Ha passat un altre any, i mesurat amb cronòmetre és exactament un any menys també. Sabem que fer amb les hores, els dies, les setmanes, però els anys són excessius i els anem passant sense més resistència. Fas la vista enrera, has sentit moltíssima música al llarg del 2016. Molta clàssica, molta lírica, més melodia i menys rítmica. Tens una sensació nova de virginitat, has aprés a sentir millor la música i per això has tornat a sentir discos que feia anys, dècades, que no senties. I ves a saber com vas caure a Flex-Able.
Que no és del 2016? Qui ho diu? La música no és de quan va naìxer. Tu tenies 10 anys quan aquest disc va sortir, i 16 quan vas saber d'ell i et vas comprar el vinil. Mai havies sentit res així, i encara ara et sorprén aquesta llibertat, aquesta barreja d'alegria i extravagància. També la llibertat s'ensenya, i si no s'escamoteja. Aquí va venir la meva primera lliçó i aquest any encara l'estava acabant d'aprendre. Encara se'ns posen els pels de punta quan comença el deliri. Donat que ja ho sabem ens lliguem a la cadira on sentirem el disc per què les sirenes de la bogeria no ens sedueixin irremissiblement...
No entenies res, i això ja era una meravella que agraïes: la música no calia comprendre-la. Al contrari del que recomana Spinoza en relació a la política ("Ni reir ni lamentar: comprender"), la música es per riure o plorar o tot alhora. L'estètica popular pot ser tan ample com la ment d'un alienat, com una al·lucinació col·lectiva. Al mateix disc, dos cançons després...
Vam sentir aquest disc fa 20 anys. Ara, al 2016, sentint-lo ens sentim. Sentim com ha passat el temps per nosaltres, ens recordem a l'habitació, desitjant ser guitarristes, pregant a divinitats inexistents no tocar un cliché rere altra i invocàvem l'imaginació amb aquestes cançons que tocàvem amb una guitarra imaginària pujats d'empeus al llit.
Ell continua pujat al llit, com acabeu de veure. I nosaltres també, utilitzant l'innocència per viure, com volia Jesús Lizano. Nosaltres, a la meïtat de la nostra hipotètica longevitat, encara acomiadem el disc amb por. Sonaven aquests acords, lents, beethovenians, estranyíssims, provinents d'un món més vigoròs i divers que per una agulla de vinil arribava a la meva habitació i encara ara puja al Carmel:
Un any menys per nosaltres, un any més per aquest disc. La trobada amb extraterrestres no és més rara que amb altres terrestres. Queda una pedra de rosseta, aquest disc, que viatja amb el temps i arriba igual de fresc, i jove, i desconcertant al 2016 pels quatre que encara el senten.
Flex-able, Steve Vai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada