La guitarra i l'alegria country

De totes les músiques populars provinents -pressumptament- d'àmbits rurals, el country és la més lligada a la terra. Només cal fixar-se en el seu nom. Des dels anys vint del segle passat, data aproximada del seu origen, aquesta música trotona i extrovertida es manté relacionada amb les muntanyes, les feines i la vida americana cowboy que la va fer nàixer. Hi ha un bon resum aquí.

Una altra particularitat d'aquest gènere és que generalment es dedica a cantar l'alegria de viure en aquests àmbits. El laments, els desamors, les desgràcies, els rigors laborals hi són però de manera més anecdòtica. La columna vertebral del country exalta la vida exterior, la joia de trobar-se entre animals i carros i camps oberts. El country busca i acompanya la festa. Gràcies a les ulleres internacionals avuí el podem sentim més proper a Kusturica que al blues.

Com a tota música popular, els cantants són la referència col·lectiva d'aquest gènere. Pete Seeger, Johnny Cash i Emmiloy Harris, per exemple. L'AMPLI se n'ha ocupat joiosament en més d'una ocasió. Però aquesta vegada volem incidir en aquelles figures del country que són famoses per la seva gràcia instrumental. Precisament el country va nàixer en part impulsat per les característiques idiomàtiques del banjo i la guitarra.

Us oferim a continuació una petita mostra de tres dels seus grans intèrprets.

MERLE TRAVIS (Kentucky, 1917-1983)

És el creador de l'immortal Sixteen Tons. I també el pare de la guitarra country amb l'estil fingerpicking. Portava el seu nom escrit al màstil de la guitarra, duia una vida escandalosa però sempre en la part il·luminada de la lluna. Des d'un temps que sembla mentida que hagi pogut ser filmat, Merle Travis se seu a una caixa qualsevol i posa els seus dos dits al servei d'aquesta meravella:




CHET ATKINS (Tennessee, 1924-2001)

Si Merle Travis va fundar la guitarra country, Atkins li va donar una consistència instrumental. sovint lligada al repertori clàssic (va interpretar Chopin) o als estàndards de jazz.

Algú s'en recorda de la melodia del show de Benny Hill? Era una cançó popular country, anomenada Yakety Axe. Allà estan resumides les característiques musicals del country. La seva lletra és admirable: un noi que accepta que és un desastre, però que és feliç tocant la guitarra. Un paràgraf:

Poverty Stricken But Still I'm A-Stickin' To The Things I Know To Be Facts
One Day It's Feathers And The Next Day Chicken While I'm Pickin' My Yakety Axe
Ev'rybody Says That I Never Will Get Far, Keepin' Out Of Work By Pickin' This Guitar
Livin' On A Shoe-String, Puttin' Off Things Like A Shave And A Hair Cut

Aquest panorama és resolt al següent paràgraf, síntesi de l'esperit country:

Money Don't Matter As Long As I Scatter A Little Bit Of Happiness Around
If People Keep A Grinnin' I Figure I'm A Winnin' My Good Old Yakety Sound
City Folks Go Around Turnin' Up Their Noses And Countin' Their Greenbacks And Smellin' Their Roses
But I Wouldn't Trade My Yakety Axe, Even For A T-Bone

I aquí la interpretació gens fàcil d'aquesta cançó, on cap nota deixa d'estar al servei de la gràcia melòdica:



Atkins va saber el que era ser reconegut en vida. El van acompanyar els guitarristes més sensibles del pop-rock, com ara Mark Knopfler, amb qui va gravar un disc a duo. Està sencer a Spotify. No s'ha vist mai a Knopfler tocar tan alegrement. La seva discografia és extensa i invariablement recomanable.


ALBERT LEE (Anglaterra, 1943 - )

Albert Lee és un mite viu de la guitarra country. Ell va redefinir la guitarra country per la generació contemporània, per la guitarra elèctrica tal com la coneixem. Virtuós i precoç, va començar a fer gires quan encara era menor d'edat. Donat que també és un excel·lent vocalista, us oferim el seu "Country Boy", el tema més famós del seu repertori. Es tracta d'una cançó frenètica on Albert Lee canta que, faci el que faci, al fons del seu cor ell sempre serà un country boy. És una festa, la gent balla, els avis cauen, altres famosos guitarristes estan gauidint (0:45) i l'alegria country esclata en estat pur:



Fins aquí aquesta primera mirada a la guitarra country. Hi ha molta informació a l'àmbit espanyol aquí.

Confiem que les biblioteques públiques s'animin a mostrar els treballs d'aquests orfebres de la guitarra i de l'alegria. El catàleg punxa quasi totalment amb ells. Aquest post vol intentar superar aquest buit.

Però ells estan allà, al costat d'un click de youtube. A qualsevol festa, encara que ja ningú sàpiga qui van ser, les seves melodies saltimbanquis i despreocupades continuaran incitant anònimament a l'alegria de viure.

L'espot d'(a)phònica a la Biblioteca de Banyoles

Avui s'ha presentat la programació d' (a)phònica, el Festival de la Veu de Banyoles. I aquest és l'espot gravat a la biblioteca!!!!

Com cada any, la Biblioteca de Banyoles col·labora amb el Festival (a)phònica exposant el material gràfic i sonor dels artistes convidats.

(a) 2010

Llegir les lletres de les cançons de Mercedes Peón, tenir entre les mans alguns dels treballs discogràfics més significatius de Martirio, veure imatges de tots els intèrprets o fullejar el dossier dels grups que participen en el Festival ... És una petita mostra del que es pot fer a l'exposició (a) 2010 que acull, com cada any, la Biblioteca Pública de Banyoles. D'aquesta manera, el material gràfic, sonor i visual dels artistes i les formacions que actuen al Festival queda recopilat i exposat perquè tothom que ho vulgui pugui conèixer de primera mà la seva obra.

Aixó sí: en silenci ...

Ampliats 05 / 10 : Entrevista a Kitsch

AMPLIATS és el títol d'una sèrie d'entrevistes iniciades per Miss Danger, protagonitzades per músics de Barcelona, que ens revelaven les seves fílies, principalment musicals.

Recuperem el fil i ampliem la sèrie a músics de més enllà de la gran ciutat, amb la col·laboració d'un veterà grup banyolí:

Kitsch és un grup de rock: rock dur amb inevitables tocs punk. Tot i que de vegades ens han sorprès també amb un aire més pop. Un dels puntals de les seves composicions sempre han estat les lletres (en català): fosques, poètiques, delirants, inconfusibles.

Lluís Costabella i Joan Pairó formen el duet originari del grup, que ells mateixos van fundar l'any 1985. Des de llavors, ja sigui en format duet, trio o quartet, han editat 12 discos, han aparegut a diferents recopilatoris i han tocat arreu dels Païsoso Catalans i part de l'estranger.

Actualment Kistch són: Lluís Costabella, veu i guitarra; Joan Pairó, baix; David Zamora, guitarra i veus; i Jordi Farreras, bateria.
Les influències musicals més clares del grup són el punk; l'ona més sinistra de Bauhaus o de The Sound; la new wave britànica i la música nordamericana dels anys 70, a l'estil de The Stooges o The Velvet Underground.

1. El vostre disc, cançó o músic de capçalera en aquests moments:

LLUÍS
Lungs
Florence and the Machine

JOAN

Las noches de insomnio
Niños Mutantes

JOAN

Battle for the sun
Placebo

JORDI

el músic Steven Wilson

de Porcupine Tree

2. Tres discos que us emportaríeu en un viatge intergalàctic:

LLUÍS

Exodus

Bob Marley

Marquee Moon
Television
Diesel and Dust
Midnight Oil

JOAN

Au coeur de la nuit
Téléphone

All fall down
The Sound

Rápidos
Los Rápidos

DAVID
American thighs
Veruca Salt
Surfer Rosa
Pixies
Galores
The Cure

JORDI
The Equatorial Stars
Fripp & Eno
Wish you where here

Pink Floyd

Red

King Crimson

3. Sou els caps de la NASA i heu de transmetre una cançó a l'espai exterior per intentar el contacte extraterrestre. Quina cançó escolliu?

Devo – Mongoloid
Ramoncin – Marica De Terciopelo
Jimi Hendrix Experience – Little Wing

4. El concert que més us ha impactat últimament:

LLUÍS

• Tom Waits a Barcelona (2009)

JOAN

• Foo Fighters al Wembley Stadium (2008)
  

DAVID

• Pixies a Londres (1988)

DAVID

• Sonic Youth al Razzmatazz (2010)
  

5. El millor concert (que no sigui el vostre) que recordeu:

LLUÍS

• El primer concert a Barcelona de Mano Negra

JOAN

• Un dels Rammstein, però no recordo el lloc ni l'any
  

DAVID

• Jesus and Mary Chain a Benicàssim (2009)
  

DAVID

• Porcupine Tree a Barcelona (2009)

6. El músic o banda amb qui us agradaria compartir escenari:

Per fi tenim un cert quòrum (ja avanço que serà l'únic), diuen: amb bandes humils, il·lusionades i a qui els vingui de gust compartir escenari. En Joan hi afegeix Louis Bertignac, ex-component de Téléphone; i en David els Jesus and Mary Chain.

7. El vostre proveïdor de música preferit (botiga de discos, lloc web, netlabel, biblioteca ...)

LLUÍS

• Amazon i també segona mà.

JOAN

• Spotify
  

DAVID

• MySpace, Youtube, FNAC, ...
  

DAVID

• Internet i qualsevol botiga del carrer Tallers de Barcelona.

8. L'última lectura que us ha enganxat:

LLUÍS

• El placer de odiar de William Hazlitt (Barcelona: Nortesur, 2009)
  

JOAN

• Lennox de Craig Russell (Barcelona: Roca, 2010) Sinera
  

DAVID

• Invasió subtil de Pere Calders (1978) Sinera / Argus
  

DAVID

• Austerlitz de Winfried Georg Sebald (2001) Sinera / Argus

9. L'última pel·lícula que us ha entusiasmat:

LLUÍS

• Séraphine de Martin Provost (França, 2008) Sinera / Argus

JOAN

• Prefereixo parlar de sèries de televisió com Fringe de J. J. Abrams, Alex Kurtzman i Roberto Orc (EEUU, 2009)

DAVID

• The Ring de Hideo Nakata ( (Japó, 1998) Sinera

JORDI

• Vampyr de Carl Theodor Dreyer (EEUU, 1932) Sinera

10. La cançó que més us diverteix tocar en directe o, vistos els resultats, cada loco con su tema:

LLUÍS - Autoviolació / JOAN - Desbarrant / DAVID - Perversió / JORDI - Confessió

I per últim: alguna recomanació per a qui escolta per primera vegada la vostra música.

Sense por ni compromís. Si hi ha alguna possibilitat d'entrar al nostre món, cadascú l'ha de trobar. Qui l'ha trobada, no se n'ha penedit, que jo sàpiga. LLUÍS

Que no tinguin manies, que es deixin portar pel ritme i per la força de les paraules. És només rock'n roll, però ens agrada. JOAN

Apugeu el volum (mai no n'hi prou, de volum). I, si és en directe, apropeu-vos tant com sigui possible a l'escenari, fins que arribeu a sentir la música a l'estòmac. Per mi, aquesta és la millor manera d'entendre Kitsch. DAVID

No pensar i deixar-se portar JORDI

Moltíssimes gràcies al tots quatre i fins al proper concert!

Clip d'Imitació (Octavi Espuga, 2009)

Trobareu tota la informació sobre el grup a la web www.kitschmusic.com: biografia, discografia, descàrregues lliures i agenda de concerts. També els trobareu al Myspace, al Youtube i us podeu unir al seu grup de fans del Facebook.

Kitsch al catàleg de les biblioteques: Argus / Sinera

Novetats musicals a la Biblioteca Josep Soler de Gavà

Una de les primeres idees bàsiques que van propiciar el naixement d'aquest bloc va ser la de compartir les feines ja realitzades per altres companys, de tal manera que puguin ser aprofitables tots els petits i grans recursos produïts per una xarxa de biblioteques tan extensa.
Guies de lectura o audició, discografies selectives, ressenyes o articles temàtics, selecció de novetats, activitats musicals recomanables o butlletins d'actualitat ... treballs bibliotecaris fets amb afecte i professionalitat que sovint no trascendeixen més enllà de l'àmbit local on han estat realitzats però que poden ser de molt valor per a altres biblioteques.

Dins aquest esperit cooperatiu que sempre ha volgut promoure l'AMPLI, l'Eva Caro ens presenta aquesta vegada la guia de novetats discogràfiques disponibles a la Biblioteca Josep Soler i Vidal de Gavà, amb algunes ressenyes i recomanacions especials.

La Discoteca d'Ampli, LII: Lydia Kavina

KAVINA, Lydia. Spellbound!: original works for theremin. New York: Mode, 2008.



Havia sentit que en Patrick Wolf, de qui ja us vaig parlar en alguna discoteca, tocava el theremin. Sincerament, tenia una idea molt vaga de que era un theremin (un instrument amb dues antenes, oi?) i una idea encara més inexacta sobre el so que podia produir.
Quan vaig trobar un cd de theremin, que havia arribar a gairebé totes les biblioteques, no em vaig estar d’endur-me’l en préstec per esbrinar què era i com sonava exactament.

Arribo a casa passats dos quarts de deu. La casa és fosca. És un d’aquests pisos de l’Eixample de Barcelona, amb un passadís massa larg i massa fosc. Amb habitacions a banda i banda, i amb una finestra que dóna directament al replà, on sempre hi ha reflexos i ombres que no acabes de saber de qui són. Al final del passadís hi ha un mirall de cos sencer, que sempre m’ha fet por mirar de nit per no trobar el reflex d’alguna cosa o d’algú que ho hauria d’estar allà. És un pis silenciós, des d’on es senten tots els sorolls inexplicables del veïnat.
Poso el cd al reproductor que tinc a la cuina mentre em dedico al sopar.
Comença a sonar el primer tema. A l’acte descobreixo que he sentit el theremin milers de vegades sense ser-ne conscient. Sona a peli de ciència ficció cinquantera, de l’estil El Planeta prohibido, sona com un xiulet que puja i baixa sinuosament d’agut a greu, sona a sons sintètics, magnètics, electromagnètics, retrofuturistes, sona a so no d’aquest món, sona a plat volador, sona a alienígena de plàstic, però també sona a una inquietud difícil d’explicar, sona com si algú t’estigués mirant des de darrera, sona a alguna cosa oculta propera, sona fosc, sona a massa llocs comuns de les pelis de suspens... sona a por. És la primera vegada a la vida que una música em fa por! Premo stop. No paro la música per avorriment, ni per indiferència: és per pura por. Per la mateixa atracció que sentim tots per la por, poso el tema dos... i deixo que el cd vagi tirant mentre em deixo sentir tot el que la música em fa passar pel cap...


L’endemà, a la llum del dia, m’informo sobre aquest instrument alien...
Theremin, creat el 1919 per Léon Theremin, va ser un dels primers instruments electrònics... i la resta de la informació la podeu veure vosaltres mateixos si cliqueu aquí.

Em crida l’atenció un parell de coses: una, el nom amb que Léon Theremin va batejar el que després duria el seu nom va ser eteròfon: doncs és l’únic instrument que és toca sense tocar-lo, només tocant l’aire. Que bonic, oi?
I dues, que és tan complex aprendre a tocar-lo que aviat s’ha deixat de banda com a instrument musical i només s’ha fet servir com a generador d’efectes especials: les bandes sonores de suspens i ciència ficció dels anys 50 i 60 sonen a theremin.

Els intèrprets més reconeguts de theremin són Clara Rockmore i Samuel Hoffman, ells en van ser els pioners: ella especialista en el repertori clàssic, ell en el món de les bandes sonores de Hollywood.

Lydia Kavina, en canvi, ha saltat del repertori clàssic al cinematogràfic amb facilitat i n’ha estat tan intèrpret com compositora. No en va és la neboda de Léon theremin i deixeble seva des de que tenia 9 anys!

El cd en qüestió és una compilació de temes diversos interpretats per Lydia Kavina: la Suite d’Ed Wood, de Howard Shore, compositor de la banda sonora de la pel·lícula, que ha ajuntat i arranjat de nou totes les seccions de theremin del film, per a aquest àlbum de Kavina; el concert d’Spellbound de Miklós Rosza, compositor de nombroses bandes sonores; la suite de l’òpera contemporania Bählams Fest d’Olga Neurwith; i diverses composicions d’un parell d’autors “experimentals”: Christian Wolffs i Percy Graigner, un xic més difícils d’escoltar…
En resum: una compilació de tot els potencial del theremin.

Aquest cd el tenim a gairebé totes les biblioteques de xarxa: proveu d’escoltar-lo… ni que sigui per sentir alguna cosa diferent. No tingueu por!

Al catàleg, també hi podeu trobar algun cd de theremin de Clara Rockmore... i un documental sobre l’instrument. Per si en voleu saber/sentir més.

Com a exemple us adjuto el vídeo musical d'Ed Wood, composat per Howard Shore, per a la pel·lícula de Tim Burton.

Música i cinema: Wuthering Heights (1939) i Mozart

"I cannot live without my life. I cannot die without my soul"

Dedico aquest post a tots aquells que han gaudit de l'experiència inigualable de visionar al meu costat aquesta magnífica adaptació literària al cinema de la novel·la homònima d'Emily Brontë.

Tot i que la banda sonora, a voltes sinistre i terrorífica, que va composar Alfred Newman per a la pel·lícula és perfecta -només amb la introducció ja ens en podem fer una idea-, l'escena que vull destacar té com a protagonista una peça de Mozart: l'últim moviment de la Sonata per a piano núm. 11 K.331, coneguda popularment com la Marxa Turca (Rondo Alla turca).

La Marxa turca és una de les peces per a piano més conegudes del compositor i molt sovint s'interpreta per separat. S'inspira en el so de les bandes turques dels geníssers , la música dels quals estava de moda en aquella època. A continuació, una bella interpretació del tema a càrrec de Glenn Gould.

La resta de músiques addicionals que ambienten la pel·lícula són també músiques de l'època: els primers valsos de saló que arribaven del continent o les danses populars del nord d'Anglaterra i d'Escòcia.

L'escena ens presenta un esdeveniment social al veïnat de Yorkshire fa uns dos cents anys: un ball organitzat pel flamant matrimoni Lindton, Cathy (Merle Oberon) i Edgar (David Niven). Un dels assistents al ball, Heathcliff (Lawrence Olivier), l'antic amant de Cathy, acaba de retornar d'Amèrica després de fer-hi fortuna. En una pausa del ball, els convidats s'asseuen al voltant d'un clavicordi i la concertista arranca les primeres notes accelerades de la Marxa Turca.

La seqüència, que en dos minuts escassos resumeix una història d'amor impossible, només compta amb tres protagonistes: els primers plans de les mirada penetrant de Lawrence Olivier, els ulls grandiosos de Merle Oberon, i la peça de Mozart.

Heathclliff: "Com em pots prohibir que parli d'allò que el teu cor m'està demanat a crits? Catherine: " El meu cor no diu res." Heathcliff: "Sento els batecs del teu cor més forts que la música que està sonant."

Primer moviment: la mirada fixa, segura i sense ni un parpalleig de Heathcliff -sempre amb un punt d'ironia- sobre Cathy, que desvia la mirada del seu etern amant. Segon moviment: comença un ball entre les tecles del piano i els seus ulls de sorpresa i temor, gelosia, remordiment i nostàlgia ... Tercer moviment: tristesa infinita per la pèrdua d'allò que podria haver estat i no va ser.

En el punt que la concertista culmina la interpretació de manera apoteòsica i els aplaudiments retornen a Cathy al món real, les llàgrimes que haurà de contenir ja li neguen els ulls. I a mi també.

Posteriorment, d'altres directors de cinema han adaptat la novel·la amb més o menys sort, més o menys fidelitat. Aquesta versió de William Wyler, potser no és la més fidel a la història original, però com a exercici cinematogràfic continua essent insuperable: les llums i les ombres del blanc i negre, el so del vent com una música constant, l'ambientació exquisida i els zooms a través de les finestres ... Malauradament, el mateix any competia pels Òscar amb una altra pel·lícula també insuperable i en color -en aquells anys tota una novetat-, la mítica: Gone with the wind o Allò que el vent s'endugué.

TÍTOL ORIGINAL: Wuthering Heights (Cims Borrascosos)
ADAPTACIÓ DE LA NOVEL·LA: Cims Borrascosos, d'Emily Brönte (1847).
DIRECTOR: William Wyler (Alemanya, 1902-Califòrnia, 1981)
INTÈRPRETS: Merle Oberon, Lawrence Olivier, David Niven i Flora Robson.
PRODUCCIÓ: EEUU, 1939.
MÚSICA ORIGINAL: Alfred Newman

• Cims Borrascosos -la NOVEL·LA- als catàlegs de les biblioteques públiques: Argus i Aladí.
• Cims Borrascosos -la PEL·LÍCULA- als catàlegs de les biblioteques públiques: Argus i Aladí.
• Mozart a les biblioteques: Argus i Aladí.