Partitures: un assumpte de domini públic

Reinventar-se la feina musictecària és una qüestió de voluntat i de recursos, no de manca de projectes ni idees ni feina. Ja hem mostrat diverses idees en la petita història d'aquest bloc: bones pràctiques, accions concretes. Oferirem aquí un recurs imprescindible per a tot musictecari, una nova bona pràctica i una nova possibiltat de treball.

PARTITURES: UN ASSUMPTE DE DOMINI PÚBLIC

La música s'escriu. O sigui, genera partitures, que són el testimoni d'una composició i el punt de partida d'una interpretació. Aquesta documentació, les partitures, ha estat excepcionalment absent de les col·leccions de les biblioteques públiques. Les raons no són bibliotecàries ni públiques ni raonables. És una documentació d'interès públic i ha de formar part de les col·leccions musicals.

Internet ja ha donat passes al respecte. És un mitjà informatiu i comunicatiu de potència insuperable i està acomplint moltes utopies informatives: ha començat a treballar en la generació d'un portal de partitures de música liure de drets d'abast internacional. Ja que les biblioteques no disposaran mai d'una col·lecció física d'aquesta envergadura val la pena que es conegui i s'usi aquest portal, i que es remeti als usuaris que cerquen aquest tipus de documents.

El projecte internacional més espectacular en aquest terreny és l'International Music score Library Project (IMLP): Projecte Biblioteca Internacional de Partitures Internacionals:


Aquest projecte va començar el 2006 i ja ofereix 26.000 obres en més de 65.000 partitures. És un projecte que està progressant dia a dia, però que ja és enorme, internacional, obert, gratuït. La seva web és aquesta: http://imslp.org/. Ofereix una bona opció de consulta en castellà aquí.

El portal s'ocupa de totes aquelles partitures de compositors quines obres ja han passat a domini públic (tots els compositors d'arreu del món morts abans de 1930), així com de les obres d'aquells compositors actuals que ja han decidit fer públiques les seves obres.



1) Les partitures

Es tracta d'una base de dades excel·lentment classificada i catalogada, i de fàcil consulta. Busquem -per què no començar per dalt de tot?- Ludwig Van Beethoven.

La base de dades ens ofereix 300 obres. 300 obres d'un sol compositor!: cuartets de corda, totes les simfonies, sonates, concerts... Per seguir la cerca ens fixem en la 1a Simfonia en Do Major (1799-1800), de la qual us en vam parlar aquí. D'aquesta peça se'ns ofereix:

- Les dades principals de composició i tema. Tot el necessari per orientar-se històrica i musicalment en la peça.
- L'àudio complet d'una interpretació canònica.
- La partitura completa.
- Diverses edicions de la partitura completa. Des de la 1a edició de 1809 a una recent del 2008.
- Diverses edicions de la partitura per parts, per moviments (I. Adagio; II. Minuetto; III. Andante; IV. Adagio).
- Les particelles. O sigui, les partitures particulars de cada instrument (Flauta, Obeo, Clarinet, Trompeta... Violins, Cellos...)

Aquí teniu la primera edició d'aquesta obra. És increible trobar-se al davant d'aquest document:

Continuem buscant, sense sortir de Beethoven. Així sabrem fins on explota la base de dades cada compositor. Ens fixem ara en una de les seves cèlebres sonates per a piano. Estan totes les 32 sonates que va escriure, fet que ja suposa una fita documental extraordinària. Triem una de les més representatives del seu geni, la Sonata número 21, en Do Major. D'aquesta sonata se'ns ofereixen més de 12 edicions, de diferents èpoques. La base de dades disposa també de la primera d'aquesta sonata, de 1796, que us oferim a continuació:

Podríem fer una vasta exposició documental només cenyint-nos a Beethoven. Podem exhibir partitures i convindria fer-ho. Però cal anar més enllà explotant aquest inesgotable recurs: interrogant la base de dades remuntem el riu del temps i anem quasi a les fonts de la música clàssica, a Carlo Gesualdo (del qual també us n'hem parlat). Abans d'ell, la música està al pou fosc a que ens aboca la indocumentació i l'Edat Mitjana. Busquem uns madrigals de Carlo Gesualdo, del segle XVI i aconseguim la primera edició dels seus 2ons madrigals. Una partitura de publicada a Ferrara, l'any 1594!

La nostra difusió de la música clàssica té ja un suport inigualable, bàsic. Que inclou fins i tot documents històrics com l'anterior, de més de 400 anys. Podríem passar-nos anys entre la curiositat pel que hi ha i l'il·lusió de trobar el mateix amb el nostre patrimoni musical. Bé, la música és sempre patrimoni internacional, i això ja la fa diferent: Verdi, Rossini, Mozart... són el nostre patrimoni musical. Però un primer tempteig ja permet comprovar que allà estan alguns nostrats:

Josep Anselm Clavé
Enric Granados
Fernando Sor
Francisco Tàrrega
Amadeu Vives

Si seguiu els links veureu quantes obres ofereixen d'aquests autors. I compareu-les amb les partitures que les biblioteques catalanes ofereixen. Cada dia la base de dades anira oferint més; aquest és un treball in progress fascinant. Una utopia menys que queda pendent.


2) Música digitalitzada



Malgrat el que pugui semblar, aquest portal no és només de partitures. També ofereix els àudios d'aquestes obres de domini públic. Ja s'ha vist a la cerca sobre Beethoven que s'ha posat com a exemple. De cada peça, si disposen d'un enregistrament canònic, se'ns ofereix la opció de sentir-lo.

Això és de particular interès. La música clàssica abasta quasi 500 anys de creació artística. Molts dels compositors més reconeguts han quedat reduïts a una desena o una vintena d'obres significatives: són les que es troben editades a les discogràfiques, les que estan representades a les biblioteques, les que són interpretades per les orquestres. El seu top ten popular amaga un iceberg creatiu.

Però aquest iceberg compositiu és real, històric... Haydn, el gran Haydn, va escriure 104 sinfonies. A Telemann se li atribueixen unes 3.000 obres. El catàleg del mateix Mozart, de vida efímera, està composat de 626 obres. Quantes n'hem sentit, 20? 30? Quantes poden oferir les biblioteques, 10? El proecte Internacionationl Music Score Library Project ofereix una possiblitat d'escolta molt més extensa, arxivant aquelles interpretacions que van ser enregistrades una sola vegada.

Mirall italià

Es poden fer coses, partint d'aquests exemples, seguint aquests projectes i col·laborant-hi. Hi ha exemples de bones pràctiques que val la pena conèixer. Per exemple: el portal Internet Culturale, que pretén oferir una digitalització completa de la cultura italiana a tota la xarxa. Aquest portal italià es troba aquí, i representa una de les millors mostres d'aposta política i cultural per difondre la documentació artística. Es tracta d'una web en quatre idiomes amb fons digitalitzats, bases de dades italianes, partitures manuscrites... La més gran base de dades de música italiana mai consultada.

Aquesta base de dades inclou manuscrits originals. Passejem una mica pels seus fons, sentint l'emoció de l'inaudita possibilitats de regirar els papers dels mestres de la música des de casa. Busquem Verdi. Amb quina lletra escrivia el refinat Verdi? Una cerca simple aconsegueix saciar-nos:


I Rossini? Quedaran papers de Rossini, el més impulsiu, el més alegre dels compositors clàssics? El mestre de l'alegria clàssica musical, amb quina lletra preparava les seves fascinants melodies? Doncs, sí, podem consultar-ho. Aquí teniu una partitura original de Rossini:

Deixant de banda la caligrafia, aquesta partitura de Rossini mostra l'esboç per 6 diferents passatges del 2on moviment de Maometto, de 1820. Els esboços! Poden assistir als dubtes, als atzucacs, a les derives dels compositors... al making of de la música escrita! Hi podem assistir, i ho podem oferir als usuaris.



Coda per biblioteques

La documentació musical té, en definitiva, dos oportunitat essencials:

- La majoria de música clàssica és de domini públic. Tota la història de la música fins a compositors morts abans de 1930 pot ser reproduïda, difosa i consultada sense l'adquisició de drets d'explotació. Us remetem a aquest article per conèixer més detalls legals sobre aquesta situació. - La música és un art universal, no és un idioma. Ha escapat de la maledicció de la Torre de Babel. Aquesta meravellosa condició fa que pugui ser compartida per tothom, de manera que qualsevol treball que s'hi fa pot ser compartit per tothom arreu del món.


Amb aquestes dos premisses les institucions públiques tenen molta feina a fer. Les institucions poden:

- Digitalitzar els seus fons patrimonials. Si no ho fan elles, qui ho farà? Al fer-ho compartiran les seves obres amb tothom - Explotar els fons patrimonials digitalitzats a portals com el mostrat a aquest post. La documentació és perfectament intel·ligible per qualsevol intèrpret i pot servir per difondre la música des d'una perspectiva molt original.

- Ser completistes: tractar d'arribar fins al final amb un compositor, un moviment estètic, una escola musical. Mostrar imatges, partitures, aconseguir totes les peces possibles. Permetre, per tant, el coneixement més enllà de les peces bàsiques, més enllà dels 2 minuts de la sempre útil wikipèdia.

Intents, intents. El musictecari del temps present no defallirà.