Després del fantàstic article d'en Fonti comencem la setmana amb un altre plat fort. Arribem a la 49a edició de la Discoteca amb un disc ben especial dels MC5, el seu llegendari directe Kick out the jams que, com un avió supersònic, va trencar la barrera del so.
Precursors i molt influents malgrat el típic oblit que acostumem a dispensar a les autèntiques grans bandes, la convulsa i relativament curta carrera dels de Detroit és un retrat d'una època en què el somni hippie començava a decaure tan ràpidament com s'havia enlairat. Detroit, per cert, grans cotxes, grans músics i grans bandes. Punt neuràlgic.
MC5 eren hippies i punks alhora que adoraven Sun Ra (el músic), una combinació que aleshores era del tot natural però que molt pocs anys més tard esdevindria un còctel d'elements aparentment contraposats. Així com avui assistim a un aiguabarreig cada cop més grotesc de subcultures i subestètiques, a finals dels 60 això encara era possible sense la intervenció dels departaments de màrqueting de marques de roba, xiclets light o mòbils high-tech per a neomutants.
A més, MC5 feien una clara i -no sabrem mai fins a quin punt- autèntica aposta antisistema amb les seves proclames radicals i revolucionàries, comandades pel seu mànager John Sinclair, ideòleg/poeta/líder/alma mater, personatge en definitiva que movia al seu aire -per bé o per mal- els fils dins el grup.
Aquestes paraules del crític Mark Deming ens serveixen per arribar a l'autèntica essència d'aquest clàssic: "is one of the most powerfully energetic live albums ever made... this is an album that refuses to be played quietly."
Comprovat: prepareu-vos, apugeu el volum i a ballar!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada