Aquest grup mutioriginal (per dos raons, per ser un dels pioners al nostre país a treballar formules derivades de Mano negra i per la varietat dels orígens dels seus components) treballa a base de rerefons funkys adobats amb harmònica, en ocasions de saxo alt i rebossats d'una impecable secció de percusió. Però l'esperit de la banda porta el nom de Jose El Kapel, autèntic lider del grup que ens esquitxarà amb els seus riffs elèctrics, autèntiques fogonades de ritme.
El grup te els seus inicis en una casa ocupada de París el 1995, la Moscowa. Al principi aquest serà el nom del grup i més tard, Moscowa libre (1995, Tralla Records) serà el nom del primer disc. Ja en les arrels el grup mostra un compromís fora de tot dubte que a més serà el motor de les seves cançons on amb les seves lletres valentes i planeres serviran per enviar un missatge universal de pau i esperança mitjançant la resistència i la lluita contra el sistema.
No cal dir que les seves cançons enseguida es van popularitzar i el grup agafa certa volada entre finals i principis de segle. El seu segon disc Hambre de vida (1997, Tralla Records) no fa més que refermar la trajectòria iniciada amb el primer i consolidar aquest so multiracial acolorit i radiant. Alguns dels seus membres circulen amb la corrent musical de la Barcelona urbana i mestissa i acaben amb bandes com Dusmingets (cas del teclista) i Manu Chao (cas del bateria) de totes maneres les diferents incorporacions no disminueixen un pel el compromís i la qualitat de la banda.
Els seus directes son rotunds, no hi ha terme mig alhora d'oferir-se a qui ha pagat una entrada, el grup es caracteritza per buidar-se a dalt de l'escenari. El fet de suar la samarreta, tant si es porta com si no, corre amb el boca a boca que es la millor publicitat. Cal destacar que tots els components sempre s'han caracteritzat per ser molt accessibles y al final de les actuacions, es habitual veure-hi gent conversant i intercanviant opinions de tot tipus.
Es ressenyable també la facilitat que han tingut sempre per tocar amb l'estat d'ànim, es a dir, crec que un grup que es diverteix ho demostra a dalt de l'escenari, d'aquesta manera no es d'extranyar que les sensacions del moment puguin fer pendular una mateixa cançó des d'un Reagge a un rock dur, depenent del dia. Si es te ànima es demostra!
Amb Burundanga (1999, Edel) es clou una etapa, serà l'últim disc que acabarà amb uns darrers anys de gira exitosa dins el context amb el que es mou la banda però que no fan pensar amb la fi del grup. Potser els darrers anys es quan comencen a donar símptomes de cansament degut a la reiteració de la formula que els ha fet populars, potser degut als anys de convivència...qui sap. El 2003 el Kapel posa punt i final a la banda i tanca un cercle molt vigorós, per començar paulatinament un altre en solitari.
No serà fins al 2009 que es torna a rearmar la banda començant una nova gira per Espanya que els portarà a preparar un nou disc per al setembre d'aquest 2010, Madiva (kasba Music) i que en els dos nous singles avançats, Todos hijos i Limite du possible ja podem reconèixer els trets característics del millor Color Humano. Podeu escoltar-les aquí.
Un servidor no pot evitar recordar amb carinyo el primer cop que els va veure en un local mig buit de La Fulliola (Urgell) a mitjans dels noranta i on va quedar fascinat per la seva energia i el seu estil força renovador, sobretot en determinades escenes musicals força anclades encara en el rock més clàssic.
Queda dit doncs, que tornarem a tenir Color per més temps.
Nota: No confondre amb un altre important grup argentí que porta el mateix nom i que va sorgir a principis dels setanta...però aixó es una altra història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada