Benvinguts i benvingudes als Vasos Comunicantsdedicats a la poesia francesa cantada. Cada mes presentem una cançó, proposada per Nicolas Blondeau, bibliotecari de laMédiathèque du Grand Dole i membre de l'ACIM. Això ens permet descobrir els textos, les melodies, els poetes, els compositors i els intèrprets del repertori francès.
I, a la vegada, els companys de Mediamus fan el mateix amb el repertori de poesia catalana cantada. Un intercanvi de coneixements que esperem que sigui interessant i profitós per ambdues bandes.
En aquesta ocasió, presentem un poema d'un dels poetes francesos més populars de la segona meitat del segle XX, Jacques Prévert. Durant generacions, molts alumnes francesos han après els seus poemes a l'escola i durant els anys 1930 i 1940 va ser també guionista, fent parella amb el director Marcel Carné. El poema fet cançó es titula Les fuilles mortes (1945) i sí, com probablement haureu endevinat, la versió en anglès ha esdevingut un conegut estàndard de jazz versionat fins a l'infinit, Autumn leaves. En aquesta ocasió, el nostre col·lega Nicolas ens proposa la versió original francesa més popular, interpretada per Yves Montand. La música és del compositor d'origen hongarès, Joseph Kosma.
Oh! Je voudrais tant que tu te souviennes
Des jours heureux où nous étions amis.
En ce temps-là la vie était plus belle,
Et le soleil plus brûlant qu'aujourd'hui.
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle.
Tu vois, je n'ai pas oublié ...
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle,
Les souvenirs et les regrets aussi
Et le vent du nord les emporte
Dans la nuit froide de l'oubli.
Tu vois, je n'ai pas oublié
La chanson que tu me chantais.
C'est une chanson qui nous ressemble.
Toi, tu m'aimais et je t'aimais
Et nous vivions tous deux ensemble,
Toi qui m'aimais, moi qui t'aimais.
Mais la vie sépare ceux qui s'aiment,
Tout doucement, sans faire de bruit
Et la mer efface sur le sable
Les pas des amants désunis.
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle,
Les souvenirs et les regrets aussi
Mais mon amour silencieux et fidèle
Sourit toujours et remercie la vie.
Je t'aimais tant, tu étais si jolie.
Comment veux-tu que je t'oublie?
En ce temps-là, la vie était plus belle
Et le soleil plus brûlant qu'aujourd'hui.
Tu étais ma plus douce amie
Mais je n'ai que faire des regrets
Et la chanson que tu chantais,
Toujours, toujours je l'entendrai!
Oh! M'agradaria tant que recordessis
els dies feliços quan érem amics.
En aquell temps la vida era més bonica,
i el sol brillava més que avui.
Les fulles mortes es recullen amb la pala.
Ja ho veus, no me n'he pas oblidat ...
Les fulles mortes es recullen amb la pala,
com els records i els remordiments
i el vent del nord se les emporta
en la nit freda de l'oblit.
Ja ho veus, no he pas oblidat
la cançó que tu em cantaves.
Aquesta cançó s'assembla a nosaltres.
A tu, que m'estimaves i a mi, que t'estimava
i vivíem junts,
tu, que m'estimaves i jo, que t'estimava.
Però la vida separa aquells que s'estimen,
dolçament, sense fer soroll
i el mar esborra a la sorra
els passos dels amants separats.
Les fulles mortes es recullen amb la pala,
com els records i els remordiments.
Però el meu amor silenciós i fidel
sempre somriu i dóna gràcies a la vida.
Et vaig estimar tant, eres tan bonica.
Com vols que t'oblidi?
En aquell temps, la vida era més bella
i el sol brillava més que el d'avui.
Tu eres la meva més dolça amiga
no tinc remordiments
i la cançó que cantaves,
sempre, sempre la sentiré!
Altres versions interessants de la cançó: Serge Gainsbourgh, Juliette Gréco, Françoise Hardy, Édith Piaf, Eva Cassidy, Frank Sinatra ... i Iggy Pop!
L'huracà només és aigua. A qui li espanta l'aigua? A mi no.
Una nena, veïna de Kimberly Rivers, un dia abans de l'arribada del Katrina.
Algunes preguntes no requereixen resposta ja que els fets que les propicien són prou eloqüents. Són preguntes que despullen la realitat, que li treuen la màscara, que apunten a boca de canó. La pregunta de la dona maltractada, la del fill abandonat pel pare: "Però, tu m'has estimat algun cop?". La pregunta d'una comunitat deixada a la seva sort a l'arribada de l'huracà Katrina: "Creus que la reacció [de l'Administració] seria igual si fossin blancs?".
El documental Trouble the Water arrenca amb una pregunta que es respon amb les imatges de la realitat que la càmera de Kimberly Rivers capta al llarg del metratge. Però la resposta també es revela a través dels fragments de vida de les persones que hi apareixen. La punyent història personal de la pròpia Kimberly i del seu marit Scott, l'addicte Brian, la senyora Daisy, aliena a l'arribada de l'huracà perquè viu amb la seva filla paralítica en una casa sense llum, és la història d'aquells que juguen amb les cartes equivocades, els que sobreviuen en el fons d'un pou sòrdid on el somni americà està fet miques.
Kimberly Rivers
Els productors novaiorquesos Tia Lessin i Carl Deal, col·laboradors del director Michael Moore, van veure les esgarrifants imatges dels efectes devastadors de l'huracà Katrina en el seu pas per Nova Orleans i van decidir que havien d'explicar perquè l'Administració del país més desenvolupat del món, no havia evacuat tota la població abans que arribés l'huracà i per què, un cop produït el desastre, l'ajut havia trigat tant en arribar.
Dues setmanes després del Katrina, van viatjar a la ciutat i van iniciar el rodatge documentant el retorn de centenars de soldats de la Guàrdia Nacional de Louisiana, procedents de Bagdad, per ajudar en els treballs de reconstrucció de la zona. Lessin i Deal volien copsar el sentiment d'aquells homes que tornaven de la guerra i que es trobaven que les seves llars i la seva comunitat havien estat devastades.
Brian Nobles, supervivent.
Problemes amb permissos per entrevistar soldats i desenvolupar amb normalitat la seva feina, els van portar a improvisar un canvi en l'orientació de la història, afavorit per la trobada fortuïta de Kimberly Rivers Roberts i Scott Roberts, una jove parella que havia filmat instantànes de la seva vida un dia abans i el mateix dia de l'arribada de l'huracà. El matrimoni Roberts, que no va marxar de la seva ciutat perquè no tenia mitjans per fer-ho, va pensar que si filmaven algunes imatges del que prometia ser una catàstrofe històrica, es podrien guanyar uns quants diners si després les aconseguien vendre a alguna televisió.
Lessin i Deal van veure la filmació dels Roberts i van pensar que tenien un bon material per fer la pel·lícula. Un testimoni en primera persona d'una ciutat que naufragava amb els seus habitants, abandonats abans, durant i després de la tempesta. A partir d'aquest material casolà, els directors van embastar el film. Kimberly i Scott van esdevenir principals protagonistes, alhora que narradors, d'un viatge cap a la reconstrucció de les seves vides després d'haver perdut les poques coses que tenien.
Kimberly
i Scott, davant de casa seva, dies després de la tempesta. Kimberly es mostra
contenta per haver rescatat el seu bé més preciat: una fotografia de la
seva mare.
Descobrim, en aquest viatge, que Scott odia la seva vida com a camell i que li agradaria tenir una feina que l'allunyés dels carrers. Que el somni de Kimberly és cantar rap, que té talent i carisma, que és una persona increïble, un veritable huracà ple de vitalitat, força i amor. Ella és Black Kold Madina, compositora i intèrprete de temes com Amazing, un esboç dur, amarg, però alhora optimista i carregat d'esperança, sobre la seva vida:
(...) Mira la meva alegria després de tant sofrir,
Què farà el món ara? Ningú em pot aturar
M'han recollit i tirat però m'he aixecat
tinc les ferides d'un soldat atacat
He estat en situacions de les que no tornaríeu
Sóc increïble i tinc experiència
Quan vegis a Kold Madina, tingues clar
He estat jutjada a la foguera i he tornat
Quan vegis a Kold Madina, tingues clar
Sóc dura que et cagues en aquest joc
No necessito que em diguis que sóc increïble.
BLACK KOLD MADINA. Amazing.
Kimberly creia que havia perdut l'enregistrament de les seves cançons durant la tempesta
però dues setmanes més tard, quan es reuneix amb el seu cosí, descobreix que aquest guardava l'única
còpia de la maqueta. És llavors, quan el documental pren una nova dimensió a l'apropar-se a la història personal de la protagonista, al seu passat i als seus anhels de futur on la música és el motor dels seus somnis i la força que alimenta el seu coratge. La música, poderosa arma, que al llarg de la història ha ajudat la comunitat afroamericana a mantenir el cap alt per sobre d'aigües tèrboles.
Després de l'èxit del documental, Black Kold Madina i el seu marit, Scott, van poder crear el segell discogràfic Burn Hustler Records i gravar l'àlbum Troubled The Water, amb els temes que havia compost Kimberly abans de l'huracà i alguns més escrits amb posterioritat. L'àlbum és un excel·lent disc amb 14 temes de poderós rap, nascut directament de les entranyes d'aquesta força de la naturalesa que és Kimberly Rivers Roberts. El pots escoltar a Spotify.
A banda de les cançons de Kimberly, el documental té una banda sonora de luxe. Neil
Davidge i Robert Del Naja, components del grupo de trip hop Massive Attack, van ser els responsables de la selecció de temes que ens acompanyen al llarg de la pel·lícula, aportant una fusió de rap, soul, blues, gospel i melodies hipnòtiques que recolcen la narració emocional d'uns fets que miren desafiants l'espectador. Composen la banda sonora, entre d'altres: Dr. John, el grup de gospel Mary, Mary, el blues Money de John Lee Hocker, el trip hop de Citizen Cope, el hip hop de The Roots i 4 tracks de la pròpia Black Kold Madina.
Resulta interessant la proposta didàctica de Flo Wilson, professora de la Universitat de Wisconsin, que a partir del documental i la seva banda sonora, ofereix un recorregut per les tradicions musicals afroamericanes dins d'un context històric: Critical Resistance in African American Music Tradition.
La música és un aspecte més per no deixar de veure Trouble the Water, que denuncia la indiferència de l'Administració Bush
davant la catàstrofe, a través d'unes imatges i d'unes històries personals amb una forta càrrega emocional però que, també, celebra la capacitat que els humans tenen per sobreposar-se a l'adversitat. Allò que
ara es coneix com a resiliència i que no és res més que una força poderosa que afirma la vida i que cap govern incompetent ni cap huracà pot destruir mai, ni tan sols el Katrina.
Et portaréperlesaigüesde l'huracà
emrecordo de tuidel celblau
fins queenstornema veure fins quesiguicom abans finsllavors, fins queploguinlesrespostes, fins ques'obrin elscels, fins quesoninlestrompetes finsllavors, fins que laciutati el país noestiguin dividits, finsllavors, fins quela menti l'esperitnoesbarallin fins quelesescenesde demà i avuies representin perfi Et portaréperlesaigüesde l'huracà emrecordo de tu idel celblau.
CITIZEN COPE. Hurricane Waters.
- Com Kimberly i Scott, 100.000 persones no van sortir de Nova Orleans per manca de mitjans.
- Ni tant sols els malalts hospitalitzats es van evacuar.
-
Les persones en situació de privació de llibertat, com el germà de la Kimberly, no van ser informades de l'arribada de l'huracà. No van rebre
cap mena d'atenció i van haver de menjar paper i pasta dentífrica per
poder sobreviure durant dies.
- 100 hores després de la tempesta, els supervivents encara no havien rebut ni aigua ni menjar.
Veig el teu dolor, passa-ho a la teva germana
Mireu-me
És real i objectiu,
mereixem plorar. La gent amb pasta es va pirar i va deixar morir la meva ciutat, Nova Orleans. I a nosaltres nedant pels carrers La meva gent i jo vam sobreviure allà. No ens podeu matar: som del Ninth Warth. Esteu explicant malament la història. Van robar els diners dels dics i les cases. Veig el teu dolor, passa-ho a la teva germana. Tinc cent tambors, no t'escaparàs. Louisiana no ha desemborsat els diners del govern destinats a la reconstrucció. Els lloguers s'han duplicat i la gent sense sostre, també. Es van enderrocar milers de VPO [vivendes de protecció oficial] en perfecte estat. La major part d'afroamericans no han tornat, però els blancs sí. El fracàs escolar regna en les escoles públiques de Nova Orleans. La tasa d'empresonats en Louisiana segueix sent la més alta del món. Els dics resconstuïts segueixen sent vulnerables. Veig el teu dolor, passa-ho a la teva germana. Algú ha de ser responsable d'aquesta merda.
No hi han veritats absolutes. No sabem si anirem a l'Infern o ni si ens espera Sant Pere a les portes del Cel. Avui no podem defensar les nostres conviccions perquè demà descobrirem que preferim les de la nostra nèmesi. Maleït Sòcrates, hagués preferit viure en la còmoda seguretat de la certesa.
Tota la vida convençuda que el pare del rap va ser Gil Scott-Heron i que el primer en barrejar blues amb punk va ser Screamin' Jay Hawkins i resulta que no. La corona de llorer l'han de compartir amb el senyor Andre Williams. Mr Rhythm and Blues Zulu, un mamífer procliu al vellut, una gola que escopeix indecents proposicions. Foc al cos:
Temes com Let Me Put It In esborren qualsevol rastre d'apatia a la teva vida, et fan oblidar les lliçons de catequesi, t'obren de cames i et porten al llit. Una espiral a la perdició, possessió infernal:
Everybody Knews és la cançó que faria ressuscitar Lux Interior i a Jon Spencer li tremolen les cames cada vegada que escolta això:
Aquestes tres bombes les trobes en un disc de dos rombes: Silky, editat l'any 1998, el segon disc de l'etapa post mortem. I és que Andre Williams va ser, durant més de 10 anys, un cadàver ambulant pels carrers de Chicago, addicte al crack, arruïnat, un homeless silenciat pels historiadors oficials de la música afroamericana i engolit pel sorramoll de l'oblit. Enrere quedava una llarga carrera que va arrencar, amb la mateixa força que la seva ardent vitalitat, a mitjans dels anys 50.
El Black Godfather, com també se'l coneix, comença cantant a diverses formacions vocals de Chicago però no és fins que es trasllada a Detroit i ingressa als Five Dollars que la seva sort canvia. Els Five Dollars era un grup local de doo woop que fitxa per a Fortune, una discogràfica especialitzada en facturar aspre Rhythmn and blues.
Gràcies a la seva bona planta i al seu caràcter seductor, es guanya la confiança de Devora Brown, directiva de Fortune, que recolça a Andre en un projecte paral·lel com a líder d'Andre Williams Mr Rhythm with The Don Juans. El primer single acreditat a Williams amb els Don Juans és Pulling Time, lament forçat d'un presidiari que plagia la música de Heartbreak Hotel, i a l'altra cara la divertida Going Down To Tia Juana que ja apunta la lascivia lírica del nostre amic, a ritme de mambo:
En aquests dos temes ja trobem les constants que definiran la seva producció a Fortune: barreja impura entre R&B i armonies doo woop, amb la veu de Williams recitant l'argument de la cançó. Aquesta pretèrita tècnica d'spoken-word, se la va treure de la màniga ja que el seu registre vocal no podia competir amb la moda del falset. I és que Nolan Strong, el seu rival a Fortune, o Jackie Wilson, no ho posaven gens fàcil...
De 1956 a 1959 Andre Williams va gravar molt material per a Fortune, d'entre el qual destaca:
- el hit Bacon Fat, número 9 de les llistes americanes de R&B, que predica les bondats de la cansalada;
- Greasy Chicken : humor gallinaci amb un riff de guitarra que va picotejant el ritme;
- Jail Bait : una mena d'I Put Spell On Youque adverteix als músics sobre els perills d'apropar-se més del compte a complaents menors d'edat.
- Pass the Biscuits Please: blues famèlic a l'hora de dinar.
L'any 1960 Williams deixa Fortune i, un any després, inicia una prolífica carrera com a productor i compositor a les ordres de Berry Gordy de la Tamla Motown amb qui mantindrà una relació professional d'amor-odi, amb acomiadaments tempestuosos i tornades a la cleda.
A la Tamla tot funcionava com en una fàbrica. Havia una pissarra amb els noms de tots els productors i els artistes als que debien produir. Gordy anotava al costat la data per a la qual volia que nosaltres escrivíssim el hit en qüestió. Gordy i Smokey Robinson sempre ens estaven patejant el cul per aquesta qüestió. Sempre es presentaven vint-i-quatre hores abans del termini amb les millors putes cançons. Jo vaig acabar Oh little boy set hores abans del moment convingut, però Smokey se m'havia avançant amb My guy, que era molt millor, una autèntica patada en el cul, així que vaig haver d'acceptar que em releguessin a la cara B. Les regles eren simples, si tu tenies la millor cançó, tenies el puto millor disc. Andre Williams en una entrevista l'any 1999 al zine francés Dig It.
CARA A. Muy Guy, escrita per Smokey Robinson per a Mary Wells. Una autèntica patada en el cul de l'Andre. Bella i encomanadissa. La perfecció feta cançó.
CARA B. Oh little boy, escrita per Andre Williams per a Mary Wells. Intensa i sofisticada però menys pop que la seva precedent. La impressionant ària de la Wells no era apta per a ser cantada per afligides teenagers enamorades.
L'any 1965 deixa la Motown i es trasllada a Chicago on treballa per a Checker, subsidiària de la Chess Records, des d'on factura una digna successió de singles d'entre els quals destaca, l'any 1970, un petit èxit titulat Cadillac Jack .
Al llarg de la seva feina a la Motown i a la Chess, Williams va escriure i va produir hits per a Stevie Wonder, The Contours, Edwin Starr (també va ser el seu manager duant un temps), George Clinton, i Ike & Tina Turner. Amb Ike Turner treballa un any i mig, temps durant el qual comparteixen una perillosa afició: la cocaïna.
A casa d'Ike, anaves a la cuina i tots els pots i salers estaven plens de cocaïna. Busquessis on busqussis podies estar segur que sempre anaves a trobar com a mínim un gram. Quan vaig arribar a casa seva jo pesava vuitanta-dos kilos, quan vaig marxar només quaranta i sagnava pel nas sense parar. Vaig trigar nou mesos a recuperar-me de tot allò. Vaig haver de deixar l'Ike. Andre Williams en una entrevista l'any 1999 al zine francés Dig It.
Després d'Ike Turner, anys d'addicció desmesurada i silenci fins que l'any 1995 Miriam Lina i Billy Miller de la Norton Records el rescaten per gravar Greasy, un LP que reviu el so Fortune repassant vells temes de Williams.
L'any 1998, Mick Collins de The Gories el produeix Silky, l'àlbum que avui s'ha colat a la Discoteca d'AMPLI. Un gran disc de brut rhythm and blues i esperit punk, una animalada monumental, que ens torna en plena forma a Andre Williams, com has pogut escoltar a l'inici d'aquest article i com pots comprovar ara:
I Wanna Be Your Favorite Pair of Pajamas és una declaració libidinosa que traspua sexualitat i et mossega l'orella desitjant una resposta impropia d'una dama.
El disc el composen dotze temes que t'animen a seguir el camí tort de la vida llicenciosa. Deixa't ficar mà pel vell Andre i escolta Silky, un disc que espera impacient que el despullis. Et farà feliç.
Per sort,
actualment sortir de l’armari ja no vol dir haver de sortir de la societat. I
això s’ha de celebrar, sense oblidar però, que en molts llocs del món les
diferències sexuals encara no són tolerades i es poden pagar amb la vida. Des
de les biblioteques, on tothom pot entrar, ens sumen a la festa reivindicativa
del Dia de l’Orgull, amb un petit recull de temàtica LGBT, que a més de llibres, còmics -cal destacar les novetats que hi ha hagut recentment en el gènere de superherois- i pelis, també destaca dos discos i té una playlist.
Si es llegeix el nom del grup i el títol del seu primer disc, el resultat sembla una conversa absurda però díficil d'obviar i de no parar l'orella per escoltar-la. I un cop s'ha escoltat, es descobreix que Mi brazo que te sobre és una grata sorpresa que et transporta a mitjans dels anys 90 sense deixar de sonar actual. Cuello és un altre projecte de José Guerrero, l'inquiet guitarra dels intensos i desafiants Betunizer, que exploren de manera salvatge els submóns del ritme i del groove; i que se suma als seus altres grups, Jupiter Lion, on explora la psicodèlia espacial i planejadora, la Orquesta del Caballo Ganador on improvisa, i Rastrejo, on experimenta amb els instruments.
A Cuello tot el protagonisme és pel rock, les guitarres i la melodia. A Mi brazo que te sobre trobem 11 cançons amb molta grapa. N'hi ha d'enèrgiques, immediates i urgents com Trazo fino, Mosquetero débil cisne i La ecografía de tu morbo, a les que cal sumarl'encomanadissa Te veo sin valorarte, les ballables Fácil pensé, amb les seves parades i arrancades, i l'enganxós començament de En intriga te gano. Conviuen amb aquestes cançons més explosives, d'altres més denses i contingudes, però que també tenen nervi i múscul, com Estudiándote, Tu visado de reina, que té algun passatge més sorollós, La terraza del amor, La ecografía de tu morbo o La Verdad. Les lletres no tenen massa sentit, i Guerrero les canta a la seva particular manera, mig parlant.
Completen aquesta banda valenciana el bateria Oscar Mezquita, el guitarrista Ubaldo Fambuena i el baixista Nick Perry, que també són membres d'altres bandes de la ciutat de València, com Tucán, Derrota, Zanussi o Obleans. Com més escoltes els Cuello, més probabilitats tens d' acabar amb el seu disc sota el braç. Podeu sentir Mi brazo que te sobre al seu bandcamp.
El MUSIC SPY CLUB és una trobada singular amb músics, crítics i agitadors artístics. La seva fórmula és senzilla: l’espia punxa i comenta 10 peces publicades durant els últims 12 mesos. Un espai de descoberta ideal per a musicòmans sense manies que vulguin conèixer propostes artístiques recents. El passat 7 de juny, a les 19 h., van comptar amb la complicitat del crític musical NANDO CRUZ, un pou de referències i un punt de vista singular de la música.
Per aquesta sessió ens vam en el cartell del SÓNAR, un dels festivals de música electrònica més importants de tot el món. Més d'un centenar de bandes, entre l'electrònica i el pop, entre el renom mundial i l'aparent desconeixement. Un bagul de referències que valia la pena sondejar.
"Soil
and colts" (Del disc Quarter Turns Over A Living Line)
9.- Bradien
+ Eduard Escoffet
"Festa" (Del CD "Pols").
10.- Evol
4 fragments de l'actuació de l'1 de juny dins
el cicle 'Audiopantalla Macba'.
Aquí està la síntesi, via Spotify:
I, per anar recordant el cartell exhaustiu, aquí teniu el nostre playlist complet del Sónar. Música per omplir una setmana de plaer. Us hi podeu subscriure.
Demà, dijous dia 20, s'inaugura a Barcelona la primera edició del Festival de Música Jardins Palau Reial Pedralbes. Fins al dia 8 de juliol hi actuaran els artistes Lana del Rey (substituint a darrera hora a Natalie Cole), Antony and the Johnsons, Julio Iglesias, Josep Carreras, Crosby, Stills & Nash, Earth, Wine and Fire i Roger Hodgson.
Amb motiu d'aquest Festival de música, a la Biblioteca Clarà hem elaborat una guia amb el llistat de cds disponibles i cds que hem adquirit per a l'ocasió. La podeu consultar aquí.
Podeu també escoltar la playlist que hem elaborat a Spotify
