cassette verge

Article original publicat el 27 d'abril de 2009
traducció de Josep Lluís Villanueva Fontanella

.

La Discoteca d'Ampli, XXXVIII: The Secret Society.

SECRET SOCIETY. Sad boys dance when no one’s watching. Acuarela. 2005

A finals de l’any passat Acuarela va editar el segon disc de Secret Society: I am becoming what I hate the most.
A Vapor Vell ja el podeu trobar disponible. I també hi podeu trobar el primer: Sad boys dance when no one’s watching (Acuarela, 2005), que, increïblement, només està a una altra biblioteca: la de Miss Danger.
I aquí estic jo i la Discoteca de l’Ampli d’aquesta setmana per fer que això canviï i ben aviat es pugui trobar a totes les biblioteques que ens llegeixen!

Vaig descobrir Secret Society fa poc: potser va ser aquest hivern, només. Confesso que el títol em va cridar l’atenció (em va sortir la bena “emo”) que dorm dins meu i el vaig agafar en préstec sense saber què hi sonaria.
I hi va sonar un noi amb una guitarra i poca cosa més que, en la majoria de les cançons, ens canta com si fos al sofà de casa seva. Cançons que sonen sinceres i malenconioses, properes, que et xiuxiuegen o t’escupen penes i alegries i relacions passades i frustracions presents. Un disc, gairebé tot, senzill, acústic i sense detalls innecessaris. Auster. Veus i guitarra en primer terme... bateria i alguns arranjaments electrònics després. En algunes cançons alguna corda.
Un disc que m’obliga a tornar cada nit a casa caminant per estar una estona sol.

Totes les cançons excepte dues estàs cantades en anglès... i no va ser fins que va sonar la segona en castellà que no em vaig adonar que Secret Society és un grup espanyol...
Secret Society és Pepo Márquez (també fa de batería de Garzón, grup que es va canviar el nom pel de Grande-Marlaska, perquè el jutge Garzón no li feia cap gràcia (?)).

En aquest primer disc, només ell. Potser per això sona tan íntim.

Algun “desalmao” ha fet desaparèixer el llibret amb les lletres del cd de la biblioteca... el meu anglès no arriba a desxifrar el que ens xiuxiugueja i tampoc no he trobat cap web on hi siguin... he llegit que no només parlen d’amor, sinó també de política, però ja us dic: com que només entenc la música i no les lletres, a mi el que em transmet el disc és un sentiment de decepció i frustració que fa por. Un tema recorrent en les Discoteques que recomano (vegeu la Discoteques de l’Ampli sobre De la Rosa o Hefner...).
I com a mostra: Night makes things look bigger

Tot l’àlbum va ser composat a Nova York, on Pepo va viure un temps... Es deuria sentir molt sol, oi?

La cançó que em va fer aturar-me i preguntar qui era aquesta gent que estava sonant va ser aquesta:



... és una versió de La Leyenda del tiempo. Una raresa en aquest àlbum: el to acústic que està a gairebé tot el disc és el mateix però... el tema? que hi pinta aquí al mig? És per posar un toc nacional a un disc gestat als Estats Units? Una cosa rara, rara, rara que em porta sonoritats de cançó republicana.

Ja us he dit que la majoria dels temes del disc sonen a tristor. Sonen a un paio sincer obrint-se el cor per explicar-nos que malament que està el món (el món que sigui: el seu, el dels diaris...). Busqueu el disc i escolteu-lo perquè totes valen la pena de ser escoltades més enllà d'aquests post.

Si teniu un mal dia, però, passeu d'aquestes cançons que tant m'agraden i aneu directament a les més mogudes: busqueu títols com Man vs Machine, Sad boys dance!, més pop, ballables:

I si us ha agradat; esteu atents, Secret Society és regalen de tant en tant per casa nostra... Dintre de poc el podrem veure al Primavera Sound, i al seu Myspace podreu trobar la resta de bolos.