L'any 1971, el mercat central de Barcelona abandonava el vell edifici metal·lic del Born i amb ell desapareixia bona part de la vida comercial del barri de la Ribera. Molts dels immobles que fins llavors havien estat utilitzats com a magatzems o petites factories manufactureres quedaven ara buits i abandonats. Al final del carrer Plateria, ara Argenteria, molt a prop de la basílica de Santa Maria del Mar, n'hi havia un del segle XIV que havia estat una fàbrica de cera, una capella i magatzem de draps.
Aquest és el local que Víctor Jou i l'arquitecte Pepe Aponte varen comprar i habilitar com a sala de concerts inspirada en el Marquee de Londres, un lloc on el públic pogués estar a tres pams dels músics.
Així, el 1973 es va celebrar el primer concert a la sala batejada com Zeleste, amb una actuació del grup Slo Blo on hi havia músics com Rafael Zaragoza 'Zarita', Xavier Patricio 'Gato' Pérez o Albert Batiste. L'underground barceloní de seguida va prendre el Zeleste com a centre d'operacions i molt aviat es va convertir en un espai llegendari a la ciutat.
D'aquestes coses els adolescents de l'època ens n'assabentàvem gràcies a la mítica revista setmanal Disco Expres i posteriorment també al Vibraciones i el Popular1, finestres des d'on poder esbrinar una mica el que passava al món i començava a passar també a casa nostra. Barcelona era una ciutat molt gris, extremadament gris i pocs músics de rock venien a tocar ; només el promotor Gay Mercader amb la seva empresa Gay & Co. s'arriscava a portar de tant en tant algunes de les grans figures angleses o americanes que s'avenien a actuar en un país sota una dictadura.
Així doncs, el Zeleste realment va ocupar un lloc fonamental a la ciutat. Impossible oblidar els diumenges a la tarda entre 1974 i 1977 compartint amb un parell d'amics aquelles hores al barri de la Ribera que ens connectaven als somiats ambients de llibertat i cultura que imaginàvem propis de Londres, Amsterdam o San Francisco. Obrien les portes a les 5 de la tarda, però nosaltres hi anàvem molt abans per seure enmig dels hippiosos a les escales de Santa Maria del Mar, com un assaig reverencial abans d'entrar al sancta sanctorum del rrollo.
La veritat, encara no entenc com ens deixaven entrar amb 14 o 15 anys, que era l'edat que teniem llavors. Com normalment solíem ser els primers, assèiem davant de tot, just tocant l'escenari. En aquell ambient càlid i fascinant ens sentíem al centre d'on passaven les coses i fèiem durar la cerveseta que entrava de consumició amb el ticket durant les 4 hores anteriors al concert de torn, mentre escoltàvem les novetats discogràfiques més enrrollades del moment. Com anècdota encara més personal, que crec que reflexa bé l'època, m'agrada explicar que els meus primers concerts al Zeleste només duraven 30 o 40 minuts ja que, com a la cançó del Serrat, jo també havia d'estar a casa a les 10 de la nit ... Per sort, a casa van acabar flexibilitzant aquest horari que em tallava el rollo de mala manera.
Però més enllà de sala de concert i lloc de trobada d'una fauna urbana bastant diversa i enrrollada, allò de Zeleste aviat va esdevenir també un segell discogràfic associat a la veterana companyia Edigsa, una agència de management, així com promotora de concerts i festivals (com el Canet Rock de 1975) dedicat bàsicament a la difusió dels músics més interessants del moment [interessant apuntar que Víctor Jou fins i tot va crear el 1978, comprant la resta de l'edifici del propi Zeleste, l'Escola de Música del Centre de Difusió Musical del barri de la Ribera, una mena d'escola alternativa de la que Carles Santos va ser un dels promotors] i ben aviat aparegué a les botigues de discos la primera producció del nou segell discogràfic, un àlbum que esdevindria emblemàtic:
Orquestra Mirasol Salsa Catalana
Zeleste/Edigsa, 1974
Salsa Catalana, primera iniciativa discogràfica de Víctor Jou, es va enregistrar i mesclar els dies 20 i 21 de Juny, i 11 i 12 de Juliol del 1974, als estudis EMI-Odeon de Barcelona. Els músics que van participar en aquest treball eren una combinació entre tres veterans professionals del jazz barceloní amb dos joves i talentosos músics del barri de Gràcia:
- Ricard Roda (1931 - 2010) als saxos i flautes, ja entrat en els quaranta, era un gran músic de reconeixement internacional que havia participat en les sessions del vell Jamboree a finals dels 60. Roda ja havia treballat amb figures de la categoria de Gerry Mulligan, Dizzie Gillespie, Bill Coleman, Art Farmer, Tete Montoliu, així com d'altres artistes catalans com Xavier Cugat, Serrat o La Trinca.
- Pedrito Díaz (1914-1984), percussionista, era un sexagenari músic cubà amb una extensíssima carrera que havia compaginat amb l'ensenyament; a ell li devem un dels primers mètodes de percussió publicats al nostre país . Posteriorment participaria en alguns enregistraments de Zeleste, com la col·laboració amb el grup Barcelona Traction.
- Miquel Lizandra, a la bateria, havia col·laborat amb Pedrito Díaz en enregistraments de Tete Montoliu ; després de tocar amb l'Orquestra Mirasol no va a tornar a participar en cap altre enregistrament de Zeleste
- César Vieira, percussions
- Víctor Ammann (1949 - 2013) Piano elèctric Fender Rhodes i altres teclats, compositor i co-lider de la banda. A principi dels setanta Víctor havia coincidit amb Xavier Batllés al grup d'Ovidi Montllor. Amb el cantautor d'Alcoi van enregistrar Crònica d'un temps (Discophon, 1973), un treball avançat al seu temps en què Ovidi donà gran llibertat als músics per facturar un àlbum que apropa la cançó al rock i a la psicodèlia. L'experiència amb Ovidi Montllor va ser el germen creatiu del que seria l'Orquestra Mirasol. Posteriorment, va formar part de Blay Tritono i de La Rondalla de la Costa. Ammann va col·laborar també amb Maria del Mar Bonet en discos mítics com ara Alenar (Ariola, 1977). Els darrers anys va dedicar el seu treball a la direcció musical pels diferents projectes del gran Tortell Poltrona i de Pallassos Sense Fronteres.
- Xavier Batllés (1954 -) Mandolina, baix elèctric, compositor i co-lider de la banda. Xavier Batllés havia format part de diversos grups musicals col·legials i post-col·legials entre 1966 i 1969 . Entre aquests últims destaca un d'influències country i rhythm & blues amb Xavier Patricio 'Gato' Pérez. El 1970 va treballar com a ajudant de tècnic de so en els Estudis Gema 1 de Barcelona i un any més tard va formar part del grup d'acompanyament d'Ovidi Montllor, amb qui va gravar l'esmentat Crònica d'un temps i tres EP s de música per a nens per encàrrec de Jordi Roure. Batllés va centrar la seva activitat en els arranjaments, la composició i, en l'aspecte instrumental, en el baix i les dobles cordes. Va ser col·laborador proper i arranjador del grup infantil Ara va de bo. Posteriorment a la seva carrera amb la Mirasol va fundar amb Mariano Albero La Rondalla de la Costa i va començar a treballar amb molts cantants de la cançó catalana, grups i músics del país, sota una intenció de recerca d'identitat mediterrània.
Nacho Quixano, Pedrito Díaz, Ricard Roda, Salvador Font, Víctor Ammann
i Xavier Batllès. La Orquestra Mirasol, a la porta de la sala Zeleste.
Barcelona, novembre de 1973.
Foto: arxiu personal de Xavier Batllès via Germán Lázaro
A Salsa Catalana ja estan contingudes totes les característiques que van definir al moviment progressiu català de la segona meitat dels 70 : una música de qualitat executada per músics professionals residents a Barcelona; una notable influència del rock progressiu anglès fonamentalment Soft Machine i el Canterbury Sound amb el jazz fusion dels fills elèctrics de Miles Davis ; finalment, una feliç integració de les arrels populars catalana, espanyola i llatina que aportessin un so original, inconfusible. El roc laietà va produir alguns dels millors treballs de la història del rock fet a Espanya creant un so recurrent que encara es reconeix avui en dia.
Tota l'essència del que estem comentant aquesta recollit en les dues parts de To de re per a mandolina i clarinet, preciosa composició de Batllés / Roda amb que s'obre el disc i on destaca la presència de la mandolina , nostàlgica i continguda, a la primera part i l'alegria del saxo baríton i de les percussions en la segona part. El 'To de re' va ser un clàssic instantani que obria una nova etapa en la vida musical de la ciutat i també del país. Escolteu quina delícia per la que no passen els anys ...
Molts anys després, el 2011, es va presentar al Festival Internacional de Cinema Documental Musical de Barcelona In-Edit un documental (produït pel programa Sputnik de la televisió pública catalana TV3) amb el mateix títol del tema que avui ens ocupa. El documental "To de re per a mandolina i clarinet" és el retrat d'una escena irrepetible que va reunir els talents més creatius de la Barcelona dels anys 70: Jaume Sisa, Gato Pérez, Música Urbana, l'Orquestra Mirasol, la Companyia Elèctrica Dharma, l'Orquestra Plateria, Blay Tritono, Iceberg, Secta Sònica... En aquest documental, que compta amb els testimonis dels noms clau de l'Ona Laietana i amb imatges gairebé mai vistes, el cantautor Roger Mas desenterra la història del que va ser el primer moviment "underground" musical de la ciutat. Un document formidable que es podeu veure integrament en streaming simplement clicant aquest enllaç:
La filmació comença amb uns operaris treballant amb un atrezzo que vol recrear el més exactament possible la forma i l'atmosfera de l'històric escenari del local del carrer Plateria i acaba amb un autèntic dream team de l'Ona Laietana interpretant en aquest escenari zelestial una deliciosa versió, gairebé idèntica a la de l'enregistrament original, de la primera part del tema, el composat per Xavier Batllés.
Joan Albert Amargós (palmes)
Victor Ammann (piano Rhodes)
Xavier Batllés (percussió)
Carles Benavent (mandola)
Joan Fortuny (saxo soprà)
Manel Joseph (percussió)
... aqui el teniu, el To de re per a mandolina i clarinet, el vídeo del diumenge d'avui a l'AMPLI:
que ho disfruteu!
Bonus track:
En el segón disc de l'Orquestra Mirasol D'Oca A Oca i tira que et toca (1975), excel·lent àlbum doble i també altament recomanable, trobem una nova versió del To de re ... interpretat ara només amb una guitarra acústica per Rafael Zaragoza 'Zarita' :
Bibliografia recomanada:
Àlex Gómez-Font Barcelona, del rock progresivo a la música layetana y Zeleste (Milenio, 2011)
A les biblioteques catalanes : http://aladi.diba.cat/record=b1665331~S171*cat
Més sobre l'Ona Laietana a l'AMPLI:
Tatuaje: el rock laietà com a música de pel·lícula
Més sobre l'Ona Laietana a l'AMPLI:
Tatuaje: el rock laietà com a música de pel·lícula
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada