Antoni Madueño és un artista de formació i activitat eclèctica, musicòleg i intèrpret dedicat al repertori medieval. S'encarregarà de la part musical de la missa que es celebra per commemorar el 1071è Aniversari de la Consagració del Monestir de Santa Maria d'Amer. Parlem amb ell de música sacra i música profrana, d'harmònics i de l'acústica espectacular de les esglésies. (Text: Lídia Noguerol)
Acta de consagració del Monestir de Santa Maria d'Amer
Antoni Madueño Posaràs música a la missa que commemora la consagració del monestir d'Amer. Les peces que sentirem seran les que sonen a les consagracions: Veni, Creator Spiritus (s’hi ha cor) la lletania del sants i el Miserere? O també hi haurà cabuda per peces de l’Scriptorium de Ripoll o composicions teves?
El repertori litúrgic medieval és molt ric. Malgrat els segles i les destruccions s’han conservat milers i milers de documents musicals, que són mostra d’una activitat enorme i complicada als ulls d’un profà. Una consagració és un acte importantíssim, és convertir en sagrat un espai que no ho era, i a més, porta afegida la càrrega de l’esforç. Amb esforç vull dir, construir una església, un monestir, una catedral... són obres fetes per l’eternitat, si més no una eternitat que en molts casos ja depassa els mil anys. El que vull destacar amb això és la petitesa d’algú que cantarà per recordar un acte de consagració que en el seu moment devia constituir una performance espectacular. Sí, faré algun d’aquests cants i també algun dels conservats a l' scriptorium de Ripoll, per cert avui destruït, com tantes altres coses. Però res de meu, només faltaria!
Tres imatges de Santa Maria d'Amer
Una de les vessants del teu treball es dedica a “despertar instruments adormits”, que consisteix en recrear instruments
musicals medievals presents en el patrimoni arquitectònic. En tocaràs algun a
Amer?
El projecte "Despertant instruments adormits" va començar
com una aventura inspirada en d’altres projectes de recreació d’instruments, el
més important dels quals va ser el del "Pórtico de la Gloria" de Santiago de
Compostela. Amb els anys, el meu projecte que va néixer en 2013 ha anat
evolucionant, ha cobrat vida pròpia i s’ha escampat per les músiques que van
omplir Ripoll i per extensió tot Catalunya entre els segles X i XIII. Els
instruments de Ripoll són molt variats, arpa, fídules, gigues, rota, campana,
flauta de Pan i corn. Jo en tocaré algun però molt tímidament. La música
litúrgica que interpretaré serà sobretot a capella, sense acompanyament
instrumental.
Antoni Madueño amb un dels seus instruments fets per ell mateixCom es diu l’instrument que toques a “Cantigas de amigo”?
Suposo que et refereixes a un vídeo d’una creació que vaig tenir la sort de compartir amb dos grans artistes, Keith Khan i Carlos Alma. Es tracta d’una acció al voltant de les "Cantigas de amigo" de Martín Codax, des d’una perspectiva contemporània que m’atreu especialment. L’instrument no és en absolut medieval, però el podreu sentir també a Amer, i l’utilitzo sempre en el cant litúrgic. Es tracta d’una mena d’harmònium portàtil, el shruti box, un acordió indi molt senzill que acompanya el cant. Tot i que no és medieval, el seu ús sí que respon a les necessitats medievals de crear un bordó. Ara en diríem un pedal o drone, que acompanya la melodia. És la primera polifonia coneguda, i per tant substituiria el cor de monjos que no em podrà acompanyar a Amer.
També fas servir projeccions en algunes de les teves actuacions en veurem alguna al monestir?
El meu treball se centra en dos eixos principals, el de la musicologia i la música medieval, la recerca des d’un punt de vista diguem-ne acadèmic, i de l'altre el meu treball de creació artística. Aquesta creació és il·limitada, en el sentit que he treballat sol o amb poetes, artistes plàstics, músics, artistes de circ, i per tant qualsevol mitjà d’expressió artística que pugui utilitzar en les meves accions. M’agraden especialment les projeccions i sempre amb una estètica molt contemporània. A vegades em demanen si em vesteixo de medieval per a cantar, i no, no ho faig mai. D’altra banda la meva participació al monestir no és important. Es tracta d’un acte litúrgic que jo acompanyo, i en aquest sentit no és falsa humilitat si dic que el cant ha d’embellir, però no ser el centre d’atenció. Aquesta és precisament una de les disputes que ha travessat les relacions d’amor i odi entre música i litúrgia a l’Església durant els darrers dos mil anys
Santa Maria d'Amer
Què et va portar a recrear aquests instruments medievals? Que tenen que no tinguin els “moderns”? Quin és el que t’ha agradat més recrear?
Vaig començar amb els instruments medievals per necessitat. Per necessitat significa que volia un instrument per acompanyar el cant, i fa molts anys, quan vaig començar amb aquestes coses no tenia els mitjans econòmics per adquirir-lo. Ara tot és molt fàcil, però fa gairebé trenta anys no podies trobar per internet coses que ara et faciliten la vida. I com que m’agrada complicar-me-la, la vida, doncs vaig provar de fer-m’ho jo mateix. Els primers pesaven més que un armari, però després de feina, estudi, i un aprenentatge seriós al costat de grans mestres, ara fins i tot puc tocar-los en públic.
Citola (Foto: Lucia Gorosito)
Què tenen aquests instruments? És interessantíssim! Ens han ensenyat a la universitat, a l’escola, que la música és una evolució (i l’art, i tot... ) i jo no hi estic gaire d’acord. Tenim una visió d’art primitiu, d’instruments primitius, de polifonia primitiva, que ha anat evolucionant fins arribar al nostre moment, que encara evolucionarà més i serà, en fi, suposo que la meravella. Però això no és com els Iphone, ni els Samsungs, ni el Windows. No ho veig com un 2.0 que arriba a un número més alt que fa més coses. Un instrument, com el seu nom indica, és una cosa que serveix per alguna cosa. I els instruments musicals medievals servien per acompanyar la música medieval, que tenia unes particularitats. La música litúrgica, o la música dels trobadors, es cantaven un context particular, i “servien”, amb totes les cometes del món, per a alguna cosa. Movien sentiments profunds, ja sigui la fe, l’amor, les emocions en definitiva. I no tenien amplificadors, però sí unes esglésies enormes amb acústiques meravelloses que creaven coses subtilíssimes.
Interior del monestir d'Amer
És clar que un piano de cua té un so molt més potent que una arpa medieval, però els harmònics que aquesta arpa crea en un espai com pugui ser una sala d’un castell, amb un públic de deu o quinze persones no els farà mai un Stenway en un auditori amb milers. Les sensacions del públic no tindran res a veure, i ens enganyem si pensem que aquests instruments sonaven poc, o eren primitius, en el sentit pejoratiu de la paraula. Orfeu amb la seva cítara de closca de tortuga, fa més de dos mil anys, va ser capaç de baixar als inferns i sortir-ne viu, i no veig capaç de tal proesa a cap estrella del rock.
Orfeu entre les bèsties
A més de músic i luthier, tens un doctorat en música profana medieval. Com has dit, el temple consagrat es dedica exclusivament al culte i s’hi prohibeixen els usos profans. Arribes a la música sacra estudiant la profana? Quines coincidències i diferències musicals hi ha entre elles? No sé si es per la monodia (o per la meva ignorància), però tan “Clus” com “Cantigas de amigo” em recorden a l’església.
Com et deia la meva activitat és artística i de recerca, però en cap cas no em considero luthier. Els instruments que he construït i construeixo ho són per necessitat o per la recerca, però un luthier és un personatge que es dedica tot el dia a fer instruments, amb un mestratge d’hores i hores, i jo no tinc aquesta experiència. La meva feina, en aquest sentit és fer una recerca crítica per entendre com eren els instruments que construeixen els luthiers. No sé què va ser primer, si la música profana o la sacra, jo vaig començar amb els trobadors. "Clus" és un terme occità que vol dir clos, tancat. És un tipus de composició trobadoresca que respon a criteris obscurs, el trobar clus. I les "Cantigas de amigo" (cançons d’amic) són cants meravellosos, en què una dona canta el seu amor. La música medieval és molt lluny, a mil anys de distància. Imagina’t d’aquí mil anys com ens veuran a nosaltres. Posaran al mateix sac el Heavy metal, Julio Iglesias i El cant dels ocells, i és una mica el que ens passa ara a nosaltres. Com quan entres a una granja de pollastres, i diries que tots són iguals, però ells es coneixen, només faltaria! Bé, quan portes una temporada llarga a la granja vas coneixent les cares del personal.
Imatge sobre el trobar clus
Has rescatat alguna trobairitz de l’oblit?
Malauradament s’ha conservat molt poca obra de les trobairitz, i m’estimo més deixar que siguin les dones qui les cantin.
La Comtessa de Dia
En el repertori que tocaràs a Amer, hi haurà peces escrites en la notació catalana? Ens pots explicar breument en què consisteix?
La notació catalana és un tipus de notació gregoriana que es va anomenar així per ser diferent de la hispànica, és més aviat una variant de l’aquitana. Catalunya, en aquella època, era vinculada al que avui diríem França, i tant la litúrgia, com la notació, com fins i tot la dependència eclesiàstica i política mirava més aviat cap al Nord que cap al Sud.
Notació catalana
Has publicat alguns CD amb Trob’art. A la seva pàgina diu
que combina la sobrietat medieval amb el minimalisme contemporani. Serviria
aquesta frase per definir la teva música?
Realment no ho havia vist, i crec que sí. Cada vegada
em fascina més la simplicitat densa, podríem dir. Minimalisme no és tocar
quatre notes, o fer quatre pinzellades. Això es fa per vendre qualsevol cosa,
però el minimalisme és una altra cosa. Penso en obres minimalistes meravelloses
com Für Alina d’Arvo Pärt. És d’una bellesa enorme, simplíssima. Però
comencem a entendre coses quan veiem que el piano ha d’estar afinat d’una
determinada manera. És realment complexa i exigent, si anem més enllà de les
poques notes. Passa el mateix amb la polifonia medieval, o amb una cantiga
de amigo. Una nota greu ressonant enorme, dins d’una església, que en
definitiva és una màquina acústica, i un cant més agut, volant i creant
harmònics com una dansa, i aquests harmònics que neixen i es reprodueixen, com
un cant d’àngels, que deien els medievals. Això és el minimalisme.
Arvo Pärt
