En aquesta entrada s'afirmava, no sense il·lusió que "a la música popular els clixés harmònics són quasi omnipresents: cadències, vamps, codes i seqüències marcades per la tradició dels estils i la comoditat dels compositors. Al ritme li passa el mateix, està ple de clixés, de patrons, de formes. Busqueu qualsevol disc a l'atzar."
Un cop mostrat el repte s'exhibien alguns exemples on el ritme és també part de la creació artística, i no un mer acompanyament repetitiu: Jim Black, Jimmy Giuffre i Za!, cadascú a la seva manera, tractant el ritme com un element principal (el 50%) de les possibilitats de la música. Ja que hem obert aquesta porta, donem algunes passes més. La comarca és inesgotable, per sort, però està als marges del mainstream (o sigui, de la música dominant o de les músiques de gènere). Possem tres exemples dins la música moderna:
1) subtileses repetitives. L'originalitat rítmica no desdenya la repetició. Però no tot ha de ser en 4 i 3. Aquesta és una cançó popular, preciosa, amb un ritme que es va repetint i que fins i tot es pot ballar. Compteu-lo i veure-ho que no és ni un 4/4, ni un 3/4 (ni derivats...). Alguna cosa passa:
No és res estrany, és només Peter Gabriel fent una cançó confessional, clara i pop amb un 7/8. És una ximpleria, però ningu ho fa. I és totalment prescindible: importa que la música arribi, no importa com.
2) el patchwork creatiu. Una opció és portar la creativitat rítmica a la composició de forma principal. Frank Zappa que no va deixar res per explorar si era divertit ho va probar de mil maneres. Potser aquesta és una de les peces més clares... La mítica Black Page:
Les notes s'agrupen i es separen com animalets, com la vida. Si tinguès un compàs regular seria com posar línies rectes a la Sagrada Familia.
3) la prescindència. Tyondai Braxton, potser un dels més joves i millors compositors de música moderna, té una llarga trajectoria on el ritme va i bé, sense subjecció a formes prefigurades. (Ah, la bateria com atrezzo, físic i acústic!). Desde Battles ha fet ballar mig món i en solitari és capaç de seure'ns i que el pols és mogui pel seu compte. Si hi hagués una quarta dimensió del só, entraria per casa seva:
Aquí el ritme de publicació és coherent amb la idea d'aquests post. Continuarà si el temps està a favor, si a algú li interessa, si els exemples proliferen, si les bateries no ens deixen sords.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada