dilluns, 30 de juny del 2008

Això no és música! - 2

Aquesta és la 2a part d’una sèrie que començà aquí, mostrant el simbòlic pas de la sensibilitat musical clàssica a la romàntica. Una ruptura sensacional que inaugurava un món ben particular: aquell en que la música convenia sentir-la més d’una vegada (abans de Beethoven difícilment existia aquesta oportunitat, i els compositors creaven en consonància). Començava la -potser efímera- aventura de la música no immediata, sinó disposada a arribar a fondàries insospitades en successives escoltes.

Continuem així aquest viatge amb dos noves, abruptes i significatives irrupcions del crit “Això no és música!”, que assenyalen la dolorosa aparició d’una nova forma d’experiència emocional i expressiva d’aquest art.


3) Pas del món clàssic/romàntic, a la modernitat.

Es tracta de L’ESCÀNDOL MÉS GRAN DE LA HISTORIA DE LA MÚSICA. Es va produir el 29 de maig de 1913 al Théâtre des Champs-Élysées de Paris, amb l’estrena de La Consagració de la Primavera, el ballet d’Igor Stravinsky.

La nit semblava tranquil•la. Primer s’interpretaven algunes peces de Chopin: romanticisme arravatat i elegant, un tipus de passió ja admès i digerit per l’època. El títol de l’obra a estrenar, amb connotacions naturals, no feia preveure el que passaria. Però tot va ser molt ràpid (pensem que aquesta obra dura poc més de 30 minuts). Tan bon punt començà la música van aparèixer els primers xiulets, les primeres protestes que, progressivament, esdevingueren violentes manifestacions del públic: crits, amenaces, imprecacions.

Als 10 minuts la música gairebé no era audible pel terrabastall que hi havia a la platea i a les llotges: els crits i els cops es barrejaven amb eufòriques manifestacions d’adhesió. Bona part del públic considerava que allò era un atac a l’art i a la seva sensibilitat. També contribuïa a l’escàndol l’agosarada coreografia de Nijinsky (que, sense manies, anava en consonància amb el tema de la música) en una societat conservadora com era la parisenca de principis del s. XX. L’argument també era fort: el sacrifici ritual de la jove verge d’una tribu, executat lentament per celebrar -ballant fins la seva mort- l’arribada de la primavera. Però això, com la vestimenta del ballet, són només aspectes externs a la música.

El segon acte de l’obra es va fer amb intervenció de les forces de seguretat, per garantir la integritat dels músics i de part del públic. Forma part també de la història de la música el valor i la serenitat de Pierre Monteaux, el director de l’orquestra, que aconseguí conduir-la fins al final (només un any abans s’havia enfonsat el Titanic, amb aquells músics tocant amb l’aigua al coll...). Els espectadors van començar a barallar-se entre ells; els detractors atacaven als qui apreciaven l’actuació; Maurice Ravel va estar a punt de ser apallissat per aplaudir, insultat amb crits de “porc jueu!”; hi va haver nombrosos intents de linxament. Camille Saint-Saëns, en canvi, cridava consignes en contra de la música. Les cròniques també recorden que Debussy va quedar pacíficament estupefacte.

Sergei Diaghilev, l’auspiciador de l’obra, va sortir a l’escenari per demanar calma als espectadors, però era impossible sentir-lo. L’insultaren i atacaren amb tot el que tenien a les mans. Per evitar més mals provinents de la foscor, Diaghilev va ordenar encendre els flashos de llum del teatre, però el públic va rebre aquesta acció com un incentiu per a la seva agressivitat i el desastre fou ja incontenible. Les cròniques descriuen d’una veritable batalla campal en la que van participar inclús les dames, a cops de puny. Es van arrencar i llençar butaques a l’escenari i es concertaren dols a mort, duts a terme l’endemà.

Al final, el teatre va començar a incendiar-se. Es produïren caòtics tumults pels carrers de les rodalies. Stravinsky, Diaghilev i Nijinsky van haver d’escapar amb escorta per la porta del darrera del teatre, fugint cap al Bosc de Bologne, esperant que la fúria de la multitud es dispersés. Imagineu l'ambient en dies posteriors als diaris, les tertúlies, als fòrums...

Què havia passat? La música jugava a una certa ambigüitat tonal, amb molts efectes dissonants. L’obra abundava en elements rítmics i percussius, salvatges, sovint obsessius. Curiosament la partitura quasi prescindeix d’instruments d’aquest tipus -llevat d’uns timbals- i és tota l’orquestra la que és utilitzada com a gegantí instrument de percussió. Stravinsky, que llavors tenia 31 anys, va utilitzar canvis constants de mesura, registres indòmits dels instruments (la cèlebre melodia del fagot...); el compositor afirmava haver escrit sense sistema, apel•lant només a allò que ell escoltava, i transcrivint-ho.

Posem-nos en la pell d’aquells parisencs indòmits i escoltem l’obra:



N’hi ha per tant? Què hi ha al darrera d’aquesta increïble reacció dels espectadors?... Doncs el pas del món clàssic/romàntic al modern; el pas del refinament i l’exquisidesa dels ambients de la música culta a un nou llenguatge pagà, d’un caràcter ètnic i una actitud intensa i única que obria un nou món; l'existència d’una música que generava un tipus d’experiències que fins el moment no es consideraven nobles i que conduïa a uns estats de consciència que es censuraven.

El crit ”Això no és música!” va ressonar fortament, i més violentament que en tota la història anterior i posterior a aquesta estrena, i fins i tot de boca de compositors com Saint-Saëns. I per què? El cert és que aquest escàndol no és només històric per la seva bogeria. No ho és tampoc perquè representi un pas endavant del llenguatge musical, com ara Beethoven o Gesualdo. Ho és principalment perquè allò que representa mostra per primera vegada una fractura: una sensibilitat que anomenem “moderna”, que no ha sigut digerida ni superada. Avui, encara, uns es fascinen i altres s’horroritzen escoltant obres anàlogues a La Consagració de la Primavera (i fins i tot la mateixa persona reacciona diferent en funció de l’estat d’ànim o l’hora del dia). De manera que aquest escàndol ha esdevingut la primera estació d’una escissió entre la sensibilitat clàssica i la sensibilitat moderna que encara és viva a la nostra estètica/ànima/experiència musical.

Potser no hem sortit encara d’aquell teatre.


4) Aparició del surrealisme: objectes d’interpretació inaudits i inspiracions més enllà de la realitat.

Poc després l’Això no és música! va afectar Erik Satie (França, 1866-1925), amic d’Stravinsky, experimentador polivalent i precursor del serialisme. L’escàndol té la seva arrel al surrealisme.

A la França de finals dels anys 10 les avantguardes ja estaven germinant de forma invertebrada a tots els camps artístics: a l’incipient cinema, a la literatura, a la pintura... però no a la música (Breton odiava la música, un detall que no s’ha valorat prou). Erik Satie, després d’una vida atzarosa -havia estat pianista de cabaret durant molts anys- va entrar en contacte amb aquest grup d’artistes que generaren la penúltima revolució artística: Picasso, Tzara, Cocteau, Breton, Braque...

El 18 de maig de 1917, a Paris (ben a prop de l’escenari de l’estrena de La Consagració de la Primavera, quatre anys anterior), el Teatre Châtelet es preparava per l’estrena d’una obra-ballet de Satie, anomenada Parade. El guió de Parade el va escriure Jean Cocteau, l’escenografia i el disseny dels vestits dels ballarins és de Picasso i la coreografia és de Léonide Massine. El tema: tres grups d’artistes de circ intenten atraure al públic del teatre per seguir un espectacle a l’exterior. Satie volia simbolitzar amb aquesta obra l’esperit modern de la dansa. La música incorporava sorolls de màquines de escriure, que s’intercalaven a la partitura, així com unes espectaculars sirenes i efectes amb ampolles de llet. Els elements absurds, surrealistes i abstractes van atraure a molts compositors però van enfurismar a bona part del públic.

Curiosament, també hi participà Sergei Diaghilev, l’extravagant empresari mecenes, que estava al darrera de tot. La brega no va arribar a més violència que la verbal i alguns desperfectes al teatre, que també es va dividir en admiradors fanàtics i adversaris acèrrims. En dies posteriors es va organitzar una sonada manifestació en favor de la música clàssica pels carrers de Paris.



Aquesta és la música de l’escàndol. I aquí trobareu la partitura completa. Els incidents devien afectar el caràcter bohemi de Satie: va estar una setmana a la presó per insults a un crític que havia menyspreat Parade, però finalment va ser posat en llibertat gràcies a la intervenció – diguem-ne econòmica - de la Princesa Edmond de Polignac. (La nota publicada era: "Senyor i benvolgut amic. Vostè no és només un cul, és un cul sense música. Firmat: Erik Satie.")

Satie no va deixar mai entrar ningú al seu estudi d’Arcueil. Al morir es van trobar, entre d’altres coses: un munt d'abrics de vellut, centenars de fotos de castells medievals i una col•lecció de 100 paraigües. Objectes triats i admirats. Ja s’ha apuntat que Satie havia fet fins i tot de pianista de cabaret per guanyar-se la vida. Serà casual tot això? Serà casual que col•leccionés secretament aquestes coses, que estigués tan en contacte amb la vida noctàmbula qui va introduir objectes quotidians a la música?... Ara, la presència de rentadores, maquines d’escriure o bidets ja és un fet habitual, sovint més relacionat amb aspectes còmics.

Però, i el surrealisme, va calar a la música? Queda encara alguna guspira de surrealisme a la música actual (a la música, no a la seva imatge)?


Fins aquí la 2a entrega. Ja es veu que aquesta sèrie no vol ser una reflexió musical: és només el punt de partida per a una possible reflexió, només el gest d'apuntar un problema que cal pensar a partir d’aquí. Però vol ser especialment un mostrari per una possible exposició a les biblioteques públiques. La sèrie continuarà d’aquí uns dies, esperant també la col•laboració dels companys musictecaris en la cerca de moments simbòlics de l’Això no és música!.

diumenge, 29 de juny del 2008

El vídeo del diumenge: Misty, d'Errol Garner, interpretat per Ella Fitzgerald


"Play, Misty for me". Aquesta era la petició que l'obsessiva Evelyn Draper (Jessica Walters) li demanava cada nit al locutor de ràdio Dave Garland (Clint Eastwood) a la primera pel·lícula que Clint Eastwood va dirigir.
El film, realitzat l'any 1971, es titula també Play Misty For Me, però traduïda surrealísticament al castellà per Escalofrío en la noche. Si encara no l'heu vist, aneu ràpidament a la biblioteca pública més propera i agafeu-lo en préstec. Aquesta història de suspens, bogeria, desig i obsessions malsanes us farà passar una molt bona estona patint i gaudint al mateix temps. Clint Eastwood, a més, com a bon melòman, rendeix el seu petit homenatge als disc-jockeys radiofònics i escull com a catalitzador del malson del seu personatge un tema d'Errol Garner, el Misty, que tot seguit podeu sentir:



Garner va gravar l'any 1954 aquest tema que es convertiria en un dels standards de jazz més populars gràcies a la lletra de Johnny Burke. El vídeo del diumenge d'avui us presenta la veu prodigiosa de l'Ella Fitzgerald interpretant el Misty... for you:

divendres, 27 de juny del 2008

La Discoteca d'AMPLI, XII: Spacemen 3 i Sister Rosetta Tharpe

La dotzena entrega de la Discoteca d'AMPLI és conseqüència de la passió recomanadora de Miss Danger i el Director Wilkins. Aliment per les orelles i les àrees musicals.


1)SPACEMEN 3. Playing With Fire (1989)



Queremos retomar las posibilidades que dan dos acordes, hacer lo que hacía John Lee Hooker, un material muy cercano a ciertas músicas tribales africanas. El rock & roll psicodélico y primitivo está a un paso de todo eso. En esa línea indescifrable nos movemos nosotros.

Spacemen 3 (Ruta 66, 1991)




Track: Come Down Softly to My Soul

Música subterrània i galàctica per igual, fosca i enlluernadora a la vegada. Contrasts que casen a la perfecció en aquest grup d’il·luminats per la psicodèlia i el feedback de guitarres esquizofrèniques. Spacemen 3 van ser una de les bandes dels anys 80 més influents per als músics de rock independent amants dels sons lisèrgics. Jesus and Mary Chain i My Bloody Valentine van ser més famosos, però el grup de l'estranya parella formada per Sonic Boom (Peter Kember, nom real) i Jason Pierce va donar una volta de rosca més al space rock. La seva proposta era més arriscada que els abanderats del shoegaze, les seves guitarres més perillosament hipnòtiques.

Amor, Puresa, Suicidi, Precisió, Revolució. Així definien ells el seu univers mental a la portada del disc que avui ens ocupa. Playing With Fire va ser el quart disc i el penúltim. Dos anys després d'haver aconseguit el reconeixement i l'èxit a les billboards, el grup es separa degut a les diferències personals entre els dos líders. Kember i Pierce iniciaran camins diferents, el primer amb Spectrum i el segon amb, els més coneguts, Spiritualized.

Què sentim quan sentim Spacemen 3? Què sentim quan sentim amor? Tornem a les contradiccions: alegria i tristesa, exaltació i opressió. La música d'Spacemen 3 ens fa levitar, com l'amor, però també ens submergeix en atmosferes denses de difícil digestió.


La nostra música sempre ha volgut capturar les sensacions
més baixes i més altes.







John Lee Hooker, la Velvet Underground, Stooges, MC5, 13th Floor Elevators, Suicide... Tots ells referents de luxe, catalitzadors del so especial i espaial d'Spacemen 3.

Recuperem les paraules del crític musical Rafa Cervera (Ruta 66, nº 64) en relació al penúltim disc de la banda:

"Playing With Fire es lo que su nombre apunta: un arriesgado movimiento sobre tesituras lánguidas. Una alfombra de flores sobre un suelo de cardos borriqueros. Las guitarras se disparan como fuegos de artificio en la plática de Revolution. Casi todo lo demás busca el trance hipnótico de Big Science, Kraftwerk i los Velvet más inocentes. Sintetizadores que vibran sobre mantos invisibles de quietud. Voces en estado de hipersensibilidad. Suicide es el instrumental que rinde homenaje a los padrinos de Nueva York, la otra conexión con los asaltos aurales de obras anteriores. Es la última i definitiva muda de piel de Spacemen 3. "

... Res més a afegir. Gaudiu dels mantres.




Vídeo del tema Revolution, single que va aconseguir el número 1 a les llistes independents angleses.

Miss Danger


2) Sister Rosetta Tharpe. From blues to gospel. Comet, 2005

Em nego a començar aquesta recomanació sense que abans veieu aquest vídeo. Atenció especial al que passa a partir del minut 1:20:


Aquí la teniu, dear musictecarians, Sister Rosetta Tharpe. Negra entre blancs, dona a un món d’homes, guitarrista entre dones exclusivament cantants, compositora entre intèrprets, showwoman entre puristes del gospel, despreocupada en un ambient solemne, elèctrica en un món acústic... Va ser pionera en casi tot el que es va proposar. Tocar gospel a nightclubs! Les paraules casi no serveixen però aquí van les bàsiques.

Va nàixer l’any 21 del segle passat a Arkansas, amb el nom de Rosetta Nubin. Als 6 anys ja se la considerava una nena prodigi. Estudià guitarra per interpretar bàsicament blues i jazz. Va començar tocant i enregistrant discos de gospel amb sa mare abans de fer els 10. Es va traslladar a New York, després de casar-se amb el pare Thomas Thorpe (d’aquí ve “Tharpe”), i començà a enregistrar discos propis amb Decca. Les seves cançons van causar un gran impacte per la força i alegria que transmetien, i per la fluida barreja entre música religiosa i secular. Els seus primers discos són de mitjans dels anys 30; va morir al 73 en plena sessió de gravació.

Va tocar amb Benny Goodman i Cab Calloway. La quantitat de grans artistes que han reconegut obertament la seva influència i mestratge és enorme: Elvis, Little Richard, Aretha Franklin, Chuck Berry, Jerry Lee Lewis, Isaac Hayes... Una influència com a cantant, guitarrista i showwoman. Veient-la podríem afegir a a llista unes quantes desenes més d’influenciats il·lustres. M’atreveixo? Sí: Albert Collins!

El disc que us recomanem és una recopilació, que cobreix la primera dècada de la seva carrera. La més gloriosa/coneguda. Inclou la majoria dels seus hits: This Train, Up Above My Head, Rock Me, Precious Memories... Gospel energètic, elèctric, vigorós, vitamínic, essencial. Una delícia! Les biblioteques públiques, encara, no han descobert Sister Rosetta Tharpe. Segur que ho faran, gràcies als companys musictecaris d’arreu, per donar a conèixer aquesta joia de l’alegria musical.

Però no hi ha una millor d’acabar aquesta nota que mostrar un altre vídeo. L’arribada, l’ambient, la posada en escena. Ah!


He dit que va morir l’any 73 i encara no m’ho crec. El seu Déu estarà encantat amb la noticia.


Director Wilkins


dimecres, 25 de juny del 2008

Sonabé, el bloc de la música de l'Alt Empordà

Una de les coses que van fer néixer aquest bloc, i una de les que més alegries ens dóna, és anar descobrint i coneixent als altres companys musictecaris que tracten de donar vida a les col·leccions de música de les nostres biblioteques.

Ens agrada la música i ens agrada donar-la a conèixer des d'aquest equipament públic que, a més, és el nostre lloc de treball.

L'experiència dels altres companys és fonamental. Les propostes i solucions que ja han demostrat la seva utilitat també poden ser útils per als demés.
Compartint tots sortim guanyant. La tecnologia ens permet fer coses que mai abans havíem imaginat en aquest sentit. La pròpia idea de web 2.0 és compartir activament i el bloc és una de les eines que més resultat estan donant en el nostre àmbit professional.

Núria Bassagañas
, companya musictecària a la Biblioteca de Figueres comenta amb nosaltres la seva feina a l'hora que ens dóna notícia d'un nou bloc musical que ens complau presentar-vos.

... a Figueres fa temps que estem treballant el tema de la música local... especialment pel que fa als enregistraments. El passat dissabte vàrem treure una guia, la primera!, que ofereix les adquisicions més recents en aquest tema.

Read this document on Scribd: guia



A l'hora que estem fent difusió de la guia i del seu material també hem posat en marxa el bloc Sonabé dedicat (com no !!!) a la música de l'Alt Empordà, amb l'objectiu d'anar combinant les entrades relacionades amb música actual com rescatar grups o enregistraments que ja formen part de la nostra història.


Felicitats doncs i... llarga vida al Sonabé !

dimarts, 24 de juny del 2008

Això no és música! - 1

Aquesta sèrie pretén mostrar vuit punts d’inflexió de la passió musical humana. Ho farem a través d’exemples paradigmàtics, aquells en que els espectadors (i no només la crítica o els propis músics) van sentir que alguna cosa estava passant i seguint una inèrcia reactiva van exclamar: això no és música!. Veurem què era:

1) Final del món clàssic / naixement del romanticisme.

Estem a Viena, és el 2 d’abril del 1800. El Burgtheater es prepara per acollir l’estrena de la Primera Simfonia de Beethoven. L’orquestra reduïda (cordes, dues flautes, dos oboès, dos clarinets, dos trompes, dos trompetes i percussió) comença a sonar. A les butaques bona part dels espectadors s’inquieten. Quan acaba el primer moviment molta gent, superant l’extrem protocol de l’educació de l’època, s’alça indignada i abandona el teatre. El que està sonant desagrada i violenta les oïdes. Públic i crítica fustiguen l’encara jove compositor.

L’explicació tècnica: no s’ha partit de la tonalitat principal, sinó d’una tensió. Per al pensament clàssic una simfonia en Do Major havia de començar en Do Major, i no en DO7 (que és una tensió cap al FA). Un minúscul tecnicisme que palesa un detall gran, un dels límits de l’estètica dominant de tot el món clàssic. Una traducció emocional d’aquesta explicació ens porta a dir que encara no s’havia acceptat mai que la música no partís de la calma. Resultat: el teatre mig buit, escàndol als cercles musicals i crítiques ferotges a la falta d’equilibri harmònic de Beethoven. Això és el que van escoltar:





01 Beethoven - 1er mov.wma - Beethoven


Al sentir-ho, ara, no experimentem cap violència interior. Al contrari, fins i tot ens envaeix una certa pau preindustrial (d’un món sense electricitat, cotxes, calefaccions centrals), i una innocent alegria. Costa assumir el que va passar. I potser ens costa també acceptar la fèrtil insinuació de que nosaltres, en la mateixa tessitura, potser també ens aixecaríem.

Les obres de Beethoven van protagonitzar escàndols posteriors més sonats, però destaquem el de la Primera Simfonia pel seu valor tan simbòlic com real. És la primera vegada a la història que aflora un sentiment apassionat, romàntic – no governat ni estructurat per cap ordre preestablert - a la música. Ludwig van Beethoven és un tità que encarna i impulsa en sí mateix (i a costa de sí mateix) un desplaçament de la sensibilitat humana, i per això inaugura aquesta sèrie.


2) El primer outsider

Abans, a un món més oprimit/opressor artísticament com era el del renaixement musical, havia aparegut la primera figura outsider, el primer artista estrany conegut de la historia d’aquesta art: Carlo Gesualdo.

Gesualdo, contemporani de Claudio Monteverdi, va transitar només 37 anys per aquesta terra gravitatòria, entre 1566 i 1613. Trenta-set anys convulsos, plens d’assassinats (va matar la seva dona i el seu amant), de morts (la dels seus fills), d’extremes pràctiques masoquistes (va morir al curs d’una flagel·lació). No considerem que els detalls personals hagin d’entrar forçosament a la descripció d’un músic, però creiem que els que s’exposen aquí són prou representatius com per revelar les dificultats d’un esperit com el seu al marc del renaixement.

Però també va trobar facilitats determinants: Carlo Gesualdo era príncep de Venosa i la seva família tenia bons contactes amb la cúpula religiosa. Aquesta doble condició (noble i vinculat a l’església) el va permetre desenvolupar una obra sense censures i que creixia segons el fruit de la seva inspiració, de la seva necessitat expressiva, i no per l’encàrrec d’un noble auspiciador.

La seva obra és doncs la conseqüència d’una sensibilitat lliure, que tria la seva forma i els seus temes, i es composa principalment de madrigals (obres d’entre tres i sis veus trenades, sobre textos seculars) i unes poques obres sacres. A continuació trobareu un dels seus Responsoris de l’Obscuritat:



Sicut ovis ad occisionem - Carlo Gesualdo - Hilliard Ensemble


La seva harmonia provocava malestar. No es concebia que una música destinada a usos sagrats (la Setmana Santa, en aquest cas) generés passions poc pies. Hom hi veia violència, erotisme, excessiu dramatisme. L’obra de Carlo Gesualdo, com la del seu coetani Monteverdi, va encarnar el primer dolor evolutiu de la música. En mig d’una època que encara no separava harmonia de melodia aconseguí generar un primer expressionisme, una música que servia como diria Pollock: “no tant per il·lustrar, com per expressar”. Ara, quan la sentim, els budells resten al seu lloc. Però la peça és breu i si l'escoltem una i altra vegada potser alguna cosa començarà a passar a les nostres vísceres.

“L’això no és música!” continuarà... La següent entrega descriurà el brutal pas del món romàntic a la modernitat. Entre tant, podeu consultar les obres comentades a les biblioteques públiques del vostre entorn. Beethoven hi serà amb seguretat, però potser caldrà insistir amb el primer home lliure de la música, Carlo Gesualdo.

Director Wilkins

dissabte, 21 de juny del 2008

La Discoteca d'AMPLI, XI: Miniatura i EST

Arribem a l'onzena edició de la Discoteca. Aquesta setmana dues noves joies amb denominació d'origen, una catalana i l'altra sueca, a càrrec d'en Fonti i en Gambita. Joies europees, la segona de les quals ve marcada per la tràgica desaparició d'un dels màxims valors del jazz actual, el pianista Esbjörn Svensson.

1) Miniatura (EP, Concèntric, 1969).

Heus aquí un curiós objecte de culte.

I aquí, també apareix quan el folk més ortodox comença a notar els efectes de les substàncies psicodèliques. Noves portes que porten a altres estances. Això ja li havia passat feia temps a Bob Dylan, però aquí les coses anaven a un altre ritme.

El blanc i negre de la tele del règim no tenia precisament res a veure amb el blanc i negre de la nouvelle vague... La combinació d'aquests dos colors donava un gris vulgar. El gris de la mediocritat ambiental de l'època. Una època trista, una època per oblidar...

La coberta d'aquest disc també és en blanc i negre però passa alguna cosa ... la música és en colors. D'alguna manera l'onada lisèrgica del Haight Ashbury de San Francisco ha arribat -amb dos anys de retard- també a Barcelona.

I, de sobte, en els solcs d'un disc que incloïa un cub mòbil muntable de cartró, hi apareixen imatges mai abans dibuixades en català:

A tu quan et moris, jo t'enterraré
amb una corona de flors de paper
amb creus de filferro 18 escolans
i amb mini-sotana 300 capellans

El cotxe anirà tot pintat de colors
barrets de bombero pels enterradors
la caixa guarnida amb 10 fulles de pi
i un mico al darrera tocant el violí
(El trist i desconsolat enterrament de la meva esposa. Jaume Sisa)

Vols saber quan és que veig
d'entre una grisor espectral
una vaga lluïssor que s'encén amb suavitat

I mil núvols de colors
que es poden tocar amb les mans
mil efectes d'aigua i llum mil tonalitats suaus...
(Al matí just a trenc d'alba. Pau Riba)



Els quatre autors d'aquest EP, veritables pioners de la música progressiva catalana, interpreten cadascun una cançó pròpia com a solistes, acompanyats pels altres tres. Són quatre cançons especials que marquen l'inici d'un canvi important en la trajectòria artística dels seus autors i, humil i conseqüentment, també en el món que els envolta.

Resultat d'aquesta unió fou l'aparició d'un altre treball mític: l'instrumental Música Dispersa (1970) amb Cachas, Sisa, Albert Batiste i Selene; disc aquest que, quan es va publicar, va vendre 375 còpies (teniu un espai per comentaris al final del post).

Per la seva banda, Pau Riba va enregistrar molt poc després d'aquest EP, i juntament amb el grup Om, el llegendari Dioptria (1970).

Fonti




2) EST. Tuesday Wonderland (ACT, 2006).
Una notícia que ens ha encongit l'ànima: la mort del pianista i compositor suec Esbjörn Svensson el passat diumenge 16 a l'edat de 44 anys mentre practicava el submarinisme a prop d'Estocolm. La policia sueca ha obert investigacions perquè les circumstàncies no semblen del tot clares. Svensson era considerat un dels grans renovadors del jazz europeu, un dels màxims exponents d'aquest corrent d'aire fresc provinent dels països nòrdics juntament amb altres noms com Bugge Wesseltoft, Eivind Aarset i altres.

EST era el seu trio amb el baixista Dan Berglund i el bateria Magnus Öström, el vehicle amb què arribà a públics de tot el món dins i fora el jazz amb un èxit tan insospitat com merescut. Tuesday Wonderland és un magnífic exemple d'aquest jazz obert al passat, present i futur. Podem trobar-hi ecos de Keith Jarrett, Ahmad Jamal, Chick Corea o el Lyle Mays que acompanyava Pat Metheny en aquells mítics discos de finals dels 70 publicats per ECM. Tanmateix, Svensson no ha estat un artista encaixonat ni condicionat per les seves naturals, evidents i saludables influències, sinó que ha sabut elaborar una proposta pròpia, desinhibida i molt original que, a més, ha demostrat de bell nou que comercialitat i creativitat no són antònims per força.

Trobareu discos de l'Esbjörn Svensson Trio a diverses biblioteques públiques de Catalunya. Si sou dels que penseu que a Europa també s'hi fa jazz de nivell internacional aquest pot ser un dels vostres discos, un clàssic del futur immediat. Malauradament, un nou clàssic per l'indesitjable motiu de sempre.

Aquí teniu dues mostres en directe de la feina de l'EST: la primera és Beyond the Yashmack -amb la participació especial de Pat Metheny- a la localitat alemanya de Salzau durant el festival Jazzbaltica el 5 de juliol de 2003. La segona, When God Created the Coffeebreak, enregistrat durant la mateixa gira poc dies després -el 19 de juliol- dins el Festival d'Antibes Juan-les-Pins, a França.

RIP Esbjörn





Gambita

divendres, 20 de juny del 2008

Hàbitats musictecaris

Una taula, un ordinador, internet, música, vídeos, revistes, llibres...

Des del seu bloc Desperate Librarian Housewife, la nostra amiga Sophiebib desencadena un exercici d'exhibicionisme musicblogtecari que s'escampa per la xarxa!

La veritat és que ens agraden moltes altres coses... però també ens passem moltes hores en llocs així:

...des d'aquí Miss Danger ens transmet la seva electricitat...


...l'insondable habitacle mutable del Director Wilkins...


...8 am ... en Fonti no sap si mirar la pantalla o la finestra...


... el despatx-trinxera, saturat de tot d'en Magnum...


... i una vista parcial de la Sala de Màquines d'en Gambita des del tocadiscos... VIVA EL VINILO!!

dijous, 19 de juny del 2008

Grans ciutats de la música: Lisboa, 1a part

Marta Bramon publica un article dedicat a un altra de les grans ciutats de la música:
... què te Lisboa que la fa tan especial?

La nostra amiga de Banyoles ens dona algunes claus.



Una recent campanya portuguesa proposava que Lisboa entrés a la llista de Rècords Guinness com a ciutat amb més cançons dedicades. No sé si finalment la iniciativa ha tingut èxit, però no hi ha dubte que la capital lusitana podria batre de llarg aquest rècord. No només per la quantitat de cançons dedicades (l'últim cas més conegut és el de Madredeus: els dos treballs discogràfics més recents del grup estan dedicats íntegrament a Lisboa), sinó també per haver creat un gènere musical propi: el fado, la cançó de Lisboa.

Madredeus Moro en Lisboa



Fado, del llatí fatum, és sinònim de destí inevitable, de fatalitat. A partir del segle XIX, als barris de Lisboa aquesta paraula comença a estar lligada a la cançó de taberna, la cançó més tradicional. El fado com a gènere musical neix a la ciutat de Lisboa, als barris de carrers antics i estrets d'Alfama i Mouraria i, al llarg del segle XX, esdevindrà la cançó nacional del país.

La formació més clàssica per interpretar un fado és el trio: un cantant o una cantant, un violista (guitarra espanyola) i un guitarra (guitarra portuguesa). Com en el cas dels palos del flamenc, hi ha molts fados-tipus, sobre els quals els compositors i intèrprets fan les seves variacions. Els més antics són el fado menor, el fado corrido i el fado mouraria. Tot i que la temàtica de les lletres vagi sempre molt lligada al sentiment de saudade, tristesa i fatalitat, també s'han escrit al llarg de la seva història, per tal d'equilibrar una mica, alguns fados alegres i plens d'ironia.










Maria Severa (1820-1846)











Els musicòlegs no es posen d'acord encara en el tema dels orígens del fado, però la majoria parla de síntesi de totes les influències que afectaren la ciutat de Lisboa al llarg dels segles, tant d'Europa com de les antigues colònies africanes i americanes. La primera fadista coneguda és Maria Severa i la seva vida ha esdevingut llegenda i mite fundacional en la història del fado lisboeta. Tant és així que, com en el cas del primer film sonor nordamericà, "El cantant de jazz", el primer film sonor portuguès està també dedicat al a música: A Severa (1931), del director Leitão de Barros, ens explica la vida d'aquesta primera fadista.

De les tabernes i les cases de fado als escenaris de tot el món, el fado ha esdevingut, al llarg del segle XX, una de les músiques urbanes populars més conegudes internacionalment, especialment gràcies a la veu de la cantant de fados més reconeguda a nivell internacional, Amalia Rodrigues.



Un CD de fados interpretats per Amalia Rodrigues no hauria de faltar en cap mediateca pública. D'entre els molts reculls que hi ha, en destaco un: O melhor de Amalia, volums I i II, EMI-Valentim de Carvalho (1985). És un recopilatori fet a partir de bons enregistraments d'estudi i acompanyat de breus comentaris molt interessants sobre cada cançó.

Amalia Rodrigues interpreta el fado Estranha forma de vida.



Alguns altres noms imprescindibles del fado de la vella generació: Alfredo Marceneiro, Hermínia Silva, Maria Teresa de Noronha, Berta Cardoso, Argentina Santos.


Tudo isto existe, tudo isto é triste, tudo isto é fado ... continuarà










O fado, pintura de José Malhoa (1910)

dimecres, 18 de juny del 2008

Introducció al Blues



a) Vols comprar blues per a la secció de música de la teva biblioteca però no saps per on començar.

b) Has sentit parlar de blues i fins i tot has escoltat algun ("El blues del autobús", "Alma de blues"...?), però no tens clares les diferències entre el blues de Chicago i el de Texas.

c) Coneixes alguns noms (BB King, John Lee Hooker, Muddy Waters...) però no gaires més.

Si ets musictecari (o no) i et sents identificat amb alguna d'aquests situacions, aleshores, aquest post t'interessa i pots continuar llegint.


La Biblioteca Central Tecla Sala de l'Hospitalet de LLobregat i la Societat de Blues de Barcelona (SBB) porten des de fa un parell d'anys una interessant col·laboració de la qual ja vam donar notícia el passat 19 de maig. Fruit d'aquesta col·laboració, neix un fons especialitzat en blues, diferents activitats al voltant d'aquest gènere i publicacions com ara guies de lectura.

El Jordi Puig, responsable de la secció a la Biblioteca, ens va fer arribar aquestes dues guies de lectura editades fins ara. Dos bons exemples de treball de col·lecció i de difusió del fons, i bones eines per a la selecció de música.


Keep on Blues!


Read this document on Scribd: 21 Blues


Read this document on Scribd: 38 Geografia del blues

dimarts, 17 de juny del 2008

Catalunya Música: música clàssica a l'abast

És en realitat una emissora prou coneguda al nostre país?
En tot cas és l'estació radiofònica de referència per als aficionats a la música clàssica. Programes de molta qualitat, retransmissions de bons concerts en directe, formació i molta, molta informació.
Volem amplificar aquesta faceta de Catalunya Música: una emissora amb una website que esdevé una magnífica font de recursos per al musictecari.

De tots els seus nombrosos i variats continguts en destacarem dos per l'especial interès que suposen com ajuda a la nostra feina.

Catclàssica: Tots els clàssics catalans
Amb una interessant base de dades de músics catalans i no catalans i un apartat d'actualitat musical. Es programa música des de la mateixa web amb abundant informació de l'obra que sona així com la possibilitat de comentar-la en línia.

La nostra companya Montserrat Puig ens avisa d'una molt bona eina a l'hora que un molt bon programa:

MP Clàssics
Transcribim la presentació d'aquest espai:
El cap de setmana anima a escoltar els clàssics preferits i a passar-s'ho bé sintonitzant una selecció musical atractiva. MPClàssics és el rànquing que setmanalment elaborem amb la participació dels oients.
Des del programa
Entrada lliure, de dilluns a divendres et proposem cinc discos compactes que s'han incorporat a la nostra discoteca per puntuar-los de l'1 al 10.
Els dissabtes, el programa
MPClàssics et donem el resultat de la classificació. El club dels MPClàssics marca tot un estil per descobrir setmana a setmana. Participa, vota i... escolta.

Recomanem especialment aquest programa, i la visita a la seva web, a tot musictecari encarregat de la tria i la compra de novetats de música clàssica per a la seva biblioteca. Es tracta d'un recurs excel·lent.

.

Digital Music 2.0 / 08. Barcelona, 17 i 18 de Juny







Avui comença la tercera edició d'aquest congrés.
Més de 30 ponents internacionals tractaran els següents temes:

- Noves prediccions en música digital
- Aplicacions per a las xarxes socials
- Salvaràn les sincronies i l'edició musical la industria discogràfica?
- Música Electrònica
- L'entorn legal en el negoci d' Internet
- Podcast 360º
- Secrets de la distribució digital

Es celebra a la Facultat de Geografia i Història. Universitat de Barcelona.
C/. Montalegre, 6-8 - Barcelona

Retransmissió en línia en directe pel canal DM 2.0 TV/radio.

Pàgina oficial del Congrés (versións en català, castellà i anglès)

.

dilluns, 16 de juny del 2008

PLÀSTICA MUSICAL -3-: Peter Saville, dissenyant la new wave




Segur que tots vosaltres heu vist fins la sacietat aquesta portada impresa en T-Shirts, pòsters, parxes de roba, llibres de música… I, probablement, tots sabeu que es tracta de l’Unknow Pleasures de Joy Division, realitzat l’any 1979. El que, probablement, no sabeu és qui va dissenyar la portada.

És curiós però el personatge que avui protagonitza aquesta tercera part de la sèrie Plàstica Musical, ha imaginat les portades de discos més modernes i artísticament interessants dels últims 30 anys i alhora és un desconegut pel públic que compra els discos que dissenya. Però avui contribuirem a fer visible el rostre, la personalitat i la feina de Peter Saville.


Quan vaig començar a cercar informació sobre el treball que Peter Saville havia realitzat per a diferents músics, em vaig quedar gratament sorpresa i meravellada de la seva creativitat i bon gust. Desconeixia que algunes portades arxifamoses d’àlbums igualment arxifamosos naixien de la imaginació d’aquest dissenyador. Però no ens endavantem…

Començarem a parlar de Peter Saville, definint-lo: un outsider. Un cervell artístic brillant que no pot ni sap adaptar la seva forma de treballar a cap tipus d’estructura. A Saville no l’interessa l’èxit comercial, ni vol vendre’s i ni tan sols creu en el disseny gràfic, o millor dit, no l’interessa el paper que juga el disseny gràfic en l’àmbit empresarial. En definitiva, un artista inconformista que fa el què vol i com vol, independent i lliure.


Nascut l’any 1955 a la ciutat de Manchester, va estudiar disseny gràfic al Manchester Polytechnic on s’introdueix en la història tipogràfica del segle XX a través del llibre Pyoneers of Modern Typography d’Herbert Spencer. Aquest conegut llibre sobre tipografia moderna el va revelar el treball de Jan Tschichold, tipògraf nascut l’any 1902 que va posar les bases de la tipografia actual i que va influenciar l’estil de Saville.
OMD. Track: Electicity. Àlbum: Orchestral Manoeuvres in the Dark (1980)

L’any 1978, Saville finalitza els seus estudis i li arriba la notícia que Tony Wilson, un presentador de TV i el seu soci, busquen un dissenyador per fer la publicitat del club que volen obrir on tocaran les bandes de músics locals. Saville es presenta a Wilson amb el llibre d'Spencer a la mà, li ensenya l'obra de Jan Tschichold i es guanya la feina de fer un cartell per al nou club: The Factory. A partir d’aquest moment, Saville compagina el seu treball com a dissenyador amb la de soci de la nova discogràfica que Tony Wilson crea: Factory Records.

Amb la portada del primer àlbum de Joy Division, Unknown Pleasures, Saville crea el look new wave que li atorgarà, a més a més, el reconeixement d’altres dissenyadors. Des d’aquest moment i, a partir de l’any 1982 com a Peter Saville Associates, crearà l’imaginari d’una gran part dels amants de la música rock.
Joy Division, Roxy Music, New Order, OMD, Ultravox, Visage, Brian Eno, Wham!, Duran Duran, China Crisis, King Crimson, Aztec Camera, Depeche Mode, Peter Gabriel, Paul McCArtney, Pulp, Suede, Goldie, Björk, Everything But the Girl, Beth Orton…són alguns dels músics que encarregaran a l’estudi Saville la creació de les cobertes dels seus discos. Veieu alguns dels seus treballs i gaudiu :



JOY DIVISION. Track: Twenty Four Hours. Àlbum: Closer (1980)


KING CRIMSON. Àlbum: Discipline (1981)


NEW ORDER. Àlbum: Movement (1981)



ROXY MUSIC. Track: Avalon. Àlbum: Avalon (1982)



ULTRAVOX. Track: Reap the Wild Wind. Àlbum: Quartet (1982)



NEW ORDER. Track: Blue Monday. Àlbum: Power, Corruption and Lies (1983)



AZTEC CAMERA. Track: Somewhere in My Heart. Àlbum: Love (1987)



NICO + THE FACTION. Track: My Funny Valentine. Àlbum: Camera Obscura (1988)


NEW ORDER. Àlbum: Technique (1989)


PAUL MCCARTNEY. Àlbum: Flowers in the Dirt (1989)



SUEDE. Track: Picnic by the Motorway. Àlbum: Coming Up (1996)
[Picnic by the Motorway, és la meva cançó preferida de Suede i, una de les meves top 10 de tota la història de la música pop. Una cançó d'amor, nostàlgica i amb aires bowerians.]



PULP. Track: Seductive Barry. Àlbum: This is Hardcore (1998)


SUEDE. Àlbum: Head Music (1999)


BETH ORTON. Àlbum: Daybreaker (2002)

Si voleu més informació sobre la feina de Peter Saville en diferents àmbits, no només musicals, llegiu el següent article aparegut a VISUAL: magazine de diseño, creatividad gràfica y comunicación:
http://www.visual.gi/pdf_106/Peter.Saville.pdf

Si voleu veure el recull de la seva feina discogràfica ordenada cronològicament, consulteu el web:
http://www.tosq.com/petersaville/disc/

I si voleu passar una bona estona amb una pel·lícula que parla de The Factory i de Factory Records, d’Ian Curtis i Joy Division, de l’escena Manchester i els seus protagonistes, no deixeu d’agafar en préstec a la biblioteca més propera: 24 Hour Party People (2002) de Michael Winterbottom.





HAPPY MONDAYS. Track: 24 Hour Party People.