divendres, 1 de novembre del 2013

Poesia i música a França #6: Pauvre Rutebeuf



Vasos comunicants - novembre 2013
Nicolas Blondeau, bibliotecari de la Médiathèque du Grand Dole i membre de l'ACIM ens proposa un nou poema musicat.

Rutebeuf és un poeta medieval francès (1230-1285). La seva obra és molt diversa i va trencar amb la tradició de la poesia trobadoresca. També va ser un dels primers poetes en parlar en primera persona de les misèries i dificultats de la seva vida. 

Leo Ferré va adaptar un dels seus poemes, "El plany de Rutebeuf" (La complainte de Rutebeuf) per a ser cantat en una cançó amb el títol "Pobre Rutebuf" (Pauvre Rutebeuf), els anys cinquanta. La cançó, a part de Leo Ferré, l'han cantada diversos artistes a França.

Com que a Leo Ferré ja el vam escoltar el mes passat, us deixo amb una interpretació de Joan Baez.


Que sont mes amis devenus
Que j'avais de si près tenus
Et tant aimés
Ils ont été trop clairsemés
Je crois le vent les a ôtés
L'amour est morte
Ce sont amis que vent me porte
Et il ventait devant ma porte
Les emporta
Avec le temps qu'arbre défeuille
Quand il ne reste en branche feuille
Qui n'aille à terre
Avec pauvreté qui m'atterre
Qui de partout me fait la guerre
Au temps d'hiver
Ne convient pas que vous raconte
Comment je me suis mis à honte
En quelle manière
Que sont mes amis devenus
Que j'avais de si près tenus
Et tant aimés
Ils ont été trop clairsemés
Je crois le vent les a ôtés
L'amour est morte
Le mal ne sait pas seul venir
Tout ce qui m'était à venir
M'est advenu
Pauvre sens et pauvre mémoire
M'a Dieu donné, le roi de gloire
Et pauvre rente
Et droit au cul quand bise vente
Le vent me vient, le vent m'évente
L'amour est morte
Ce sont amis que vent emporte
Et il ventait devant ma porte
Les emporta.



Què se n'ha fet dels meus amics,
amics que tenia ben presos a mi
i que tant estimava.
Estan tots ben escampats
crec que el vent se'ls ha endut ben lluny.
L'amor és mort.
Aquests són els amics que el vent em porta.
I el vent que bufa a la porta de casa
se'ls emporta.

Com en l'estació que l'arbre es desfulla,
quan ja no resta en branca cap fulla
i totes són a terra,
amb la pobresa que m'aclapara
i d'arreu em fan la guerra.
A l'hivern
no és pas convenient que us expliqui
com me n'avergonyeixo
i de quina manera.
Què se n'ha fet dels meus amics,
amics que tenia ben presos a mi
i que tant estimava.
Estan tots ben escampats
crec que el vent se'ls ha endut ben lluny.

L'amor és mort.
El mal no sol pas venir sol
i tot el que havia de venir
ja ha passat.
Pobres sentits i pobra memòria
m'ha donat Déu, el rei gloriós,
i pobres rendes.
Dret al cul quan bufa el vent,
quan bufa el vent, em venta ben lluny.
L'amor és mort,
així són els amics que el vent s'emporta
i el vent que bufa davant la porta
se'ls emporta.


I a Mediamus: Veles e vents : la poésie chantée catalane #7


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada