L'iPunt del Tricentenari 12 : Desembre. L'aportació musictecària

L’iPunt del Tricentenari és una iniciativa que consisteix en una col·lecció de 12 punts de llibre interactius amb una mostra literària del 1714 fins a l’actualitat i una banda sonora que contextualitza, acompanya, interpreta i estableix ponts entre la música de cada època i l’actual. L’objectiu és convertir una selecció commemorativa de la literatura catalana de 1714 fins a l’actualitat, en una porta d’accés de continguts musicals diversos. S’inclouran  obres  representatives dels diferents períodes, en trams de 25 a 50 anys, fins a hipotètiques bandes sonores que acompanyen  les lectures o seleccions de temes actuals que connecten amb el context històric de cada moment. La selecció musical es fruït de la col·laboració del músic Rafel Plana amb un equip de musictecaris de l'associació AMPLI .

També s’imprimiran 30.000 exemplars dels  i-punts que es difondran des de les 10 biblioteques públiques participants  en el projecte #Ensolfa : Biblioteca Pública de Tarragona, Biblioteca Xavier Benguerel de Barcelona, Biblioteca Vapor Vell de Barcelona, Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, Biblioteca Pública de Lleida, Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia de Caldes de Malavella, Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró, Biblioteca  Salvador Allende de Girona, Biblioteca Pública de Banyoles, Biblioteca Vallcarca-Els Penitents de Barcelona.

Després dels articles dedicats a l'iPunt 1, l'iPunt 2,  l'iPunt 3, l'iPunt 4, l'iPunt 5, l'iPunt 6, l'iPunt 7, l'iPunt 8, l'iPunt 9, l'iPunt 10 i l'iPunt 11 presentem els fonaments de la selecció musical corresponent al darrer tram històric:

Post 2014: a on anem i cap on volem anar 

1. Utopia  Joan Manuel Serrat canta tota la força i la il·lusió necessària per fer tota revolució imprescindible, Joan Albert Amargós el poder de lògica i la bellesa, Paco de Lucía el foc, els punyals i la sang. Josep Lluís Villanueva 

2. Sea Song  Robert Wyatt  posant-li música a l'Univers com si fos una cançó dedicada al mar, descrivint el que som, com som i on som, terriblement somrient al destí amb tota la fredor i tot el sentiment d'amor que un home és capaç de materialitzar amb una captura sonora. Josep Lluís Villanueva 

3. El poder del volar  Senior i el cor brutal  
Un crit de ràbia i indignació que acaba transmetent força i ànim per tirar endavant, amb un missatge molt clar: El poder del voler. Voler ser, voler decidir, voler prendre el control de les nostres vides. Rock melòdic però contundent per explicar 3 històries on l'actualitat queda reflectida a través d’imatges quotidianes. Un discurs que proposa una actitud encoratjada per afrontar el que vindrà. Joan Puchades

4.  By this river  Brian Eno  mora en un habitacle on no hi ha passat ni present ni futur, des d'on ha enregistrat una cançó pop que, no ho pretén, però fa més humana la humanitat. Josep Lluís Villanueva 

Stuck by this river, 

You and I 

Underneath a sky that's ever falling down, down, down 

Ever falling down.

Through the day 

As if on an ocean 

Waiting here, 

Always failing to remember why we came, came, came

I wonder why we came. 

You talk to me 

as if from a distance 

And I reply 

With impressions chosen from another time, time, time, 

From another time.

5.  Istanbul hatırası  Sezen Aksu  

Sezen no és Sezen, Sezen és l'amor que dóna una dona. Istanbul és on viu Sezen, on viuen els avant-passats, on viuen els anhels, on tots els mars i tots els ponts. Josep Lluís Villanueva 

6.  Instant Karma John Lennon Plastic Ono Band 

Qualsevol plantejament sobre el futur em porta al cap la figura de John Lennon, amb les seves peculiaritats i contradiccions, amb la seva idiosincràsia, perquè el seu llegat musical i la seva actitud davant la vida sempre foren un referent imprescindible per a mi. Lletres com la d’Instant Karma són una mostra del tarannà filantrop que desprenia el seu discurs. Esperem no haver merescut que el karma instantani ens copegi, ni el cap ni els peus... Joan Puchades

Well we all shine on

Like the moon and the stars and the sun

Yeah we all shine on

Come on and on and on on on

7. Gotta Get Away  The Black Keys

Cançó que evoca la carretera, el camí de sortida per escapar d'algú o d’un mateix. Perquè sempre fou i serà una fantasia recorrent que gairebé mai es du a terme: marxar, desaparèixer, cremar quilòmetres al ritme de les guitarres. Joan Puchades

8. Por el internet de los porteadores  Mártires del compás  
Els sevillans Mártires del compas van aconseguir donar la seva pinzellada a aquesta nova aproximació del flamenc a la música popular urbana post Camarón. Les seves lletres i l’arrebatadora personalitat del seu cantant Chico Ocaña van fer autodefinir aquest estil com a Flamenco Billy. Aquest tema reflecteix amb gran lucidesa la eclosió de les TIC dins la vida social d’aquest país.  Jaume Vilarrubí

9. 21th Century Blues  Charlie Parker 
El gran Parker sempre va insinuar una música que anava molt més enllà dels anys en els que va viure. Ell solet li va donar la benvinguada al Bebop, un ser universal atrapat en un cos mortal. Aquest blues clàssic, suau, i senzill que porta per nom: segle 21, no te encara aquesta modernitat pròpia del jazz de Parker, però s’arrela amb força a la tradició respirant aires antics. Enyorança i tristor per donar la benvinguda al futur. Jaume Vilarrubí

10. El espacio  Parchís 
Parchís fou un grup de nens predissenyat per alimentar una moda i que va tenir força èxit durant els anys compresos entre 1979 i 1985. Aquest es el tema de la segona temporada d’una excel·lent sèrie d’animació francesa que va arrelar força per aquí: Érase una vez...en el espacio. La melodia es original de Beethoven (Tempo di menuetto) i amb la lletra de Parchís evoca una projecció del passat cap al futur de manera amable i confortable. Per altra banda la sèrie alerta dels perills d’una excessiva tecnificació, com qui no vol la cosa. Jaume Vilarrubí

11. Fiesta  The Pogues 
The Pogues es una inoblidable banda anglo-irlandesa que barreja la música folk amb l’esperit del punk. Des de principis dels 80 i fins al final dels 90 han estat on s’havia d’estar, es a dir: bevent i ballant. Fiesta es probablement una de les seves cançons més populars, però es alhora una metàfora i una cloenda genial per aquest futur incert, enrevessat i emmerdat que veiem constituir-se. Fiesta es la solució, la provocació, i la revolució! Jaume Vilarrubí

12. Picabú  Akron 

¿Hi ha algú allà fora? El barceloní Akron respon afirmativament aquesta qüestió amb el seu debut. "Voyage of exploration" és un disc d'exòtica inspirat en les pel·lis de ciència-ficció dels anys 50 que ens transporta a universos llunyans i misteriosos a través de nou cançons d'aires orientals, plenes de detalls i sons provinents de l'electrònica primerenca. A  "Picabú" la cançó que obre el disc trobem un motiu musical que va apareixent en diferents cançons i que serveix com a fi conductor del disc. Lídia Noguerol

13. Future days  Can  

I "future music" també. Editat el 1973 aquest disc suposa un gir en la trajectòria de la banda, que torna envoltada de boira. "Future days" és un disc molt més atmosfèric, més nocturn que els seus treballs anteriors, amb una percussió complexa i un acostament a l'ambient. La veu apareix i s'esvaiex com l'estela d'una avió, els teclats estan en suspensió i bateria i baix formen una secció rítmica inoblidable, líquida, que sembla anticipa la societat en la que més endavant viuríem. Lídia Noguerol

14. A time to rebuild   Robert Hood 

Detroit, la motor city, durant els seus anys daurats va ser el model de la ciutat industrial i una fàbrica de hits gràcies a la discogràfica "Motown". Actualment, està en decadència per culpa de tots els excessos i errors dels seus anys de glòria i és un lloc que hauria de servir per repensar com han de ser les ciutats post-industrials. A Detroit també hi va nàixer el techno. El 2012 Robert Hood dedicava a la seva ciutat el disc "Motor: Nighttime World 3", on explicava la història de Detroit. No sé si Hood es va inspirar en el documental "Rèquiem per Detroit" per fer aquest disc, però els títols de les cançons s'assemblen molt a les parts d'aquest documental. Lídia Noguerol

15. Life on Mars  Seu Jorge

 Provinent de la banda sonora de "Life aquatic", aquesta cançó és una versió en portuguès d'un clàssic de David Bowie, que un dia va ser l'home que va caure a la terra. Qui sap si en un futur els humans acabarem vivint al planeta roig i serem com Bowie, més marcians que terrícoles i cantarem amb nostàlgia, com Seu Jorge, per les oportunitats perdudes, els somnis esvaïts mentre enyorem el planeta blau que vam destruir. Lídia Noguerol

16. Viatge a Itaca  Lluís Llach

Una illa grega, un estat mental, un objectiu concret o abstracte, un camí que recórrer... milers d’Itaques, un únic viatge.  Joan Puchades

Biblioteca de la Florida Polytechnic University

oberta el 2014 sense cap llibre físic

(article a The Guardian)

Una història del jazz en 3 hores i una guia del jazz clàssic

Dins el cicle Dimensió Jazz que estem realitzant a la Biblioteca Vallcarca i els Penitents-M. Antonieta Cot, una de les activitats que hem programat ha estat un recorregut per la història del jazz que hem dividit en 2 sessions:

Una història del jazz (I): del ragtime al bebop
Una història del jazz (II): del cool a la fusió

Les dues sessions van anar a càrrec de Teresa Torres Villaseca, professora de música i historiadora de l'art, amb qui hem comptat en altres cicles musicals que hem realitzat a la biblioteca.

Us deixem un resum visual del desenvolupament de les sessions:

Una història del jazz (I): del ragtime al bebop. 
Finalment, el bebop no es va donar en aquesta sessió i es va deixar per a la següent. Aquí teniu l'audició:

  

 Foto Sessió 1: 30/10/14.

Com a material complementari de la sessió, vam realitzar aquesta guia sobre el jazz clàssic de la sèrie "Guies per llegir i escoltar". Aquesta sèrie de guies relaciona els llibres amb els cd's de l'artista o del gènere, que es troben a la biblioteca. La guia s'acompanya també d'una llista de reproducció a Spotify a la qual es pot accedir a través d'un codi QR. 

Una història del jazz (I): del cool a la fusió. 
Es va començar amb el bebop fins arribar al jazz contemporani de la mà de Wynton Marsalis.

Foto Sessió 2: 06/11/14.

L'iPunt del Tricentenari 11 : Novembre. L'aportació musictecària

L’iPunt del Tricentenari és una iniciativa que consisteix en una col·lecció de 12 punts de llibre interactius amb una mostra literària del 1714 fins a l’actualitat i una banda sonora que contextualitza, acompanya, interpreta i estableix ponts entre la música de cada època i l’actual. L’objectiu és convertir una selecció commemorativa de la literatura catalana de 1714 fins a l’actualitat, en una porta d’accés de continguts musicals diversos. S’inclouran  obres  representatives dels diferents períodes, en trams de 25 a 50 anys, fins a hipotètiques bandes sonores que acompanyen  les lectures o seleccions de temes actuals que connecten amb el context històric de cada moment. La selecció musical es fruït de la col·laboració del músic Rafel Plana amb un equip de musictecaris de l'associació AMPLI .

També s’imprimiran 30.000 exemplars dels  i-punts que es difondran des de les 10 biblioteques públiques participants  en el projecte #Ensolfa : Biblioteca Pública de Tarragona, Biblioteca Xavier Benguerel de Barcelona, Biblioteca Vapor Vell de Barcelona, Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, Biblioteca Pública de Lleida, Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia de Caldes de Malavella, Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró, Biblioteca  Salvador Allende de Girona, Biblioteca Pública de Banyoles, Biblioteca Vallcarca-Els Penitents de Barcelona.

Després dels articles dedicats a l'iPunt 1, l'iPunt 2,  l'iPunt 3, l'iPunt 4, l'iPunt 5, l'iPunt 6, l'iPunt 7, l'iPunt 8, l'iPunt 9 i l'iPunt 10 presentem els fonaments de la selecció musical corresponent a l'onzè tram històric:

1989-2014 - Dels Jocs Olimpics a la Gran Crisi

1. Albert Plà Veintegenarios

El 1997 es publica aquest fals directe de l’Albert Pla i els seus companys. Un joc d’amics sublim que pretén fer conya de tota la falsedat i l’hipocresia de l’industria discogràfica i del negoci dels fans....entre altres moltes coses. El tema triat però va més enllà, i parla de d’immobilisme i conformisme inherent en molts joves, convertits ja en vells per la pressió de la societat actual que te en la manipulació d’aquests una victòria per sostenir el capitalisme. Benvinguts a avui!  Jaume Vilarrubí

2. Mayte Martín Contigo aprendí 

El 1996 es publica un dels millors discos a jazz, de boleros, de flamenc, de vida a la fi i al cap, del nostre país. Una metàfora cultural i social que posa al dia els llegats dels Paco Candel i Gato Pérez, en les mans de l’immortal Tete Montoliu i la veu i la passió d’una jove Mayte Martín: “Contigo aprendí que existen nuevas y mejores emociones”. Jaume Vilarrubí

3. Alva Noto & Ryuichi Sakamoto Attack/Transition 

2007... “Attack Transition” d’Alva Noto i Ryuichi Sakamoto. Qui s’allunya de tal manera que pugui saber res del seu temps? Tothom té la sensació de viure temps convulsos, de forma que quan intentem retratar-lo busquem el caos. El millor és callar i deixar que la musica es coli a la nostra sensibilitat sense veus ni lliçons. Aquí Alva Noto i Ryuichi Sakamoto fan una Altamira editada al 2007 com podria estar a Saturno o al segle III a.C.  Julian Figueres

4. U_mä  Escarabats

També 2007, però ara des de la vil·la de Gràcia, el projecte conjunt de Pau Vallvé amb Maria Coma abans de la publicació del primer treball de la Maria sota el seu propi nom. Pop experimental, paisatges sonors tan dolços com inquietants. Cau la pluja tòxica sobre els escarabats i el mar gris s'emporta la ciutat. Visca el progrés mundial! Josep Lluís Villanueva

5. Rage Against The Machine  Wake Up

Wake Up és un homenatge als personatges més emblemàtics de la lluita contra el racisme als Estats Units, però també és una crítica ferotge contra el FBI i el que fou el seu director (J. Edgar Hoover), que va impulsar una política repressiva contra el moviment nacionalista negre. La cançó acusa sense contemplacions al govern dels Estats Units d’haver organitzat els assassinats de Malcolm X i Martin Luther King. Joan Puchades

6. John Zorn Ujaku

 1990... Ujaku, John Zorn. Contràriament al que suposava el sentit comú, el fet de disposar de sistemes per amplificar la música cada vegada més potents no faria que puguéssim interpretar més suau i amb més subtilesa. Quedava inaugurada l’època de l’estrèpit, d’allò que la tècnica permetia. D’entre el soroll destaca un compositor prolífic, intens, agosarat, mai trascendent. John Zorn, fa cridar, saltar, obrir les orelles. I els anys 90 queden, tot just començar, completament nus.  Julian Figueres

7. George Crumb & Warsaw Boy's Choir Mundus Canis

1998... Qui continua seguint als compositors del temps present? L’època gloriosa de la clàssica ja ha estat fixada i és reproduïa amb gran estrèpit de subvencions mentre s’estén una hermètica capa de silenci sobre el compositor contemporani. George Crumb és viu encara i pensa i escriu partitures precioses, mai previsibles, mai conformades. Als 72 anys va composar aquesta partitura de guitarra i percussió per un món de gossos, però pràcticament per ningú. Julian Figueres 

8. Freddie Mercury & Montserrat Caballé Ensueño 

Al recordar les Olimpíades un cop més, dona la sensació que tot va ser com un somni d’una nit d’estiu: on es va gaudí intensament i on la merda es va amagar sota l’estora del replà de casa, un oasis, un parèntesis, una pausa al vídeo. La Caballé i Mercury, signen una evocadora i dolça interpretació, una dolça anestesia. Jaume Vilarrubí

9. Mariona Sagarra & Joan Saura La paciència 

2009.  El recentment desaparegut Joan Saura, pioner del rock progressiu a Barcelona i amb una llarga carrera entre la música electrònica d'avantguarda i la experimentació, mestre del sampler i de la improvisació musical (Rambla, Blay Tritono, Koniec, Orquestra del Caos, Araki, Les Anciens, Trio Local, Pole Pole ...) interactuant amb la veu i la poesia de Mariona Sagarra.  Josep Lluís Villanueva

10. Manic Street Preachers A design for life 

Libraries gave us power..., així comença aquest single de la banda del País de Gales, una cançó que desprèn escepticisme i derrota, però també un xic d’aquest emprenyament  que de vegades ajuda a tirar endavant. En una dècada que al vell continent no va estar gaire propicia per  la reivindicació, els Preachers van mantenir la seva actitud contestatària i una forta politització. Joan Puchades 

11. Joan Albert Amargós Northern Concerto I: Allegro giusto

L'any 2008 l'extraordinari compositor, director, pianista i clarinetista barceloní va rebre el premi Grammy en la categoria de 'música clàssica contemporània' amb aquesta obra per a flauta dolça i orquestra simfònica. Una delícia per als esperits musicals més exigents. Josep Lluís Villanueva

12. Wu-Tang Clan Bring Da Ruckus

Aquest col·lectiu de MC's i Dj's de Staten Island, va elaborar un pla per dominar el mercat discogràfic i fer-se ric. Ho van aconseguir amb el seu primer disc "Enter the Wu-Tang Clan - 36 Chambers" (1993). Samplers d'antigues pel·lícules de kung-fu, mestres dels escacs, ambient cinematogràfic i beats amb molta grapa, van ser les claus de l'èxit d'aquest grup de hip-hop. Lidia Noguerol 

13. Fugazi  Blueprint 

Respecte per Ian McKaye, Dischord i tota l'escena punk, hardcore i post-hardcore de Washington DC. El segell discogràfic Dischord va demostra que la indústria cinemàtica podia regir-se per una altra ètica, molt més honesta. Aquesta cançó prové de l'àlbum "Repeater" (1990). És díficil escollir una cançó d'aquest disco. Proveu a trobar-hi una cançó dolenta.  Lidia Noguerol 

14. Mazoni  La promesa

"Sacrifiqueu la princesa" (2014) ha suposat el gir cap a l'electrònica  de Jaume Pla. "La promesa" va ser escollida com a single, però llançada com a maxi amb dues remescles. Una anava a càrrec de "The Suicide of the Western Culture", duet d'electrònica que destaca per com fan servir el soroll. A la seva remescla han optat per quedar-se amb l'estrevet i les cordes de la cançó de la cançó original, per fer-ne una versió més rugosa. Lidia Noguerol 

15. Obrint Pas  La flama 

Musicalment mai m’acabaren de seduir, tot i així els considero una banda imprescindible, d’aquestes que de no existir algú l’hauria d’haver inventat. I, per sobre de tot, les seves cançons ajudaren a molts joves a sentir que formaven part d’alguna cosa que transcendia de la foscor d’un lloc i un període concrets. Joan Puchades 

La Gran Estafa 

Fèlix Millet rebent la Creu de Sant Jordi de mans de Jordi Pujol  el 1999

Homenatge a Teresa Rovira

L’àngel blanc

Passen els anys i em commou el vertigen del temps a través del mirall. Quan comença la consciència d’un mateix? En quin moment un nen entén que pensa coses? Un dia descobrim que som el que es belluga dins el cap i el que ens fa mal quan quelcom passa i aquell enorme i petit món que hi ha per tot arreu.

Sortir del nucli que ens empara i viatjar. I els cercles que ens envolten són més grans cada vegada, de la cambra dolça fins a una aula, el pati, la solitud estranya ... quin mestre? I quins companys acolliran de cor, pors i silencis?  Així és que poc a poc l’existència es manifesta, ens entenem sentint, pensant coses i fent-les, creient que som algú, els amos d’una vida.

Aprendre i ensenyar-nos que estem fets per sobreviure, per portar a passejar una il·lusió, per fer l’amor, per riure. Fins que, per terra, vençuts per la ignorància un dia, creiem que no podrem, que no serà possible resistir un altre cop per sempre.

Qui es va inventar que hi ha fades i àngels?  ...  segurament algú que jo ja coneixia fa un bon grapat de milions d’anys. Una entitat que viu calmosa i divertida, volant per qualsevol racó de l’univers, trobant conversa amb qui potser busca sentits sense saber que no caldria, que vol  ser ocell per veure-ho tot de lluny, distret, inofensivament distant de tota cosa. I amb gest suau, una veu blanca i un somriure i tot, de sobte, tot, torna a ser blau, com abans, quan entenia el so de la llet tèbia.

Era com jo, menuda, el primer sentiment d’una complicitat primària. De blanc, i el cabell ros i blanc, i la veu blanca en una sala enorme, una solemnitat que fa el record encara més lluent. La Teresa estava allà, en un contrast amable enmig d’un escenari valquirià, flanquejada per dues presències imponents, Rosalia Guilleumas i Mercè Rossell, custodiant un temple antic de fusta i lletres que ens fa memòria de qui som. Què pot intimidar si no, a qui tot just acaba d’arribar al món cruixent del silenci, de les parets folrades amb una olor que és de vernís i pensament? La primera impressió va ser tan colpidora que va canviar la meva percepció d’un temps que imaginava incert. De sobte el món semblava mític com els somnis.

Els meus ho saben bé, la Teresa va arribar en el moment precís, potser el més important, i a ella dec en bona part el que he estat després. I molt probablement ella no ho sap, ni potser ho entendrà si ho llegeix ara. O potser sí que ho sap, potser sempre m’ha recordat igual que el primer dia, com jo, prescindint del temps que ha anat passant per sobre. Em va donar la mà i em va ensenyar un camí on poder ser bastant lliure. I aprendre i treballar pensant que aquest treball també podia ser, si no un amic, almenys un bon company de viatge. 

No hauria imaginat ser mai bibliotecari però, als meus 22 anys, una dona molt fina d’ulls gegants, llavors als seus 63, em fascinava d’una manera molt nova i sorprenent. Sense adonar-me’n gairebé, deixant-me portar tranquil pel magnetisme, molt aviat no tindria cap dubte de quin seria el meu destí professional, que començava en aquell moment. Sofisticada i natural alhora, -i guapa, sí senyor- la recordo entrant, ho notava de lluny perquè l’aire canviava de color i de sobte vibrava alguna cosa dintre meu. Els senyals per dins eren prou clars, un fenomen harmònic encaixant un trencaclosques.

Deixeu-me pintar una mica més aquell paisatge i el moment, perquè tot ha canviat tant des d’aleshores que semblaria estar vivint una altra era però, per a mi llavors, també un nou planeta.

1982. Som dins la Central de Populars, una petita dependència, una senzilla unitat dins l’enorme laberint gòtic de la Biblioteca de Catalunya on, no fa molt, la Teresa n’és la cap i jo he de preparar des de zero la col·lecció de la futura biblioteca d’Aiguafreda. Allà hi viu la veterana Maria Paz buscant una vegada més al fonedís ‘Gonsáleeeees!‘ mentre el ‘més que veterà’ subaltern amaga el tros de caliquenyo, apagat dins la butxaca de la bata, sorgint de no se sap  on. En aquell racó del fons hi habita la Montserrat Prat, parapetada rera un milió de fitxes, catalogant el món sota un arrissat hereu dels anys 60. I orbitant el llegendari moble-cedulari  d’aspecte juràssic que impressiona tothom que s’hi apropa, la Núria Ferrer, amb l’enyorada Humi, després la meva companya de feina més antiga. I, finalment, dins una estança oculta, la Mercè Gasch custodiant implacable els pressupostos i més enllà la Marga, secretària de tot en un món petit inoblidable. Els recordo a tots ells com a molt bons companys, tots em van ajudar i em sentia estimat.

Però la Teresa em va donar en aquell moment el que només alguns poden donar: una confiança en mi mateix que no he perdut mai més. Va ser molt poc després dels primers dies que vaig saber qui era, el seu origen i el seu passat d’exili a França, la seva vocació bibliotecària, els seus valors republicans... però jo em sentia connectat del tot a ella, sense saber ben bé per què. Potser perquè de nois, en aquell temps, n’hi havia ben pocs en el món bibliotecari, potser perquè la Teresa veia en mi un xic de l’aire nou que ella volia introduir durant el seu mandat... Potser sense perquè.

Recordar sol ser un fet benèvol, tendim a oblidar les males experiències de forma racional, però jo no en recordo cap amb ella. Mireu, si no: la Teresa un dia va venir volant damunt una catifa amb un carregament de cava i un altre carregament de taps de cava, uns taps que no eren taps de suro, eren de xocolata, i farcits de marc de cava. I duia també un estri metàl·lic que no havia vist mai, un obridor especial per ampolles de cava amb tap rebel ... amb forma d’ampolla de cava. I sabeu què? Un llevataps daurat que guardo des de llavors i m’ha salvat la vida mil vegades.

La Teresa ens mostrava el vestit blanc de la República. Ens recordava el passat i ens obria el futur. Em sentia molt afortunat d’estar al seu costat i de gaudir del seu afecte, d’aprendre sempre alguna cosa nova quan parlava, de veure que em volia tal qual, tal com jo era, sense ribots, somrient i lleugera. Un dia d’aquells, inesperadament, em va regalar un llibre, el seu pare recordava els pitjors moments de la vida en aquell llibre, el terror de l’exili amb sicaris de Franco trepitjant-los els talons, destruint el món al seu pas. Una dedicatòria per a mi, amb la seva lletra inconfusible, circular i molt petita obria el llibre. El cor encara avui em va més de pressa quan ho penso. La Teresa, però, va sobreviure, va tornar a casa i ara estava allà, inundant de llum una estança fosca, senzillament recordant que el món no és gris com la cendra.

Sabia que l’enyoraria molt quan finalment hagués d’anar a Aiguafreda a treballar. Però llavors em va animar a entrar a l’Escola de Biblioteconomia i no m’ho vaig pensar gens. Aquell fet va ser determinant. Allà, a l’Escola, vaig trobar-hi la Montserrat Massip, la Núria Mulé, l’Imma Sala, el Santi Subirats, la Lluïsa Núñez, la Isabel Soler... alguns dels meus millors amics per sempre i entre ells, casualitat, la Joana Comas i la Montserrat Suárez, dues nebodes de la Teresa i, més encara, també era allà la Tona Barceló, la meva companya durant més de mitja vida i mare dels meus fills. I un món tan sorprenent com màgic. Qui m’havia de dir a mi que riuria tant i tan a gust, tant dins com fora de les aules, i que viuria alguns dels episodis més excitants que recordo? La imatge estàndard encara era la del monyo i la severitat, el sssssshhhh! Ritual mirant per sobre unes ulleres a mig nas ... una imatge encarcarada i mongívola que encara es podia respirar però que s’extingia juntament amb tota una època.

Perquè entre Aiguafreda i l’Escola volaven uns dies frenètics que duraven normalment més de 24 hores, la formació barrejada amb feina i diversió intensa. Em veig a mi mateix encara fascinat per l’aixopluc de llibertat que la Teresa em feia sentir quan la podia veure en les enyorades trobades mensuals de les bibliotecàries de la Xarxa. Sí. M’agradaven molt aquelles trobades. Allà un dia em va presentar l’Assumpta Estivill, professora que jo mai vaig tenir a l’Escola, després d’explicar els rudiments de l’ISBD. I allà, en aquella sala noble de la Biblioteca de Catalunya, vaig entendre fins a quin punt la Teresa havia entrat dins el meu cor per quedar-s’hi quan em sentia personalment ofès per la manera en què alguns companys criticaven intencionadament la seva gestió o les seves decisions.

Uns mesos abans que la Teresa acabés la seva etapa professional a la Xarxa de Populars em va trucar a Aiguafreda per comunicar-me que volia que m’incorporés a l’equip de la Biblioteca de Sant Pau de Barcelona que, durant els anys de transició de la dictadura a la democràcia, havia estat el centre on s’experimentaven les principals innovacions en la biblioteconomia del moment i en les quals la Teresa va tenir un rol molt actiu. Aquell trasllat també va ser clau en la meva vida. Encara que fos per poc temps ja, la tornava a tenir a prop. Ara la veig anant a prendre un cafè a la Granja Aliberas amb la seva Carme Ribé i els vestits de punt i la poderosa fragilitat d’aquella imatge menuda i blanca que per a mi és reflex de les coses que més aprecio en la condició humana.

I se’n va anar a casa i ens va deixar allà més preparats per afrontar canvis encara més grans que havien de venir. I jo l’he enyorada sempre i l’he estimada encara més amb els anys, i he anat entenent millor la seva transcendència en la meva vida, el seu testimoni d’humanitat, civilització i coratge, així com el seu llegat professional.

Guardaré sempre per a mi l’emoció d’un dia especial quan, ja retirada, a finals dels anys 80 ens va convidar a dinar a la vella casa dels pares, la casa d’Horta. La Pepa Agramunt, la Joana Comas, la Teresa Pagès, la Joana Vives, l’Eugènia Serra i jo, alguns dels seus amics bibliotecaris més joves, vam compartir uns records d’infantesa i de primera joventut i l’absència dels llibres que els soldats s’havien emportat.

I guardaré sempre per a mi l’emoció de cadascuna de les visites al seu pis del carrer Muntaner i la impressió de les seves paraules, breus i contundents als seus 94, donant el 1er Premi a la Innovació a les biblioteques públiques que porta el seu nom, precedint una explosió càlida de respecte i reconeixement de tot el col·lectiu bibliotecari del nostre país.

Per a mi la seva veu menuda i el somriure divertit com de bombolles de cava, i els ulls enormes d’àngel blanc ...

  

Josep Lluís Villanueva Fontanella

a Barcelona, abril del 2014

[Text publicat originalment el 4 de Novembre de 2014 en el suplement Recull de records de Teresa Rovira del número monogràfic de la Revista de Catalunya dedicat a Teresa Rovira]

Amb la Teresa al seu pis del carrer Muntaner de Barcelona, el dia 29 de maig d'aquest any.

Va ser  l'última vegada que vam estar junts.

La foto la va fer la Joana Comas amb qui sempre l'anava a visitar, comentant la jugada, parlant de com anava canviant el món …