La adaptació radiofònica que Orson Welles va fer de la novel·la "La guerra dels móns" de H.G. Wells, va fer que més d'un oient abandonés casa seva i busqués refugi per fer front a la invasió alienígena que s'estava retransmetent en directe. Uns anys després, el 1978, Jeff Wayne va fer una adaptació musical de la novel·la de Wells. El resultat va ser un doble disc de rock simfònic i progressiu amb deixos electrònics que avui sonen retrofuturistes. El millor del disc són els leit-motivs i un cert encant kitsch. El 2005 se'n va fer una versió nova, anomenada "The new generation".
Aquest disc és un passeig pel costat nerd de la ciència. És un viatge per l'interior de la ment, la consciència i el jo. Un tractact d'electrònica vintage, música exòtica i space age music. S'inspira no en un llibre, sinó en uns quants, que són citats en la fulla que acompanya el disc. Un dels títols que més crida l'atenció és "I am a strange loop", que es pot resumir amb una frase del seu autor, Douglas Hofstadter: " Al final, som autopercepció, una autoinvenció, tancada en miratges que són petits miracles de l'autoreferència". Podeu llegir més sobre "Synaptic Beat" aquí.
Alan Parsons -que també es va atrevir amb Asimov, amb un disc basat en "I robot"- i els heavies, no són els únics que es van atrevir amb Edgar Allan Poe. El 2003, Lou Reed li va dedicar un disc que Lluis Lles ressenyava a l'especial que la revista Rockdelux (323) va dedicar al músic novayorquí quan va morir: " Tras su participación en el espectáculo "POEtry" de Robert Wilson, surgió la idea de grabar un disco basado en los relatos y poemas de Edgar Allan Poe, que se materializó en un trabajo mucho más sólido de lo que algunos piensan. En él aparecen recitados sobre fondos misteriosos y atmósferas de pesadilla a cargo de actores como Willem Dafoe y Steve Buscemi, y colaboraciones de artistas como David Bowie, The Blind Boys of Alabama, Ornette Coleman (en el genial "Guilty") o Anthony Hegearty, en su alucinante y alucinanda lectura de "Perfect Day". Per cert, el disc d'Alan Parsons dedicat a Poe es diu "Tales of mystery and imagination".
Fa uns anys l'Stevie ens recomanava que "si bebes, no conduzcas". Uns anys abans, el 1979 algú li hauria d'haver dit que "si bebes, no componguis", a jutjar pel resultat de la banda sonora que va fer pel documental que adaptava el llibre "The secret life of the plants". Com a curiositat mira, passa, però no cal perdre-hi gaire temps. L'Stevie Wonder té discos infinitament millors.
Aquest àlbum no està basat en cap llibre, sinó que és la lectura que Scott Herren (Prefuse 73) fa del material d'un altre grup, The Books. Aquest EP conté vuit pàgines de beats abstractes que conviuen amb samples i instruments com banjos, violoncels, loops de guitarra i passatges de folk bucòlic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada