El concert del cap de setmana: Antonio Vivaldi

.

Berlin Philharmonie, Chamber Music Hall, 1987 Opening Concert

Antonio Vivaldi
Concerts per a violí, cordes i baix continu, Op. 8 1/4

Les Quatre Estacions

Berliner Philharmoniker
Herbert von Karajan, director
Anne-Sophie Mutter, violí

Primavera, I: Allegro



Primavera, II: Largo



Primavera, III: Allegro



Estiu, I: Allegro non molto



Estiu, II: Adagio ; Estiu III: Presto



Tardor, I: Allegro



Tardor, II: Adagio molto ; Tardor, III: Allegro



Hiver, I: Allegro non molto



Hiver, II: Largo



Hiver, III: Allegro




.

Guia de Flamenco de les Biblioteques de Barcelona

Carmen Linares

Els companys de les biblioteques Ramón d’Alòs-Moner i Sant Antoni-Joan Oliver, de Barcelona, han editat una altra guia de música: aquesta vegada dedicada al flamenc. (Sabeu que Ramón d’Alòs està especialitzada en flamenc, oi?).

En aquesta guia podeu trobar una selecció de cds (de flamenc clàssic, nuevo flamenco, flamenc fusió), dvds tant de pel•lícules relacionades amb el tema com dvds musicals de diversos intèrprets i una selecció de llibres sobre intèrprets, història i tècnica del gènere.
A banda, es recullen els enllaços a diversos festivals de flamenc (amb especial menció al Festival (In)fusión Flamenca (www.myspace.com/infusionflamenca) que es fa al mateix barri del Besós) i a diversos portals d’internet entre divulgatius i comercials.

Des d'aquest enllaç també podeu descarregar aquest document.

No estarà de més recordar que podeu trobar totes les guies editades per diferents biblioteques de Barcelona a la Web del Consorci de Biblioteques de Barcelona, a l’apartat “Guies de lectura”, dins de l’enllaç “Serveis”.

Entre les de música podeu remirar-vos la guia Introbables, dedicada a una selecció de les maquetes de Vapor Vell, una guia de Cinema, música i literatura, que van fer els companys de la biblioteca Xavier Benguerel, la guia del Primavera Sound d’enguany feta per la biblioteca Fort Pienc, i la guia de Novel•les amb música, feta fa temps per Vapor Vell i la biblioteca Barceloneta-La Fraternitat.

.

Música Digital: nous hàbits, nous usos, nous reptes a la biblioteca pública

El passat dia 7 d'abril es va presentar a la Casa de Cultura de la ciutat de Girona la primera versió d'aquest treball de seguiment de la música digital i les seves implicacions en l'evolució la biblioteca pública.

Algunes diapositives havien quedat ja obsoletes en només 7 mesos! i, d'altra banda, el procés d'innovació -tant en tecnologia com en idees a aplicar- s'ha accelerat d'una forma tal que tinc la sensació de que aquest treball, en realitat, és un treball en continua mutació i, aparentment, sense final.

Si més no, fins a aquí hem arribat a finals d'aquest vertiginós any 2008.

Música digital: nous habits, nous reptes a la biblioteca pública. Novembre 2008 from Josep Lluís Villanueva Fontanella

Aquesta actualització ha estat presentada en cinc sessions formatives durant el mes de novembre al Consorci de Biblioteques de Barcelona i a la Gerència de serveis de Biblioteques de la Diputació de Barcelona per als responsables de les àrees musicals de 107 biblioteques de la xarxa de biblioteques municipals de la província de Barcelona.

.

Blocs musicals: els futurs labels?

Aquesta és la traducció d'un altre suggerent article de Gerd Leonhard, lúcid analista de l'evolució del món de la comunicació i la difusió de la cultura.

Aquesta vegada el tema és justament el futur del bloc musical ... estarà parlant també de l'AMPLI? ... qui sap ;-)

Segons l'autor, el futur de la música es troba en les mans dels autors de blocs i d'altres editors independents online amb veus i personalitats fortes i sosté que son ells els agents que dominaran el futur de l'evolució musical, els descobriments, la promoció i la distribució.

Els blocs seran segells musicals - labels - i els autors de blocs seran els nous magnats de la música. Qui vol ser un BlogJ?

Per Gerd Leonhard

foto Michael Brown

Dintre de 2 anys, els blocs musicals liders es convertiran en el que se solia denominar 'labels'.

Qui els administraran seran aquells BlogJs que es trobin clarament definits, sincronitzats, hiper-connectats i siguin recursius als que abans es denominava autors de blocs. Ells empraran els seus blocs com el canal d'atenció primari (si l'atenció realment és la nova distribució ) i oferiran una experiència multimèdia completa, interactiva i altament rellevant que inclourà programes de TV, sales de conversa, webcasts i jocs.

Oblida't dels " llocs web " i navegadors - els BlogJs ho faran a totes les plataformes i dispositius.

El futur implicarà milers de micro canals musicals que transmetran de manera àmplia literalment - o en comptes d'això 'de manera estreta' les seves creacions més depurades - ja sigui per mitjà de text, àudio, imatges o vídeos - per als seus subscriptors utilitzant feeds de MediaRSS i pàgines personalitzades del tipus les meves coses tals com [alerta de ficció] imoogli, beatwibes i muflakes i que estaràn 'vius' en qualsevol dispositiu connectat, per exemple el teu telèfon mòbil, el teu televisor, la teva computadora, la pantalla interactiva al teu bany, el teu rellotge, la teva ràdio wimax a l'automòbil, o la teva nova xarxa global de jocs P2P.

Els Widgets continuaran convertint-se, en mòduls instantanis de mini-llocs que permetrà a qualsevol persona redistribuir qualsevol tipus de contingut, a qualsevol dispositiu i a qualsevol plataforma, en qualsevol lloc. La major part del mercadeig serà realitzada a través i amb els usuaris, i alguns d'ells seran remunerats per això.

Els BlogJs atrauran una audiència influent, compromesa i proactiva aprofitant les seves personalitats carismàtiques - de fet, aquestes personalitats irreverents, líders pensadors i influents seran els nostres futurs comunicadors.

Tal com succeïa amb les personalitats de radio 'analògica' tals com John Peel de la BBC, aquests BlogJs de l'era digital lideraran el camí en assumptes com l'estil, la tecnologia, els dispositius, les tendències, la política, la moda, i els jocs, utilitzant plataformes noves com [alerta de ficció] Muserati, Digggster, Musicious, Lovenotion, MyDace i molts d'altres. I sí, molts d'ells seran provinents de Xina, Índia, Rússia, Brasil, Indonèsia o Moçambic. Adéu a la blogosfera anglo cèntrica...


Les Xarxes Socials són els Nous Comunicadors

foto Scott Maxwell

... i transmetran cap a (i des de!) aquests dispositius mòbils que sempre es trobin encesos i a l'abast com els telèfons mòbils, no sol cap a (i des de) computadors.

Els blocs es fusionaran i integraran dins de les xarxes socials.

La publicació personal evolucionarà fins incloure caixes d'eines del tipus 'jo transmeto' . Els meus gustos, la meva llista, les meves escoltes, la meva audiència, els meus artistes, la meva xarxa per exemple... com has endevinat, el meu label. Transcorreran uns altres 9 a 12 mesos i tindrem el primer BlogJ firmant un acord al millor estil de les agències amb el primer nou artista sensació.

Els blocs musicals esclataran amb l'adveniment de la nova tarifa plana de la música. Es destacaran llocs com [alerta de ficció] Quadrogum i els agregadors de blocs com UeberFeed es convertiran en la pròxima Radio Infinita.

Els Widgets es tornaran tan comuns com l'email (el qual desapareixerà).

Apareixeran cents de BlogJs convertint-se en líders d'opinió en els quals la gent confia i seran seguits per desenes, sinó per cents de milers de fanàtics de la música interconnectats que descobriran nova música d'aquesta forma - estrictament com a forma de vida per exemple gènere i sub-sub-sub-subgènere. Així com succeïa en la televisió musical; aquí regnarà la credibilitat i el que sigui realment bo.

Aquells antics pirates de MP3 i gravadors d'àudio seran els nous Clive Davis i Ahmet Ertegun - ells tenen les oïdes per als nous artistes i una connexió directa (llegeixi's: feed) amb audiències perfectament compatibles al voltant del món.

Els BlogJs obriran clubs i espais on els seus 'lectors' es podran reunir, tant en la VR (Vida Real) com virtualment. Pensa en [alerta de ficció] HypdaBar. La [alerta de ficció] nipho9-5 serà la seva arma d'elecció, totalment equipada amb una càmera de 20 mega píxels i una enregistradora de video d'alta definició, un remesclador de so quadrafònic en temps real, 10 o més maneres de conservar la connectivitat, 2.5 terabytes d'emmagatzemament flaix, i un projector d'imatges incorporat.


El Futur Proper

Quan l'oferta musical en tarifa plana es converteixi en l'estàndard... i ho faran, sense cap dubte (veure més detalls a les 8 prediccions ) per exemple, a principis de 2009 - els blocs musicals es desfermaran de manera important i ho tenen tot per tornar-se molt poderosos molt ràpidament - tots voldran tenir una peça d'aquest BlogJ nou i popular.

Serà en aquell moment quan veurem als blocs convertir-se en labels i editors musicals (no obstant això amb paradigmes operatius totalment diferents treballant a l'uníson), omplint l'escletxa que ha estat deixada pels prehistòrics labels irremeiablement obsessionats amb el control, aquells caps de labels indies que encara esperen convertir-se en majors abans que els diners s'assequin, amb visió curta, i gerents que afronten grans reptes a nivell tecnològic, i comunicadors públics obsolets i misteriosos.

En menys de 2 anys a partir d'aquest moment, els autors de blocs musicals, que es convertiran en una cosa més gran que els millors DJs de ràdio que mai hàgim tingut, ens oferiran música omnipresent i totalment legal que se 'sentirà com de distribució lliure' .

I tal com ho han fet moltes de les personalitats reeixides de la ràdio que els van precedir, ells es transformaran en caçatalents i agents d'artistes i també amos de segells musicals


Diferències Principals i Característiques del Nou Panorama

foto: Drizzd

La diferència rau, sens dubte, en que tindran canals de distribució poderosos i directes a la seva disposició, amb fricció zero, i una audiència fidelitzada a nivell global, construïda i llesta per seguir-los. Tot el que han de fer és continuar guanyant i retenint l'atenció dels seus usuaris.

Presta atenció a com aquests nous BlogJs atreuen anunciants d'alt impacte i 'pes', anant directe a la diana, en fer atenció a les CMOs i a les agències creatives de nova generació tals com TribalDDB o Droga5. Aquests anuncis pagaran fins i tot $5 per click que passi (CPT), amb les marques més importants 'afavorint' els blocs musicals que encaixin exactament en la seva visió de marca.

Una vegada que el caduc i traginat assumpte bizarro de 'com realitzar legalment transmissions i descàrregues de qualsevol cançó que jo elegeixi' de tal manera que un BlogJ pugui utilitzar finalment la música tal com la utilitza una estació de ràdio (per exemple comptant col·lectivament amb una llicència voluntària que els albergui), els blocs musicals entraran esclataran i incrementaran ràpidament el seu abast més enllà dels habitants i ciutadans virtuals de l'actual blogosfera, més enllà del computador, i el que és més important, més enllà dels navegadors d'internet.

Imagina't un bloc que transmeti un canal personalitzat de ràdio a través d'una aplicació del telèfon mòbil, la qual es trobi inclosa a la teva xarxa social favorita - aquesta és la ràdio del futur!

No importa la manera com vulguis conservar la música, ja que això no serà rellevant - el que importa és la selecció, el suport, el context.

Ja no estarem "necessitats" de cap música ja que serà gratis, ara la nostra necessitat serà la seva rellevància (pertinència).


Consell Estratègic per a Segells Musicals

foto: Maximus

Aquí tens alguns consells per als últims pocs segells musicals que tenen titulars en l'actualitat:
Involucra't de ple a la publicació de blocs musicals, ARA - ja sigui que en comencis un propi o que realitzis una aliança amb algun existent...
Construeix una xarxa mundial d'autors de bloc que puguis 'alimentar' amb la teva música. Compromet-los, parla amb ells, aprèn...
Prepara't a invertir temps i diners en els blocs més importants
Mira els autors de blocs com si fossin els teus següents exploradors de talents i agents
Dins de poc temps, un feed RSS musical del líder i guru musical goa pop pot ser tan valuós com aquells espectacles programats per Nick Harcourt en KCRW o Stephen Hill a Hearts of Space (i els seus tindran encara més renom).
Una vegada les transmissions siguin legals i es lliuri música oficialment i la infinitat de problemes bizarros de llicències quedin superats, els autors de blocs podran transformar-se ràpidament en segells musicals.
Els artistes 'firmarien' amb ells per obtenir la seva aprovació oficial el que els significaran una notorietat instantània per al seu públic objectiu.
Els Blocs són ... Labels

Article original en anglès: http://www.mediafuturist.com/2008/04/future-stories.html
Post extret de: http://www.masternewmedia.org/news/2008/05/23/blogs_as_music_labels_bloggers.htm

Traducció al català per Josep Lluís Villanueva Fontanella
.

La Discoteca de l'Ampli XXVI: Patrick Wolf.

Setembre de 2007. Magnum estava en el verd i fangós Inveraray, un poblet d’Escòcia on es celebrava la primera edició del Connect Music Festival. Al vespre surt a l’escenari un paio que es movia com un ànec, en pantalons curts, amb els cabells i els mitjons vermells i embolicat amb una manta tipus Braveheart: era Patrick Wolf acompanyat de tots els seus instruments (violí, acordió, clarinet, arpa...). Des d’aquell dia en sóc fan.

Patrick Wolf, que ara té 25 anys, el podríem considerar una mena de nen prodigi: als 11 anys composava i enregistrava casolanament cançons amb el seu violí i un òrgan, als 14 es va unir a una banda pop, Minty, als 16 marxa de casa seva i col•labora amb un quartet de corda i més tard s’uneix al grup Maison Crimineaux. I és amb aquest trio de noise i whithe pop, que el va descobrir Kristian Robinson i li va produir el que seria el seu primer disc: Lycanthropy (Faith Industry, 2003), editat també per la discogràfica alemanya Tomlab.

Després d’un curs de composició al Trinity College Music Conservatoire va treure Wind in the wires (Tomlab, 2005), un àlbum a mig camí entre el folk anglès i el pop de cambra, fosc i pompós, on Wolf va composar tots els temes, tocava tots els instruments, s’encarregava dels arranjaments electrònics i cantava. I on es va posar un altre cop la crítica i el públic a la butxaca, fins i tot a aquells que havien dit que Lycanthropy era massa infantil.
A finals del 2005 comença a treballar en un nou àlbum que finalment traurà al mercat al 2007: The Magic Position (Tomlab, 2007).

The Magic position, en general segueix l’estil el disc anterior, electro-folk, però molt més viu, festiu, ballable. Compareu les portades dels dos discs i trobareu, només en això, un canvi de to. Wolf es permet el luxe de fer cada tema diferent, des de les balades fosques, multi-instrumentades, a pop ballable tipus Belle&Sebastian, o pop de sintetitzador “vuitantero”. Tot això sense un ordre molt establert (cosa que et fa perdre una mica quan més avança el disc...):
Comença amb Overture que podria ser molt més que una obertura, podria ser tot un hit del disc ja que resumeix perfectament tot el que es sentirà a partir d’ara, i en els següents 41 minuts del disc, en una sola cançó: la instrumentació clàssica pròpia de Wolf, percussió amb reminiscències celtes alternats amb les bases programades i maquinals i la veu greu.



Continua amb The Magic position, que si que és el hit del disc (per alguna cosa li dóna títol): una cançó festiva, ballable, optimista, que deuria escriure quan estava enamorat i que sona un xic petarda: quan el primer vers d’una cançó comença dient “So let the people talk...” tremoleu pel que seguirà... i que voleu que us digui? a mi em fa pensar en el matxacón “A quien le importa” que no té res a veure excepte per l’entusiasme i que les dues podrien sonar seguides en un d’aquests llocs on la gent va a ballar amb samarretes ajustades de licra. Però a mi m’agrada!
He provat de pujar un tall d’audio de The magic position però no me n’he sortit, així que us adjunto el vídeo. No us havia dit que Patrick Wolk és un personatge curiós: és tan sensible i prodigiós en les seves composicions com histriònic i amb actituds de diva en les seves posades en escena, talment com la segona part de Rufus Wainwright! Si teniu moltes manies, proveu d’escoltar el vídeo amb els ulls tancats, sentint la fabulosa veu de baríton i recordant que ell us deixa parlar tant com vulgueu.



Després la contundent, technopop, depech modiana (ho he llegit en algun lloc, he tornat a escoltar a Depech Mode: i si) Accident & emergency.
The bluebells, que sembla una breu balada de veu i pinzellades de piano a mode d’intro per Bluebells, una altra technopop vuitantera fosca (es podria canviar la lletra de Patrick Wolf per “All i wanted, all i need it, is here in my arms...” i ningú no notaria la diferència).
Després Magpie, un duo de Patrick Wolf amb Marianne Faithfull. Gairebé una poesia musicada amb piano i violí, xiuxiuejada i solemne com una profecia. Et quedes un xic descol•locat: què no estàvem ballant, aquí?
Doncs a partir d’aquí ja pots seure i escoltar X: un minut d’afinament d’instruments per a la següent

Augustine: una balada acústica, lligada a
Secret garden: un minut i mig d’experiment desordenat de capes gruixudes de soroll de sintetitzador i sirenes que no acabo d’entendre (!!), lligat a
Get lost: un altre cop pop alegre i festiu. Deixeu-me que us inclogui només una estrofeta per fer-vos una idea de com deu sonar: “We could go to the cinema / big effects and big name stars / and we could go to that private view / but darling / these days / my favourite view / is you”. Deu ser agradable que et diguin això, oi?
Enchanted: balada carrinclona amb piano, on només falten uns passos de claqué...
The stars: mig folk mig electrònic.



Finale: un parell de minuts lírics, grandiloqüents i parsimoniosos en una composició propera a a banda sonora (com aquells finals de les pelis que sempre posen quan tu està fent esforços perquè ningú vegi que estàs a punt de plorar).

Havent sentit tot el disc sencer… acabo de pensar que si la Björk, rara com ella sola, que tan aviat experimenta amb sorollets de paisatges nevats i de bressol com amb rampells cridaners i distorsionants i a sobre vesteix d’una forma -direm- estrambòtica i en Jay Jay Johanson, crooner del que ja us vaig parlar en una altra discoteca, amb veu profunda i amant de l’electro haguessin tingut un fill… i aquest fill s’hagués dedicat a la música, s’assemblaria molt al Patrick Wolf.

A la primavera del 2007, Patrick Wolf anuncia que ja està cansat i que deixa estar la seva vida de músic. Què voleu?: prematur a l’hora de començar i prematur per deixar-ho. Segons es podia llegir al seu forum oficial, el seu darrer concert tindria lloc a finals de novembre de 2007 a Londres. Després d’això creia poc probable, deia, que tornés a haver-hi cap tipus de comunicació amb el públic (!!!). El comunicat parlava d’acabar les seves aparicions en directe... però afirmava que volia seguir component.
Va ser un ensurt momentani per als seus fans: al cap de poques setmanes es va corregir: no es retira, només es pren un descans.

Segons es llegeix a la revista New Musical Express ( http://www.nme.com/news/patrick-wolf/40671 ), actualment treballa en un altre àlbum. Un cd doble que es titularà Battle i que s’editarà al febrer de l’any que ve.

Esperem l’àlbum... i esperem la gira.

.

La Sonoteca de ScannerFM

Recomanem avui la visita a una veterana plataforma musical de la ciutat de Barcelona

una potent Webràdio amb una graella de 40 programes que abasten una gran varietat de gèneres que van des del pop a l'avantguarda passant pel hip hop, la world music, electrònica...


... una webtv, ScannerTV , amb reportatges i documentals per seguir l'actualitat musical.



... fotografies de concerts i festivals, agenda de concerts a Barcelona, concursos...

... i un espai comunitari de xarxa social: el Club.scannerFM.

Encara que, com a musictecaris que som, destaquem especialment la seva estupenda base de dades de músics i grups barcelonins: La Sonoteca

Un excel·lent recull en constant expansió, en el qual trobem informació pertinent, ben ordenada, relacionada, molt clara i ben presentada sobre un important nombre d'artistes de la ciutat.

Des d'avui mateix, hi trobareu un enllaç permanent en l'apartat Bases de dades i Webs musicals del nostre bloc, així com un widget, també permanent, de l'emissora ScannerBCN per si voleu escoltar les seves propostes mentre llegiu l'AMPLI.

Una completa xarxa de músiques per escoltar, veure, descobrir i en definitiva... disfrutar.

.

Cancer Moon: tempestes elèctriques ofeguen els somnis

Llegeixo una crítica al Rock de Lux (núm. 266, octubre 08) del disc de Josetxo Anitua, The Art Of Distraction, on m’assabento que l'ex-cantant i compositor de Cancer Moon es va treure la vida el passat 22 d’abril. Em deixa tan afectada la notícia que, immediatament, sento la necessitat de tornar a les atmosferes introspectives d’un dels discos més interessants de la història del rock independent fet a la Península. Estic parlant de Hunted by the Snake aparegut l’any 1990, un disc considerat per alguns el punt de partida del noise espanyol. Estic d’acord, l'any 0 de la dècada del soroll comença amb Cancer Moon.

Behind your snake smile, I'll seek the eyes, Jean Genie's eyes. Don't stare the eyes, they're bleeding, the smile will bite with poison, it will take your life. Rock'n'roll is good for your soul.



Hunted by the Snake va ser el primer disc dels Cancer Moon, banda bilbaïna de guitarres fluctuant entre la Velvet Underground, Television i Spacemen 3. Psicodèlia, distorsió i lletres màgiques que farien somniar a Syd Barrett, eren els elements vertebradors de la seva música. La primera vegada que vaig escoltar el disc recordo que em vaig quedar esglaiada, com si m'hagués mossegat una serp i notés el verí contaminant la meva sang, sense poder aturar el seu recorregut inexorable cap al meu cor.

Hunted by the snake, so drown into the dream ain't got time to sin, just the echo looped in my tape ready to be played, a stereo wind blows my face and the girl come so real, golden chain and good career wishin she was near...

Cancer Moon no semblava una banda d’aquí, típic comentari que (per bé o per mal) s’acostuma a dir d’aquells que treuen un excel·lent en les notes de l’escola imaginària de música d'aquest país. La seva proposta era arriscada i absolutament embriagadora.


Voices of the Sax de l'àlbum Hunted by the Snake (Polar, 1990).

Malauradament les bones crítiques del disc no es van traduir en vendes. Hunted by the Snake és un àlbum maleït, que va apostar per un so massa al·lucinat i anticipador del rock que altres grups farien seu anys més tard, amb el beneplàcit d'un públic més avesat. Jon Zamarrita (guitarra) i Josetxo Anitua, cap bicèfal de la banda, no van tenir la sort de cara. La producció del disc, a càrrec de Jaime Gonzalo (codirector de Ruta 66), no els va convèncer i amb la discogràfica Polar, que el va editar, van acabar als tribunals.
Cancer Moon van tornar a gravar dos anys més tard, aquest cop amb Munster Records. El temps de la serp dóna pas al temps del colibrí: Flock, Colibri, Oil, consolida el so de la banda portant-lo un pas o dos o tres més enllà del primer àlbum.

Solution, de l'àlbum Flox, Colibri, Oil (Munster, 1992)


Els llunàtics semblen no trobar el seu lloc a la Terra i les relacions amb Munster Records aviat es tornen aspres. Nou canvi d'escuderia. Radiation s'encarrega de produir i editar el tercer àlbum, Moor Room (1994). Elogiat i beneït per John Peel, el disc jockey de la BBC britànica adorat pels indies, Moor Room tanca una trilogia d'àlbums que es troben entre els millors discos (i també entre els més oblidats i maleïts discos) de la història del rock espanyol.


Una impecable producción, cuidada hasta el más mínimo detalle, envuelve los contenidos de un disco para escuchar, para sentir, para desguazar canción por canción, para llorar y también para reir. Su umbral sonoro cada vez es más inmenso, su capacidad de subyugarte, enorme, y las sensaciones que te transmite, infinitas. Consiguen aunar en un mismo soporte sensibilidad e intensidad y, sobre todo, los temas de "Moor Room", ya sean ruidosos, frágiles, violentos o hipnóticos, desembocan en un punto en común: visceralidad.
Roberto Kool'zine, Rock de Lux número 115, gener de 1995.

Els tres àlbums es troben, actualment, descatalogats. Les tres discogràfiques que els van editar, han desaparegut, fet que dificulta la seva reedició.

Josetxo Anitua va continuar vinculat al món de la música, com a disc jockey al Kafe Antzokia de Bilbao i col·laborant amb d'altres grups com Le Mans, Single i Atom Rhumba. En els últims temps, més interessat per la música experimental, va crear el projecte Josexto Grieta , a l'esquerra de l'esquerra del soroll i la improvisació. Sobre el primer disc de Josetxo Grieta, titulat Reminder of a Precious Life (Audiobot, 2006), el Jaime Gonzalo va escriure: Aquelarre de estopa electrònica que, sin red de seguridad, se balancea por la cuerda floja divisoria de la razón y el disloque. Com el mateix Josetxo, caminant per la corda fluixa.

Even when the sun goes down
birds are flying
Even when the sun goes down
birds fall dying
in this precise moment
tingle, tangle,
precious life We're living
even when the sun goes down.
Precious Life. Josetxo Grieta.


Articles llunàtics i verinosos:

http://blogs.grupojoly.com/ventana-pop/2008/05/01/los-anos-de-la-luna-en-cancer/
http://www.discoscrudos.com/cancermoon/inter.php


Discografia de Josetxo Grieta:
Reminder of a Precious Life (Audiobot, 2006)
Euskal Semea (Mattin, 2006)
The Art Of Distraction (Ozonokids, 2008): disc pòstum de Josetxo Anitua.
Aquests tres discos s'editen amb Anti-Copyright i es poden aconseguir a través del catàleg d'Arto Artian, que promou i distribueix obres experimentals utilitzant el software lliure.



Me quedo con el placer de la música, el crearla con otras personas y no necesitar hablar, que sea la música la que hable por ti y el resultado te sorprenda positivamente. Y reniego absolutamente del negocio musical, que nos minó.
Josetxo Anitua.

La Discoteca d'AMPLI, XXV: Pegasus a Montreux

M'agradaria explicar-vos per què Pegasus representa molt més que un grup per a mi. La història és que l'any 86 vaig assistir amb un company de classe que es deia Alfonso a un concurs escolar de Catalunya Ràdio dirigit i presentat per l'entranyable Jordi Jané. No sé si va ser ell - crec que sí perquè és un altre fanàtic declarat del grup- però la qüestió és que vaig sortir d'allà amb la meva primera experiència davant d'un micro i un parell de bosses plenes d'obsequis, entre ells un disc de vinil en directe d'un grup català que es deia Pegasus. Eren quatre. Evidentment, no havia sentit a parlar mai de Max Sunyer, Kitflus, Rafael Escoté i Santi Arisa.

Aquest de la foto és un dels obsequis, a banda del disc i altres promocionals de l'emissora. Va molt bé per anar a la neu. I és groc. Moltes gràcies Jordi!

Pegasus fou un grup format per quatre protagonistes de la moguda laietana durant els 70. El 1982 dos membres dels dissolts Iceberg (una altra banda llegendària), Max Sunyer i Josep Mas "Kitflus", amb l'afegit del baixista Rafael Escoté i el bateria i percussionista Santi Arisa, decideixen formar un nou grup que esdevindrà un referent dins la història musical del nostre país. Aquest grup és un dels nostres grups mítics per dret propi i motius tan diversos com curiosos.

Un cop d'ull a la biografia dels Pegasus ens deixa la sensació que, per sobre de tot, els seus membres volien passar-s'ho bé ells i fer-ho passar bé també al públic, "sempre en la via de la recerca i l’expressió d’una música creativa, moderna i contemporània", com diu en Max a la seva web. Aquesta filosofia tan simple com complexa de dur a bon port els portà a ser capdavanters en coses com la introducció dels ordinadors -en Rafael Escoté també és informàtic-, a protagonitzar una simbiosi quasi perfecta amb una simfònica dirigida per Manel Camp a la Mercè del 91, triomfs a Montreux, Nova York i altres escenaris, autoproducció total -en un moviment proper a l'actual autoedició massiva-, etc.

Ja entrats els 80 encara hi havia idees veritablement atrevides a la televisió pública. Un exemple d'això fou Caja de ritmos, amb la molt polèmica actuació de Las Vulpes. Una tarda de 1986, a les 16:31 hores, una sempre agosarada i aleshores vuitantera María Teresa Campos presentava el programa La tarde amb aquestes paraules: "Hola, buenas tardes a todos, sean bienvenidos. No insulto a los músicos que nos acompañan hoy si les digo que son unos dinosaurios en el mundo de nuestra música, porque así es como ellos mismos se han definido. Pasaron por la música de los 60 hasta desembocar en este jazz fusión, que es como les llama el grupo Pegasus a la música que hacen hoy." La resta del programa era una actuació en directe del grup.

O que el Gran Wyoming, en un programa també a TVE pocs anys després, els magnifiqués en el seu característic estil grandiloqüent com a un dels grans grups ibèrics de tota la història a tall de presentació en un programa que també oferí l'actuació en directe de la banda.

O que Transmediterrani Exprés, com a single -sí, single de vinil- del seu segon disc Comunicació, arribés als 40 Principales de 1983.

I que el 14 de juliol de 1984 fossin convidats i protagonistes de la Noche Española al Festival de Jazz de Montreux -el primer grup de la Península en fer-ho- i l'any següent al Kool Jazz Festival de Nova York. I que, sorprenentment o no, arribessin a vendre més discos a l'estranger que no pas aquí, on eren els súpervendes de les companyies independents. I ells volien ser tan independents que s'autoproduïen els discos per mitjà del segell Pegasus Records.

Avui, tot això... sona a ciència ficció, oi? Ara han tornat després d'uns anys a la nevera, han fet una gira i Picap/Actual Records reedita tots els seus discos i publica la inèdita i inaudita caixa Obres Completes que inclou els 9 CD i alguns extres. I també s'ha de publicar un DVD en directe de la gira d'enguany.

Aquí tenim dos vídeos dels 3 que podeu trobar a Youtube del concert en què els Pegasus enregistraren el seu tercer disc. Un moment irrepetible. Una vibrant Noche Española a Suïssa el 14 de juliol de 1984. Després de molts i molts anys, un memorable triomf internacional.

Lisboa, 2a part

Després de la primera part, Marta Bramon, la nostra amiga i companya musictecària de Banyoles, ens presenta el segon episodi de la seva sèrie dedicada a la música de Lisboa.

Un vespre fred de novembre, escoltava un programa musical a la ràdio. De sobte, una veu que no era la d'Amalia, però que cantava com si ho fos, va acaparar tota la meva atenció: el locutor va presentar-la: era Mariza. Uns quants anys després, al cor mateix de Lisboa, peregrinava sota la pluja per un carrer estret, prop de la casa on cantà Maria Severa. Els veïns del mateix barri m'ho van confirmar: "Mariza e Camané sâo agora os fadistas mais fadistas de Portugal".

Fados, de Carlos Saura (2007).




En els últims anys, el fado, la cançó de Lisboa, està de moda. Joves músics i cantants ens ofereixen propostes originals, alhora que recuperen l'estil més tradicional del fado. Aquest nou fado és hereu directe dels grans fadistes que van obrir el camí durant els anys 30, 40 i 50 del segle XX. Les seves cançons perduren en les noves veus.

Si em voleu seguir, agafarem el tramvia 28 i farem un recorregut pels carrers estrets dels barris de Lisboa, buscant les petjades del vell fado i també dels nous fadistes.

Silêncio ... que se vai cantar o fado.

Amalia Rodrigues (1920-1999)

Amalia internacionalitza el gènere, el renova i el combina amb noves experiències musicals que coneix en els seus viatges: músiques tradicionals, jazz, flamenc, sons del Brasil... La dictadura de Salazar es va apropiar de l'èxit d'Amalia, la va convertir en un símbol del règim. Tot i així, després de la Revolució de 1974, aquest fet li fou disculpat i el fado, novament es va anar erigint en un gènere musical per sobre de conflictes polítics, socials o nacionals. Una petita tafaneria: el mateix José Saramago confirma que Amalia, d'amagatotis, va participar durant anys en el finançament del Partit Comunista Portuguès.

Mariza (1973)

És la representant femenina més internacional de la última fornada de fadistes de Lisboa. Una veu potent, una figura allargassada que no s'acaba mai, una posada en escena molt teatral i unes interpretacions dels fados més clàssics plens de força i convicció.

Treballs d'estudi: Fado em mim (2001), Fado Curvo (2003), Transparente (2007) i Terra (2008). Aquest últim, amb producció de Javier Limón.

Més informació a: www.mariza.com


Loucura-Mariza, concert a Lisboa



Alfredo Marceneiro (1893-1982)



Entre todos o primeiro
Fadista desta Lisboa
Alfredo Marceneiro
Ele era o fado em pessoa

[Versos del fado: Figuras do passado, de Joâo Alberto.]





Actualment, Alfredo Marceneiro és considerat el fadista més important del segle XX. És el gran referent de les veus masculines del fado més nou. Maceneiro no només interpretava cançons, sinó que també fou compositor i lletrista de fados que han esdevingut patrimoni popular. De fet, alguns dels temes més emblemàtics del fado són seus: Fado Bailado, Fado Louco, A casa das Mariquinhas o Estranha forma de vida. Imatge mítica de Marceneiro: assegut a la taula d'una taverna, guitarres a banda i banda, cigarreta en mà i recitant històries en forma de fado.

Camané (1967)

Carlos Manuel Moutinho, Camané, és la veu masculina del fado actual. Des de ben petit, es va passejar pel país cantant en diversos festivals fins que, ja en plena joventut, va decidir donar-se un descans. No eren temps propicis pel fado. Ara, Camané i els seus germans es dediquen plenament a la cançó lisboeta: component, interpretant i produint treballs d'altres fadistes. Camané destaca per oferir sempre un bon repertori, per una dicció perfecte i pel seu domini a l'hora de modular la veu. Camané, quan interpreta, és la imatge viva del fado: una mà a la butxaca, el cap inclinat ... els ulls tancats.

Treballs discogràfics: Uma noite de fados (1995), Na linha da vida (1998), Esta coisa da alma (2000), Pelo dia dentro (2001), (2003), i Como sempre ... como dantes (ao vivo) i Sempre de mim (2008).

Vídeoclip Sei de um rio-Camané




Maria Teresa de Noronha (1918-1993)


Si els artistes anteriors representen el fado més popular i els orígens més humils, Maria Teresa de Noronha representa l'anomenat fado aristocràtic. Noronha provenia d'una família noble i amant de la música. Ara és una de les figures representatives del fado que més reivindiquen alguns artistes i estudiosos del fado, com el mateix Carlos do Carmo.






Mísia (1955)

De pare portuguès i mare catalana, Mísia es va deixar seduir ben aviat pel fado. Especialista en musicar versos de poetes i escriptors de gran rellevància en la literatura portuguesa actual, com Antonio Lobo Antuntes, José Saramago o Lídia Jorge. Alguns parlen de Mísia com la fadista intel·lectual. Mocadors negres, cap inclinat, olhos fechados: fado.

Treballs d'estudi: Mísia (1991), Fado (1993), Tanto menos tanto mais (1995), Garras dos sentidos (1998), Paixoes diagonais (1999), Ritual (2001) - gravat en takes sencers i amb micròfon de vàlvues, exactament com es feia fa cinquanta anys-, Canto (2003) -dedicat al guitarrista i compositor portuguès Carlos Paredes- i Drama box (2005).

Videoclip Garras dos sentidos-Mísia


Argentina Santos (1926)


Argentina Santos és la mestressa d'una de les cases de fado de més prestigi de Lisboa, A Parreirinha de Alfama. Va néixer el 1926, a Lisboa, i la seva vida ha transcorregut entre els fogons i els fados, dues ocupacions que sovint l'han fet deixar-ne una per dedicar-se a l'altra. En els últims temps, ha decidit tornar als escenaris. Quan Argentina Santos canta un tema com Vida vivida es fa el silenci: é que está à cantar uma das mais grandes fadistas.



Carlos do Carmo (1939)

And last but not least, Carlos do Carmo: tot un gentleman portuguès. Do Carmo té l'habilitat d'unir els cantants més moderns amb els més veterans en el mateix escenari, i d'envoltar-se en un mateix concert de veus com Camané, Argentina Santos o Mariza. Assessor de Carlos Saura a la pel·lícula Fados, mestre de cerimònies i presentador. Una de les veus en actiu més peculiars i precioses del fado lisboeta. Carlos do Carmo ha actuat arreu del món i part de Catalunya: concretament a Sant Feliu de Guíxols (2008) i a Cardedeu (2007) ! Llarga vida, fadista!

Eu sou o homem da cidade
que manhã cedo acorda e canta,
e, por amar a liberdade,
com a cidade se levanta.

Nas minhas mãos a madrugada
abriu a flor de Abril também,
a flor sem medo perfumada
com o aroma que o mar tem,
flor de Lisboa bem amada
que mal me quis, que me quer bem.

[Versos de la cançó: Um homem na cidade, d'Ary dos Santos, una de les cançons que més ha interpretat i que identifica la figura de Carlos do Carmo.]

Por morrer uma andorinha-Carlos do Carmo


Tudo isto existe, tudo isto é triste, tudo isto é fado!



Marta
mediatecabanyoles.blogspot.com

La Crisi dels Blogs segons Gina Tost

La jove comunicadora Gina Tost, una de les pioneres del videoblogging al nostre país, es pregunta en el seu darrer videopost si és veritat que La Crisi també ha arribat al format blog tal com comenta la revista Wired, veterana publicació de dedicada a noves tecnologies.

Altres músiques d'aquí

El 1995, i dins del marc del Mercat de Música Viva de Vic i el Sonar Festival, es va presentar una exposició que el temps està convertint en llegendària, pel seu caràcter de compilació d'un material musical encara molt poc conegut i que forma part important del nostre patrimoni cultural.

Alter Músiques Natives (llegit com a altres músiques d'aquí) es proposa oferir una panoràmica de l'exposició musical produïda a Catalunya, amb total independència de les modes i dels dictats de la gran indústria discogràfica.
Músiques susceptibles d'esdevenir, o d'haver esdevingut, alternativa cultural, i de marcar nous camins, i també músiques poc conegudes, no assimilades majoritàriament a causa de la precarietat del mercat autòcton.
El període comprès per l'exposició abasta des de començament dels anys seixanta fins a l'actualitat. No es tracta d'una revisió restrospectiva, sinó d'una lectura del passat i del present de l'experimentació musical en un moment en què els nous mitjans tecnològics anuncien un canvi sense precedents en la producció i difusió de la cultura.

Del pròleg al catàleg de l'exposició, escrit per Julià Guillamon, Victor Nubla i Pau Riba

Aquest cataleg és un autèntic festí per tot aquell interessat en aquest període de la Barcelona culturalment més inconformista.
Fotografies de festivals, concerts i músics, posters, cartells, portades de LPs, cassettes i pel·lícules, comentaris i impressions dels protagonistes ...

Alter músiques natives .-- Barcelona : Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, 1995. -- 154 p. , 30 cm. -- ISBN 84-393-3613-6

Però el millor d'aquest esdeveniment va ser la publicació simultània d'un doble CD amb el mateix títol que es pot trobar en moltes de les biblioteques públiques catalanes.
Una magnífica selecció antològica d'artistes i d'obres, en alguns casos mai abans (ni després) editades o de molt difícil recuperació.

Aquest és el seu contingut:

CD 1
Josep Maria Mestres Quadreny
Música Dispersa
Sisa
Gabriel Brncic
Fusioon
Pan & Regaliz
Carles Santos
Om
Eduardo Polonio
Salvador Dalí
Música Urbana
Orquestra Mirasol
Blay Tritono
Pau Riba & Perucho's

CD 2

Macromassa
Avant Dernières Pensées
Claudio Zulián
Enric Cervera
Klamm
Koniec
Doénado, el Ur
Moisés Moisés
Jumo
Jep Nuix
Matavacas
La Fura dels Baus
Gringos
Superelvis
Mohochemie
Tina Gil
Raeo
Alien Mar Parke
Pascal Comelade
Vagina Dentata Organ


El fons discogràfics de les nostres biblioteques contenen fascinants sorpreses com aquesta que avui volem rescatar de l'oblit.

Petits tresors musicals que mereixen veure la llum de tant en tant ;-)

.