L’àngel blanc
Passen els
anys i em commou el vertigen del temps a través del mirall. Quan comença la
consciència d’un mateix? En quin moment un nen entén que pensa coses? Un dia
descobrim que som el que es belluga dins el cap i el que ens fa mal quan quelcom
passa i aquell enorme i petit món que hi ha per tot arreu.
Sortir del
nucli que ens empara i viatjar. I els cercles que ens envolten són més grans
cada vegada, de la cambra dolça fins a una aula, el pati, la solitud estranya
... quin mestre? I quins companys acolliran de cor, pors i silencis? Així és que poc a poc l’existència es
manifesta, ens entenem sentint, pensant coses i fent-les, creient que som algú,
els amos d’una vida.
Aprendre i
ensenyar-nos que estem fets per sobreviure, per portar a passejar una il·lusió,
per fer l’amor, per riure. Fins que, per terra, vençuts per la ignorància un
dia, creiem que no podrem, que no serà possible resistir un altre cop per
sempre.
Qui es va
inventar que hi ha fades i àngels?
... segurament algú que jo ja
coneixia fa un bon grapat de milions d’anys. Una entitat que viu calmosa i
divertida, volant per qualsevol racó de l’univers, trobant conversa amb qui
potser busca sentits sense saber que no caldria, que vol ser ocell per veure-ho tot de lluny, distret,
inofensivament distant de tota cosa. I amb gest suau, una veu blanca i un
somriure i tot, de sobte, tot, torna a ser blau, com abans, quan entenia el so
de la llet tèbia.
Era com jo,
menuda, el primer sentiment d’una complicitat primària. De blanc, i el cabell
ros i blanc, i la veu blanca en una sala enorme, una solemnitat que fa el
record encara més lluent. La Teresa estava allà, en un contrast amable
enmig d’un escenari valquirià, flanquejada per dues presències imponents, Rosalia
Guilleumas i Mercè Rossell, custodiant un temple antic de fusta i lletres que
ens fa memòria de qui som. Què pot intimidar si no, a qui tot just acaba
d’arribar al món cruixent del silenci, de les parets folrades amb una olor que
és de vernís i pensament? La primera impressió va ser tan colpidora que va
canviar la meva percepció d’un temps que imaginava incert. De sobte el món semblava
mític com els somnis.
Els meus ho
saben bé, la Teresa va arribar en el moment precís, potser
el més important, i a ella dec en bona part el que he estat després. I molt
probablement ella no ho sap, ni potser ho entendrà si ho llegeix ara. O potser
sí que ho sap, potser sempre m’ha recordat igual
que el primer dia, com jo, prescindint del temps que ha anat passant per sobre.
Em va donar la mà i em va ensenyar un camí on poder ser bastant lliure. I
aprendre i treballar pensant que aquest treball també podia ser, si no un amic,
almenys un bon company de viatge.
No hauria
imaginat ser mai bibliotecari però, als meus 22 anys, una dona molt fina d’ulls
gegants, llavors als seus 63, em fascinava d’una manera molt nova i sorprenent.
Sense adonar-me’n gairebé, deixant-me portar tranquil pel magnetisme, molt
aviat no tindria cap dubte de quin seria el meu destí professional, que
començava en aquell moment. Sofisticada i natural alhora, -i guapa, sí senyor- la
recordo entrant, ho notava de lluny perquè l’aire canviava de color i de sobte
vibrava alguna cosa dintre meu. Els senyals per dins eren prou clars, un
fenomen harmònic encaixant un trencaclosques.
Deixeu-me
pintar una mica més aquell paisatge i el moment, perquè tot ha canviat tant des
d’aleshores que semblaria estar vivint una altra era però, per a mi llavors,
també un nou planeta.
1982. Som
dins la Central de Populars, una
petita dependència, una senzilla unitat dins l’enorme laberint gòtic de la
Biblioteca de Catalunya on, no fa molt, la
Teresa
n’és la cap i jo he de preparar des de zero la col·lecció de la futura
biblioteca d’Aiguafreda. Allà hi viu la veterana Maria Paz buscant una vegada
més al fonedís ‘Gonsáleeeees!‘ mentre el ‘més que veterà’ subaltern amaga el
tros de caliquenyo, apagat dins la butxaca de la bata,
sorgint de no se sap on. En aquell racó
del fons hi habita la Mont serrat Prat , parapetada rera un milió de fitxes,
catalogant el món sota un arrissat hereu dels anys 60. I orbitant el llegendari
moble-cedulari d’aspecte juràssic que
impressiona tothom que s’hi apropa, la
Núria Ferrer , amb l’enyorada Humi, després la meva companya de feina més antiga. I,
finalment, dins una estança oculta, la
Mercè Gasch custodiant implacable els pressupostos i més enllà la Marga , secretària de tot en un món petit
inoblidable. Els recordo a tots ells com a molt bons companys, tots em van
ajudar i em sentia estimat.
Però la
Teresa
em va donar en aquell moment el que només alguns poden donar: una confiança en
mi mateix que no he perdut mai més. Va ser molt poc després dels primers dies que
vaig saber qui era, el seu origen i el seu passat d’exili a França, la seva
vocació bibliotecària, els seus valors republicans... però jo em sentia
connectat del tot a ella, sense saber ben bé per què. Potser perquè de nois, en
aquell temps, n’hi havia ben pocs en el món bibliotecari, potser perquè la
Teresa
veia en mi un xic de l’aire nou que ella volia introduir durant el seu
mandat... Potser sense perquè.
Recordar
sol ser un fet benèvol, tendim a oblidar les males experiències de forma
racional, però jo no en recordo cap amb ella. Mireu, si no: la
Teresa
un dia va venir volant damunt una catifa amb un carregament de cava i un altre carregament
de taps de cava, uns taps que no eren taps de suro, eren de xocolata, i farcits
de marc de cava. I duia també un estri metàl·lic que no havia vist mai, un
obridor especial per ampolles de cava amb tap rebel ... amb forma d’ampolla de
cava. I sabeu què? Un llevataps daurat que guardo des de llavors i m’ha salvat
la vida mil vegades.
Sabia que
l’enyoraria molt quan finalment hagués d’anar a Aiguafreda a treballar. Però
llavors em va animar a entrar a l’Escola de Biblioteconomia i no m’ho vaig
pensar gens. Aquell fet va ser determinant. Allà, a l’Escola, vaig trobar-hi la Montserrat Massip , la Núria Mulé , l’Imma Sala, el Santi Subirats, la
Lluïsa Núñez , la Isabel Soler... alguns dels meus millors amics per
sempre i entre ells, casualitat, la Joan a i la Mont serrat Suárez , dues nebodes de la
Teresa
i, més encara, també era allà la Tona Barceló , la meva companya durant més de
mitja vida i mare dels meus fills. I un món tan sorprenent com màgic. Qui m’havia
de dir a mi que riuria tant i tan a gust, tant dins com fora de les aules, i
que viuria alguns dels episodis més excitants que recordo?
La imatge estàndard encara era la del monyo i la severitat, el sssssshhhh! Ritual mirant per sobre unes
ulleres a mig nas ... una imatge encarcarada i mongívola que encara es podia
respirar però que s’extingia juntament amb tota una època.
Perquè entre
Aiguafreda i l’Escola volaven uns dies frenètics que duraven normalment més de
24 hores, la formació barrejada amb feina i diversió intensa. Em veig a mi
mateix encara fascinat per l’aixopluc de llibertat que la
Teresa
em feia sentir quan la podia veure en les enyorades trobades mensuals de les
bibliotecàries de la Xarxa. Sí. M’agradaven molt aquelles trobades.
Allà un dia em va presentar l’Assumpta Estivill, professora que jo mai vaig
tenir a l’Escola, després d’explicar els rudiments de l’ISBD. I allà, en
aquella sala noble de la Biblioteca de Catalunya, vaig entendre fins a
quin punt la Teresa havia entrat dins el meu cor per
quedar-s’hi quan em sentia personalment ofès per la manera en què alguns
companys criticaven intencionadament la seva gestió o les seves decisions.
Uns mesos
abans que la Teresa acabés la seva etapa professional a
la Xarxa de Populars em va trucar a Aiguafreda per
comunicar-me que volia que m’incorporés a l’equip de la
Biblioteca de Sant Pau de Barcelona que, durant els anys de transició de la
dictadura a la democràcia, havia estat el centre on s’experimentaven les
principals innovacions en la biblioteconomia del moment i en les quals la
Teresa
va tenir un rol molt actiu. Aquell trasllat també va ser clau en la meva vida.
Encara que fos per poc temps ja, la tornava a tenir a prop. Ara la veig anant a
prendre un cafè a la Granja Aliberas amb la seva Carme Ribé i els
vestits de punt i la poderosa fragilitat d’aquella imatge menuda i blanca que
per a mi és reflex de les coses que més aprecio en la condició humana.
I se’n va
anar a casa i ens va deixar allà més preparats per afrontar canvis encara més
grans que havien de venir. I jo l’he enyorada sempre i l’he estimada encara més
amb els anys, i he anat entenent millor la seva transcendència en la meva vida,
el seu testimoni d’humanitat, civilització i coratge, així com el seu llegat professional.
Guardaré
sempre per a mi l’emoció d’un dia especial quan, ja retirada, a finals dels
anys 80 ens va convidar a dinar a la vella casa dels pares, la casa d’Horta. La
Pepa Agramunt , la Joan a , la
Teresa Pagès , la Joan a , l’Eugènia Serra i jo, alguns dels
seus amics bibliotecaris més joves, vam compartir uns records d’infantesa i de primera
joventut i l’absència dels llibres que els soldats s’havien emportat.
I guardaré
sempre per a mi l’emoció de cadascuna de les visites al seu pis del carrer
Muntaner i la impressió de les seves paraules, breus i contundents als seus 94,
donant el 1er Premi a la Innovació a les biblioteques públiques que porta el seu nom, precedint una explosió càlida de
respecte i reconeixement de tot el col·lectiu bibliotecari del nostre país.
Per a mi la
seva veu menuda i el somriure divertit com de bombolles de cava, i els ulls
enormes d’àngel blanc ...
Josep Lluís Villanueva Fontanella
a Barcelona, abril del 2014
[Text publicat originalment el 4 de Novembre de 2014 en el suplement Recull de records de Teresa Rovira del número monogràfic de la Revista de Catalunya dedicat a Teresa Rovira]
Amb la Teresa al seu pis del carrer Muntaner de Barcelona, el dia 29 de maig d'aquest any.
Va ser l'última vegada que vam estar junts.
La foto la va fer la Joana Comas amb qui sempre l'anava a visitar, comentant la jugada, parlant de com anava canviant el món …
Records que m'han portat imatges molts semblants a les teves. Una descripció magistral que m'ha transportat a aquell època! Gràcies Josep Lluís.
ResponElimina