dijous, 17 de desembre del 2009

El poder de la música al cinema: Ennio Morricone i Sergio Leone

Fa un mes, en Fonti va iniciar un sèrie amb un potencial enorme. Apuntava a la relació entre la música i el cinema. La seva entrega describia la màgica fusió dels talents de Kubrick i Khatxaturian.


Es tracta d'una visió artística molt intel·ligent. Les arts poden confluir de manera fecunda. La seva proposta també admet una lectura pràctica a les biblioteques, relacionada amb la política de desenvolupament de col·leccions i en la seva dinamització. No hi ha d'haver divergències entre les arts que es treballen: la literatura, el cinema i la música, juntes, es poden potenciar de forma inimaginable. La música i el cinema tenen tants punts de connexió artística que el seu maridatge racional i estètic té possibilitats d'abordament inexcusable a la biblioteca pública. Una de les vies més clàssiques: una exposició que reuneixi alguns moments de confluència especials d'ambdues arts.

Aquesta voldria ser una segona aportació a aquesta possible exposició. I és que aquesta setmana s'acompliren els vint anys de la mort de Lee Van Cleef (1925-1989).





Sí, Van Cleef és aquest actor de mirada i nas de voltor. El dolent -alias "Sentencia"- de la pel·lícula El bueno, el feo y el malo (1966). Aquest film del mític Sergio Leone (tambe mort fa 20 anys) és un western protagonitzat també per Clint Eastwood -el bueno, alias "Blondie"- i Eli Wallach -el feo, alias "Tuco"-. El film és una de les obres cabdals del gènere, el remat d'una trilogia immortal iniciada amb Por un puñado de dólares. No en và Quentin Tarantino (un expert en pel·lícules de gènere) considera que es tracta de "la pel·lícula millor dirigida de tots els temps".



Parlar de la música d'aquesta pel·lícula és com pescar sobre arquitectura. Implica atendre a més aspectes dels que un post pot ocupar-se. Per començar caldria citar al seu autor: Ennio Morricone, un dels grans genis (vius!) del nostre temps. Compositor infatigable de bandes sonores. Creador de desenes de melodies que han passat a l'imaginari col·lectiu, a la cultura popular. Tant la seva trajectoria com els mèrits obtinguts per la mateixa resulten quasi inabastables. Aquí va una mostra:


Per acabar-ho d'arrodonir, Morricone i Sergio Leone van ser companys d'escola. La seva relació personal i professional va ser permanent, una de les més fèrtils de la història de les arts. Morricone va composar la banda sonora de gairebé totes les pel·lícules de Leone.

A El bueno, el feo y el malo hi ha dos moments memorables entre les imatges i la música. El primer és l'arribada al cementiri, on sona "El extasis del oro". El trobareu aquí.

Però us volem proposar la contemplació d'aquesta llarga escena final, on estan els tres: "Sentencia", "Blondie" i "Tuco" al mig d'un desert ple de tombes a reservades a desconeguts. Els tres protagonitzen el primer duel a trio de la història del western. L'escena és lenta, tensa, una suspensió tant de la incredulitat com del temps. Una escena impulsada definitivament cap a la història gràcies al tema "El trio" d'Ennio Morricone. La música i el cinema, en el moment just en que no poden separar-se ja mai més. La fusió de les arts.




Esperem les vostres aportacions. Amb bones armes.

To be continued.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Me ha gustado tu post forasterou, pero ándate con cuidadou... ; )

Marta ha dit...

Recomano molt i molt i molt, també de Leone i Morricone: Once upon a time in America.

http://www.youtube.com/watch?v=w65k5rN9vwg

He disfrutat molt amb aquest post ;-)

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...