El vídeo del diumenge: Iceman o el foc d'una sola nota

Al Maestro Vallejini, insustituible cómplice musical

L'any 1991 es va organitzar un extraordinari festival de guitarra a Sevilla. Durant 5 dies seguits, van passar alguns dels millors guitarristes del món de tots els estils. El primer dia estava dedicat al blues. Hi desfilaren Robert Cray, BB King, Bo Didley... però quan la nit estava encara a mig encendre va aparèixer com un cometa en combustió el gran ALBERT COLLINS.

Albert Collins -nascut a Texas- tenia llavors 59 anys. Va morir dos anys després. El seu estil amb la guitarra és completament incendiari: colpeja amb el dit estirat com si vulgués fustigar les cordes, porta l'instrument penjat de costat, i utilitza una distorsió ben trencada. Però el seu control del so i del temps és fora de sèrie.

A banda de les rareses tècniques, Collins va ser capaç d'injectar alegria i foc a un gènere on, com al flamenc, la festa parteix del lament. Albert Collins va sortir aquella nit amb tots els seus recursos expressius (gestials, vocals, guitarrístics) en plena forma. La tercera cançó va ser "Iceman", irònic sobrenom que li van posar a causa de les seves fogueres musicals. El solo que comença a partir del minut 3:30 és un prodigi d'intensitat, senzillesa i força interpretativa. Impossible per algú altre. No ho intentin als seus escenaris. És foc amb una sola nota.

Es recomana pujar el volum al màxim:

Una foguera per l'últim diumenge d'agost. Llarga vida al bluesman alegre i incendiari!
Aquí el trobareu a Spotify: Albert Collins