Suenan acordes en el desierto de Albacete, siempre suenan. Se extienden en ondas por un paisaje sin rozamiento. Como aquellos acordes monótonos y primitivos que, según Benet, avanzaban por Región y terminaban golpeando los cristales de las ventanas. O como esas propagaciones lentas pero eficaces que consignó René Thom en su Teoría de Catástrofes. Suenan acordes, Fernando le está dando: una silla entre los dos surtidores, la guitarra, y el ampli conectado. Las cejas, líneas rectas, espejos del horizonte sobre unos ojos que mantienen la mirada fija buscando el fiel de una balanza. Una idea recurrente: le parece mentira cómo un objeto tan pequeño como una guitarra puede llegar a llenar con su sonido semejante espacio, hacer salir a los insectos y que se escondan los niños.
Agustín Fernández Mallo. Nocilla Dream. Candaya, 2006.
Fernando Alfaro, juntament amb Javier Corcobado, és d'aquells músics amb un bestiari particular habitat per criatures que basculen entre la virtut i el descentrament. Cançons com fàbules sense moralitat, fragments de soledat i tendresa. Les lletres d'Alfaro són petites radiografies de l'ànima, un harakiri mental i visceral com diu Jota Martínez Galiana en el seu llibre Surfin' Bichos: sermones en el desierto (Avantpress, 2002). Com les instantànies de Joel-Peter Witkin, traient la llum la part més fosca de la realitat sense voluntat d'exorcitzar demonis interiors, simplement furgant en l'esperit per tal que aflorin les preguntes sobre nosaltres mateixos i el nostre lloc i el dels altres en el món que ens envolta. Introspecció i alteritat.
Cada moment és una decisió moral. Existeix un codi de moralitat en cadascun dels nostres cors, i és una qüestió de trobar els nostres destins i el seu propòsit. Aquesta vida és un lloc per a assajar, hauria de ser un assaig sublim.
Joel-Peter Witkin.
Vint anys de carrera avalen el músic albaceteny, una discografia laberíntica a la qual, per a fortuna dels seus fans, encara no ha trobat el final. Una explosió de rock i poesia descarnada, de plaer i dolor sense pal·liatius. Surfin' Bichos, Chucho i Fernando Alfaro y Los Alienistas són les diferents cares d'Alfaro, punts d'inflexió en la trajectòria creativa d'aquest artista. La selecció de discos que trobareu a continuació és un recorregut en panoràmica per la seva discografia. No estan tots els que són, només els imprescindibles per a qualsevol musictecari amb vocació de poeta perdut en una gasolinera:
Cortejo fúnebre, Los Bichos i Surfin' Jesus van ser l'antesala d'un dels grups més importants del rock independent fet mai al país: Surfin' Bichos, nascuts l'any 1989 en un lloc que reclamava el seu protagonisme dins el mapa peninsular. Albacete també existia i es feia escoltar a través d'uns apòstols amb fe idèntica a la professada per Velvet Underground, Nick Cave, Violent Femmes i Pixies .
Surfin' Bichos van ser: Fernando Alfaro (veu i guitarra), Joaquín Pascual (guitarra i teclats), José María Ponce (baix) i Carlos Cuevas (bateria). Posteriorment s'incorporarien Isabel León (teclats i cors) i José Manuel Mora (baix). L'aventura surfera va durar unes quantes maquetes, EP's i quatre àlbums.
El repàs a l'imaginari Surfin-Alfaro comença ja:
La luz en tus entrañas. La Fábrica Magnética, 1989 (reeditat per Subterfuge, 2006)Primer LP de la banda, deu cançons compostes per Fernando que revelen les fixacions del seu autor: referències bíbliques (Malaventuranzas, El fantasma en la botella), morbositat religiosa (La Marca de Caín), assassinat i bogeria (Crisis), squatters de l'amor (Sólo por ti seré el mejor, La luz en tus entrañas), personatges que estan més enllà del bé i del mal (Vive el peligro, El rey del pegamento), losers urbanites (Gente abollada), la recurrent imatge del gos com a alter ego del músic (Un perro feliz)... I el so cru i enèrgic que envolta unes lletres afilades.
El Rey del pegamento - Surfin' Bichos
Un perro feliz - Surfin' Bichos
Gente abollada - Surfin' Bichos
Fotógrafo del cielo. Virus, 1991Segon LP del grup. Totes les cançons de Fernando Alfaro, excepte Sonidos (Josemari Ponce), Oración del desierto i Siete veces gato, dos temes aquests últims on comparteix autoria amb Gabriel Ponce i Carlos Cuevas, respectivament. Producció que aconsegueix reproduir la força del so Surfin' en els seus directes. Continua la debilitat d'Alfaro pels personatges al límit i l'existència amb punt i final. Època de decepcions discogràfiques i expulsió dolorosa de Josemari.
Rifle de repetición - Surfin' Bichos
...y la muela del juicio brota en el fondo de tu alma como un dolor...
Un alud de septiembre - Surfin' Bichos
Hermanos Carnales. BMG-RCA / Virus, 1992Per a la crítica musical, el millor disc de la banda; per al públic, el més accessible; per al grup, el seu àlbum més avançat; per a mi, un disc que escoltat a un volum descarat pot fer-te ressuscitar com si fossis Llàtzer. El disco está plagado de imágenes religiosas, relaciones incestuosas, y al fin y al cabo, amor, intensidad, deseo... una temática ya abordada en su anterior trabajo aunque aquí algo más dulcificada (Javier Marzal. Lafonoteca.net).
Hey, Lázaro - Surfin' Bichos
L'amor incestuós a Fuerte:
El amigo de las tormentas. Virus, 1994 (reeditat per Subterfuge el 2006) Quart llarga durada i últim, amb regust a història d'amor que es resisteix a morir. Nous motius en les lletres: planetes, astres i fenòmens atmosfèrics per parlar d'amor i angoixes interiors. Algunes cançons que s'adapten com un guant a l'esperit dels nascuts en les eres pop:
Venados tú y yo - Surfin' Bichos
Comida china y subfusiles - Surfin' Bichos
La reedició de Subterfuge inclou l'EP Family Àlbum I (1993), un disc amb cinc versions, on trobem pàgines d'amor enquistat com aquesta, original del grup Hüsker Dü (Don't Want to Know if You're Lonely):
No quiero saber si estás sola - Surfin' Bichos
Jota Martínez Galiana
L'any 2008 la productora La Nube Studio va estrenar el documental Buzos haciendo surf sobre la vida i miracles de Surfin' Bichos. Encara no editat en format DVD tot i les excel·lents crítiques rebudes. Tráiler de la pel·lícula i crítica de l'escriptor Agustín Fernández Mallo.
Gos, "chucho": segons el diccionari, "mamífer carnívor del subordre dels fissípedes" i "ésser extremament fidel". Gos, terme que dóna per a expressions com aquestes:
"Estar més content que un gos amb un os", estar molt content, satisfet.
"Morir com un gos", morir oblidat de tothom, sense la companyia de ningú.
"Viure com un gos", viure molt escarrassadament, sense poder fer altre que treballar.
Un gos és ara Fernando Alfaro, sense Joaquín, José Manuel i Carlos que formarien Mercromina. Un gos del carrer, perdut i desgastat, fart de perdre companys pel camí, fart del negoci musical i de la seva pròpia música. Diuen que tocar fons és necessari per sortir endavant. Llavors la llum al final del tunel: el gos convertit en Chucho, en Cancerber, amb Juan Carlos Rodríguez (baix) i Javier Fernández (bateria) compartint tronc i extremitats.
Etapa d'experimentació i llibertat creativa. Àpendixs puntuals en la realització de cadascun dels discos d'aquesta aventura gossa:
78. Virgin, 1997.
78 són els cromosomes que tenen els gossos davant dels 36 que tenim els humans; és també l'any després de l'explosió punk del 77; i també l'any que Alfaro començava a definir les seves afinitats musicals. Però el títol del disc no té res a veure amb totes aquestes possibles interpretacions del seu significat que van arribar a posteriori. Fernando va escollir aquesta xifra perquè simplement li sonava bé.
Disc obscur, juntament amb Fotógrafo del cielo, l'únic que retrata exclusivament una època concreta de la seva vida.
Lladrucs de desesperació. Mor el pare de Fernando. Moment personal difícil,
enfonsament anímic. Amenábar inclou un tema de l'àlbum en la banda sonora de Abre los ojos (El detonador EMX-3). Arriba el reconeixement del públic i la fama.
El detonador EMX-3 - Chucho
78 es un disco que habla de la muerte y de las drogas muy explícitamente, y no hay mucho amor en él. Declaracions de Fernando Alfaro a Efe Eme (maig del 1999).
Un ángel turbio - Chucho
Tejido de felicidad. Chewaka, 1999
Segon àlbum, coproduït per Kaki Arkarazo (ex-Negu Gorriak i Nación Reixa). Sons electrònics prenent protagonisme; arriba la llum, la felicitat, l'alegria, l'amor present a cadascun dels temes però sense obviar la mirada descreguda del seu autor. Naixement de la seva filla que balboteja al final del disc en una pista amagada. Explosió de vida.
Canvi de discogràfica i difusió pràcticament inexistent. Un disc que va merèixer tocar el cel.
Tejido de felicidad es un àlbum magnífico, una impresionante exhibición de talento. A su manera también lo era su precedesor, 78, pero el tiempo ha convertido la morbosa acritud de aquel disco en un desquite, como una dolorosa terapia que era preciso pasar para llegar a ese trasplante de felicidad. Xavi Cervantes (Gaceta Universitària, 3 de maig de 1999).
Erección del alma - Chucho
Hamorambre - Chucho
Los diarios de petróleo. Chewaka, 2002
Los Diarios de Petróleo és una obra que es diveideix en quatre parts: 3 Ep's (Fragmento I, Fragmento II i Último Fragmento) i l' LP principal (Fragmento principal), recollits en aquesta caixa. Un total de 28 cançons, una altra explosió de talent i creativitat. El títol fa al·lusió al lloc de treball de Fernando Alfaro, una gasolinera propietat de la seva família on va compondre aquestes cançons.
Un tractat sobre la vida i un descobriment transcendent: en la vida i en la ciència, el secret és l'amor. Una obra excepcional, vibrant, un disc al qual recórrer en moments de reflexió.
nunca imaginé que el mundo se iba a abrir ante mi, como tú ante mi, como el mar ante mi, como a Moisés...
El secreto de la ciencia - Chucho
Koniec. Sinnamon, 2004
Final vol dir la paraula Koniec en polac. I tot i que cap membre del grup aventurava el final, així va ser. L'atzar, un cop més, jugant amb el destí dels mortals.
Curiosament aquest disc és el que té un so més Surfin', amb un retorn als orígens, com si insconscientment Fernado volgués tancar el cercle de la seva carrera. Trobem els temes habituals, l'amor incondicional (Sé, La Religión, Capitán en Altamar...) i l'obscuritat (Te exprimiré hasta la tumba, No me importa...) com a eixos principals però també una crítica al pensament econòmic imperant (Koniec), l'amor paternal (Y Minera), l'humor (Esos Vinos de Reserva, Pop de anuncio de móviles), els records infantils que s'enllacen amb l'amargor de les vivències presents (El pueblo en el fondo del pantano)... L'adéu de Chucho.
El pueblo en el fondo del pantano - Chucho
Gran angular - Chucho
Es de las más crípticas, no tan narrativa. Habla del asombro que siento ante una mujer. Hay dos partes muy claras, en una me dirijo a ella y después al oyente. Lo de "gran angular" se refiere a ver más allá. Hay una corriente en psicología llamada "pensamiento lateral" que propugna no sólo ver lo que aparece delante, sino más allá. Y luego, lo de "gran angular en el corazón" se refiere a tener una gran capacidad de amar, algo que las sociedades pacatas no ven demasiado bien, pero que yo encuentro interesante. Musicalmente, es un poco The Who, con esos coros y esa guitarra a lo Pete Townsend. Un poco Kinks, también. Y con un patrón rítmico muy primitivo y un final muy "lourrediano" (risas) lo que va bien con el resto de la canción.
Fernando Alfaro. http://www.chucho.net/
Carnevisión. Los Enanos Gigantes, 2007
Tercera encarnació de Fernando Alfaro i primer disc en solitari. Menys íntim i autobiogràfic que en d'altres álbums, però amb les constants habituals: amor, sexe, obscuritat-mort. Alguns temes més polítics (Silverio, tenor de la comarca, Queda expulsado de la especie humana, La hora de los verdugos...), fet bastant inusual en la seva trajectòria però que ja apuntava en l'etapa final de Chucho. Em quedo amb dos temes representatius de la introspecció i l'alteritat, el gran angular que Fernando té al seu cor:
Su mano sobre la mía - Fernando Alfaro y Los Alienistas
Queda expulsado de la especie humana - Fernando Alfaro y Los Alienistas
Joel-Peter Witkin.
Jota Martínez Galiana.
* Fotografies de Joel-Peter Witkin. El disc Fotógrafo del cielo de Surfin' Bichos deu el seu títol a l'admiració d'Alfaro per l'obra d'aquest artista.
2 comentaris:
molt currat i interessant.. m'agrada i venen ganes de reescoltar-los..!
Gràcies Mon. A la discografia completa de pocs músics puc récorrer 1,2 i 100 vegades. Alfaro és un d'ells. Company de viatge.
Publica un comentari a l'entrada