Com ara fa un any, el musictecari Arnold Layne -enciclopèdic, diletant- ens envia la seva selecció musical personal. Un document exhaustiu i envejable, el capítol d'una biografia musical. És una mostra rellevant d'algú que s'ha passat la vida vinculat a la música, des dels bars a les nits com a DJ, de les recomanacions periodístiques al Butxaca a la vida musictecària al Vapor Vell.
Aquesta és la seva collita musical del 2013. És la seva, però la curiositat la farà nostra.
Atents que el que segueix és la Collita comparada del 2013 (vegeu la 2012), obra del mateix Arnold Layne.
Aquest primer número està dedicat a la figura de Miles Davis i a alguns dels principals estils que va contribuir a evolucionar, com el Cool Jazz, el Hard bop i el Post bop. La idea no és fer unes guies exhaustives de tot el material disponible a la biblioteca sobre un músic o un moviment, sinó relacionar els documents en paper amb els CD's de l'artista i els estils musicals associats a ell, tot apropant la seva obra al públic no expert que vulgui orientar la seva escolta.
Tant la tria de CD's, com la de les cançons que formen part de la playlist de l'Spotify, s'ha fet a partir de les valoracions de la web allmusic.com i del llibre The Penguin Guide to Jazz recordings, més concretament de la llista Core Collection, que recull els 100 millors CD's de jazz de tots els temps, segons els seus editors.
Text, guia i playlist: Joan Carles Tobajas (Biblioteca Vallcarca i els Penitents).
Ja era hora. Necessari i alleujador com "l'Agua del Carmen" que la meva mare em donava quan em feia mal la regla. La britànica Caitlin Moran ha escrit el super vendes Cómo ser mujer, el llibre que moltes novícies esperàvem per il·luminar el nostre camí cap a la conversió en dones. I en aquest camí cap a la conversió, Caitlin ens recorda que no poden faltar les reveladores lliçons de Germaine Greer, la gresca, les patates fregides, les calces amples, el rock and roll i la rialla-espanta-llops. Què carai, genial!
L'autora treu solemnitat als postulats feministes amb humor descarat però fidel a l'esperit combatiu. En uns temps en els quals semblava que el feminisme estava superat per la (falsa) igualtat de les lleis dels governs occidentals, la Moran reivindica exaltada i a crits, però amb amb la boca plena d'arguments sòlids, la lluita de les dones per una política de Tolerància Zero amb el Patriarcat.
La nostra pròpia política individual contra totes aquelles situacions aparentment "normals" en les relacions però que disten de la paritat, contra l'estereotip femení que ens fa sentir estrangeres a la nostra pròpia pell i contra tot allò que encotilla l'existència de les dones perquè ens demana l'impossible: portar el Photoshop incorporat a la imatge, viure condicionades pel rellotge biològic i ser actrius porno per la nit però abnegades companyes durant el dia.
El llibre m'ha fet passar tres dies amb els ulls adherits a les
pàgines, el somriure llustrós com un tatuatge acabat d'estrenar i l'ànim disposat al combat ferotge amb un èxercit de zombies nazis entrenats per Alberto Ruiz-Gallardón. Un bàlsam espiritual que et fa exclamar "Crish Crash Guay!" a cada nou capítol, desitjant més diversió nutritiva, com si en comptes d'un llibre sobre feminisme fos una bossa de carmels Peta Zetas:
La lectura m'ha sorprès rient de situacions calcades a la meva biografia que no sempre he viscut amb bon humor però que, probablement, són compartides per milers de dones (dones occidentals i heterosexuals). Ergo, no cal que deixi la família, els amics i la feina per buscar el meu lloc en un Freak Show de Coney Island!
Compra el llibre perquè necessitaràs
subratllar-lo, doblegar pàgines i recórrer més d'un cop a ell quan visquis algun episodi que et posi a prova. Poques vegades
19 euros et sortiran tan rendibles quant a estalvi de maldecaps,
sentiments de culpa, depilacions doloroses i rotllos esgota-amigues. Autoajuda riot, sense la voluntat de ser-ho.
A més de generar bombolles de felicitat pel fet d'haver nascut amb doble cromosoma X, Cómo ser mujer també conrea abundants referències musicals. Algunes lligades a la carrera professional de l'autora, que es va estrenar com a periodista al Melody Maker, i d'altres, directament relacionades amb les seves preferències, que van de Patti Smith a Lady Gaga. La música com a ingredient refrescant del cocktail de feminisme, autobiografia i humor que Caitlin Moran ens ha preparat.
Assaborir la seva lectura em va animar a fer una selecciómusical, personal i subjectiva, però amb un ancoratge a temes, situacions o vivències que ens explica l'autora i que he connectat, d'alguna forma, a la meva experiència que, potser, també és la teva.
Les 7 cançons que he escollit són la meva petita banda sonora per a la vida d'una dona qué té el ferm objectiu de passar-ho bé en l'intent. Que d'això es tracta a la vida, siguis dona o encara no.
1. CONFUSIÓ EMOCIONAL
Sally Ford and the Sound Outside. Shivers. Àlbum: Untamed Beast(2013)
2. RIURE-ESPANTA-LLOPS
Big Mama Thornton. Laugh laugh laugh.
3. NO SENSE LES MEVES PATATES FREGIDES
Andre Williams & The Sadies. She's a bag of potato chips.Àlbum:Red Dirt(1999)
4. LA PELL QUE HABITEN (ELLS)
Neko Case. Man. Àlbum:The Worse Things Get, The Harder I Fight, The Harder I Fight, The More I Love You (2013)
5. UNA MICA D'ACCIÓ
Lillian Briggs. Can't stop.
6. PENJAR ELS HÀBITS
The Breeders.Divine Hammer. Àlbum: Last Splash (1993)
7. BELLESA EXTERIOR
Divine.I'm so beautiful.
** Caitlin Moran: riot motherrr. Versió completa de l'entrevista de Kiko Amat a l'autora, publicada en el número d'octubre de 2013 de Rock de Lux.
No patiu. Gràcies a les exposicions que hi fan, des de fa un temps ja podeu anar tranquil·lament a la Biblioteca de Catalunya i babejar amb el fons que tenen, sense témer que ningú us cridi l'atenció amb un irritat "No ho miris que es desintegra!".
Biblioteca de Catalunya
De les exposicions que s'han pogut veure durant l'any 2013 al carrer Hospital, 56 de Barcelona i que encara podeu visitar virtualment, aquí parlarem de les que s'han centrat en la música: Uns incunables del sonor: La col·lecció Regordosa-Turull de cilindres de cera. ¿L'Anki Toner té cilindres de cera? Perquè els cilindres de cera molen tant o més que els "dedodiscos" i els discos de pissarra. Els cilindres de cera van ser els primers suports sonors de la història en ser comercialitzats amb el fonògraf, aparell que Thomas Alva Edison patentà el 1878 i que va ser presentat a Barcelona, la primera ciutat d'Espanya que va rebre l'invent, el mateix any. El programa "Òpera en texans", va visitar la Biblioteca de Catalunya per consultar els cilindres de cera dedicats a aquest gènere i mostrar com s'enregistraven.
Logo de l'exposició
L'exposició "Uns incunables del sonor", arrenca explicant el context històric que li va tocar viure a l'empresari Ruperto Regordosa, el creador de la col·lecció. Regordosa era un apassionat del flamenc i de la ciutat de Granada. El seu germà Mariano, li va portar alguns cilindres de l'Argentina. Albèniz va enregistrar per a ell tres peces. A finals dels anys 60, els hereus de Regordosa va vendre la col·lecció al violinista Xavier Turull. L'any 2000 la Biblioteca de Catalunya va adquirir la col·lecció, que va completar amb la incorporació dels cilindres de Manuel Valls Gorina.
Fonògraf i cilindres
La visita virtual a l'exposició està dividida en sis àmbits que recorren els antecedents del fonògraf, els primers intents per enregistrar el so i recullen fotografies i articles de revistes de l'època que parlen de la presentació i recepció del llavors novedós invent. Expliquen i descriuen la col·lecció, el funcionament del fonògraf i com s'enregistraven els cilindres i també parla dels col·leccionistes i del seu context històric, dels gèneres -musicals o no- que s'enregistraven als cilindres, dels seus intèrprets i dels tresors que conté. I finalment hi ha una selecció d'àudios dels cilindres de la col·lecció. El so no és d'alta fidelitat però té un encant primigeni. Una exposició d'incunables que hauria de ser imperdible. Wagner col·leccionat per Joaquim Pena Quan escoltava Wagner, a Woody Allen li entraven ganes d'envair Polònia. Tot i les similituds de Catalunya amb el país de Joan Pau II i Solidarnosc, Wagner va entrar al principat de manera pacífica. Es considera que els introductors de l'obra wagneriana a Catalunya foren els compositors Josep Anselm Clavé (Barcelona, 1824-1874) i Felip Pedrell (Tortosa, 1941-Barcelona, 1922). Uns altres dos grans wagnerians van ser el metge Josep de Letamendi (Barcelona, 1828 - Madrid, 1897) i el crític musical Joaquim Marsillach (Barcelona, 1859 - Caldes d'Estrac, 1883), fundadors de la Societat Wagner i representants catalans al Patronatveiren de Bayreuth.
Cartell de l'exposició
Un altre personatge cabdal en la difusió de Richard Wagner i la seva obra a nivell nacional, va ser el musicògraf i crític musical Joaquim Pena i Costa (Barcelona, 1873 -1944). A més d'impulsar, cofundar i presidir l'Associació Wagneriana, va formar part de la comissió de l’Orfeó Català i fou cofundador i secretari de l’Orquestra Pau Casals, soci i col·laborador del Gran Teatre del Liceu i secretari de l’Institut del Teatre. Va deixar escrits i crítiques musicals remarcables en la premsa del moment, així com diverses traduccions i edicions d’obres wagnerianes. Els documents que conformen el fons personal de Joaquim Pena conservats a la Biblioteca de Catalunya, es van poder veure a l'exposició que l'esmentada institució va organitzar per commemorar el bicentenari del naixement de Wagner i com a reconeixement a l'esforç i dedicació a la música de Joaquim Pena. Pots visitar l'exposició aquí.
Joaquim Pena
La Biblioteca de Catalunya ha dedicat dues exposicions més a la música. No hi ha la possibilitat de visitar-les virtualment, però sí que us podeu descarregar els seus tríptics i veure els seus vídeos al you tube : Homs, veu de Gerhard
Tríptic
Robert Gerhard (1896-1970) es caracteritzà per ser un compositor molt personal i independent. Va ser el primer a introduir el llenguatge atonal i posteriorment el mètode dodecatònic a Espanya. Treballà a la secció de música de la Biblioteca de Catalunya. Era un enamorat de la música antiga hispànica i tractà els temes populars amb les tècniques musicals més avançades. També treballà en el camp de la música experimental i va escriure nombroses bandes sonores per a obres teatrals i cinema. Joaquim Homs (1906-2003), va ser deixeble de Robert Gerhard, de qui va escriure la biografia, "Robert Gerhard i la seva obra". Homs considerava el seu mestre i amic, com el compositor més important nascut al nostre país en el segle XX. Al llarg de la seva vida, Homs no deixà mai de reivindicar la figura i l’obra de Gerhard en tant que gran admirador seu, mitjançant la publicació d’escrits.
En paraules del mateix Joan Guinjoan (1931), pianista, compositor i director :
"Ignorant el futur crec en el present i solament aspiro a que le meves obres siguin un un viu testimoni del moment en el qual foren escrites". L'exposició "Guinjoan, ara i aquí" reviu els cinquanta anys del mestre dedicats a la composició i mostra com en la seva obra, el tarannà mediterrani conviu amb el pensament cartesià i l'interès per la ciència. Emoció i raó es llancen a la recerca de contrastos tímbrics i rítmics, per conformar una textura musical amb segell propi i un corpus musical ben singular. Els documents d'aquesta mostra exemplifiquen els vuitanta anys de Guinjoan i permeten celebrar públicament la donació del seu fons personal a la Biblioteca de Catalunya.
De petita volies ser bibliotecària? Des de quan ho ets? Noooo, és clar que no!! Jo volia ser antropòloga, però una profe em va enredar i em va convèncer de que jo faria bé aquesta feina i em va assegurar que hi havia llocs de treball disponibles (cosa que en aquell moment era molt certa!). Jo volia ser independent, així que ho vaig estudiar només acabar COU, vaig acabar de seguida i vaig començar a treballar a mitja carrera. Al final també vaig estudiar Antropologia, que m’ha servit per entendre el món, i Joieria que va bé per fer anar la part més creativa. Que és el que més t'ha agradat i t'agrada d'aquesta professió? Les novetats, m’agrada molt estar envoltada de novetats: saber que es publica... nova música, nous llibres. M’agradava atendre al públic i ara que estic a serveis centrals ho trobo molt a faltar, però ho compenso pensant que la meva feina ajuda a fer més fàcil la vida dels companys bibliotecaris i també als usuaris. Intento que les matèries que posem a la música siguin el més ajustades possible i ser coherent. Però de vegades és difícil perquè la informació musical està poc treballada a nivell de biblioteques: falta una classificació més completa, matèries útils que estiguin relacionades amb la realitat musical o amb com els usuaris i especialistes etiqueten la música. Quan es va començar amb la secció de música a les biblioteques hi havia poc i no calia una classificació massa específica, però ara hi ha tanta música que es fa difícil pensar com es cercarà, com es recuperarà. Quina és la situació més divertida que has viscut en una biblioteca? Més que situacions, recordo històries amb frikis...com aquell que va venir a la biblioteca a fer una donació de la seva obra autopublicada: una demostració matemática de l’existència de Déu. Es veu que la repartia per totes les biblioteques de Barcelona...Al cap d’un any jo treballava a una altre lloc...va venir el mateix paio a veure si ja l’haviem catalogat i quina matèria li havíem posat (!??!). Per sort, a aquella biblio jo feia préstec i no catalogava! O aquell que quan apagaves els llums per tancar, agafava els llibres i anava cap a la finestra... ja ja...un dia quasi el deixo tancat. Estem vivint una època difícil per als serveis públics on moltes vegades la imaginació ha d'arribar on no arriba el pressupost. En aquest sentit, com veus els ànims entre els companys de les nostres biblioteques públiques? Jo els veig una mica més animats que els amics mestres o sanitaris. Potser hauria de dir una mica menys desanimats. Vull dir, que tothom és conscient de que la situació és difícil i tenim menys recursos, però l’ús de les biblioteques creix, i els companys cada dia s’empesquen nous maneres de difondre el fons... Em trec el barret davant dels companys que treballen de cara al públic! Alguns creiem que després del tsunami generat per les Tecnologies de la Informació i de la Comunicació el rol del bibliotecari ha d'evolucionar assumint cada vegada més un paper de guia i de transmissor cultural per poder sobreviure. Quina és la teva opinió al respecte?Creus que els bibliotecaris estem realment prou preparats per aquest repte? Crec que els bibliotecaris som gestors d’informació independentment del format en que vingui embolicada i adaptables per definició. Quan es van crear els estudis bibliotecaris ja existia aquest concepte de que el bibliotecari havia de ser un guia i ja veieu, segles després seguim amb la idea. Roda el món i torna al born! No sé si els bibliotecaris estan prou preparats, però sí estan prou disposats a encarar el repte, això segur. El problema amb les Tecnologies de la Informació és més la manca de pressupostos i la manca d’una legislació que faciliti les coses. Seguint aquest fil, últimament ha aparegut la paraula ‘prescripció’ com una de les funcions fonamentals del bibliotecari del S.XXI. La tendència, doncs, hauria de ser la especialització i la cooperació. Et consta que s'estiguin donant passos efectius en aquesta direcció a les biblioteques catalanes? I si no, quins creus que haurien de ser? Penso que queda moltíssim per fer a nivell de cooperació i que no es fa prou. Hi ha d’haver un sistema de préstec interbibliotecari de tota mena de documents a nivell de Catalunya. No serveix de gaire saber que el document que busco des de Barcelona el tenen a la biblioteca d’un poble de Tarragona si no el puc demanar en préstec interbibliotecari. Això val tant per llibres com per CDs o DVDs. Perquè no poden entrar en el préstec interbibliotecari CDs que fa un any o més que no surten en préstec? O perquè un usuari no pot demanar un documental d’una altra biblioteca? I també cal un lloc que permeti saber quins fons especials tenen a cada biblioteca pública de Catalunya, per no duplicar fons i per orientar els usuaris. No crec que s’estigui treballant prou en aquest sentit, lamentablement, perquè un bon sistema de préstec interbibliotecari i una bona coordinació dels fons especials permetria rendibilitzar molt més els recursos de que disposen les biblioteques. Alguns creiem que, ara més que mai, la biblioteca pública hauria d’assumir un rol pedagògic actiu en la formació del gust musical de la comunitat a la qual pertany. Quina és la teva opinió al respecte? Seria possible? Com? Estem en un moment de la història en que s’escolta més música que mai però hi ha poca formació musical...i en conseqüència, manca de criteris musicals. No parlo de saber música, de llegir música o de saber tocar un instrument. La gent sap poc d’història de la música, tradicional, clàssica o moderna. Sí, és possible fer un paper pedagògic actiu! És possible i necessari perquè la gent vol saber sobre música més que mai. Penso que la biblioteca pot ajudar a introduir a la gent en la història de l’estil musical que més li agradi escoltar. Hem de recordar que la música és part essencial de la cultura de qualsevol societat....però també part essencial de les vides individuals. Hi ha fam de música. Com es pot fer aquest rol? Podem valorar l’entorn musical : hi ha un festival de música al teu poble? Qui toca? Tenim Cds seus? Podem fer una playlist a l’Spotify? Quins músics fan bolos al barri, al pobles del voltant? Els esmenten els diaris? Què diuen d’ells? Quins són els seus ídols? Tenim alguna cosa dels seus ídols? Quina música toquen? Qui toca música similar? Quin estil és aquest? Quins músics hi ha al poble, al barri? Els tenim a la col·lecció local? Voldrien col·laborar amb la biblioteca? O tenim algun especialista en música que vulgui fer una xerrada? O una escola de música propera? El més difícil crec que és apropar a la biblioteca els aficionats a la música perquè ara hi ha tantes opcions per escoltar tot sense passar pel préstec... Probablement hem de valorar més la música en viu, que és la que cap gravació pot substituir. El concepte 'biblioteca musical híbrida' proposa que la col·lecció física de les biblioteques i les recomanacions de música en línia no són substitutives sinó complementàries, ja que ambdós presenten avantatges i inconvenients, comparteixes aquesta opinió? creus que es un concepte vàlid? Crec que són totalment complementàries. Les recomanacions de música en línia són una eina poderosa que hem de fer servir. Però sense oblidar els formats físics: poder tocar un CD (o un LP) llegir les lletres, veure “l’artwork”. Ja sabeu el que diuen els venedors: el que no es toca no es ven. I la qualitat del so: no és el mateix sentir en un equip bo una gravació DDD o un CD en format WAV que un comprimit en MP3 o complimit en FLAC. Perquè tothom vol tenir una tele en HD i veure un Blue-ray i es conforma en sentir un MP3? Hem de fer menys cas de la publicitat i obrir-nos d’orelles. Actualment s'està utilitzant cada vegada més la recomanació musical utilitzant plataformes com Spotify, Youtube o Grooveshark; tothom crea el seu cercle d'amics per descobrir i compartir la música. Creus que els bibliotecaris hauríem també de participar activament en les plataformes de música social? de quina manera? amb quina funció? Una mostra més de que s’escolta la música més que mai...peeerò la indústria musical no ha sabut adaptar-se als temps, i a més, és indústria amb criteris industrials. La gent ho sap i busca afinitats passant de la indústria, per descobrir altra música que li agradi. I sí que hem de participar, per promocionar el fons musical de la biblioteca, la música i els músics. En alguns casos, no sempre, la recomanació automàtica de l'opció 'crear emissora a partir de...' a la plataforma Spotify sembla arribar a nivells de pertinència realment sorprenents. El fil musical perfecte sense pràcticament mediació 'humana' sembla doncs qüestió de -poc- temps. Aquest és només un exemple a nivell musical del canvi profund que afecta de ple a la biblioteca pública i la nostra professió. Podem ser optimistes? Sí, Spotify gairebé és el fil musical perfecte...però a mi també m’agrada molt escoltar àlbums especials en moments especials, m’agrada triar l’àlbum. L’àlbum és un conjunt que l’artista ha compost, o triat, o interpretat com un tot musical: és una obra completa, en molts casos una obra rodona. Les playlists són seleccions d’una mica d’aquí, una mica d’allà: com a música de fons va bé, per escoltar prefereixo un àlbum sencer. Suposo que hi ha molta gent com jo perquè com més música escoltes, més valores la que t’agrada. Hem de ser optimistes, és clar que si. El que passa que venim d’un moment en que la música gratis passava per agafar els cds en préstec a la biblioteca i ara Spotify (i les descàrregues il·legals) fan aquesta funció...les estadístiques de préstec de Cds van cap avall, però les estadístiques només són números als quals nosaltres hem de donar valor. Hem de recordar que tenim col·leccions de música a les biblioteques molt be triades, hem de fer valdre això i saber donar-li visibilitat i atraure a la biblioteca els amants de la música. Escoltes música habitualment? Quin és el darrer disc o discos que t'han emocionat? Escolto música tot el dia, per feina (catalogant CDs), però també a casa... Veig programes musicals a la tele, vaig sovint a concerts. M’agraden molts tipus de música. Sóc fan dels Beatles des de ben petita, com la Mafalda, sempre m’ha agradat el jazz i el blues...darrerament escolto molt flamenc, però també sóc molt rockera i fan d’alguns música africans. Molt eclèctica, ja veieu...però suposo que per catalogar música ja va bé. Els que m’ha emocionat darrerament: el documental “D’una manera silenciosa” del Toti Soler (sempre he pensat que no se’l valorava prou) i “Life is people” de Bill Fay...un músic anglès al que la indústria va deixar de banda i s’ha guanyat la vida en mil oficis. És una mica com el Rodríguez anglès i una mostra de que si la indústria musical s’enfonsa ho fa merescudament per casos com aquests.
Tot i que sabem que per Nadal hi ha gent que preferiria rebre la visita dels tres fantasmes de Dickens, més que la d'alguns parents i que d'altres voldrien que els regalessin un mogwai (el gremlin, no el disco), en comptes de colònia i que per la tele passessin Coming to Town i no !Qué bello es vivir!; els musictecaris hem decidit córrer el risc d'acabar com les universitàries de Navidades Negras i sumar-nos als nombrosos músics i segells discogràfics que han dedicat discos al Nadal, amb una selecció de nadales de diferents estils, perquè creiem que qui canta els mals espanta.
Bon Nadal, Bones Festes i un Groovy 2014!
Playlist AMPLI-CHRISTMAS 1. L'hora dels Christmas coktails. 2. La Veu en general i del Rat Pack en particular. 3. The First Lady of Song. 4. Una estrella de la galàxia del p-funk. 5. D'un disc de nadales pels que no les suporten. 6. En una època de consumisme desaforat inclús en temps de crisi, recomanem els productes de proximitat amb sentit comú. 7. Un director d'alçada. 8. Des del garatge. 9. The Boss. 10. David Bowie vs. Ryuchi Sakamoto. 11. Rock cristià. Concretament, mormó. 12. Una clàssica via folk irlandès. 13. Una de pagana. 14. Pel dia dels canelons. 15. Abans d'abraçar la Faith. 16. Avui, ahir i sempre serà...ELL. 17. Rock dur ibèric. 18. El Nadal per qui se'l mereix.
+ Cançó oculta: 19. The first blip blop Noel (Escolta-la aquí) BONUS TRACKS: Una selecció de música nadalenca CC del Free Music Archive:
N'hi ha que fan molt soroll per res. No és el cas de la gent de Vidreres (Girona), que fan honor al nom amb que van batejar la seva associació, Soroll, perquè porten deu anys, en les seves pròpies paraules, "fotent merder i xivarri". Aquest cap de setmana (20-21/12) celebren el seu desé aniversari amb dos dies de concerts i la projecció del documental "Tomar el escenario" del col·lectiu Autoexpressió . "Tomar el escenario" parla de la presència i l'absència de la dona a la música alternativa. També hi haurà una exposició de fotos i cartells. Tots els actes són gratuïts i tindran lloc al Casino de Vidreres (Catalunya s/n).
Cartell del desè aniversari
Soroll va nèixer per portar bandes de rock alternatiu que molessin al seu poble. Des del 2003 han passat per Vidreres bandes de tots els estils i de molts països diferents, sense oblidar mai els grups i segells locals i nacionals. Només per citar-ne uns quants, els més coneguts, han visitat La Selva: Dick Dale (la llegenda del surf), The Fucked-Up (mesos després s'havia de pagar una pasta per veure'ls al Primavera Sound), The Jim Jones Revue (un any abans que els mitjans anunciessin a bombo i plateret que venien al Black Music Festival i a un preu molt més asequible), Triángulo de Amor Bizarro (gratis per la Festa Major de Vidreres i quan només eren una promesa), Betunizer (quan tot just acabaven de treure el seu primer treball. Avui, el seu últim disc surt a infinitat de llistes del millor de l'any) i etc, etc, perquè la llista és molt llarga.
Logo
L'associació Soroll també és nòmada. No perquè ells vulguin, sinó per circumstàncies alienes a ells, que no sempre han pogut disposar del Casino de Vidreres, i s'han vist obligats a buscar altres sales per programar els seus concerts. Soroll ha muntat concerts a La Mirona (Salt) , a l'Atzavara (Sant Feliu de Guíxols) i al Pub Pierrot Lunar (Maçanet de la Selva), on s'han viscut nits memorables amb gent penjada de les bigues del local i els músics aixecats pel públic. Una bogeria.
Caroline and the threats cap per avall al Pierrot Lunar
A més de promoure la música, la gent de Soroll també en fa. L'Alfred Alegre, l'ànima de Soroll també té una banda, Illinoise. Illinoise és un quintet que barreja la fúria del hardcore amb el noise i l'indie rock dels 90's. Fins ara han tret tres discos: "Volatilism-o""Killing Metronom-0" i "Loose Loopers", més contundent que els anteriors i amb un deix de metal que promet. El programa de ràdio "El Ecualizador" d'Scanner Fm l'ha escollit com un dels millors discos nacionals del rànquing del 2013, que encapçalen els ganxons "Bullitt". Podeu escoltar Illinoise aquí.
Illinoise (esq. a dreta): Alfred Alegre, Àlex Alegre, Nina Monteso, Xavi Alegre, Xavi Prats
Com que amb el grup i l'associació encara no en tenien prou, enguany han organitzat el Folkyou, dedicat a sons més reposats. I en fa quatre que organitzen l'H-titud Fest, dedicat al punk rock i els seus derivats,que es celebra a principis d'estiu a la piscina de Vidreres. Enguany, van destacar les actuacions dels Rippers, Dr. Explosion, La Quiete, Ask the dusk, Toundra i Eric Fuentes y el Mal.
Rippers a l'H-titud Fest 2013
Per tancar la última edició de l'H-titud Fest la gent de Soroll va fer una nota d'agraïment que resumeix molt bé el seu esperit: "Moltes gràcies a tots els que d'una manera o altra feu possible l'H-titud Fest. Segurament no serà el festival amb més afluència de públic, però si en el que hem vist una més gran germanor entre bandes, públic, tècnics, distris, etc. Moltes gràcies a la gent de managements, segells discogràfics i algunes bandes que van tocar, que tot i no tenir-ne cap necessitat van comprar l'entrada. A ells la nostra més gran admiració, perquè saben el que costa fer un festival com aquest. Nosaltres no som professionals, però si que ens apassiona la música".
Tot a punt al Casino
L'Alfred Alegre ha fet una llista amb cançons dels grups que han passat tots aquests anys per l'escenari de Soroll, que segueix el lema de l'associació: Vidreres Cony and Rock and Roll!
