És una nit de gener i la sala d’un cinema esdevé el millor lloc possible per protegir-se del fred que des de fa dies fustiga Barcelona. Sóc al costat de la meva noia veient “Up in the air” i el nom de la ciutat del personatge que interpreta George Clooney em resulta familiar. Omaha no és New York, ni Chicago, ni cap altra de les ciutats nord-americanes que la gran pantalla ha convertit en icones de la localització cinematogràfica, així que no acabo d’entendre perquè em sona tant aquest municipi de l’Estat de Nebraska on el protagonista té fixada una residència que no li agrada gens ni mica freqüentar. De sobte, una música familiar impregna la nit d’una atmosfera malenconiosa, màgica, freda i càlida al mateix temps, i la veu d’Elliott Smith surt dels altaveus per acaronar la gent que es manté asseguda a les butaques. Mai no hagués marxat d’aquella platea del carrer Floridablanca, mai mentre continués sonant eixa melodia disposada a sublimar una seqüència qualsevol de l’última pel·lícula del creador de “Juno”. En aquell moment ho vaig entendre: havia sentit parlar abans d’Omaha perquè és la ciutat on va néixer un dels meus artistes predilectes, l’Elliott Smith, i Jason Reitman -director de la pel·lícula que estava veient- l’havia volgut homenatjar just en el moment en què la seva ciutat ocupava la pantalla.No havien passat ni 72 hores des que m’havia posat un dvd a casa per matar una de les meves freqüents nits d’insomni. La falta de son pot ser dramàtica, però res contribueix tant a cultivar el gust per la lectura i el cinema, així que en el desvetllament d’aquelles hores “Paranoid Park” fou el títol triat per treure-li profit a una nit que ja semblava perduda. Les obres de Gus Van Sant o bé m’entusiasmen o bé em resulten abominables però, curiosament, en aquesta ocasió la pel·lícula transcorria provocant en mi un sentiment d’absoluta indiferència, fins que la veu de Smith va començar a sonar subtil i engalipadora, com de costum. Encara que l'Elliott Smith va néixer a Omaha, va passar la major part de la seva vida a Portland, ciutat de l’Estat d’Oregon on es desenvolupa “Paranoid Park”, i el director d’aquesta pel·lícula tampoc va desaprofitar l’ocasió de fer-li l’ullet a un songwriter pel que sempre ha sentit una autèntica devoció.
Corria l’any 1997 quan Gus Van Sant va dirigir “l’Indomable Will Hunting”, pel·lícula protagonitzada per Mat Damon i Robin Williams que incloïa 5 cançons d’Elliot Smith. Un d’aquests temes -Miss Misery, concretament- fou nominat en l’edició dels Oscars de 1998 com a millor cançó original. Aleshores, el món hollywoodenc semblava engolit per la febre “Titànic”, i l’obra de James Cameron es va emportar, entre d’altres, el guardó a la millor cançó, interpretada per la cantant franco-canadenca Céline Dion. Probablement, la cerimònia de lliurament dels premis Oscar de 1998 passarà a la història per l’èxit rotund de la pel·lícula de Cámeron, però l’únic que molta gent recorda d’aquella gala és l’actuació d’un jove Elliott Smith que va sortir a l’escenari amb la seva habitual timidesa per interpretar la cançó que li havia valgut la nominació. El cantant, armat amb la seva guitarra i enfundat en un vestit blanc va interpretar el tema amb la candor i la sensibilitat que li eren característics, aportant a aquella estrambòtica festa un toc de subtilesa que fou notablement aplaudit pels presents.
“L’Indomable Will Hunting” no havia estat la primera pel·lícula on sonava la música d’Elliott Smith, ja que uns mesos abans dues composicions del seu àlbum Either/Or formaren part de la banda sonora de “The maker”, film de Tim Hunter que a l’Estat espanyol va ser traduït com a “Lazos de muerte”.
El cinema es convertia així en el més potent AMPLIficador de la música del jove cantautor, fins i tot d'aquella que havia composat anys enrere amb la seu grup Heatmiser. Un dels temes creats per aquesta banda de Portland -Rest My Head Against the Wall- es podia escoltar en una comèdia de Jake Kasdan protagonitzada per Bill Pullman i Ben Stiller que portava per títol "Zero Effect" (1998).
Al 1999, moltes sales estrenaren "American Beauty", pel·lícula de Sam Mendes que comptava amb un fons musical de primer ordre, amb peces de Thomas Newman, Eels, Bety Carter i The Who, entre d’altres. I, com a part d’aquesta meravellosa banda sonora es trobava la veu d’Elliott Smith interpretant Because, cançó del grup que, sense cap dubte, més va influenciar-lo artísticament: The Beatles.
Des d'“American Beauty” fins avui, gairebé cada any s'ha estrenat almenys una pel·lícula que compta amb el valor afegit que aporten les cançons de l’antic membre de Heatmiser, com per exemple "Keeping the Faith" (2000); "The Martins" (2001); “The Royal tenenbaums” (2001); "The Girl Next Door" (2004); "Thumbsucker" (2005); “The Go-Getter” (2007); "Georgia Rule" (2007); "Une Vignette de Mélancolie" (2009) o "Smokin' Aces 2" (2010). Fins i tot obres tan marcadament europees com “Ora o mai più” (2003) o “Die österreichische Methode” (2006), han estat tocades per la gràcia de les seves melodies.
In Memoriam
Recentment, un director filipí anomenat Gil Reyes ha estrenat el documental “Searching for Elliott Smith”. Malauradament, com massa sovint ocorre amb moltes obres, la cinta no ha estat projectada a les sales del nostre país, així que desconeixem el seu contingut. Sabem que fou prou aclamada a la 24a edició del Festival Internacional de Cinema de Mar del Plata, però hem pogut esbrinar que al llarg de tot el film gairebé no sona la música del seu protagonista, la qual cosa no ens convida a promoure un pronòstic favorable de la pel·lícula. El que hem pogut llegir a internet és que el documental se centra massa en la tràgica mort del cantant i en la persona que fou la seva última parella sentimental, Jennifer Chiba.
