Greil Marcus va començar a escriure Mystery Train a la tardor de 1972 i el va acabar a finals de l’estiu de 1974. Al pròleg del llibre l’autor exposa la seva vinculació vital i professional amb el rock and roll al qual agraeix ser la millor font d’amistat que mai ha conegut. Un deute cap a aquest gènere musical de la cultura popular més important del segle XX que intenta saldar amb Mystery Train, un extens recorregut pels intèrprets, cançons i mites de la història del rock que Marcus embasta amb la seva penetrant i polièdrica mirada.
El crític nord-americà, una de les veus més lúcides i personals de la crítica cultural contemporània, estableix múltiples connexions entre música, literatura, política i la dinàmica social de l’època, com ja és habitual en les seves obres (Rastros de carmín. Una historia secreta del siglo XX o Escuchando a The Doors) oferint al lector un ampli recorregut per la cultura popular nord-americana.
Mystery Train és un assaig colossal, no només pel que fa al nombre de pàgines (una mica més de 500) sinó també per la magnitud del seu abast. El llibre es va editar en castellà per l’editorial Contra només fa 2 anys i es divideix en dues parts: una primera on es traça una línia cronològica entre els “Avantpassats”, Harmonica Frank i Robert Johnson, i els “Hereus” que són The Band, Sly and the Family Stone, Randy Newman i, finalment, Elvis Presley exposant amb detall l’estreta vinculació del rock amb la cultura del seu país. A continuació, Marcus passa a disseccionar la discografia de cadascun dels músics en una segona part complementària però amb suficient entitat i interès per poder ser gaudida per si mateixa.
Mystery Train és un assaig colossal, no només pel que fa al nombre de pàgines (una mica més de 500) sinó també per la magnitud del seu abast. El llibre es va editar en castellà per l’editorial Contra només fa 2 anys i es divideix en dues parts: una primera on es traça una línia cronològica entre els “Avantpassats”, Harmonica Frank i Robert Johnson, i els “Hereus” que són The Band, Sly and the Family Stone, Randy Newman i, finalment, Elvis Presley exposant amb detall l’estreta vinculació del rock amb la cultura del seu país. A continuació, Marcus passa a disseccionar la discografia de cadascun dels músics en una segona part complementària però amb suficient entitat i interès per poder ser gaudida per si mateixa.
Al escuchar ahora a Little Richard, Elvis, Jerry Lee Lewis, los Monotones, los Drifters, Chuck Berry y decenas de otros, me siento admirado ante lo estupenda que era su música. Solo puedo maravillarme ante su arrogancia, su humor y su placer. Estaban muy seguros de sí mismos. Cantaban como si supieran que no solo estaban destinados a pervivir unas semanas en las listas de éxitos, sino a hacer historia; a reemplazar los deprimentes acontecimientos de los años cincuenta en los recuerdos de quienes escucharon sus discos; a fundar una música que veinte años más tarde lucharía para cumplir sus promesas. Por descontado, sonaban como si todo ello les tuviera sin cuidado, siempre y cuando sus pequeños discos negros de 45 revoluciones alcanzaran el número uno en las listas de éxitos y los hicieran ricos y famosos. Sin embargo, con su música ofrecieron una nueva versión de América y son incontables las personas que aún tratan de descubrir cómo se puede vivir en ella.
Mystery Train. Greil Marcus.
Mystery Train. Greil Marcus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada