Any 1975, mor Franco.
La gent agafa aire i surt al carrer, bé, en realitat hi torna. Un carrer
Mediterràniament propici per dret que havia estat segrestat durant dècades i
que ara esdevindrà un nou espai de trobada i de reivindicació, però sobretot
d’exaltació de la festa. Durant dècades la polititzada moral catòlica havia estat
posant a prova als joves sotmetent-los a la infame Ley de vagos y maleantes (substituïda
després per la Ley sobre peligrosidad
social ) al limitar les seves conductes a espais més o menys tancats.
Moviments llibertaris, nacionalistes, i socials s’agafen de la mà i comencen a
córrer cap a una porta metafòrica. La revolta es vesteix de confeti i música, la
foscor s’apaga i l’alegria de viure esdevé llum.
Durant els darrers ressons del règim es precipitaven les corredisses per
les cloaques de l’estat: l’intercanvi de camises, càrrecs, i sigles de partits estava a l’ordre del dia. Calia arrencar el joc en un nou escenari i si
pogués ser dinàstic i monàrquic, millor. Tot s’hi va valer alhora de buscar una
transició de paper de cel•lofana. En
canvi la gent es deixa anar i es mou per osmosi, per instint, i per fe en el col·lectiu.
L’escalfor del ramat donarà vida al més tímid, i la sensació de consentiment i
autonomia farà circular l’aire més que mai. El maig del 68 havia arribat tard,
però havia arribat.
La màgica nit de cap d’any de 1974 es reuneixen casi per casualitat a
l’escenari de l’antiga sala Zeleste,
al carrer Plateria (Argenteria
posteriorment) una orquestra d’excèntrics i meravellosos músics que a partir
d’una idea gestada per Gato Pérez i Jaume Sisa es proposen reviure les velles
orquestres d’envelat dels avis amb un repertori a priori contracorrent de la
nova modernitat (carregats de Txa, txa, txas, boleros, passos dobles, mambos,
etc) i una il·lusió a l’alçada del seu talent (molts eren músics clarament
vinculats al rock laietà i al jazz progressiu). A pesar de tot aconsegueixen un
triomf sense pal•liatius que acabarà derivant en altres bolos i posteriorment en una sòlida carrera de 40 anys. Alguns
d’aquells músics fundadors van inagurar el divertit joc de canviar-se el nom i
així en Jaume Sisa esdevé Ricardo Solfa, Jordi Farràs serà La Voss del trópico,
i Jordi Batiste canvia a Rocky Muntanyola, noms amb els que gravaran un grapat
de discos en anys posteriors.
La història de la Plateria es prou coneguda, Manel Joseph exercirà de carismàtic líder i reconegut vocalista marca de la casa que es farà palès en cada un dels 14 long play que editaran. Clar que cada orquestra necessita d’un hit, i la Plateria el va tenir en Pedro Navaja, una versió d’un tema de Rubén Blades, aleshores poc conegut per aquí, que un músic de la banda havia escoltat enrolat en una orquestra de creuer. Afortunadament aquest el va poder gravar en un casette i presentar-lo a la banda que enseguida el va adoptar. L’èxit va ser enorme, fins i tot va arribar a ser disc d’or.
També han quedat per la història les estripades actuacions a Canet rock
entre 1975 i 1977 i que molts encara tenim a la retina gràcies als fons
històrics de les ràdios i televisions de l´època. La figura Carles Flavià va
estar lligada al grup durant molts anys, un capellà atípic i de verb fàcil que
va arribar a compaginar la seva feina amb la de manager del grup (també ho va
ser del Gato Pérez i de Pepe Rubianes). El 2014 del grup anuncia que deixa
els escenaris i el 2015 l’ajuntament de Barcelona els atorga la medalla d’or
del mèrit cultural (conjuntament amb La Salseta del poble sec).
Així mateix l’orquestra se’n va con el tumbao que tienen los guapos al caminar...
Així mateix l’orquestra se’n va con el tumbao que tienen los guapos al caminar...
El 1977 durant una diada festiva del PSUC del poble sec en la campanya
electoral de les primeres eleccions democràtiques, un grup de nois, alguns del
mateix Poble sec i d’altres companys de comarques que estaven estudiant a
Barcelona, munten un grup que acabarà donant llum a La Salseta del poble sec.
Miquel Àngel Tena, Salvador Escribà, Pep Vercher més cinc companys més formen
l’alineació fundadora d’una de les orquestres que més ha fet per a que anéssim
a dormir de dia.
El propi Salvador Escribà, ànima infatigable i vocalista del grup explica
que al seu Bell-lloc d’Urgell ja tenia un grup anomenat Som...indigenes
amb el qual tocava moltes de les cançons que desprès formarien els primers repertoris
de la Salseta, també conclou que aleshores hi havia molta feina
perquè hi havien poques distraccions. Una de les claus de l’èxit de la formació
es que van ser probablement la primera orquestra en interpretar temes com el Satisfaction
dels Rolling Stones, fet que era una veritable convit per al públic més
jove. Aquestes versions de temes clàssic i d’altres que ho acabarien esdevenint
més uns arranjaments nous i unes harmonies alternatives dels tradicionals temes
de ball van fer una combinació irresistible.
A finals dels vuitanta fins i tot creen la seva pròpia discogràfica: Salseta discos, amb la que treuen els primers discos de dos joves bandes que acabarien fent història: Sopa de Cabra i Umpah-pah. Avui en dia la Salseta continua rutllant, treballant la nit, i fent sonar el friscoleto.
A finals dels vuitanta fins i tot creen la seva pròpia discogràfica: Salseta discos, amb la que treuen els primers discos de dos joves bandes que acabarien fent història: Sopa de Cabra i Umpah-pah. Avui en dia la Salseta continua rutllant, treballant la nit, i fent sonar el friscoleto.
Huapachà combo neix el 1977 a Terrassa com un trio humorístic format per Quimet
Carreras, Miquel Mallafré y Cesc Tudó, molt en la línia sibil·lina dels
argentins Les Luthiers. Ben aviat es defineixen com una orquestra de
ball també molt influenciats per La Trinca, fent de l’humor i la paròdia un
reconegut segell adobat per muntatges escènics informals i sorprenents.
En Miquel Mallafré diu quelcom
força definitori sobre si seria possible un grup tant atípic com la Huapachà
avui en dia: “...No hi ha l'humor necessari, que per a mi sempre ha estat unadefinició de la intel·ligència. Sempre dèiem que érem un orquestra de ball però a la tercera cançó el públic no ballava, només mirava l'escenari per veure quèpassaria...”
El hit de l’orquestra va ser Niña (Alta
Sociedad 1981, Ekipo) que els va fer treure el nas a les llistes espanyoles de
vendes i fins i tot rebre una oferta per
representar Espanya a Eurovisió, oferta que
van rebutjar per les condicions que els implicava. No eren temps per chikilicuatres encara.
L’orquestrina Galana completa aquest pòquer d’orquestres que es van
capficar en fer ballar al personal. Recordem que fins feia ben poc les úniques
xarxes socials que hi havia es formaven al voltant dels aplecs o dels partits
del barça i clar, algú havia d’emprendre la tasca de relator social tot just
abans que es comencessin a posar de moda les discoteques. Els envelats havien estat aquells llocs on podien succeir coses tant estimulants com canviar de parella, regalar un fanalet, i si hi havia sort deixar anar algun que altre petó. El
1982 la Galana publica el seu primer LP que porta per títol el mateix nom de la
formació. Liderada per Jaume Arnella (provinent del Grup de folk) durant els primers anys,
ben aviat van fer-se prou populars a base de recuperar vells ritmes i temes que
es podria dir estaven en desús. Juntament amb Marcel Casellas son un dels
pioners en la recuperació de la música tradicional catalana desprès del
franquisme.
Han passat força anys d'aquells dies que ens han deixat un llegat que forma
part del nostre imaginari col·lectiu i popular, un actiu valuosíssim i testimoni
d’un temps que s’ha anat dissolent.
El carrer no es sols per trepitjar, també s'hi pot ballar.
Jaume Vilarrubí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada