divendres, 29 de maig del 2009

Còmics i música

Al segle XX els canals de difusió cultural van permetre l’eclosió de tot un seguint de corrents culturals populars: fins al punt en què podem definir el segle passat - des d’un punt de vista artístic - com aquell en que la cultura popular va conquerir el planeta.
En música, podríem citar fenòmens com el blues, el jazz, el soul, el funk, el rock... tot un conjunt de gèneres (alguns amb precedents molt anteriors) que es desenvolupen durant els últims cent anys. Al món gràfic imprès, el fenomen popular més important és el còmic, que s’ha definit i innovat de manera permanent fins a arribar a ser una de les manifestacions artístiques més originals i vigoroses de l’actualitat.
No és d’estranyar que aquests dos móns de la cultura popular acabessin per donar-se la mà. El còmic s’ha ocupat de la vida musical popular, tractant els seus protagonistes, la seva estètica i el seu ambient. A continuació trobareu una mostra significativa d’aquesta fèrtil aliança.

Aquesta selecció recull aquells còmics que hi ha a les biblioteques on la música i/o els músics intervenen en la història. Distingim quatre tipus d’intervenció:
- Un músic n’és el protagonista principal: el còmic és una biografia d’algun músic real (Vinicius de Moraes, Chet Baker, Fats Waller, Johnny Cash, Jimmy Hendrix, Kurt Cobain, etc)
- L’estil musical és el tema principal de l’obra. Per exemple: La historia del blues: una novela gràfica, Curiosidades del mundo del rock, Bluesman, Red Rocket 7.
- És una obra de ficció protagonitzada per algun músic (El local, Jazz Club, col•lecció Melodía del infierno, Flamenco, etc),
- La música té un especial interès, tot i que no té res a veure amb la trama: els protagonistes són fans d’algun gènere/cantant (Moonlight Blues, les obres de Crumb i a seva passió pels orígens del jazz, o la col•lecció El Señor Jean i la seva afecció per Billy Holiday, etc), o es descriu un ambient força musical (Honor entre punks o la col•lecció Alack Sinner de Muñoz i Sampayo).









0. MÚSIQUES DEL MÓN


MORAES, Vinicius de. Vinícius, o poeta: a tonga da mironga do kabuleté! Barcelona: DiscMedi, 2006. (Music comics collection)
Historia dels enregistraments de Vinicius amb Toquinho, Maria Bethania i Maria Creuza a La Fusa de Buenos Aires al 1970 i 1971... d’on van sortir un parell de cds (que acompanyen al còmic).

Eu sei que voute amar, de Vinicius de Moraes:



MORÉ, Benny. El Guajiro. Barcelona: DiscMedi, 2007. ( Music comics collection)
Vida de Benny Moré, des dels orígens a Cuba fins a l’èxit a Mèxic. S’intercalen textos sobre l’origen de la salsa, o l’evolució de la Trova cubana...

PRATT, Hugo. Tango. Barcelona: Norma
Corto Maltés s’embarca cap a Argentina a buscar a Louise. S’endinsa a la nit de Buenos Aires fins a assabentar-se que ha mort. Des de llavors, comença la venjança. Historia passional, dolorosa i fosca com un tango...

SATRAPI, Marjane. Pollo con ciruelas. Barcelona: Norma
Un músic de “tar” (una mena de cítara persa) és disposa a morir quan la seva dona li trenca l’instrument en una discusió domèstica.

SEEGER, Pete. Pete Seeger: una leyenda: hold the line. Barcelona: DiscMedi, 2006. (Music comics collection).
Biografia del cantant folk, centrada en la seva faceta d’activista social al principi de la seva carrera, i ecològica els darrers anys. Hi apareixen The Weavers, Woody Guthrie, Bob Dylan... i el senador McCarthy.

We sahll overcome, de Pete Seeger:


SFAR, Joann. La Conquista del Este. Barcelona: Norma, 2006. (Klezmer; 1)
SFAR, Joann. Feliz cumpleaños Scylla. Barcelona: Norma, 2007. (Klezmer; 2)
SFAR, Joann. ¡Todos ladrones!. Barcelona: Norma, 2007. (Klezmer; 3)
Historia d’un grup de músics klezmer (música jueva de celebració i pensada per ballar en grup) ambulants i marginats que es s’ajunten i fan camí durant els anys just abans de la Segona Guerra Mundial.

VERACRUZ, Santos de. Flamenco. Bilbao: Astiberri.
Tragèdia de passió, gelosia i crim ambientada al món del flamenc: un cantaor que es debat entre dues dones i el cant.










1. JAZZ, BLUES

Baker, Chet. Chet Baker: rebel at work. Barcelona: DiscMedi, 2006. (Music comics collection)
Dos cds amb el millor de Chet Baker acompanyats d’una breu biografia, de moments puntuals, il•lustrada en format còmic i amb alguns textos: música, drogues i dones poden resumir el volum.

Let's get lost, de Chet Baker.


CASINI, Stefano. Moonlight blues. Bilbao: Astiberri
Una història de gènere negre on les vides d’alguns personatges perdedors, entre ells un saxo, es creuen, es lliguen i canvien. En blanc i negre i amarg com un blues.

CLÉRISSE, Alexandre. Jazz Club. Barcelona: Bang
Los Angeles, 1966: Norman, músic de jazz, és abandonat per la seva dona. Ell comença a caure i es sent incapaç de tocar... incomprensiblement comença a triomfar com a músic.

CREPAX, Guido. Harlem blues. Madrid: Nueva Frontera.
Història d’assassinats, amor i venjança entre una prostituta, un mafiós i un músic de jazz (contrabaix), al Harlem dels anys 50. El bebop de Charlie Parker acompanya cada escena del còmic.

CRUMB, Robert. Melodías animadas. La Cúpula, 2005
Recull d’històries curtes sobre els primer dies del blues, la biografia de Jelly Roll Morton i Charlie Patton, portades de discos o retrats dels grans músics de blues...

CRUSE, Howard. Stuck rubber baby: mundos diferentes. Palma de Mallorca: Dolmen.
Sud dels Estats Units a la dècada dels 60. Toland Polka és homosexual i simpatitzant amb la comunitat negra: historia de creixement personal i social. La banda sonora del còmic els espirituals i les cançons de protesta negres.

CUBRI. Sombras. Alicante: Edicions de Ponent
El Cubri (en realitat Felipe Hernández Cava i Pedro Arjona) recopilen 12 històries curtes de pur gènere negre. Ja ho hem dit: gènere negre i jazz van de la mà.

DILLIES, Renaud. Betty Blues. Rosquera Ponent Mon, 2007
Rice, músic de jazz, és abandonat per la seva dona. Ell comença a caure i es sent incapaç de tocar... no, no estic repetint l’argument de Jazz Club de Clérisse: el punt de partida és el mateix, la trama, el final, el dibuix, l’estil... no tenen res a veure.

DUPUY, Philippe. Col•lecció El Señor Jean (6 volums). Barcelona: Norma.
Aventures quotidianes, laborals, amoroses, familiars del Senyor Jean, un noi de 30 i escaig amant del jazz i de Billy Holiday en particular.

FERNÀNDES, José Carlos. Col•lecció La peor banda del mundo (5 vols). Barcelona: Devir.
Recull d’històries curtes protagonitzades per personatges anònims, estrambòtics, borgians (de Borges!), kafkians... i amb vides i preocupacions gairebé irreals. Quatre d’ells, que apareixen regularment, formen part d’un grup de jazz...

HERNÁNDEZ CAVA, Felipe. Be Bop. Onil (Alacant): Edicions de Ponent
Historia del be bop dels 50 a través de l’estada de Chano Pozo, percusionista cubà, a Nova York amb la big band de Dizzy Gillespie, i de la vida i mort de Chet Baker.

A night in Tunisia, de Dizzy Gillespie:



HERNÁNDEZ CAVA, Felipe. V Girl. Alicante: Edicions de Ponent. C Her
Nova Orleans a finals dels ’40. La desaparició d’una prostituta adolescent deslliga la trama de tots els personatges implicats de la ciutat: investigador, policia, família, amiga, presumptes culpables i poders fàctics de la ciutat. Tot envoltat en un calorós clima de racisme, odi i falses aparences. I jazz, evidentment.

GONZÁLEZ, Jorge. Hate Jazz. Madrid: Sinsentido
Nova York. Tres histories de quatre músics de jazz anònims, cada un amb els seus problemes personals i professionals que acabaran explotant l’11 de setembre de 2001...

La historia del blues: una novela gràfica. Madrid: Under Cómic
Siniestro Total (!) encarrega a diversos autors (Miguelanxo Prado, Miguel Ángel Martín...) que dibuixin, adaptada a la seva manera, amb el seu estil, la vida de Jack Griffin, un gairebé desconegut bluesman amb vida de llegenda.

IGORT. Fats Waller. Madrid: Sinsentido
Reconstrucció dels darrers anys de la vida de Fats Waller a Nova York: els seus èxits, la seva prolífica carrera com a compositor, pianista i showman... contraposada amb diversos apunts del panorama pre-guerra mundial que s’estava vivint a Europa.

Honeysuckle rose, de Fats Waller:



MONTOLIU, Tete. Montoliu plays Tete. Barcelona: DiscMedi, 2005. (Music comics collection)
Biografia il•lustrada del pianista català amb ànima de músic negre. Amb entrevistes a familiars, amics i als músics que van tocar amb ell i dos cds amb la seva música.

MUÑOZ, José; SAMPAYO, Carlos. Billie Holiday. Barcelona: Planeta DeAgostini.
Retalls de la sòrdida biografia de la dama del jazz, amb tots els seus clarobscurs. En aquest volum apareix el detectiu privat Alack Sinner: la sèrie del mateix protagonista està impregnada de jazz, especialment latin jazz, amb nombroses referències a Fania All-Stars.

Solitude, de Billie Holiday:


RAULE. Home sweet home. Madrid: Diábolo, 2007. (Jazz Maynard; 1)
RAULE. Melodía del Raval. Madrid: Diábolo, 2007. (Jazz Maynard; 2)
RAULE. Contra viento y marea. madrid: Diábolo, 2008. (Jazz Maynard; 3)
Còmic de gènere negre (amb els seus tòpics i els seus ambients) ambientat al Raval de Barcelona. El protagonista: un trompetista de jazz,que això en realitat és secundari, però ja sabem que el jazz i gènere negre van de la mà. El dibuix impressionant, el guió... previsible.

RIEU, Delphine. Ghetto blues. Barcelona: Glénat, 2007. (Lolita HR; 1)
RIEU, Delphine. Abanderada. Barcelona: Glénat, 2008. (Lolita HR; 2)
Un mon futurista controlat per un estat totalitari i amb diversos focus de població tancats en ghettos. Lolita, una cantant punk, serà l’única que faci sentir la seva veu en contra del sistema. Mehdi, des del seu ghetto, intentarà trobar-la... però res no és el que sembla. Còmic europeu amb estètica manga.

TORRES, J. Días como estos. Palma de Mallorca: Dolmen, 2007.
Tres noies adolescents, al Nova York dels ’60, aconsegueixen un contracte per a una nova discogràfica. Historia sobre els inicis d’una de les nombroses bandes de noies dels `60 que es dedicaven al soul, tipus The Ronettes o The Shirelles.

Mamma said, de les Shirelles:


VOLLMAR, Rob. Bluesman (2 volums). Onil (Alicante): Edicions de Ponent
Dos volums sobre la història anònima dels primers dies del blues: dos músics (guitarra i piano) volten pel delta del Mississipí buscant-se la vida i tocant allà on els deixen...







2. POP - ROCK


ALLRED, Mike. Red Rocket 7. Manacor: Recerca. (+ cd)
Red Rocket fuig del seu planeta perseguit per no sé quin malvat. Un dels seus clons, el número 7, està especialment dotat per la música i haurà de continuar fugint dels dolents. Rocambolesca trama que serveix d’excusa per passejar-se per la història del rock, des dels 50 fins al grunge i conèixer als grans del rock i del pop de cada època.

Ziggy Stardust, de David Bowie:


BAGGE, Peter. ¡Los ídolos del grunge!. Barcelona: La Cúpula. (Odio; 3)
Tota la col•lecció Odio, situada a Seattle durant els 90, respira l’ambient grunge del moment... però especialment en aquest volums 3, on Buddy accepta convertir-se en el manager d’un grup de rock.

BERTINI, Dante. Loser: flotando con pies de plomo. Barcelona: Bang. (+ cd)
Martin arriba a una Barcelona cosmopolita i estrambòtica, fugint de la realitat asfixiant de la seva Sudàfrica natal. Aquí espera poder fer realitat el seu somni d’escriure cançons...

BOURHIS, Hervé. Britney forever. Barcelona: Planeta DeAgostini. (El Club Estéreo; 1)
BOURHIS, Hervé. Canta conmigo. Barcelona: Planeta DeAgostini. (El Club Estéreo; 2)
BOURHIS, Hervé. 21 de junio. Barcelona: Planeta DeAgostini. (El Club Estéreo; 3)
Un expert de jazz es converteix en fan d’una súper estrella del pop adolescent, un cantautor no triomfa ni a la de tres i una banda amateur prepara un concert pel dia de la música... tres volums i tres històries d’humor al voltant de la música amb el nexe del Club estèreo, una botiga de discos parisenca.

CHRISTOPHER. Love song. Barcelona: Glénat, 2008.
Quatre amics fans dels Beatles, els Rollings, els Kinks i els Who tenen un grup de música que es resisteixen a abandonar malgrat que ja han passat molt anys des de que el van crear... Col•lecció de 4 volums amb els punts de vista de cada un dels 4 amics… (de moment només publicat el primer volum: Manu, "La soledad del hombre en el adulterio").

DAVIS, Guy. Honor entre punks. Barcelona: Norma, 2004
Adaptació de Sherlock Holmes ambientat en una època fictícia entre victoriana i punk: Holmes ara és dona i punk i Watson una estudiant de medicina americana i investiguen una reaparició (adaptada també) de Jack l’Esbudellador. La trama dels assassinats s’arriba a perdre i el moviment punk guanya importància en la narració. El dibuix, brut, descriu força bé l’estètica punk.

ENTRIALGO, Mauro. Curiosidades del mundo del rock. Onil: Edicions de Ponent
Això: curiositats del món del rock (i altres gèneres urbans) des de torts els punts de vista (cantants, fans, instruments, drogues...) amb l’humor i cinisme habituals de l’autor.

GAIMAN, Neil. La Última tentación de Alice Cooper. Barcelona: Norma
Còmic de terror, de dibuix detallista i gòtic, basat en el disc The last temptation d’Alice Cooper.

GIBBONS, Dave. The Originals. Barcelona Planeta DeAgostini
Motos, drogues i música en un còmic que explica l’enfrontament entre mods i rockers, “Originals” i “guarros” segons el còmic.

GIPI. El Local. Madrid: Sinsentido, 2008
Uns adolescents d’una ciutat qualsevol, desfoguen els seves neures pròpies de l’edat en un local d’assaig. Una historia sense història transcendent (al contrari que amb altres títols de Gipi), basada en les mil situacions quotidianes de cada un dels nois i on la música, el local i la banda són el nexe d’unió.

GREEN, Martin I. Voodoo Child la leyenda de Jimi Hendrix. Barcelona Glénat
Recreació entre biografia i llegenda urbana psicodèlica de la vida, música i mort de Hendrix. Impressionant il•lustració psicotròpica!

Voodoo Child, de Jimi Hendrix:


HAYWOOD, Marcello. Michael Jackson. Madrid: Eurocomic
Biografia del rey del pop (vida, relacions familiars, música i particular món del cantant), des dels inicis amb els Jackson 5 fins a Bad (el còmic és dels ’80 i ens estalvia la caiguda!). Estètica molt dels ‘80s.

Billie Jean, de Michael Jackson:


HERRANZ. Las Manos en los bolsillos. Alicante: Edicions de Ponent, 2006
Vides d’un grup de joves dels ’80 amb els seus problemes habituals: estudis, primeres feines, amors i relacions... i rock. Blanc i negre amb estètica underground del moment.

KLEIST, Reinhard. Cash: I see a darkness. Barcelona Planeta: DeAgostini, 2007
Biografia en blanc i negre de “l’home de negre”. El punt de partida és el concert a Folsom Prison del 13 de gener del 68, a partir d’aquí, un dels presos, explica la vida de Cash des de la joventut amb Elvis i companyia
fins al mateix dia del concert.

The Ring of fire, de Johnny Cash:


LEGG, Barnaby. Eminem: en mi piel. Barcelona: Malsinet
Biografia (és pot fer una biografia las 30 anys?) del raper blanc de Detroit. Odi i violència gratuïta o conseqüència lògica de la vida que li ha tocat viure??

LEGG, Barnaby. Kurt Cobain, el ángel errático. Barcelona: Malsinet
A mig camí entre la biografia objectiva de Kurt, des de la infància fins al 5 d’abril del 94 i les paranoies depressives del cantant. Encara que coneguis els seus Diaris, i sàpigues com acaba la història, mira els deliris il•lustrats del còmic.




LEGG, Barnaby. Tupac Shakur: el rap de la muerte. Barcelona: Malsinet, 2006
Vida i darrers dies de l’estrella del gansta rap Tupac Shakur: èxits i tragèdies en una vida plena de música i violència a Los Angeles, en l’ambient de la lluita de bandes (de carrer) i de discogràfiques.


MIGOYA, Hernán. Julito el cantante cojito. Alicante: Edicions de Ponent, 2007
Julito és un cantant espanyol de cançó lleugera, ex-esportista lesionat, separat, amb diverses amants i alguns fills il•legítims, ric i famós i mig fatxa. Les 12 històries, d’estil entre Bruguera i Hanna-Barbera, ens deixen veure les interioritats de la indústria discogràfica nacional de fa unes dècades.

MING, Lu. El Guitarrista líder. Vitoria-Gasteiz: Iced Lanas. (Melodía del Infierno; 1)
MING, Lu. Reencarnación. Vitoria-Gasteiz: Iced Lanas. (Melodía del Infierno; 2)
Manghua d’estètica gairebé occidental sobre la historia d’un grup de heavys que estan al purgatori perquè s’han suïcidat i volen muntar una banda però no tenen guitarrista. Decideixen tornar a la terra per buscar-ne un i suïcidar-lo per fer que es reuneixi amb ells. Argument força absurd que serveix d’excusa per dibuixar sobre hard rock.

Pop español. Textos: Jesús Cuadrado… [et al.]. Madrid: Casset
22 autors il•lustren 22 grups o cantants del pop estanyol dels vuitanta: Miguel Ángel Martín a Esplendor Geométrico, Max a Radio Futura, Pascual Ferry a Antonio Vega, Joan Tharrats a Rebeldes, Azágra a La Polla Records...

PRESLEY, Elvis. Elvis Presley, 1953 el origen. Barcelona: DiscMedi, 2006. (Music comics collection)
Historia dels orígens Elvis: com el van descobrir i com es va enregistrar That’s all right, mama, al 1954. Inclou alguns textos sobre l’origen del rock’n’roll abans d’Elvis i 2 cds: un dels seus primers enregistraments i l’altre de les versions originals.


Hearthbreak Hotel, d'Elvis Presley:



ROBINSON, Alex. Estafados. Bilbao: Astiberri, 2006
Seguint el plantejament del seu Malas ventas, Estafados ens presenta més personatges anònims i mediocres que es creuen i ens expliquen les seves vides en una narració coral. Un d’ells: un músic de rock sense inspiració.

SACCO, Joe. El rock y yo. Barcelona: La Cúpula
El corresponsal gràfic va de gira amb uns amics d’una banda de rock per diverses ciutats europees, retratant tot el món que envolta els músics: viatge, fans, drogues, concerts... Segueixen algunes histories curtes i força satíriques relacionades amb el rock publicades a diverses revistes.









3. CLÀSSICA

PRADO, Miguelanxo. Pedro y el lobo. Barcelona Norma
Versió en còmic de la composició per a orquestra de Prokofiev.
... i aquí un fragment d'un curt, dirigit per Suzie Templeton, del mateix tema:






RUSSELL, P. Craig. El Anillo del Nibelungo: de Richard Wagner. Barcelona: Planeta DeAgostini
Les quatre òperes de Wagner ("El oro del Rin", "La valkiria", "Sigfrido" i ""El crepúsculo de los dioses") dibuixades també en 4 volums.



















5. MÚSICA D’ESPECTACLES. BANDES SONORES.


BERLIN, Irving. One night on Broadway with Irving Berlin. Paris: Nocturne, 2007. (BD Cine; 7)
Vida de l’autor de musicals clàssics de Broadway (Cheek to Cheek, Top hat, There’s no bussines like show bussines...): des dels inicis com a immigrant rus a NY (en realitat es deia Israel Baline) fins al seu èxit a Hollywood.


Let's face the music and dance, amb la veu de Ella Fitzerald:






I fins aquí he arribat... Segur que n'hi ha alguns més que se m'escapen: accepto comentaris per ampliar la llista.

dimecres, 27 de maig del 2009

Una playlist, i si no... res

Gràcies a un avís de Xavier Galaup hem llegit un article de Philippe Astor , autor del qual ja vam publicar la traducció d'un altre text en aquest bloc, que considerem d'interès en el nostre treball de seguiment de les tendències que estan apuntant el futur de la música.

Mixtape Super 73 de 1973, en un cartutx de 8 pistes



Una playlist, i si no... res


No tothom domina l'art de programar bones playlists. No obstant, és el nou format que emergeix als serveis il·limitats de música. L'àlbum hi conserva el seu lloc. Però les noves pràctiques d'escolta fan de la playlist un format d'intercanvi privilegiat. Una ruptura provocada espontàniament, com sovint passa a Internet, pels propis usuaris.

El format de la playlist afavoreix el repartiment d'experiències musicals més variades ; una prescripció a la vegada més fina, més difusa, més contextual i més espontània, que manlleva els canals del Web 2.0 i de les xarxes socials ; intercanvis més profunds, més extensos i més rics al voltant de la música ; així com la revalorització dels fons de catàleg i l'accés a una major diversitat cultural. L'escolta personalitzada a webradios, smartradios i altres fluxos de música interactius és una cosa. L'intercanvi i l'escolta de playlists en són una altra.

La playlist és sovint un concentrat de cultura musical capaç de fixar un moment, una emoció, un ambient, un esperit... esdevenint ella mateixa una peça musical de ple dret. Els mash-up dels DJ en són una forma evolucionada. Aquestes són «obres» que la Sacem reconeix en part com tals, ja que atorga un 10% de drets d'autor als DJ.

Sé que se m'acusarà de fer proselitisme, però Spotify és el primer programari de música que afavoreix a la playlist com a estàndard d'intercanvi. I és potser, d'altra banda, un dels seus efectes més inesperats. La gestió de les playlists no és tanmateix molt avançada en Spotify. No ho és més amb Deezer, Jiwa o MusicMe. L'única diferència, és que Spotify permet crear playlists amb l'arrossegar i deixar anar, que és molt més flexible i fàcil.

És potser això el que ha motivat als seus primers usuaris, i ha comportat de seguida l'eclosió de tot un planter de llocs d'intercanvi de playlists Spotify a la Web, creats pels propis usuaris. Sylvain Corvaisier, fundador de NeoMusicStore, ha entès de seguida on passaven les coses : al Twitter. Així que, en una tarda, va desenvolupar el gestor d'intercanvi de playlists Spotwify.com, que agrega automàticament els enllaços cap a playlists Spotify enviades al servei de microblogging per centenars d'internautes, amb alguns tags o paraules de descripció.

Una cerca de les paraules clau «Deezer» o « MusicMe » al Twitter dóna tants resultats com una cerca « Spotify », però la majoria, contenen enllaços cap a cançons o àlbums. Són pocs els usuaris d'aquests dos serveis o de Jiwa que envien enllaços cap a les seves playlists. És d'altra banda més sorprenent en el cas de Jiwa, que ha anteposat, a l'inici, el sharing (la posibilitat de compartir amb altres) de les playlists.

En el cas de Spotify, per contra els, seus usuaris «twittegen» un gran nombre de playlists. Només en l'espai d'algunes setmanes, Spotwify ja n'ha agregat més de 2000. La quantitat és gran, no necessàriament la qualitat. Però això em sembla ser una forta senyal de l'evolució dels intercanvis de música a Internet.

Un nou estàndard d'intercanvi
En un context tal, que veurà reposar cada vegada més els intercanvis de música sobre intercanvis d'enllaços d'hipertexts (l'últim grau de la desmaterialització de la música ?), la copia peer to peer complirà cada vegada més una funció tècnica apuntant essencialmenta a compartir el cost de l'ample de banda necessari per transmetre música en línia.

Si la playlist té vocació de fer-se un format líder dels intercanvis de música (i es percep ben bé com a tal -a les xarxes socials- que l'intercanvi estarà al cor de la funció de distribució en la nova economia de la música) per ara segueix sent el parent pobre dels formats de música.

Els industrials de la música no han captat encara les nombroses oportunitats que pot oferir la seva promoció. Ho testimonia l'absència total de proposició de la seva part en aquest àmbit. No he trobat encara cap segell discogràfic francès o estranger, per exemple, entre els presents sobre les plataformes de streaming il·limitat, que hagi publicat sobre el seu o en un altre lloc el mínim enllaç Deezer, Jiwa, MusicMe o Spotify cap a una o diverses playlists dels seus artistes emblemàtics, de les seves últimes novetats, o de les millors referències del seu fons de catàleg.

Abans de transformar els artistes en marques de les quals s'esforçaran a assegurar la promoció per tots els canals de màrketing viral possibles i imaginables, potser seria assenyat pensar en començar per promocionar les marques ja existents en la música. I aquestes marques, són les "etiquetes" (accepció de labels, segells discogràfics) que no podien portar millor nom. Qui pot negar que Motown sigui una marca ?

Entre les que han posat ritme a la meva joventut, encara puc citar de memòria, més de vint anys després, segells com Kronstadt, Gougnaf, Boucherie Prod, Bondage Records o inclús Closer, que van ser joies de l'escena rock indie dels anys 80 a França, i que avui ja no existeixen. Això mostra la vinculació cultural i emocional que pot tenir amb aquestes marques de música, més que no se'n tindrà mai amb les de molts productes de consum corrent. Ara bé, que es pot imaginar de millor
que una playlist com a firma d'una label de música i de la seva marca?

Les ràdios musicals ja fa temps que han entès l'interès de les playlists, que han formatat la seva antena. Però la playlist avui ja no és l'herència de les ràdios. Ni la seva difusió, ni la seva distribució sota la forma de compilació. Amb la desmaterialització i els nous serveis de streaming,
avui, qualsevol pot difondre una «mixtape» de la seva collita a Internet.

No anticiparé en aquest article totes les evolucions que és susceptible de conèixer aquest format, ni tots els serveis que es podran desenvolupar al voltant d'ell. Simplement intentar definir les poques pistes a seguir avui per millorar el seu ecosistema. Aïllaré tres eixos de desenvolupament que em semblen crucials : els gestors de playlists, les eines de generació de playlists, i la integració d'estàndards d'intercanvi de playlists a tots els materials, serveis i programaris de música.

Nombroses llacunes a omplir
En matèria de gestió de playlists, cap dels serveis de música actuals no ofereix funcions molt avançades. Els usuaris de Spotify, que semblen els més intrèpids a buscar solucions, es giren cap a un gestor exterior, el dels favorits del navegador Web, que permet classificar bastant fàcilment relacions hipertexts de playlists i d'àlbums en arborescències d'informes i subinformes. Per què no utilitzar, de la mateixa manera, serveis de repartiment de favorits com a Delicious, el sistema de tags del qual, utilitzat amb prudència, pot permetre indexar-los de forma intel·ligent i fins i tot compartir-los ?

Globalment, aquestes dues alternatives reuneixen les funcions del que podria ser un bon gestor de playlists : classificació, indexació, navegació, marcatge, publicació, repartiment. Idealment, m'inclino cap a un programari idoni capaç de comunicar-se amb diferents programaris jukebox, serveis en línia i xarxes socials, per què no via plug'in, i que permetria igualment classificar les seleccions d'àlbums en el mateix format de les playlists.

N'hi podria haver prou amb fer clic sobre un títol en Spotify o sobre Deezer per obrir un menú contextual proposant sobretot afegir-lo a una playlist en el seu gestor, via un formulari de publicació permetent fer-lo grafits o indexar-lo correctament.

Pel que fa a la generació de llistes de reproducció, estan disponibles moltes eines disperses que seria interessant agregar d'una o altra manera dins d'un únic programari, per què no el propi gestor de playlists, si les funcions de la recomanació de Last.fm o d'utilitats com Music IP Mixer. Aquest últim, en aquest cas, es recolza en una base de diversos milions de títols les característiques dels qual (tempo, harmonia, instruments, etc.) han estat analitzades i que permeten fer relacions de les quals es poden fer variar els paràmetres.

Una de les meves frustracions actuals amb
Music IP Mixer, sobretot, és la de no poder utilitzar-lo més que sobre la base dels 20 000 títols al format MP3 emmagatzemats sobre el meu disc dur, quan un senzill plug'in Spotify permetria treballar sobre milions de títols. Poder «enfrontar» els suggeriments de Music IP Mixer amb una selecció d'amics dels quals es pot interrogar les preferències sobre Last.fm, Facebook o en un altre lloc, per tal de constituir la playlist per a una festa o una vetllada amb ells, és una de les funcions avançades que em ve per exemple al cap.

Quedaria adoptar un format de playlist estàndard a totes aquestes eines, com el
XSPF, i integrar el seu suport en tots els serveis i programaris de música. Ni Spotify, ni Deezer, ni Jiwa o MusicMe suporten aquest format per ara ni permeten importar-lo. És una llacuna que em sembla cada vegada més urgent omplir.

la llegendària cinta cassette verge

Article original publicat el 27 d'abril de 2009
traducció de Josep Lluís Villanueva Fontanella

.

dissabte, 23 de maig del 2009

La Discoteca d'Ampli, XXXVIII: The Secret Society.






SECRET SOCIETY. Sad boys dance when no one’s watching. Acuarela. 2005

A finals de l’any passat Acuarela va editar el segon disc de Secret Society: I am becoming what I hate the most.
A Vapor Vell ja el podeu trobar disponible. I també hi podeu trobar el primer: Sad boys dance when no one’s watching (Acuarela, 2005), que, increïblement, només està a una altra biblioteca: la de Miss Danger.
I aquí estic jo i la Discoteca de l’Ampli d’aquesta setmana per fer que això canviï i ben aviat es pugui trobar a totes les biblioteques que ens llegeixen!

Vaig descobrir Secret Society fa poc: potser va ser aquest hivern, només. Confesso que el títol em va cridar l’atenció (em va sortir la bena “emo”) que dorm dins meu i el vaig agafar en préstec sense saber què hi sonaria.
I hi va sonar un noi amb una guitarra i poca cosa més que, en la majoria de les cançons, ens canta com si fos al sofà de casa seva. Cançons que sonen sinceres i malenconioses, properes, que et xiuxiuegen o t’escupen penes i alegries i relacions passades i frustracions presents. Un disc, gairebé tot, senzill, acústic i sense detalls innecessaris. Auster. Veus i guitarra en primer terme... bateria i alguns arranjaments electrònics després. En algunes cançons alguna corda.
Un disc que m’obliga a tornar cada nit a casa caminant per estar una estona sol.


Totes les cançons excepte dues estàs cantades en anglès... i no va ser fins que va sonar la segona en castellà que no em vaig adonar que Secret Society és un grup espanyol...
Secret Society és Pepo Márquez (també fa de batería de Garzón, grup que es va canviar el nom pel de Grande-Marlaska, perquè el jutge Garzón no li feia cap gràcia (?)).


En aquest primer disc, només ell. Potser per això sona tan íntim.





Algun “desalmao” ha fet desaparèixer el llibret amb les lletres del cd de la biblioteca... el meu anglès no arriba a desxifrar el que ens xiuxiugueja i tampoc no he trobat cap web on hi siguin... he llegit que no només parlen d’amor, sinó també de política, però ja us dic: com que només entenc la música i no les lletres, a mi el que em transmet el disc és un sentiment de decepció i frustració que fa por. Un tema recorrent en les Discoteques que recomano (vegeu la Discoteques de l’Ampli sobre De la Rosa o Hefner...).
I com a mostra: Night makes things look bigger





Tot l’àlbum va ser composat a Nova York, on Pepo va viure un temps... Es deuria sentir molt sol, oi?

La cançó que em va fer aturar-me i preguntar qui era aquesta gent que estava sonant va ser aquesta:



... és una versió de La Leyenda del tiempo. Una raresa en aquest àlbum: el to acústic que està a gairebé tot el disc és el mateix però... el tema? que hi pinta aquí al mig? És per posar un toc nacional a un disc gestat als Estats Units? Una cosa rara, rara, rara que em porta sonoritats de cançó republicana.

Ja us he dit que la majoria dels temes del disc sonen a tristor. Sonen a un paio sincer obrint-se el cor per explicar-nos que malament que està el món (el món que sigui: el seu, el dels diaris...). Busqueu el disc i escolteu-lo perquè totes valen la pena de ser escoltades més enllà d'aquests post.

Si teniu un mal dia, però, passeu d'aquestes cançons que tant m'agraden i aneu directament a les més mogudes: busqueu títols com Man vs Machine, Sad boys dance!, més pop, ballables:



I si us ha agradat; esteu atents, Secret Society és regalen de tant en tant per casa nostra... Dintre de poc el podrem veure al Primavera Sound, i al seu Myspace podreu trobar la resta de bolos.

divendres, 22 de maig del 2009

Anna Roig i l'Ombre de ton chien

El grup de Vilafranca del Penedès presenta a VilawebTV el seu primer disc combinant amb tota naturalitat el català i el francès.




Je t'aime

Je t'aime
t'ho dic en francès,
si vols pots fer veure
que no m'has entès...

dimecres, 20 de maig del 2009

Biblioguia de Jazz maig 2009 a Banyoles


El Festival de Jazz de Banyoles (del 24 de maig al 6 de juny) és organitzat pel Taller de Música de Banyoles des de fa 16 anys. A la biblioteca aprofitem aquest esdeveniment per editar una petita guia seleccionant novetats i publicacions destacades sobre aquest gènere musical.

Del Festival d'enguany cal destacar l'actuació cloenda de Chano Domínguez Trio (6 de juny a l'Auditori) i els concerts del pícnic-jazz, formats per músics que han estat vinculats a l'Escola de Música de Banyoles (24 de maig al Parc de la Draga).



Més a: http://mediatecabanyoles.blogspot.com

dimarts, 19 de maig del 2009

I Cicle de músiques amb instruments no convencionals a Barcelona.

Cada dijous, des del dia 14 de maig i fins l’11 de juny, es celebra a Barcelona el “Music & Insolit”, la primera edició del Cicle de Músiques amb instruments no convencionals. El cicle l’organitza Caja Madrid i es durà a terme a la seu de l’Espai Cultural Caja Madrid, a Plaça Catalunya.
La programació ven el cicle com a: “un cicle de concerts de música d'avantguarda amb un eix principal: l'ús dels instruments acústics no convencionals, principalment, instruments de joguina (com platitos, fiu-fius, kazoos o xilòfons...)”







Un cicle de música ben estrany... en principi.

Llegint la cartellera de concerts s’acaba d’entendre de què va la cosa:

- 14 de maig: Cabo San Roque

- 21 de maig: Don Simón y Telefunken

- 28 de maig: Pascal Comelade
La Plaça del Diamant, de Pascal Comelade:


- 4 de juny: Mil Pesetas

- 11 de juny: Orchestra Fireluche

Cliqueu sobre el nom de cada músic i entrareu al seu Myspace, des d’on podreu sentir algunes de les seves peces. Música de joguina, d’embalat, de circ, de nen, musica reciclada ideal per somiar i somriure una estona.


A Vapor Vell tenim algunes maquetes (audio i/o vídeo) d’algun d’ells. I si consultes el catàleg de la resta de biblioteques de la Diputació, podràs veure quin discos tenim...


I aquí un parell de youtubes:

Pascal Comelade & PJ Harvey. Love too soon, del discs l’Argot du bruit (no és el més representatitu de Comelade, però no me’n puc estar de recomanar-vos-la…):


... i aquí un reportatge del programa del Canal 33, Loops, dedicat a Cabo San Roque i a l'Orchestra Fireluche, per a què veieu com i a partir de què treballen:





diumenge, 17 de maig del 2009

El vídeo del diumenge: Víctor Jara

Víctor Jara

Poques vegades els Drets Humans han tingut una veu tan brillant i tan bonica. Les cançons i les interpretacions de Víctor són tan emocionants que entren directament al moll de l'os. La seva força prové de la convicció i l'autoritat moral que té qui canta a la injustícia, a l'amor, a la igualtat ... però també del seu talent artístic, capaç d'articular vibracions intensament vitals i profundes.



Recuperem avui un excel·lent documental de 100 minuts, realitzat el 1999 per la periodista Carmen Luz Parot que recorre tota la trajectòria de l'emblemàtic cantautor amb nombroses imatges de les seves impactants actuacions en directe, i posa èmfasi en els seus últims dies, quan va ser torturat i assassinat pels militars a les ordres del general Augusto Pinochet, durant el cop d'estat a Santiago de Xile el setembre de 1973.
Sense caure en politiqueria ni en l'engrandiment gratuït de Víctor Jara, aquesta realització compta amb extenses entrevistes a personatges que van conèixer a Jara i fa un paral·lel entre la seva vida i la dels moviments culturals i de masses que van donar forma a Xile durant les dècades dels 60 i 70.


El derecho de vivir en paz





Víctor Jara: article a Wikipedia

.

divendres, 15 de maig del 2009

La Discoteca d'AMPLI, XXXVII: 72 Horas: la ruta a Valencia

L'any passat es va publicar aquest recopilatori que fa justícia -o com a mínim documenta de forma fefaent- a un moment/moviment: la que es va conèixer com a moguda valenciana i després "Ruta del Bakalao" o "Ruta Destroy", l'escena de la nit valenciana que va des de finals dels 80 fins a mitjan anys 90.

Per als qui no vam viure-la va consistir a grans trets en una moguda de festa, drogues, música electrònica i riscos de trànsit que cada cap de setmana col·lapsava discoteques del País Valencià com ACTV, Puzzle, Chocolate, El Templo o Barraca, quasi totes elles avui desaparegudes o sota altres noms.

El doble CD recopilatori inclou també un DVD amb l'impagable documental 72 Horas: y Valencia fue la ciudad que deixa un regust agredolç. 

Dolç perquè mostra com en els seus inicis la moguda situà València a l'avantguarda sociocultural i musical -encara que només fos de forma efímera- i generà unes bones vibracions que afavorien testimonis i històries tan amables com aquestes:

"Yo tuve la suerte de vivir aquello. Llegabas con matrícula de Barcelona, y los valencianos te saludaban encantados de que fueras hasta su tierra a pasártelo bien. Era otro rollo."

"Y es que además aunque no te gustara el makinon, como era mi caso, que siempre he sido mas rockero (por decir algo), tenías mogollón de bares de la música que te gustara. Y fiesta hasta que te aburrías y te ibas a casa a la hora de comer o así. Si que fui unas cuantas veces (una de cada) al ACTV, al Spook, al Heaven, y quitando cuatro colgaos, la gente en general iba de buen rollo. Los parkings eran mas divertidos que entrar a la disco."

"La movida valenciana, o Ruta Destroy o como se le quiera llamar, no fue sólo música electrónica. Fue una especie de mestizaje de estilos musicales no comerciales. Al principio hubo muchísima guitarra, y también mucho rollo teatral y cultural dentro de las propias salas. Los temas de guitarreo eran temas bailables, y también se pinchaban muchos remixes de temas de guitarra que eran más idóneos para pistas de baile, como muchos temas del sello Razormaid. Basta mencionar grupos como Bauhaus, Echo & The Bunnymen, The Mission, Sisters Of Mercy, Ramones, Smiths, ...., pues no han habido ni nada cientos y cientos de grupos guitarreros que se han pinchado en Valencia!"


I agre perquè la cobdícia d'uns quants i l'implacable peatge que solen cobrar els excessos acabà convertint la moguda valenciana en un refugi per a perdularis i tota mena de personatges lamentables i passats de voltes que van fer degenerar la moguda en conjunció amb el proverbial sensacionalisme mediàtic i la inevitable repressió policial fins a la seva desaparició total a finals de la dècada, quan ja només era una pobra caricatura del que havia estat.


En fi, un document per recordar i/o conèixer un dels moviments musicals més importants que s'han donat a Espanya, nascut de la base i crescut amb el boca-orella, pare i mare de l'avui tan modern i fashion-guai "clubbing".




dimecres, 13 de maig del 2009

Aprovada a França la Llei Creació i Internet


Sembla que finalment el president Sarkozy ha aconseguit el seu propòsit. Està per veure de que (i a qui) servirà aquesta polèmica llei contra els internautes.

Destaquem dos reaccions a la premsa catalana d'avui:


Les noves lleis contra el P2P fan aparèixer nous serveis anònims d’intercanvi d’arxius


A França neix Ipodah i a Suècia Ipredator · Hi ha alternatives gratuïtes que ja funcionen

La llei francesa contra el P2P, d'aprovació imminent previsible, obligarà a tallar la connexió a qui reincideixi en l'intercanvi d'arxius amb copyright. Doncs bé, això ha fet aparèixer un nou servei de P2P anònim, anomenat Ipodah. De moment, es troba en fase de proves i només el poden fer servir alguns usuaris escollits, però hi ha previst d'obrir-lo aviat a tothom. És un servei de pagament molt semblant al suec Ipredator, fet per The Pirate Bay.

Ipredator ja va sorgir d'un canvi de la legislació sueca, que ara accepta que les discogràfiques, productores de cinema i agències de drets d'autor puguin demanar als proveïdors d'internet l'adreça IP dels 'intercanvistes' d'arxius, sense necessitat de cap ordre judicial, per poder-los denunciar. Ipredator costa uns cinc euros el mes i promet als internautes que ningú no pot saber la seva adreça IP.

Tot fa pensar que Ipodah serà molt semblant a Ipredator. Tots dos serveis són completament legals i connecten els usuaris que intercanvien arxius via un túnel VPN (Virtual Private Network), que emmascara l'adreça IP dels internautes. Els noms d'aquests dos serveis són trets del de les lleis que prohibeixen l'intercanvi d'arxius via P2P: IPRED, la directiva de reforç dels drets de propietat intel·lectual europea, i Hadopi, el nom del projecte de llei francès contra l'intercanvi d'arxius amb copyright.

Alternatives gratuïtes

Aquests serveis són dues de les possibilitats que hi ha d'intercanviar arxius amb sistemes P2P anònimament. Però hi ha molts programes i xarxes de diversa mena que inclouen opcions d'anonimat diferents i que són gratuïts. És el cas de Vuze, amb què l'adreça IP de l'internauta es pot emmascarar amb la xarxa Tor; o d'Onemo, que genera un sol disc dur virtual amb l'espai cedit pels usuaris, que poden publicar-hi i descarregar-ne tot allò que vulguin.

Així, doncs, tot i les lleis per a impedir als internautes que es bescanviïn continguts protegits amb copyright, les possibilitats tècniques d'eludir les normes contra el P2P ja són a l'abast de tothom. Més senzilles o no tant, n'hi ha, comptant-hi els nous serveis de pagament, per a tots els gustos.

Enric Borràs Abelló a Vilaweb



Sarkozy contra els pirates

Al president Sarkozy li agraden les demostracions de fermesa. Té una concepció fàl•lica de la política i un estil napoleònic que agrada els francesos, no només als francesos que enyoren els temps de l’Imperi sinó també als que necessiten treure a passejar la llibertat de tant en tant en vagues i protestes. Sarkozy ha entès el seu temps. Ha entès la crisi moral i de poder que asfixia els estats moderns, i actua en conseqüència. Ara titlla de pirates els nanos que es baixen cançons de franc d’internet i legisla contra ells. Molt bé. Sarkozy s’ha inventat per fer el paper de garant de l’ordre mentre l’ordre es reorganitza. Aquesta llei i aquesta moralina formen part del seu teatre de líder torero. Ara: per mi com si crida l’home dels nassos. No dic que els drets d’autor no s’hagin de pagar. Però, precisament, la pirateria hi ha moltes maneres d’exercir-la, igual que hi ha moltes maneres de robar sense violar la llei. Per més que Sarkozy legisli, això no canviarà el fet que la tecnologia no s’ha adaptat mai al comerç sinó que sempre ha sigut el comerç que s’ha adaptat a la tecnologia i als seus usos. Avui dia, que les discogràfiques et cobrin per un mp3 és com si el Caprabo et cobrés pel catàleg que t’envia a casa. El problema no són els pirates d’internet sinó la immensa quantitat de fum que genera la cultura, i la massa ingent de sangoneres que ha d’alimentar.

Enric Vila al bloc de El món a RAC1

dilluns, 11 de maig del 2009

Hal Willner: el valor del productor musical


L'aparició al mercat d'una tecnologia sofisticada i d'alta qualitat ha permès i permet a molts músics la possibilitat de composar i enregistrar la seva obra amb gran autonomia.
Paral·lelament, la fàcil distribució de la música en format digital gràcies a internet facil·lita que aquesta obra pugui ser coneguda per un públic global sense necessitat d'intermediaris.

Aquests només són dos entre els diversos factors que han dinamitat la indústria musical tal com ha existit fins ara i un dels seus principals agents afectats és la figura del productor artístic.

Creadors del tamany d'Ahmet Ertegun, Phil Spector, Joe Boyd, Teo Macero, George Martin, Norman Granz, etc. etc. han tingut un paper fonamental en la música enregistrada. Descobrir el talent, desenvolupar i potenciar el talent aportant una visió creativa no és un aspecte irrellevant per arribar a entendre el perquè de la qualitat de molts dels grans músics que tant admirem: Aretha Franklin, Ike & Tina, Syd Barrett, Miles Davis, The Beatles ... tots ells han tingut al costat, a l'ombra, un personatge de gran potència creativa que ha polit el millor de cada ún d'ells.

Aquest post vol introduïr aquest element de reflexió posant com exemple un altre tipus de productor artístic: el productor creador de projectes musicals aglutinadors d'artistes procedents d'àmbits musicals diferents. Aquest és el cas de Hal Willner.

Beth Orton, Jarvis Cocker, Hal Willner, Lou Reed

Aquest productor musical nascut a Filadèlfia és conegut principalment pels seus àlbums de tribut, normalment a grans compositors. La idea és senzilla, es tracta de seleccionar un autor respectat universalment, seleccionar una sèrie d'intèrprets famosos i altres no tan famosos però tots amb una destacada qualitat creativa i, el més innovador: procedents de gèneres musicals en molts casos absolutament diferents.

Us presentem una relació cronològica de les seves obres més destacades i us recomanem que els escolteu amb esperit obert. No us deixaran indiferents, la seva varietat és tan gran que és un plaer deixar-se portar fins al final. En cada àlbum, Willner ens dóna una visió polièdrica i estimulant de grans obres de grans autors.


Nino Rota
Amarcord Nino Rota (Hannibal, 1981)

Homenatge a la música del compositor italià per a les pel·lícules de Federico Fellini.
Participen entre altres: Wynton i Branford Marsalis; Carla Bley; Muhal Richard Abrams; Bill Frisell; Steve Lacy; Jaki Byard i Deborah Harry



Thelonious Monk
That'st The Way I Feel Now: a tribute to Thelonius Monk (A&M, 1984)

La quantitat i qualitat dels participants és espectacular:
  • Bruce Fowler & Phil Teele, Tom Fowler, Chester Thompson
  • NRBQ and the Whole Wheat Horns
  • Steve Kahn & Donald Fagen
  • Dr John
  • The Carla Bley Band & Johnny Griffin
  • Barry Harris
  • Was (Not Was)
  • Mark Bingham, Brenden Harkein & John Scofield, Steve Swallow, Joey Baron
  • Steve Lacy & Charlie Rouse
  • Sharon Freeman
  • Todd Rundgren & Gary Windo
  • Randy Weston
  • Steve Lacy & Elvin Jones
  • John Zorn , Arto Lindsay, Wayne Horvitz & M E Miller
  • Terry Adams & Roswell Rudd
  • Shockabilly: Eugene Chadbourne, Mark Kramer & David Licht
  • Joe Jackson
  • Bobby McFerrin, Bob Dorough & Dave Samuels
  • Chris Spedding & Peter Frampton
  • Steve Slagle, Dr John, Steve Swallow Ed Blackwell
  • Steve Lacy &Gil Evans


Kurt Weill
Lost in the Stars: the music of Kurt Weill (A&M, 1985)

La música de Weill és difícil d'etiquetar. Una vegada més, la varietat d'arranjaments i gèneres musicals es posa de manifest en un àlbum multicolor.
Escoltem les particulars visions de l'univers de Weill a càrrec de: Sting, Stan Ridgway, Marianne Faithfull, Chris Speeding, Van Dyke Parks, John Zorn, Lou Reed, Carla Bley, Tom Waits, Dagmar Krause, Aaron Neville, Todd Rundgren, Gary Windo, Charlie Haden, Henry Threadgill, Elliott Sharp...



Walt Disney
Stay Awake (A&M, 1988)

És en aquest àlbum on Willner deixa més emprempta de la seva creativitat composant suites a partir de la combinació de bandes sonores i músics en molts casos antagònics. La bellesa i la coherència del resultat és realment admirable.
Els crèdits ho diuen tot:

# Cançó

Intèrpret
1. Opening Medley ("I'm Getting Wet and I Don't Care at All")
a) "Hi Diddle Dee Dee (An Actor's Life For Me)" from Pinocchio 1:59 Ken Nordine, with Bill Frisell and Wayne Horvitz
b) "Little April Shower" from Bambi 3:32 Natalie Merchant, Michael Stipe, with Mark Bingham and The Roches
c) "I Wanna Be Like You (The Monkey Song)" from The Jungle Book 3:39 Los Lobos
2. "Baby Mine" from Dumbo 3:21 Bonnie Raitt and Was (Not Was)
3. "Heigh Ho (The Dwarf's Marching Song)" from Snow White and The Seven Dwarves 3:30 Tom Waits
4. Medley Two ("The Darkness Sheds Its Veil")
a) "Stay Awake" from Mary Poppins 1:48 Suzanne Vega
b) "Little Wooden Head" from Pinocchio 2:10 Bill Frisell and Wayne Horvitz
c) "Blue Shadows On the Trail" from Melody Time 3:50 Syd Straw
5. Medley Three ("Three Inches Is Such A Wretched Height")
a) "Castle in Spain" from Babes in Toyland 2:37 Buster Poindexter and The Banshees of Blue
b) "I Wonder" from Sleeping Beauty 3:22 Yma Sumac
6. "Mickey Mouse March" from The Mickey Mouse Club 2:13 Aaron Neville
7. Medley Four ("All Innocent Children Had Better Beware")
a) "Feed the Birds" from Mary Poppins 4:17 Garth Hudson
b) "Whistle While You Work" from Snow White and The Seven Dwarves 2:22 NRBQ
c) "I'm Wishing" from Snow White and The Seven Dwarves 4:20 Betty Carter
d) "Cruella De Ville" from 101 Dalmatians 2:15 The Replacements
e) "Dumbo And Timothy" from Dumbo 2:04 Bill Frisell and Wayne Horvitz
8. "Some Day My Prince Will Come" from Snow White and The Seven Dwarves 1:08 Sinéad O'Connor
9. Medley Five ("Techicolor Pachyderms")
a) "Pink Elephants On Parade" from Dumbo 4:54 Sun Ra & His Arkestra
b) "Zip-a-Dee-Doo-Dah" from Song of the South 3:16 Harry Nilsson
10. "Second Star To The Right" from Peter Pan 4:02 James Taylor
11. Pinocchio Medley ("Do You See The Noses Growing")
a) "Desolation Theme" from Pinocchio 2:02 Ken Nordine, with Bill Frisell and Wayne Horvitz
b) "When You Wish upon a Star" from Pinocchio 3:46 Ringo Starr, with Herb Alpert




Charlie Mingus
Weird Nightmare: Meditations on Mingus (Sony, 1992)

Un tribut a l'alçada, una vegada més, del talent del compositor. Un dels més foscos i fascinants treballs del productor amb l'ajuda de grans artistes i instruments dissenyats i fabricats per Harry Partch. Podem escoltar misterioses interpretacions de Bill Frisell, Vernon Reid, Henry Rollins, Keith Richards, Charlie Watts, Don Byron, Henry Threadgill, Gary Lucas, Bobby Previte, Robert Quine, Leonard Cohen, Diamanda Galás, Chuck D i Elvis Costello.



Finalitzem aquesta revisió dels àlbums-tribut de Hal Willner amb el seu darrer i probablement més conegut treball. Aquesta vegada dedicat a les cançons que cantaven el antics homes de la mar.

Rogue's Gallery: Pirate Ballads, Sea Songs, and Chanteys (Anti, 2006)

Per aquest àlbum evocador van desfilant les aportacions de gent tan diversa com Richard Thompson, Nick Cave, Loudon Wainwright III, Virgin Prunes, Bryan Ferry, Bill Frisell, Sting, Teddy Thompson, Rufus Wainwright, Gavin Friday, Bono, Lucinda Williams, Antony, Stan Ridgway, Jarvis Cocker, Lou Reed... i altres artistes que ens porten directament a les profunditats de la vida a la mar.

Vist i escoltat tot això... reflexionem: realment el productor musical és una espècie en extinció?

.