Les col·leccions de música, que van dotar d’una aparent modernitat les
biblioteques públiques, semblen condemnades a donar-los una aparença
d’obsolescència només 20 anys després. Què ha passat aquí? I què s’hi pot fer?
Aquesta presentació és un intent de reflexió sobre aquesta qüestió palesa a
totes les biblioteques públiques. I també és un intent d’elevar aquesta qüestió
a nivell simbòlic, per si la seva problemàtica il·luminés de retruc altres
àrees de la biblioteca i fins i tot l’ofici de bibliotecari. Ho farem a través
d’una reflexió carregada de preguntes, de forma personal, recopilant el parer
de bona part de l’equip de la biblioteca Vapor Vell, de Biblioteques de
Barcelona. Deixarem que els anys d’experiència professional i d’observació, i
el natural meditatiu dels bibliotecaris, ens permetin fer un exercici de
reflexió i dubte en directe.
Petita història d’un èxit
Els primers 15 anys de les col·leccions de música van ser espectaculars.
Perquè:
-
Oferien una bona contribució als préstecs.
-
Mostraven una obertura de la biblioteca a d’altres formats que no eren
llibres.
-
Aproximaven altres públics no literaris o informatius.
Què fèiem els professionals de les biblioteques per aconseguir aquest
efecte? senzillament adquirir els documents. La resta succeïa de forma natural
i quasi espontània. L’èmfasi, per tant, estava en la selecció. Els
bibliotecaris havíem de seleccionar amb criteris professionals, atenent als
principis de varietat, representació i eclecticisme característics del nostre
sector. Així que els debats de l’època eren entorn aquest tema:
-
Si havíem de comprar discos d’OT.
-
Si el préstec de música (i cinema) no era un demèrit en relació al préstec
de llibres.
-
Si havíem de cenyir-nos a la compra de rareses i material de difícil
adquisició per part dels usuaris.
Molts d’aquests debats tenien el seu què, però com es veu hi havia una
omissió clara: la dinamització. El bibliotecari era un selector i un
dispensador. La seva vessant dinamitzadora era anecdòtica o ornamental a la
música. La més potent es reservava per a les àrees que no sortien de forma tan
fàcil, com ara els llibres.
Silenci
A la Biblioteca Vapor Vell, el 2006, es compraven 100 CD mensuals (1.200 a
l’any!) a part de tots els que arribaven del Servei de Biblioteques de la
Diputació de Barcelona. Amb tot, la col·lecció creixia a raó de 1.500 discos
anuals. Es va arribar a les 15.000 referències en menys de 10 anys. Els
préstecs de CD representaven el 30% del préstec total de la biblioteca.
Pràcticament no es feien activitats musicals enlloc, però totes les
biblioteques estaven encantades amb la música.
Avui el préstec de CD no arriba al 5% de la biblioteca. Es compren entre
uns 10 CD al mes, que poca gent consulta. El Servei de Biblioteques
pràcticament ha renunciat a l’adquisició d’aquest material. Avui, a les àrees
musicals de les biblioteques públiques, l’única música que sona és 4’33, l’obra de John Cage. Silenci.
El bibliotecari era un selector i un dispensador. I ara la dispensa és als
immensos portals de música en streaming
(Spotify té 2 milions de discos), i els selectors s’han diversificat. Són
directament els blocs de música i les ràdios de recomanacions automàtiques. Així,
si desapareix el format, desapareix el bibliotecari?
Fora de joc
Ara bé, si fos així. No tindria sentit que hi hagués tampoc
una àrea de poesia a les biblioteques, atès que no hi ha préstecs. Ni de
filosofia. Ni de filologia catalana. Reproduiríem així els tics dels plans
d’estudis, decantats per la vessant pràctica i poc humanística de l’educació. I
no caldrien bibliotecaris. Les humanitats reflectides a les àrees no són mers espais
de prestatgeries a omplir. Són temes a treballar. De la mateixa manera que la
comunitat que usa la biblioteca no són consumidors d’aquests productes
culturals sinó artífexs i còmplices del fòrum cultural comunitari que són les
biblioteques.
A Granujas de
medio pelo (Small Time Crooks), Woody Allen crea una farsa genial. Uns
lladres volen atracar un banc pel mètode del butron. Amb aquesta intenció lloguen el local lateral del banc, i
per no aixecar sospites munten una tenda de fer galetes i es disfressen de
falsos cuiners. La tenda té tant d’èxit que es fan milionaris i obliden que el
seu propòsit era atracar. Deixant de banda la dignitat de l’objectiu final, no
serviria això per entendre les àrees musicals? El mitjà (els discos) han fet de
màscara de l’objectiu (la difusió de l’art musical).
Les àrees musicals han quedat fora de joc, perquè la
comunitat ha tirat endavant amb noves eines. O sigui, que ara el bibliotecari
no pot ser només un dispensador i un selector. Fem-nos preguntes.
Preguntes
Com és que no s’està impulsant la música des de les
biblioteques si és igual que la literatura a efectes de difusió? Són
ingredients culturals indistingibles que podem donar a conèixer aprofitant
aquestes plataformes privilegiades que són les biblioteques públiques. Per què
privilegiades? Perquè són gratuïtes i són dels veïns i no tenen exigències ni
condicionants comercials que influenciïn la seva activitat. I per què la
música? Doncs perquè és una expressió artística i emocional de la comunitat i
ens devem a ella. Tan fàcil com això. Però, què fer amb ella si ja no cal anar
físicament a la biblioteca per accedir-hi?
El context social, i no només les biblioteques, també
ha canviat. Hi ha una saturació cultural palpable. Les noves referències ens
assalten diàriament. Avui és difícil sentir nous discos sencers, atendre a les
lletres, incorporar noves estètiques als nostres gustos. Abans de repetir
l’escolta d’un disc, o la lectura d’un llibre, saltem al següent. Una persona
pot llegir uns 50 llibres l’any, uns 3000 en una vida longeva. I pot sentir, el
que es diu escoltar amb atenció, 3000 discos. A la biblioteca Vapor Vell n’hi
ha 15.000, o sigui, discos per a 5 vides senceres.
No ha arribat el moment, més que de seleccionar, d’aprofundir?
De compartir? No poden generar les biblioteques espais de relaxació cultural o
justament la potència és en que només hi ha 15.000 discos? No resulta més
estimulant una llibreria amb quatre llibres, com la d’Alessandro Baricco, on el
llibreter pugui donar la cara per cadascun d’ells o els veïns hagin contribuït
a enriquir-la?
Béns immobles i béns
mobles
Una primera hipòtesi de resposta és deixar de pensar
la biblioteca com un bé immoble. No són prestatgeries, documents i sales
d’actes. La col·lecció és només el punt de partida de l’ofici, no el punt
terminal. De fet podem ja treballar sense col·lecció, que és un dels debats
candents i fèrtils a les mediateques. Les sales no són tampoc un únic ambient
de concentració. La biblioteca vetlla per la creació de fors en els quals la
seva comunitat s’expressa, crea, debat i comparteix informació. Per tant, han
de passar coses a dins, no només oferir una col·lecció i els dispositius per
escoltar-la. Anar a la biblioteca ha de ser també una experiència activa, tant
per a l’usuari com per al bibliotecari. Igual que hi ha clubs de lectura hi ha
clubs d’escolta. Igual que hi ha tallers d’escriptura hi ha tallers musicals.
Igual que hi ha presentacions de llibres hi ha presentacions de discos. Igual
que hi ha xerrades al voltant dels llibres hi ha xerrades al voltant dels
discos. Exemples emblemàtics d’aquesta feina són el Music Spy Club, de la Biblioteca Vapor Vell, els cicles temàtics de
música negra de la Biblioteca Vallcarca-Els Penitents, i el club de lectura de
Novel·les Sonores de la Biblioteca Ramon d’Alòs-Moner.
El fòrum
Una altra pregunta que ens fem és si no seria útil
començar a treballar fora de l’eix de la biblioteca. L’existència física no
confereix centralitat cultural per se,
no és en absolut imprescindible. La biblioteca té una missió i aquesta es pot
acomplir sense edifici. O sigui, la biblioteca ha d’anar als fòrums naturals de
la seva comunitat, i si no existeixen, impulsar-los. Si els fòrums són al
carrer, a les sales de música, a les places a la xarxa virtual, cal incidir-hi.
Exemples d’aquest treball són les playlists
d’Spotify -la plataforma online legal
de música en streaming- que es fan a
les Biblioteques de Barcelona per acompanyar activitats, festivals i guies,
sovint amb la col·laboració dels usuaris. També les exposicions i activitats
compartides de la Biblioteca Vapor Vell amb la Sala Koitton. I fins i tot les
recomanacions i reflexions del bloc de musictecaris AMPLI. Recomanar només allò
que tenim físicament a la biblioteca és només mirar el cel que tenim a la
finestra.
L’ecosistema
Arribats a aquest punt, mirem per una banda les àrees
de música, per una altra les sales d’actes, per l’altra els usuaris i finament,
per l’altra el barri com varetes d’un sol ventall. El clau és la biblioteca. Ens
trobem a un context complex i propici: excés d’oferta, pèrdua de referents, inèrcia
als gustos, utilització funcional de l’art, dispositius precaris d’escolta. És
una sort perquè a la gent li agrada descobrir i als bibliotecaris ens encanta
recomanar. L’ecosistema és perfecte! Disposem a més de bons equips, d’un punt
de vista desinteressat, de la capacitat de posar en contacte agents molt
diferents, de recursos per impulsar l’expressió local. Tenim a més moltes
oportunitats:
·
la de que els usuaris siguin una part protagonista i
no només usuària d’aquest camí cultural,
·
la de donar a conèixer artistes desconeguts,
·
la de conservar la memòria musical local,
·
la de generar patrimoni conjuntament.
Les biblioteques són espais d’expressió. Aquesta
subtilesa potser la va escamotejar el silenci que abundava a les sales. A la
nostra biblioteca somniada (cal pensar-la!) conviu el silenci amb l’agitació. A
la pròpia biblioteca hi passen coses. Hi ha tallers de creació literària i
musicals. Els veïns creadors hi tenen la seva plataforma d’expressió,
preservada d’interessos privats.
Rascar allà on no
pica
Hi ha un detall més subtil, que anomenarem, de forma
còmica i seguint una suggestió de Pere Estupinyà, Rascar donde no pica. Anomenem d’aquesta manera l’art
d’encuriosir-se i recomanar més enllà dels gustos. Amb els anys tots anem
afinant la nostra estètica. Coneixem més el que ja ens agrada i ens fem sords a
la resta. Si som d’esquerres llegirem llibres que ens confirmin. Si som de
dretes també. Si som catòlics no llegirem reflexions sobre l’ateisme. Si som
ateus no llegirem reflexions sobre el misticisme. Si estimem la música clàssica
no sentirem música electrònica. Si ens agrada el folklore no sentirem pop. I
viceversa. Un món sense bibliotecaris generaria aquesta inèrcia culturalment
limitada sobre la que els estudiosos de la xarxa ja estan alarmant: el tub de
confirmació.
El bibliotecari sovint parla de prescripció, el que és
útil i necessari i en bona hora. Però existeix també la recomanació a la contra
o complementària. Oferir novel·la negra als amants de la novel·la rosa.
Recomanar Bach als seguidors de Björk. La vida cultural comunitària és un
diàleg i, com a tal, la confrontació i expressió de raons divergents... que
busquen algun punt de convergència. Internet no garanteix aquest tipus de
prescripció, ja que els nostres hàbits confirmatius converteixen la xarxa en
una gran màquina de donar-nos la raó. Ara, el diàleg, sentir coses que no
sentiríem (des d’un llibre o d’un veí) és una de les garanties de la democràcia
des del demos i potser la millor
manera de conèixer. “Entre tots ho sabem tot”, que va dir Alfonso Reyes.
Comunitats de pràctica
L’empoderament
dels usuaris és un dels reptes més interessants que planteja la societat i la
biblioteca d’avui. Què vol dir empoderar?
Per començar, ser més que usuaris. Partícips, incididors, decisoris. Des de
batejar la biblioteca (es dirien molt diferent, segur), fins a decidir què
passa i a quines hores.
Posem un exemple més tradicional a les biblioteques.
Podem decidir treballar la memòria local. Per això farem tallers i concursos i
recopilarem part d’aquesta memòria i guiarem a alguns usuaris. Aquí, empoderar els usuaris seria, posem per
cas, seguir l’exemple de la Biblioteca de la Loma de San Javier, de Medellín,
on el bibliotecari va ensenyar als joves del barri a enregistrar amb càmera de
vídeo, a editar el resultat i a penjar-lo a un canal de youtube del propi barri. Els mateixos joves anaven a les cases dels
vells del poble i els entrevistaven. En 5 anys tenien 600 enregistraments. La
biblioteca aquí és el punt de partida, i la comunitat és la que es va coneixent
i funciona sola. Entre tots ens ho podem ensenyar tot.
Pel que fa a la música sembla més difícil. Però les
idees són infinites: des d’ensenyar a tocar instruments, a musicar poemes, a
creuar poetes amb músics, a fer mapes sonors del barri, a recrear musicalment
la història, a preguntar als veïns per les seves músiques, a crear espais de
recomanacions. Tots recordem l’època en que quedàvem a casa d’algú per escoltar
música, amb l’entusiasme i la recomanació dels nostres amics. Si això no és un
musictecari...
Library happens
Alhora que amb la comunitat, hi ha un creuament entre
agents artístics, periodisme, agents educatius, agents socials i artistes (en
el cas de la música) amb els que s’ha d’articular la missió de biblioteca. Fins
fa 5 anys la música es presentava sola a la biblioteca i discutíem si comprar
discos d’OT o no. Els usuaris ja sabien el que volien i nosaltres només
satisfeien les seves necessitats. Ara ja no cal perquè hi ha una necessitat més
curiosa, indetectada i simbòlica: rascar
allà on no pica. No sabem res d’allò que ens podria agradar perquè no en
tenim noticia. Aquest és un altre filó únic pels companys musictecaris, una
feina sense fi.
El desconegut pintor James Whistler és autor d’una de
les frases més afortunades sobre l’art: “Art happens”. L’art passa (en el
sentit que és succés). O sigui, l’art no és el resultat d’una sèrie de característiques
d’una representació sensorial. És una experiència. El mateix podríem dir, per
acabar, de la biblioteca. La biblioteca no és només el resultat de la suma de
documents i usuaris i bibliotecaris. La biblioteca ha de ser una experiència,
una cosa que passa dins i fora de les seves parets.
Bibliografía
Cortázar,
Julio. Argentina: años de alambradas
culturales. Buenos Aires: Muchnik, 1984
Ford, Andrew. Música presente: perspectivas para la música
del siglo XXI.
Madrid: Fundación Autor, DL
2006
Villanueva Fontanella, Josep
Lluís. Música digital: nous reptes a la
biblioteca. Barcelona: [s.e], 2008.
[Doc. electrònic intern]
Recursos web:
[Comunicació presentada a les Jornades de Documentació de l'any 2016]
