Els companys de la Biblioteca Ramón d'Alòs-Moner s'engresquen amb una tertúlia musical curiosa. Una nova activitat, guapa i fecunda, nascuda de la vocació musictecària i la sensibilitat dels usuaris. Ells mateixos ho expliquen:
A Ramon d'Alòs-Moner volem engegar un nou projecte: La Tertúlia Flamenca. Com sabeu, disposem d'un fons especialitzat en cultura flamenca i, sempre que podem, programem alguna activitat relacionada. Ara, moguts per la demanda d'alguns dels nostres usuaris més "flamencs", volem crear un espai on compartir "passió flamenca", és a dir: opinions, experiències, anècdotes, audicions, etc. relacionades amb el flamenc. Ho volem fer extensiu a tothom.
Confiem que la lírica flamenca torni a ressonar amb plaer i atenció per les biblioteques.
Els companys musictecaris de la Biblioteca Fort Pienc s'han currat una guia de novetats musicals per aquest mes que val molt la pena. La feina de selector té un encant intransferible. I no importa si s'és bibliotecari, lletraferit o venedor ambulant. Importa el diletantisme i les ganes de compartir una estètica.
En ella apareixen petites ressenyes de discos de Terry Riley, Frank Ocean, David Byrne i St. Vincent, Aretha Franklin, The Youngbloods, Dylan, Medeski Scofield Martin and Wood i el DVD muical "Stamping Ground".
No us la perdeu!
I perquè això soni mentre la mireu, Medeski Scofiel Martin and Wood planejant en la discoteca jazz ideal.
Més de trenta concerts, es podran veure al nou Festival Strenes de Girona, entre l'11 i el 21 d'abril. ¿Com conèixer la trajectòria dels artistes i grups que hi actuen i saber quin és el seu estil, quants discos han publicat o si tenen web o bandcamp, per així poder escollir un concert o més? Doncs molt fàcil, consultant el recull sobre el Festival Strenes que les Biblioteques Municipals de Girona hem elaborat, seguint les diferents seccions en què s'estructura el festival. Aquest recull proposa una revisió de la música que els grups que participen al Festival Strenes han anat fent fins ara, i també inclou un enllaç a la llista d'Spotify que ha preparat l'organització del festival. Podeu trobar tots els discos que s'esmenten al catàleg de la xarxa i a les nostres biblioteques.
Un dels principals valors del festival, és que els espectadors d'Strenes seran els primers de gaudir de les novetats que marcaran la temporada musical a casa nostra. El festival se celebra en diferents espais de la ciutat com l'Auditori de Girona, l'Auditori de la Casa de Cultura, sales privades, la Universitat de Girona i la Biblioteca Salvador Allende, que comparteix edifici amb l'Espai Marfà, dedicat a la música, i amb l'Escola de Producció Musical Eumes. Com a novetat es recuperarà l'emblemàtic Teatre Municipal de Girona.
El dijous 4 d'abril a les 20.00h, us podeu acostar a la Biblioteca Salvador Allende per participar a la xerrada amb els grups gironins del Festival Strenes i el seu director, Xavi Pascual. Els grups gironins de l'Strenes són Rosa Pou, Pulpopop, l' Orchestra Fireluche i Isaac Ulam i José Domingo, que explicaran com serà l'espectacle que estrenaran. També es presentarà el recull Strenes de les Biblioteques Municipals de Girona, que inclou cd's, llibres i webs.
El recull Strenes es podrà trobar a les quatre biblioteques Municipals -Biblioteca Salvador Allende, Biblioteca Ernest Lluch, Biblioteca Just M. Casero i Biblioteca Antònia Adroher, que també exposaran el fons que tinguin relacionat amb el festival; i cada dia tancaran la biblioteca amb música d'algun grup de l'Strenes-, i a tots els lloc on es celebrin concerts. Aquesta tertúlia està englobada dins la secció anomenada "Activitats", dedicada a les presentacions de discos, xerrades, masterclass i jornades professionals. Amb aquesta secció, el festival pretèn convertir la ciutat de Girona en l'escenari d'un seguit d'activitats culturals abans de l'inici del festival.
En aquesta llista d'spotify podeu escoltar una petita mostra del treball de Rosa Pou, Pulpopop, Orchestra Fireluche i Isaac Ulam i José Domingo. Uns altres gironins que tindran un paper especial en el festival, seran els que formen part de la Jove Orquestra de l'Auditori, que acompanyarà a Maria del Mar Bonet en un concert produït pel festival. L'Strenes no serà l'únic festival que se celebrarà a la ciutat de Girona. N'hi ha uns quants més de programats que podeu descobrir aquí. Gironins a l'Strenes
"A la calle, a la calle!" Aquest va ser el crit de guerra que més es va sentir a la inauguració, ara farà un any, de la nova sala de concerts de l'TZVR Club (Crta. de Palamós, 266) de Sant Feliu de Guíxols. El públic ho cridava després d'entregar-se a pogos salvatges i de volar pel recinte durant els concerts; i abans de treure en braços els músics de la sala i deixar-los al pati del local. En el primer any de vida de la nova TZVR, aquesta escena s'ha repetit unes quantes vegades, perquè hi ha hagut concerts tan bons, que no podien acabar de cap altra manera. I aquest diumenge a partir de les 18.00h, tots els que s'acostin a la III BBQ From Hell, la festa del primer aniversari de l'TZVR, ho podran tornar a veure i viure.
L'TZVR Club es va fundar el 1994 i tenia la sala al mateix lloc on la té ara, a l' Antic Escorxador, però en un edifici diferent. Un grup d'amics de Sant Feliu de Guíxols, aficionats al hardcore, van començar a portar bandes locals i internacionals d'aquest estil al poble i van engegar el Sant Feliu Fest, que aquest any passat va quedar englobat dins la programació de la 50a edició del Festival de la Porta Ferrada.
A finals dels 90, l'TZVR es va quedar sense local i va començar un pelegrinatge per diferents espais del poble. Seguir i trobar on es feien els concerts de l'associació, va acabar sent una manera curiosa de conèixer i descobrir la cara B de Sant Feliu de Guíxols: Es va poder veure un festival d'out rock al Club de Tennis, amb totes les raquetes penjades al final de la sala, la màscara de gas de Federation X al gimnàs del Pavelló Municipal, un duel dialèctic entre Jonah Matranga i una guiri anglesa al Centre Excursionista Montclar, la bateria amb pala dels Antelope al vestíbul del Teatre Municipal, els Nisei a l'Aplec Jove de Pedralta, els Pony Bravo al Punt d'Informació Jove i The New Raemon a la Casa Irla, entre molts altres grups i llocs.
Per sort, l'TZVR torna a tenir el lloc que es mereix, sinó les nits de les comarques gironines, serien molt més avorrides i molt menys interessants. Durant aquests any, han passat nombrosos grups de tots els estils i procedències per l'TZVR, que també ha continuat programant concerts, la majoria acústics, en bars de Sant Feliu com el Bar La Goleta, El Corsari, La Bungavilia o el Bar Chic. A més, aquest any també s'ha celebrat la primera edició del Festival Rock & Tapes en diferents bars i restaurants del poble. Molts grups han aprofitat que gravaven disc a l'estudi Ultramarinos Costa Brava de Santi Garcia (No more lies, Vista Alegre), per tocar a Sant Feliu DG.
L'TZVR també té un programa de ràdio Salmons a la Badia, que s'emet els dilluns a partir de les 22h a Ràdio Sant Feliu 107.0 de la FM, i que també podeu escoltar per internet. No sé si serà el Bonet, els bunyols o la tramuntana, però l'escena de Sant Feliu és única. Només cal donar una ullada a tots els grups que ha donat: No more lies, Vista Alegre, Bullitt, Please Wait, Lazy Juo, Ask the dust o Nord, només per citar-ne uns quants. L'TZVR només creix a Sant Feliu i com totes les espècies endèmiques, s'ha de preservar perquè no s'extingeixi.
Aquí podeu escoltar dos reculls de cançons, d'alguns dels grups que han passat per l'TZVR durant el seu primer any de vida. A l'ombra de l'TZVR
La música com a aliada de la imatge ja és un petit clàssic a aquest bloc. Pel cinema i les portades. Faltava, curiosament, el teatre. Aquí va una primera mostra.
Robert Wilson és un dels directors de teatre més experimentals i fèrtils dels últims 50 anys. Els seus desafiaments escènics, les seves temptatives sensorials, els seus experiments amb l'atenció són un dels grans interrogants contemporanis. El moment en que el teatre, sortint de l'underground i el happening, explota sobre una superfície pública imprevisible.
Autor d'una obra prolífica, estranya i mai tancada, és l'artífex també de tota una experimentació sonora original, entre el silenci de John Cage i la fanfàrria universal, entre Philip Glass i Tom Waits. És aquesta tensió la que us recomanem en aquesta senzilla entrada (no pot ser d'una altra manera, el món de Robert Wilson resulta ja quasi inabastable en tot allò que té de suggerent i feridor). Dos obres, doncs, que mostren aquestes línies de tensió on la música col·labora amb l''escena per generar un efecte extraordinari.
1) Einstein on the beach, Philip Glass:
Aquesta ópera rara, composada entre el 1975 i el no-res, incorpora textos de Christopher Knowles, l'artista singular que col·labora amb Wilson des de fa anys, Lucinda Childs i fins i tot de Samuel Johnson. La música de Philip Glass és obstinada, amb peces d'una durada que van dels 3 minutos (les peces bisagra o knee play) als més de 23 minuts.
Ningú no esperaria això d'un títol així, ni d'uns textos així, però. Música ritual, basada en la repetició, el minimalisme que acaba calant més que una locomotora sonora multitudinària.
Aquí la podeu sentir completa:
I un fragment, del s molts dispersos per la xarxa, d'aquest misteri amb el convé viure:
2) Alice, de Tom Waits
De Tom Waits es pot esperar qualsevol cosa que tingui a veure amb l'experimentació, però el format cançó no ha desaparegut mai de la seva discografia. Amb Robert Wilson ja havia creat la ferreteria immortal de The Black Rider, i Blood Money. Aquí, de la mà de Robert Wilson, entrega una de les peces més màgiques del seu repertori, amb unes lletres inspirades, carregades de símbols que fan que l'obra giri sobre sí mateixa.
És difícil que unes peces, per evocadores que siguin, que incorporin instrumentació tradicional i un format d'estrofa-estribillo no acabi generant un musical, gènere d'estètica habitualment poc raonadora. Però hi ha joies, com "Watch her dissapear", que, en lletra i música, poden aixecar ministeris. El monstre tendre, el gòlem comprensiu, la víscera supervivent a la llum. Qui podria cantar al costat d'aquest home?
Si es pinten mobles sentint aquesta música, és fàcil que es canviïn sols de lloc quan marxem de casa. O que nosaltres intentem entrar a una altra. I si els voleu veure en acció, en una de les més curioses sinèrgies entre la música i la imatge, us deixem un documental sobre la gestació de "The Black Rider", on per meravella nostre, apareix col·laborant també William Burroughs.
Robert Wilson va iniciar la seva singladura escènica acompanyat, també, per un nen sord que va estar al seu costat durant molts anys. La mirada del sord per Wilson va ser il·luminadora. La música, doncs, és só per aquesta mirada. Composar, a través de l'experiència inaudita del teatre de Robert Wilson, per algú que no podrà percebre sons però podrà sentir.
Le sacré du printemps (I. Stravinsky) | Coreografia de Pina Bausch | Fotograma de Pina (Wim Wenders)
Amor, passió, sang alterada. Sol, ruixats i tempestes. Al·lèrgies, astènies, tristeses i eufòries sobtades. La primavera, amb totes les seves contradiccions, en un fado lisboeta del repertori d'Amália Rodrigues i recuperat, en aquesta ocasió, per Mariza.
Ens posem el xal negre i fem silenci, que se vai cantar o fado.
Bon diumenge i feliç primavera!
Primavera (fado) [La traducció és obra mevai, a més, pretén ser fidel] Lletra: David Mourâo Ferreira Música: Pedro Rodrigues Repertori d'Amália Rodrigues
Todo o amor que nos prendera | Tot l'amor que ens unia,
Como se fôra de cera | com si fos de cera,
Se quebrava e desfazia; | es trencava i es fonia.
Ai funesta primavera | Ai, funesta primavera!
Quem me dera, quem nos dera | Més em valdria, més ens valdria
Ter morrido nesse dia | haver mort aquell dia.
E condenaram-me a tanto | Terrible condemna:
Viver comigo o meu pranto | viure amb aquest lament dins meu,
Viver, viver e sem ti | viure, viure i sense tu.
Vivendo, sem no entanto | Vivint, sense ni tan sols
Eu me esquecer desse encanto | oblidar-me de l'encant
Que nesse dia perdi | que vaig perdre aquell dia ...
Pâo duro da solidâo | El pa sec de la solitud
É somente o que me dâo | és únicament el que menjo,
O que me dâo a comer | el que em donen per menjar.
Que importa que o coraçâo | Tant és que el cor
Diga que sim ou que nâo | digui que sí o que no,
Se continua a viver | si continua vivint.
Todo amor que nos prendera | Tot l'amor que ens unia
Se quebrara e desfizera | trencat i desfet,
Em pavor se convertia | es convertia en terror.
Ninguém fale em primavera | Que ningú no parli de primavera.
Quem me dera, quem nos dera | Més em valdria, més ens valdria,
Ter morrido nesse dia | haver mort just aquell dia.
Mariza a les biblioteques públiques catalanes: Argus | Aladí
Ell no hi serà, però les seves cançons sí. I ja només per això, val la pena acostar-se aquest divendres al concert que oferiran The Impressions acompanyats pels gironins The Pepper Potsal Black Music Festival. Perquè igual que nosaltres, The Impressions, tampoc han oblidat el seu company i membre fundador del grup, Curtis Mayfield. La formació dels The Impressions que actuarà al Black Music Festival, està formada per Sam Godden, uns dels membres fundadors, Fred Cash i Reggie Toran. Aquest últim va substituir Leroy Hutson, que havia estat el recanvi de Curtis Mayfield.
The Impressions originalment es deien The Roosters i els seus membres eren Sam Godden, els germans Richard i Arthur Brooks i Curtis Mayfield. Més tard se'ls va afegir Jerry Butler i van passar a dir-se Jerry Butler and The Impressions. El 1962 Butler i els Brook van abandonar la banda. Fred Cash va substituir Jerry Butler, i Curtis Mayfield va passar a ser el compositor principal i el solista del grup.
En aquesta nova etapa, Mayfield va introduir temes polítics a les seves cançons, que esdevindrien himnes inspiracionals pels Moviment del Drets Civils i el Black Pride. La música que acompanyava les lletres reivindicatives de Mayfield, era un soul sedós, majestuós i orquestral, amb uns vents que insuflaven orgull, dignitat i elegància a les precioses harmonies vocals que acompanyaven al solista.
El 1968, Mayfield va fundar el segell discogràfic Curtom, quecontibuiria a crear el so del soul de Chicago. El soul de Chicagoestà fortament influït pel gospel, té harmonies vocals de suport i acompanyaments orquestrals amb vents i cordes; mentre que el solista interpreta les cançons amb un marcat accent pop. Juntament amb el soul de Detroit de la Motown, més adreçat al públic blanc, i el soul de Memphis, més cru i brut, el soul de Chicago contribuiria a la revolució soul dels setanta.
El 1970 Curtis Mayfield va començar una carrera en solitari, on destaquen els àlbums de forta crítica social Curtis (1970), que conté la grandiosaMove On Up i Roots (71), on predominen el funk de deixos psicodèlics i una interpretació pop. Un any després, el 1972, Mayfield revolucionaria les bandes sonores dels films de blackxplotation amb la fardona Superfly.
El 1990, mentre es preparava per a un concert a Brooklyn, a Curtis Mayfield li va caure a sobre una torre de llums que el va deixar tetraplègic i li va impedir actuar més. Va morir el 1999. Les seves cançons, però, continuen ben vives i han estat samplejades per nombrosos artistes de R 'n' B modern i hip hop. Podeu escoltar una selecció de les seves cançons amb The Impressions aquí:
Sense Curtis Mayfield, The Impressions van continuar fent bones cançons, aquí en podeu escoltar unes quantes corresponents a les etapes de Leroy Hutson i Reggie Touran.
El periodista Neil Strauss, va entrevistar Curtis Mayfield un any abans de morir. L'entrevista està recollida en el llibre Todos te quieren cuando estás muerto. Una de les preguntes va ser la següent: "¿El accidente ha cambiado alguna de sus ideas sobre la vida o con lo que se supone que tenemos que hacer con el tiempo que se nos ha concedido?
Mayfield: Bueno, no, nada ha cambiado demasiado. Soy la misma persona. Solo que soy paralítico. Claro, tienes que lidiar con las complicaciones de estar así, pero mi estado de ánimo todavía es tan bueno como puedo. En todo caso, después del accidente y de ver a gente de todos los colores, razas y credos venir en mi ayuda y recibir su amor, respeto y, sobre todo, sus oraciones, tengo que creer más en la humanidad". La resposta de Mayfield, transmet el mateix que les seves cançons: Dignitat, respecte i fe i esperança en un futur millor. It's allright! BONUS TRACK He preparat un modest recull de CD's de funk i soul que podeu trobar a la Biblioteca Ernest Lluch (Girona), que ve acompanyat d'aquesta playlist.
