Us presentem el darrer butlletí musical de la biblioteca Francesc Candel, que aquest mes inclou el llistat amb totes les novetats de jazz, rock i música clàssica, entre d’altres gèneres.
divendres, 30 de setembre del 2011
Biblioteca Francesc Candel: Butlletí musical, setembre 2011.
dimecres, 28 de setembre del 2011
John Cage: més enllà del silenci
John Cage és conegut per una de les obres més singulars de la història de la música. Tant, que ja queda fora de la música. És 4:33, de la que ja us vam parlar aquí. Aquesta peça és la composició més famosa de John Cage. Com és sabut, l’obra consisteix en un silenci en tres moviments. El títol fa referència a la durada de la composició: 4 minuts i 33 segons.
4:33 serà només una curiositat al món de l’art o de la música? Serà nomé
s un repte pels legisladors responsables dels drets d’autor (qui pot registrar el silenci al seu nom)? Que no (ens) tremoli la mà. Això, efectivament, no és música. És una aventura de la sensibilitat a partir de la música, és l’intent de provar què passa quan el que s’ha de sentir és el propi marc d’escolta (com si una pel·lícula fos allò que passa a un cinema quan la gent està esperant que una pel·lícula comenci): la pròpia respiració, la crepitació de les fustes de la sala, la tos, els moviments de les cadires, els aires acondicionats. Aquí ja estan trencades definitivament les fronteres entre música, só en general i fenòmens extramusicals. Potser 4:33 ja ens acompanya fora d'una sala de concert, amb durades elàstiques, com una banda sonora impossible d’eludir, en cada minut de la nostra intimitat. Així la idea de John Cage va acabar fins i tot al nostre llit, quan sembla que no el silenci ens comença a envair.La descomunal polèmica ha generat tanta tinta que ha fet ensordir un fet palmari: John Cage és, a més d'un experimentador conceptual, un genial compositor. En aquest post intentem posar so a la seva fama.
Per superar aquest prejudici (literalment, un judici previ) farem cala en dos obres extraordinàries que revel·len la seva sensibilitat i la seva saviesa compositiva. La primera serà el seu Quartet de cordes en 4 parts (1950).
Aquesta peça, escrita al Paris de finals dels 40, està vagament inspirada en les 4 estacions, començant per l'estiu. La partitura és plena de cànons, de contrapunts, a la manera clàssica, però la incrustació d'acords especials, de blocs fixos, li confereix un aire més profund, més calmat, més contemplatiu.
Els vídeos que us passem us ofereixen la partitura dinàmica mentre la peça sona. Una lliçó d'escriptura, perquè passa per ser el compositor de la partitura en blanc. Aquí va el primer moviment, Quietly flowing alone (estiu):
A continuació, el segon moviment, Slowly rocking (tardor):
El tercer moviment, Nearly Stationary (hivern):
I per últim, el remat d'aquesta peça plena de màgica inspiració, és Quodlibet (primavera):
I per últim, el remat d'aquesta peça plena de màgica inspiració, és Quodlibet (primavera):
Per acabar, us oferim una segona mostra del seu increïble talent com a compositor i creador de tècniques compositives innovadores (de l'I Ching a fòrmules estocàstiques, tot passant per les apertures que les noves possibilitats tècniques li oferien). Aquesta segona cala es centra en els seus Sonets i Interludis per piano preparat (1946-1948).
El piano preparat és un piano al qual se li van afegint elements al seu cordatge, per matissar les seves vibracions. Els objectes poden ser pinses, claus, forquilles, petxines.
El piano preparat és un piano al qual se li van afegint elements al seu cordatge, per matissar les seves vibracions. Els objectes poden ser pinses, claus, forquilles, petxines.
Aquest conjunt compositiu consta de 16 sonates i 4 interludis. El seu estil és meditatiu. Aquí us els oferim íntegrament, en cinc vídeos que segueixen també aquestes increïbles partitures:
1er:
2on:
3er:
4rt:
5è:
John Cage, l'últim gran sensible de la música d'avantguarda, l'últim tità clàssic, un mestre zen més enllà, molt més enllà, del silenci.
dimarts, 27 de setembre del 2011
El primer video musical de la història
La imatge de qualsevol interpretació musical anterior a l'enregistrament videogràfic ja s'ha perdut, irremissiblement. No veurem Palestrina, ni Monteverdi, ni Beethoven, ni Schubert. La data definitiva que divideix l'oblit del record és el llindar que va del 1894 al 1895. A partir d'aquí tot pot ser recuperable, o sigui que sempre hi haurà musictecaris i diletants organitzant i desvetllant documents.
Aquest film és conegut com s L'Experimental Film Sonor Dickson, és el primer film amb àudio en directe de que es té noticia. Va ser enregistrat als estudis de Thomas Edison, a New Jersey, com a prova per un dels seus invents: el kinetophone. A la pel·lícula -d'escassos 17 segons- William Dickson interpreta la melodia “Song of the Cabin Boy” de l'òpera “The Chimes of Normandy“, composada per Robert Planquette l'any 1877. Una prehistòria audiovisual.
Interior del kynetophone
A la gravació que us oferim veureu dos homes ballant. Podrien ser operaris de l'estudi d'Edison, el famós Black Maria. La lletra de la cançó (que ningú canta) descriu la vida dels mariners, sense dones. Això podria explicar aquest curiós ball entre homes. Però també la conjuntura, l'entorn del laboratori, el perquè sí, i qualsevol altra hipòtesi històrica.
El Black Maria, l'estudi d'Edison
L'experiment formar part dels primers intents d'edison per tal d'arribar a enregistrar la vida. Va fallar per un problema de sincronització entre el só i la imatge. Malgrat, la fallida, el cilindre de cera va restar als magatzems de la Library of Congress. Es va donar per perdut durant molts anys fins que un catalogador va escriure un registre on es describia un cilindre amb una etiqueta que deia: "Violí per WKL Dickson amb Kineto". Era el 1964.
Edison, entre els seus invents
A finals del segle XX, els responsables de l'àrea de pel·lícules de la Library of Congress van reparar el cilindre, regravant-lo i sincronintzant-lo. I per això us el podem oferir ara. La trajectoria comença per un inventor, passa per un violinista, uns arvivers, un catalogador, diversos tècnics i acaba per youtube.
El vídeo que us oferim és un muntatge que explica breument aquesta història. S'ofereix el vídeo 3 vegades. A les 2 primeres sentireu el soroll del cilindre. A l'última aquest só ha estat esborrat. Agafeu les ulleres per veure la història i oblideu-vos de la prolixitat del nostre temps. Ara, aquí, és 1894:
El vídeo que us oferim és un muntatge que explica breument aquesta història. S'ofereix el vídeo 3 vegades. A les 2 primeres sentireu el soroll del cilindre. A l'última aquest só ha estat esborrat. Agafeu les ulleres per veure la història i oblideu-vos de la prolixitat del nostre temps. Ara, aquí, és 1894:
Directament des de les catacumbes, el primer video musical divideix la nostra història en dos. El musictecari del temps present obre els ulls enormement, i ho escampa als 4 vents. 117 anys d'enregistraments videomusicals ens esperen!
diumenge, 18 de setembre del 2011
La discoteca d'AMPLI, LXIV: Al cantar a Manuel, de Mayte Martín
Cada cançó que interpreta, sigui cante flamenc o siguin boleros ... amb aquesta veu avellutada, sovint trencada i sempre afinada a l'emoció dels versos ... ho confesso ara i aquí: em trasbalsa fins a l'ànima. Amb tot, aquí faré referència al seu últim disc: Al cantar a Manuel (Nuevos Medios, 2009).
Es tracta d'un disc íntegrament dedicat a musicar els poemes de Manuel Alcántara (Màlaga, 1928), encàrrec que va rebre Mayte Martín per l'homenatge que li van dedicar a aquest poeta andalús a la bienal de flamenc de Màlaga el 2007. El resultat és aquest disc esplèndid des de la primera cançó fins a l'última. Les composicions i els arranjaments flamencs -o aflamencats- de Mayte Martín per cada vers i cada paraula em semblen simplement perfectes. Vámonos!
[Al Spotify podeu escoltar el disc sencer. El Grooveshark només me n'ha deixat insertar algunes, com el Youtube. De totes maneres, també el podeu trobar a les biblioteques públiques ... i a les botigues de discos!!!]
Por la mar chica del puerto són versos de mar que expliquen un naufragi íntim:
... se le ha borrado a la arena
la huella del pie descalzo
pero le queda la pena.
la huella del pie descalzo
pero le queda la pena.
Un grandíssim poema dedicat al també poeta, a Miguel Hernández:
... a aquellos montes de Málaga
tiraron todos sus versos
y sus penas y sus cabras.
tiraron todos sus versos
y sus penas y sus cabras.
La minimalista Le gustaban pocas cosas ... que no és poca cosa:
... el olor de los jazmines
los libros de madrugada (...)
las noches y los amigos
el verano y tus pestañas.
los libros de madrugada (...)
las noches y los amigos
el verano y tus pestañas.
La sinceritat d'Excusas a Lola:
... siempre tuve un pequeño presupuesto
para el amor. En la melancolía
se me fue lo demás. Si todavía
quedaba algo lo eché en vivir.
para el amor. En la melancolía
se me fue lo demás. Si todavía
quedaba algo lo eché en vivir.
El mar bressola tots els poemes, però en especial aquest que diu No sabe el mar que es domingo:
No sabe el mar que es domingo
(...)
Mientras va y viene en la orilla
no sabe el mar que lo miro.
(...)
Mientras va y viene en la orilla
no sabe el mar que lo miro.
La inquietant Al sur de los limones:
Un haz de manos quietas es la muerte
yacimiento de manos es el tiempo
debajo de la tierra no hay saludos
los muertos no conocen a los muertos.
yacimiento de manos es el tiempo
debajo de la tierra no hay saludos
los muertos no conocen a los muertos.
Referències a la guerra civil amb els ulls d'un nen, com la del Niño del 40:
... No se estaba ya en guerra aquel verano
mi padre me llevaba de la mano
yo estudiaba segundo de jazmines.
mi padre me llevaba de la mano
yo estudiaba segundo de jazmines.
I acaba el disc amb la melodia que l'ha començat, acompanyant ara uns versos que impressionen per l'emoció que transmeten, tot i la senzillesa de les paraules i les imatges que evoquen. Més enllà de les paraules, la veu de la cantaora i el violí sempre encertat d'Olvido Lanza culminen un disc únic, No pensar nunca en la muerte:
No pensar nunca en la muerte
y dejar irse las tardes
mirando como atardece.
Ver toda la mar de frente
y no estar triste por nada
mientras el sol se arrepiente.
Y morirme de repente
el día menos pensado
ése en el que pienso siempre.
y dejar irse las tardes
mirando como atardece.
Ver toda la mar de frente
y no estar triste por nada
mientras el sol se arrepiente.
Y morirme de repente
el día menos pensado
ése en el que pienso siempre.
Per si no en teniu prou, en aquest youtube-vídeo la mateixa autora ens parla del disc.
- Manuel Alcántara a les biblioteques públiques: Argus.
divendres, 16 de setembre del 2011
Newman, Simone i Baltimore
Algun dia m'agradaria viatjar a la ciutat nord-americana de Baltimore. Voler conèixer una ciutat només per haver escoltat una cançó la lletra de la qual descriu aquest lloc, deu voler dir que qui ha escrit aquesta cançó en qüestió ha fet una gran feina! La cançó de la qual us vull parlar en aquest post es titula Baltimore. Fou escrita i composada l'any 1977 per Randy Newman, compositor, arranjador, cantant i pianista, i més endavant versionada per la compositora, pianista i cantant Nina Simone (nascuda Eunice Kathleen Waymon a Tryon, Estats Units, 1933-2003) en un fantàstic tema que és el que a mi em va portar a investigar sobre la seva originalitat i autoria.
Randy Newman va néixer l'any 1943 a Los Angeles, California. Pertany a una saga de compositors entre els que cal destacar els 3 germans del seu pare, Alfred Newman, Lionel Newman i Emil Newman. Amb només 17 anys, es convertia en compositor professional, una carrera que destaca per la composició de música per a cinema i que ha rebut una colla de premis, incloent-hi un Oscar, un premi Emmy, i quatre premis Grammy.
Era l'any 1977 quan Newman escrivia i composava la cançó Baltimore
Situem-nos, però, una mica en el mapa i busquem a la wikipedia: Baltimore és una ciutat independent localitzada a l'estat estatunidenc de Maryland. És part de l'àrea metropolitana de Washington-Baltimore.
La cançó diu així,
Beatup little seagull
On a marble stair
Tryin' to find the ocean
Lookin' everywhere
Hard times in the city
In a hard town by the sea
Ain't nowhere to run to
There ain't nothin' here for free
Hooker on the corner
Waitin' for a train
Drunk lyin' on the sidewalk
Sleepin' in the rain
And they hide their faces
And they hide their eyes
'Cause the city's dyin'
And they don't know why
Oh Baltimore
Man it's hard just to live
Oh, Baltimore
Man, it's hard just to life, just to live
Get my sister Sandy
And my little brother Ray
Buy a big old wagon
To haul us all away
Live out in the country
Where the mountain's high
Never comin' back here
'Til the day I die
Oh, Baltimore
Man, it's hard just to live
Oh, Baltimore
Man, it's hard just to live, just to live
El que vindria a dir, més o menys:
Baltimore
Una petita gavina s'estampa
contra una escala de marbre
intentant trobar l'oceà
mirant a tot arreu
Temps durs a la ciutat,
en una difícil ciutat prop del mar
sense llocs cap a on córrer
i sense res gratuït
Una prostituta a la cantonada
esperant un tren
Beguts que jauen al terra
dormint sota la pluja
I tots ells amaguen les cares
i amaguen els ulls
"perquè la ciutat s'està morint"
i ells no saben per què
Oh Baltimore
és dur viure-hi
Agafa la meva germana Sandy
i el meu germà petit Ray
compra un vell i gran vagó
i porta'ns lluny d'aquí
A viure, fora, al camp
on les muntanyes són altes
i no torneu mai més
fins al dia que jo sigui mort
Oh Baltimore,
és dur viure-hi
Però com ja he comentat, jo vaig topar-me amb aquesta cançó a partir d'una versió. Utilitzant l'Spotify i la seva opció de cerca mitjançant combinacions per estils i èpoques, vam arribar per casualitat a aquesta cançó (gràcies Miquel!). A partir d'aquí, només es tractava d'esbrinar si la cançó es trobava en cd a les biblioteques de Barcelona. I així és com va entrar a casa. Gràcies a un fantàstic disc triple d'una de les figures musicals més destacades del segle XX que hi ha disponible a gairebé totes les biblioteques de la Xarxa de Biblioteques de Barcelona.
Aquest disc es titula To be free, i és un treball retrospectiu de la carrera musical de l'artista. Inclou 54 cançons: des de les més famoses, fins a les inèdites (8 títols!), les enregistrades en directe (quasi bé la meitat), i moltes altres versions d'artistes com Duke Ellington, George Harrison, Kurt Weill, Screamin' Jay Hawkins, The Bee Gees, Jacques Brel, Leonard Cohen, Bob Dylan, Aretha Franklin, etc. El pack, en format allargat, inclou a més, 1 dvd inèdit sobre la vida i la carrera de la cantant i un llibre d'unes 50 pàgines que introdueix i situa cadascuna de les cançons que s'inclouen en el disc.
En el cd número 3 es troba el tema Baltimore, entre moltes altres cançons poc conegudes i genials de la reina del soul. Aquest tema, Baltimore, originàriament apareix en un disc de la cantant que porta el mateix títol, Baltimore i que es va editar l'any 1978 (aquest disc va sortir al mercat 4 anys després del que havia estat el seu darrer treball discogràfic, It Is Finished)
L'any 1978, un any després que Newman composés el tema, Nina Simone va fer la seva versió:
El text de Newman és cru i sincer i aconsegueix trasmetre un sentiment que es perceb generalitzat de desesperació, tristor i resignació però de somni i il·lusió al mateix temps. És fàcil imaginar-se l'ambient de la ciutat que Newman sembla que coneix molt bé, tot i que ell va néixer a Los Angeles i es va traslladar a viure a Louisiana, força lluny de Baltimore. M'agradaria saber, tot i que no ho he pogut esbrinar, quina fou la seva relació amb la ciutat de Baltimore...
La versió de Nina Simone és arranjada per David Matthews, qui potser accentua massa els instruments de corda tot i que a mi és un dels trets que més m'agrada de la cançó, curiosament. Sovint hem sentit a l'artista a ritme de blues, de jazz i gospel però no pas a ritme de reggae i això en part és el que fa diferent i atractiu aquest tema.
Altres grups i cantants han seguit versionant Newman: The Tamlins, Lee Ritenour i Lisa Fischer, George Nooks, Coldfinger, Anna Lauvergnac i Julia Hülsmann, Udo Lindenberg, Cameron Blake, Bunny Rugs, Hilary York... Ara bé, per a mi no ha cap versió tan brillant, tan emocionant i evocadora com la de la gran Nina Simone.
Una d'aquestes versions més destacades és la del grup de reggae jamaicà The Tamlins
The Tamlins - Baltimore (1979)
Així doncs, aquest post neix a partir d'escoltar una cançó poderosa i inspiradora, que alhora és una versió. A la seva autobiografia, Nina Simone escriu que la seva missió com a artista és aconseguir que la gent senti en un nivell profund. En aquest cas, ho ha aconseguit.
dimecres, 14 de setembre del 2011
Com dinamitzar una secció de música amb poc pressupost (II part) . Reflexions al voltant de les xifres
La companya Marta Himelfarb, de la biblioteca Vapor Badia de Sabadell, comparteix amb els lectors d'aquest bloc la segona part del seu article. Una vegada més, recomanem una lectura atenta a aquest extraordinari treball.
Alertats pels indicadors que evidencien una davallada constant del préstec del fons musical a les biblioteques, i intuïnt una nova dinàmica arran de l’organització i retolació del fons (vegeu la primera part d’aquest article), ens ha semblat interessant contrastar els efectes de la nostra actuació tot analitzant l’evolució del préstec musical al llarg d’un període determinat, en concret de l’any 2004 al 2009.
Perquè 2004-2009?
La Biblioteca Vapor Badia de Sabadell va obrir les seves portes al novembre del 2002. Però no disposem de dades completes i detallades fins arribar a l’any de funcionament. Hem considerat doncs l’any 2004 com a data de tall d’inici .
D’altra banda, a finals de l’any 2009 es produeix un canvi significatiu en la gestió automatitzada de les biblioteques públiques amb el pas del sistema informàtic VTLS al programa Millennium què suposa una disminució considerable en el detall de les estadístiques. Tenim doncs l’any 2009 com data de tancament.
També cal tenir en compte que Sabadell va iniciar el desplegament de la seva xarxa de lectura pública l’any 2002 i que, en conseqüència, el tram 2004 - 2009 presenta un creixement intens, a nivell de fons i de públic.
Totes les observacions que venen a continuació s’han d’interpretar dins aquest marc dinàmic.
Examinem les dades
2004 | 2009 | |
Usuaris | 335.674 | 402.386 |
Fons | 69.416 | 102.504 |
Fig 1. Dades globals de fons i usuaris 2004 - 2009 | ||
2004 | 2009 | Evolució | |
CD0 | 16.006 | 7.264 | - 54.61% |
CD1 | 6.390 | 2.829 | - 55.73% |
CD2 | 33.424 | 10.414 | - 68.84% |
CD3 | 7.542 | 5.463 | - 26.69% |
CD4 | 1.209 | 507 | - 58.06% |
CD5 | 7.332 | 2.790 | - 61.94% |
CD6 | 449 | 400 | - 10.91% |
CD7 (infants) | 3.432 | 2.762 | - 19.52% |
DVDM | 1.073 | 3.495 | + 225.72% |
Partitures | 398 | 258 | - 35.18% |
Fig. 2. Evolució del préstec musical 2004 - 2009 | |||
Evolució | |
CD2 | - 68.84% |
CD5 | - 61.94% |
CD4 | - 58.06% |
CD1 | - 55.73% |
CD0 | - 54.61% |
CD3 | - 26.69% |
CD7 (infants) | - 19.52% |
CD6 | - 10.91% |
Fig. 3. Rànquing del descens de préstecs per gènere | |
Tot i que la davallada del préstec musical és general i bastant considerable, no afecta a tots els gèneres de la mateixa manera.
Els gèneres més afectats són les músiques més populars, les més fàcils de trobar via Internet, d’escoltar o descarregar. En contrapartida, sembla que quan més especialitzat és el gènere, menys públic perd. Dit d’una altra manera, pel que fa a la música, el públic general, el més nombrós, sembla no necessitar tant la biblioteca, en canvi el públic més selectiu i/o més exigent continua utilitzant el servei.
2004 (préstec) | 2005 (%) | 2006 (%) | 2007 (%) | 2008 (%) | 2009 (%) | |
CD0 | 16.006 | - 22.7 | - 19.7 | - 21.7 | - 03.8 | - 4.65 |
CD1 | 6.390 | - 19.5 | - 15.6 | - 25.2 | - 00.0 | - 11.8 |
CD2 | 33.424 | - 27.0 | - 30.7 | - 18.6 | - 14.3 | - 11.5 |
CD3 | 7.542 | - 13.3 | - 18.1 | - 0.3 | - 06.5 | - 01.7 |
CD4 | 1.209 | - 61.6 | - 39.9 | - 17.9 | + 21.1 | - 02.8 |
CD5 | 7 332 | - 17.9 | - 23.9 | - 23.2 | - 15.5 | - 05.9 |
CD6 | 449 | + 16.7 | - 44.2 | - 34.2 | + 84.8 | + 12.6 |
DVDM | 1.073 | + 22.0 | + 14.5 | +62.2 | + 27.4 | +13.3 |
Partitures | 398 | - 23.3 | - 10.4 | - 12.8 | + 33.0 | - 18.3 |
Fig. 4. Evolució gènere per gènere: 2007 i 2008 són els anys en els quals es va reorganitzar la sala i millorar la retolació. | ||||||
Observant l’evolució del préstec i tenint present que la feina de reorganització de la sala es va dur a terme entre el 2007 i el 2008 podem extreure alguna conclusió. D’una manera general el descens del préstec es frena considerablement a partir del moment en què es treballa la visibilitat i la presentació del fons, fins i tot, i especialment, pels números reputats com a “difícils” com el CD1, CD3 o el CD4.
A la vista dels resultats, ens atreviríem a afirmar que, en contra de l’opinió més generalitzada, no hem de parlar de músiques que “surten” i músiques que “no surten”, sinó de músiques més o menys ben tractades, més o menys promocionades.
L’evolució de cadascun dels gèneres musicals permet perfilar una mica més les observacions:
CD0
2005 | 2006 | 2007 | 2008 | 2009 | |
CD0 | - 22.7 | - 19.7 | - 21.7 | - 03.8 | - 4.65 |
La inclusió d’una indexació geogràfica bastant detallada exerceix un efecte innegable sobre el préstec: fa visibles músiques poc o gens conegudes i permet als usuaris nouvinguts, poc acostumats a la cerca documental, trobar fàcilment el que busquen, tot estimulant la curiositat del públic habitual.
CD1
2005 | 2006 | 2007 | 2008 | 2009 | |
CD1 | - 19.5 | - 15.6 | - 25.2 | - 00.0 | - 11.8 |
L’introducció pràcticament sistemàtica dels noms dels intèrprets i dels subgèneres del jazz també sembla tenir el seu impacte. La retolació facilita a l’usuari aficionat el descobriment del fons i atrau nous públics que reconeixen els noms més famosos. Tot i així, l’any 2009 acusa una lleugera davallada. Podríem pensar en l’estabilització del públic després de l’entusiasme en el descobriment d’un fons fins llavors totalment invisible? En no disposar de xifres més recents, resulta difícil extreure conclusions.
CD2
2005 | 2006 | 2007 | 2008 | 2009 | |
CD2 | - 27.0 | - 30.7 | - 18.6 | - 14.3 | - 11.5 |
La intervenció sobre la presentació del CD2 fou bastant minsa. Es va limitar a agrupar els bucs per formar una zona coherent i a donar visibilitat a una retolació alfabètica excessivament discreta. L’impacte és feble, i la relativa frenada en el descens dels préstec podria explicar-se simplement per l’augment de fons i de públic. Tanmateix, necessitaríem de dades més recents per acabar de perfilar conclusions. De tota manera, el CD2 és víctima en primera línia de la música virtual accessible via Internet.
CD3
2005 | 2006 | 2007 | 2008 | 2009 | |
CD3 | - 13.3 | - 18.1 | - 0.3 | - 06.5 | - 01.7 |
La intervenció sobre el CD3 va ser la primera cronològicament i la més radical. En conseqüència, les dades demostren prou bé el que intuíem: que la música clàssica NO és una música que no surti o que no interessi, sinó una secció tradicionalment mal tractada, arraconada, per la seva immerescuda fama d’avorrida i difícil. Resulta obvi que correctament presentada, retolada i mimada, la música clàssica gaudeix de tant públic com altres gèneres musicals, més encara si parlem d’una biblioteca central.
Aquesta afirmació es complementa a Sabadell amb uns trets locals molt definitoris, en comptar amb una important tradició musical: una destacable associació d’òpera (Amics de l’Òpera de Sabadell), una orquestra simfònica (Orquestra Simfònica del Vallès), nombrosíssims cors i corals amateurs, un cor professional d’alt nivell (Cor Lieder Camara), una associació de sarsuela, un conservatori... etc. La resposta del públic resulta doncs d’allò més natural.
A més a més, darrerament sembla que la música lírica està coneixent un nou revival en tot el món. Les col·leccions de les biblioteques ho han pres en compte i el públic respon.
Per últim, cal puntualitzar que l’usuari de música clàssica sol ser més exigent pel que fa a la qualitat del so i prefereix el suport del CD al d’una descàrrega via ordenador, així mateix valora molt positivament l’accés a edicions de valor històric, als llibrets d’acompanyament i en general a la qualitat de l’edició de l’obra.
CD4
2005 | 2006 | 2007 | 2008 | 2009 | |
CD4 | - 61.6 | - 39.9 | - 17.9 | + 21.1 | - 02.8 |
La música contemporània, en canvi, sí és un gènere de difícil sortida. Malgrat tot, la retolació bastant exhaustiva feta en el 2007 sembla haver tingut un impacte espectacular. La nostra interpretació és que molt probablement la seva nova visibilitat va permetre que arribés al restringit públic interessat que no podia ni sospitar la presència d’aquest gènere musical a la biblioteca. La fidelització d’aquest petit públic, un cop passada la novetat, justificaria l’estabilització en el volum de préstecs.
CD5
2005 | 2006 | 2007 | 2008 | 2009 | |
CD5 | - 17.9 | - 23.9 | - 23.2 | - 15.5 | - 05.9 |
La retolació sistemàtica per tots els subgèneres inclosos dins d’aquest número tan heterogeni feu visible apartats com la música de circ, la música de relaxació i, per suposat, les bandes sonores de films, gènere de creixent interès. D’altra banda, els lots tramesos per la Gerència han anat enriquint substancialment aquesta secció i, a mesura que l’oferta creix, el préstec es va reanimant. Una vegada més, caldrien més dades.
CD6
2005 | 2006 | 2007 | 2008 | 2009 | |
CD 6 | + 16.7 | - 44.2 | -34.2 | + 84.8 | +12.6 |
En aquest número no es va fer cap intervenció de cap tipus. Senzillament, en el moment de l’obertura l’any 2002 gairebé no hi havia fons i a més resultava poc atractiu. La Gerència ha anat corregint paulatinament aquesta manquança. A tall d’exemple, la incorporació del Harry Potter en versió enregistrada va marcar l’inici del moviment del fons. La varietat i la qualitat de l’oferta, en constant creixement, condicionen directament la vitalitat d’aquest fons, petit però dinàmic.
DVDM
2005 | 2006 | 2007 | 2008 | 2009 | |
DVDM | + 22.0 | + 14.5 | +62.2 | + 27.4 | +13.3 |
Les xifres parlen soles: el DVDM és un tipus de document que s’està obrint camí a gran velocitat. Aquest fons, escàs al 2002, ha crescut considerablement en tots els números, proposant ara un ventall molt ampli de documents molt diversos . D’altra banda, l’opció de reagrupar en el mateix moble els suports CD i DVDM d’un mateix número resulta molt encertada. L’usuari passa així fàcilment d’un suport a l’altre sense que se li pugui escapar una part del fons, important però dispersada .
El suport amb imatge té avui dia un gran atractiu , tant pel l’oient de rock-pop com pel de jazz, de flamenc o de lírica. No podem descartar que aquest suport arribi en breu a suplantar el CD.
PARTITURES
2005 | 2006 | 2007 | 2008 | 2009 | |
Partitures | - 23.3 | - 10.4 | - 12.8 | + 33.0 | - 18.3 |
Malgrat el probable impacte de la feina de retolació de la música impresa, ens decantem per atribuir l’increment de l’any 2008 a les compres municipals realitzades aquell any i destinades a complementar i dinamitzar una mica un fons poc atractiu. El gruix del fons de música impresa el formava essencialment tot un conjunt de partitures de música clàssica catalana del s. XX no massa coneguda, la qual cosa no atrau ni el públic jove ni els instrumentistes professionals ni els amateurs. Malgrat tot, les partitures segueixen sortint poc. La solució resideix probablement en la configuració d’un fons més divers, repartit entre peces clàssiques molt famoses, peces populars conegudes de tots els públics, cançoners infantils actualitzats i recull de peces corals ja que la pràctica del cant és una tradició catalana molt arrelada. Per molt visible que féssim un fons, si els documents proposats no corresponen a l’espera del públic, no assolirem resultats.
Conclusions
A la vista de les xifres i de les observacions presentades, ens veiem en disposició de confirmar l’impacte directe que la retolació sistemàtica del fons musical, sense pors ni reticències, exerceix sobre els índexs de préstec.
De la mateixa manera, també ens reafirmem en què una disposició encertada, així com el coneixement del fons, incrementa considerablement el seu atractiu i la seva visibilitat. En aquest sentit, opinem que l’agrupació de tots els suports d’un mateix gènere musical és un factor positiu, i que l’ integració de les partitures, gènere per gènere, comportaria sens dubte un efecte dinamitzant, tot i que planteja dificultats d’ordre pràctic.
Serveixi aquest petit estudi per constatar que les aparences sovint poden resultar enganyoses: si bé la música sembla declinar contínuament en termes de préstec, el panorama canvia quan hi mirem de més a prop. No declina tota la música, ni tampoc declinen tots els suports. Ni molt menys.
També creiem important subratllar que els usuaris d’una sala pública de música són nombrosos i diversos. Hem de tenir present, doncs, a l’hora de treballar-hi, que ens adrecem a col·lectius diferents, que podem fidelitzar si ens esforcem per arribar-hi. Aquesta tasca implica, pels professionals que som, un mínim de formació i d’interès per fons i públics. Ara per ara, però, ens fa l’efecte que no juguem prou amb els coneixements acumulats pels equips de treball, privant-nos d’un munt de coneixements desaprofitats dispersos per la xarxa. Ni tampoc donem prou difusió a les solucions, idees i innovacions qué neixen continuament en un punt o altre del nostre àmbit professional.
Finalment, no voldríem acabar aquest article sense fer esment al debat, o més aviat polèmica, que contempla la desaparició de la música a les biblioteques i la seva imminent substitució per canals digitals i privats de streaming, que tindrien en la biblioteca un simple intermediari. Al nostre parer, això és còrrer molt i cedir massa fàcilment davant de la pressió mediàtic i uns raonaments excessivament generals i superficials. Queda molta feina per fer abans d’abandonar de tal manera la missió engrescadora de la biblioteca pública: la d’oferir a l’usuari, a tots els usuaris, moltes músiques de qualitat, en un entorn de qualitat, amb un assessorament de qualitat.
Sabadell, agost de 2011