L'iPunt del Tricentenari 11 : Novembre. L'aportació musictecària

L’iPunt del Tricentenari és una iniciativa que consisteix en una col·lecció de 12 punts de llibre interactius amb una mostra literària del 1714 fins a l’actualitat i una banda sonora que contextualitza, acompanya, interpreta i estableix ponts entre la música de cada època i l’actual. L’objectiu és convertir una selecció commemorativa de la literatura catalana de 1714 fins a l’actualitat, en una porta d’accés de continguts musicals diversos. S’inclouran  obres  representatives dels diferents períodes, en trams de 25 a 50 anys, fins a hipotètiques bandes sonores que acompanyen  les lectures o seleccions de temes actuals que connecten amb el context històric de cada moment. La selecció musical es fruït de la col·laboració del músic Rafel Plana amb un equip de musictecaris de l'associació AMPLI .

També s’imprimiran 30.000 exemplars dels  i-punts que es difondran des de les 10 biblioteques públiques participants  en el projecte #Ensolfa : Biblioteca Pública de Tarragona, Biblioteca Xavier Benguerel de Barcelona, Biblioteca Vapor Vell de Barcelona, Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, Biblioteca Pública de Lleida, Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia de Caldes de Malavella, Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró, Biblioteca  Salvador Allende de Girona, Biblioteca Pública de Banyoles, Biblioteca Vallcarca-Els Penitents de Barcelona.

Després dels articles dedicats a l'iPunt 1, l'iPunt 2,  l'iPunt 3, l'iPunt 4, l'iPunt 5, l'iPunt 6, l'iPunt 7, l'iPunt 8, l'iPunt 9 i l'iPunt 10 presentem els fonaments de la selecció musical corresponent a l'onzè tram històric:

1989-2014 - Dels Jocs Olimpics a la Gran Crisi

1. Albert Plà Veintegenarios

El 1997 es publica aquest fals directe de l’Albert Pla i els seus companys. Un joc d’amics sublim que pretén fer conya de tota la falsedat i l’hipocresia de l’industria discogràfica i del negoci dels fans....entre altres moltes coses. El tema triat però va més enllà, i parla de d’immobilisme i conformisme inherent en molts joves, convertits ja en vells per la pressió de la societat actual que te en la manipulació d’aquests una victòria per sostenir el capitalisme. Benvinguts a avui!  Jaume Vilarrubí

2. Mayte Martín Contigo aprendí 

El 1996 es publica un dels millors discos a jazz, de boleros, de flamenc, de vida a la fi i al cap, del nostre país. Una metàfora cultural i social que posa al dia els llegats dels Paco Candel i Gato Pérez, en les mans de l’immortal Tete Montoliu i la veu i la passió d’una jove Mayte Martín: “Contigo aprendí que existen nuevas y mejores emociones”. Jaume Vilarrubí

3. Alva Noto & Ryuichi Sakamoto Attack/Transition 

2007... “Attack Transition” d’Alva Noto i Ryuichi Sakamoto. Qui s’allunya de tal manera que pugui saber res del seu temps? Tothom té la sensació de viure temps convulsos, de forma que quan intentem retratar-lo busquem el caos. El millor és callar i deixar que la musica es coli a la nostra sensibilitat sense veus ni lliçons. Aquí Alva Noto i Ryuichi Sakamoto fan una Altamira editada al 2007 com podria estar a Saturno o al segle III a.C.  Julian Figueres

4. U_mä  Escarabats

També 2007, però ara des de la vil·la de Gràcia, el projecte conjunt de Pau Vallvé amb Maria Coma abans de la publicació del primer treball de la Maria sota el seu propi nom. Pop experimental, paisatges sonors tan dolços com inquietants. Cau la pluja tòxica sobre els escarabats i el mar gris s'emporta la ciutat. Visca el progrés mundial! Josep Lluís Villanueva

5. Rage Against The Machine  Wake Up

Wake Up és un homenatge als personatges més emblemàtics de la lluita contra el racisme als Estats Units, però també és una crítica ferotge contra el FBI i el que fou el seu director (J. Edgar Hoover), que va impulsar una política repressiva contra el moviment nacionalista negre. La cançó acusa sense contemplacions al govern dels Estats Units d’haver organitzat els assassinats de Malcolm X i Martin Luther King. Joan Puchades

6. John Zorn Ujaku

 1990... Ujaku, John Zorn. Contràriament al que suposava el sentit comú, el fet de disposar de sistemes per amplificar la música cada vegada més potents no faria que puguéssim interpretar més suau i amb més subtilesa. Quedava inaugurada l’època de l’estrèpit, d’allò que la tècnica permetia. D’entre el soroll destaca un compositor prolífic, intens, agosarat, mai trascendent. John Zorn, fa cridar, saltar, obrir les orelles. I els anys 90 queden, tot just començar, completament nus.  Julian Figueres

7. George Crumb & Warsaw Boy's Choir Mundus Canis

1998... Qui continua seguint als compositors del temps present? L’època gloriosa de la clàssica ja ha estat fixada i és reproduïa amb gran estrèpit de subvencions mentre s’estén una hermètica capa de silenci sobre el compositor contemporani. George Crumb és viu encara i pensa i escriu partitures precioses, mai previsibles, mai conformades. Als 72 anys va composar aquesta partitura de guitarra i percussió per un món de gossos, però pràcticament per ningú. Julian Figueres 

8. Freddie Mercury & Montserrat Caballé Ensueño 

Al recordar les Olimpíades un cop més, dona la sensació que tot va ser com un somni d’una nit d’estiu: on es va gaudí intensament i on la merda es va amagar sota l’estora del replà de casa, un oasis, un parèntesis, una pausa al vídeo. La Caballé i Mercury, signen una evocadora i dolça interpretació, una dolça anestesia. Jaume Vilarrubí

9. Mariona Sagarra & Joan Saura La paciència 

2009.  El recentment desaparegut Joan Saura, pioner del rock progressiu a Barcelona i amb una llarga carrera entre la música electrònica d'avantguarda i la experimentació, mestre del sampler i de la improvisació musical (Rambla, Blay Tritono, Koniec, Orquestra del Caos, Araki, Les Anciens, Trio Local, Pole Pole ...) interactuant amb la veu i la poesia de Mariona Sagarra.  Josep Lluís Villanueva

10. Manic Street Preachers A design for life 

Libraries gave us power..., així comença aquest single de la banda del País de Gales, una cançó que desprèn escepticisme i derrota, però també un xic d’aquest emprenyament  que de vegades ajuda a tirar endavant. En una dècada que al vell continent no va estar gaire propicia per  la reivindicació, els Preachers van mantenir la seva actitud contestatària i una forta politització. Joan Puchades 

11. Joan Albert Amargós Northern Concerto I: Allegro giusto

L'any 2008 l'extraordinari compositor, director, pianista i clarinetista barceloní va rebre el premi Grammy en la categoria de 'música clàssica contemporània' amb aquesta obra per a flauta dolça i orquestra simfònica. Una delícia per als esperits musicals més exigents. Josep Lluís Villanueva

12. Wu-Tang Clan Bring Da Ruckus

Aquest col·lectiu de MC's i Dj's de Staten Island, va elaborar un pla per dominar el mercat discogràfic i fer-se ric. Ho van aconseguir amb el seu primer disc "Enter the Wu-Tang Clan - 36 Chambers" (1993). Samplers d'antigues pel·lícules de kung-fu, mestres dels escacs, ambient cinematogràfic i beats amb molta grapa, van ser les claus de l'èxit d'aquest grup de hip-hop. Lidia Noguerol 

13. Fugazi  Blueprint 

Respecte per Ian McKaye, Dischord i tota l'escena punk, hardcore i post-hardcore de Washington DC. El segell discogràfic Dischord va demostra que la indústria cinemàtica podia regir-se per una altra ètica, molt més honesta. Aquesta cançó prové de l'àlbum "Repeater" (1990). És díficil escollir una cançó d'aquest disco. Proveu a trobar-hi una cançó dolenta.  Lidia Noguerol 

14. Mazoni  La promesa

"Sacrifiqueu la princesa" (2014) ha suposat el gir cap a l'electrònica  de Jaume Pla. "La promesa" va ser escollida com a single, però llançada com a maxi amb dues remescles. Una anava a càrrec de "The Suicide of the Western Culture", duet d'electrònica que destaca per com fan servir el soroll. A la seva remescla han optat per quedar-se amb l'estrevet i les cordes de la cançó de la cançó original, per fer-ne una versió més rugosa. Lidia Noguerol 

15. Obrint Pas  La flama 

Musicalment mai m’acabaren de seduir, tot i així els considero una banda imprescindible, d’aquestes que de no existir algú l’hauria d’haver inventat. I, per sobre de tot, les seves cançons ajudaren a molts joves a sentir que formaven part d’alguna cosa que transcendia de la foscor d’un lloc i un període concrets. Joan Puchades 

La Gran Estafa 

Fèlix Millet rebent la Creu de Sant Jordi de mans de Jordi Pujol  el 1999