Música a les biblios? En format físic? Sí, encara, i lligades al format virtual. Mentre tot duri, la coordinació entre aquests dos móns és fèrtil.
Així que ja estan disponibles les novetats de
música, cinema i còmic d'aquest mes de setembre a la Biblioteca Vapor Vell. El podeu consultar a la
mateixa biblioteca o a la seva web.
Com
podeu veure a sota, els autors i títols estan enllaçats al catàleg de
les biblioteques de Barcelona, per poder veure'n la disponiblitat.
També adjuntem un enllaç a l'Spotify per a poder fer-ne una escolta directa!
La Biblioteca Vapor Vell us convida a una xerrada entusiasta que repassa la dècada més brillant, sorprenent i
creativa del nostre recent passat musical, que va des de el sorgiment
del Rock Progressiu l'any 1969, amb formacions mítiques com Màquina!,
Música Dispersa, Om o Dioptria, entre d'altres... ; passant per la nova
manera de fer música del tot oberta, instrumental, en la que es trobaven
el jazz elèctric amb la música popular i autòctona que va
propiciar l'obertura de la sala Zeleste l'any 1973, amb la pionera
Orquestra Mirasol, Companyia Elèctrica Dharma, Música Urbana, els
inclassificables Tropopausa, etc; fins arribar a la reinvenció de la
música de ball de tota la vida, amb la nova manera de fer rumba de Gato
Pérez, el particularíssim Jaume Sisa o l'irreverent Oriol Tramvia.
Serà el pròxim divendres, 14 de setembre, a càrrec d'Àlex Gomez-Font, periodista, i d'Emili Baleriola, guitarrista.Us hi esperem!
En altres articles d'aquest bloc hem intentat destacar i aprofondir en la importancia de la música en el cinema, una associació entre dues arts que sovint resulta consustancial. Avui però, la intenció d'aquest post és una mica diferent, ja que té més a veure amb la recuperació d'una raresa discogràfica que no pas en la pròpia interacció artística entre música i cinema.
Barcelona, anys 70, rock laietà ... una denominació inventada pel Gato Pérez en referència al fet de que bona part dels músics que interpretaven aquest tipus de música (un rock progressiu molt influenciat pel jazz fussion que en aquells anys practicaven els fills artístics del Bitches Brew de Miles Davis : Weather Report, Herbie Hancock, Return to Forever, Mahavishnu Orchestra ... així com elements i aires musicals de la tradició mediterrània) solien actuar regularment en les llegendàries sales Zeleste o Magic, en la zona més baixa de la Via Laietana, al barri de La Ribera de Barcelona. Zeleste va ser també un segell discogràfic de la casa Edigsa i va publicar molts dels enregistraments que documenten aquell moment especial en la musica barcelonina, una música molt urbana i creativa que encara avui resulta un rar subgènere molt apreciat per melòmans de tot el món.
En aquest context va apareixer aquesta banda sonora arranjada i dirigida pel mestre Joan Albert Amargós a partir de peces de Toni Miró i interpretada pels membres de 3 dels millors grups d'aquella onda: Música Urbana, Blay Tritono i La Rondalla de la Costa.
Es tracta d'un document sonor de bastant valor (per la qualitat de la música i per l'excepcionalitat, ja que el binomi 'banda sonora - rock laietà' és pràcticament inexistent fora d'aquest cas) que va passar completament desapercebut en el seu moment i, com algun altre cas dels enregistraments d'aquell temps, va entrar directament al món de l'underground i el coleccionisme malaltís. És a dir, ni reedicions, ni recuperació en CD ni, fins fa ben poc, cap digitalització (ni legal ni il·legal) a internet. Finalment, algú l'ha pujat al Youtube i tots la podem descobrir o tornar a escoltar.
Aquests son els crèdits, tal com apareix en el disc... l'edat d'or de la música laietana :
"Tatuaje"
Disco grabado en los estudios Gema-1 de Barcelona en el otoño de 1976. Producción: Rafael Moll. Ingeniero de sonido: Jordi Vidal. Ilustración de la portada: Enric Satué. Fotografía de la contraportada: Ole Armengol.
CARA A:
He nacido para revolucionar el infierno
Barcelona
Vallvidrera
Camina, gorda
Peluquería Queta (1ª parte).
CARA B:
Peluquería Queta (2ª parte).
Hotel Las Palmas
Ámsterdam - Barcelona
Teresa Marsé
Charo Chifla de afilador: Xavier Batllés. Flauta de pico: Joan Albert Amargós. Flauta travesera: Jaume Cortadellas y Gérard Bouvier. Clarinete: Laura Tàpies. Tenora: Joan Josep Blay. Saxos: Nacho Abedul, Joan Josep Blay y Joan Albert Amargós. Trompeta y fiscornio: Néstor Munt. Trombón: Vicenç Calvo ("Morgan"). Acordeón: Víctor Ammann. Piano clásico, piano eléctrico Fender Rhodes, clavicordio eléctrico y sintetizador Moog: Joan Albert Amargós. Violín en pizzicato: Xavier Batllés. Mandolina y quinto: Xavier Batllés. Guitarra eléctrica: Lluís Cabanach y Ramón Olivares. Guitarra española: Ramón Olivares, Xavier García, Emili Baleriola y Lluís Cabanach. Guitarra clásica: Lluís Cabanach. Guitarra acústica: Ramón Olivares. Laúd: Martí Soler y Xavier Batllés. Bajo eléctrico: Carles Benavent y Xavier Batllés. Contrabajo: Eduard Altaba y Carles Benavent. Glockenspiel: Xavier Batllés. Platillos: Salvador Font. Clave: Joan Soriano y Xavier Batllés. Imitación vocal de la cuica: Carles Benavent. Palmas: Ramón Olivares y Nacho Quixano. Tamboril: Salvador Font y Quino Béjar. Castañuelas: Aurora Amargós. Bongós: Nacho Quixano. Cencerro: Xavier Batllés y Quino Béjar. Tumbadoras: Quino Béjar. Batería: Salvador Font, Quino Béjar y Joan Soriano. Resto de la percusión: Quino Béjar
Tot gran descobriment ve correspost per una gran responsabilitat, i aquest bloc que presentem avui ho es, per tant l'Ampli en farà d'altaveu.
El món de les portades dels vinils va ser un lloc on tot d'artistes gràfics, dissenyadors, artistes, pintors, afeccionats, etc...van aportar el seu talent (o la bona fe), intuïció, humor i denuncia. Un llenç on extreure una fogonada del contingut de les més diverses maneres.
D'aquesta manera Lp lover cover s'acaba de convertir automàticament en una eina de referència per entendre l'evolució d'un segment de la cultura popular contemporània i que sens dubte serà estudiada en un futur pels nostres descendents com si d'unes coves d'Altamira es tractés.
Tot seguit farem una breu repassada a mode d'ullada icònica a algunes mostres divertides, però que quedi constància que val la pena deixar-se portar i navegar una bona estona pel seu fons on trobarem de tot, inclosos dissenys de gandíssima qualitat o il·lustracions retro precioses...val la pena.
Comencem amb aquesta colla de fans de Earth, Wind, & the Fire que de tant Funk que els sua el cos semblen sortits d'un episodi de Kunta Kinte.
Abans de l'era del Photoshop les coses es feien igual: pinto, retallo, i pego. Un disc de música Peruana on l'estètica pop s'abraça a l'amor llatí pels culs ferms.
Una mostra genial d'il·lustració dels cinquanta posada a disposició del Jazz més easy listening. Deliciós.
Aquest mític cantant country australià deixa constància de la seva força gestual amb aquesta estructura dental (que es de veritat).
Que dir d'aquests duet brasiler amb aires futuristes i pentinats afro. El de l'esquerra te una aire a Camilo Sesto. Serà realment ell amb un alter ego, corrent aventures espacials amb el seu inefable Joselito?
No tinc paraules....evidentment a la contraportada hi posa por detrás. Traieu les vostres pròpies reflexions.
Aquestes tres...senyores de la neteja?...poden acabar amb l'equilibri ecològic al necessitar laca suficient per mantenir les seves estructures capil·lars, per sort ara aixó ja deu ser il·legal. No vull ser malpensat, però que volen dir quan diuen allò de Jesus use me...
Por, terror, angoixa...en els pitjors malsons adolescents crec que no vaig ser capaç d'invocar cap imatge tant aterradora com la d'aquesta família....sols de pensar en quedar atrapat en el cos d'aquest titella, ja se'm posen els pels de punta. Do you know?
Si senyor, les bases del pop-art: color i alegria. Aquest grup de noies asiàtiques faria furor en qualsevol envelat de festa major.
En fi, no es Louis de Funes, però podria ser-ho. Quina expressivitat posada al servei d'aquesta òpera de Puccini.
Quines il·lustracions més boniques. Tinc debilitat per aquest tipus
d'il·lustració, senzillament genial. Dick Marx fou un pianista de jazz, i no va composar mai cap títol amb el nom d'El Capital.
El subgènere japonés: miles de portades i centenars de bandes sonores que respiren Cinemascope i Technicolor per tots els costats. Ells si que saben divertir-se sense complexes.
I deixem pel final un artista conegut per aparèixer en un d'aquell mails sobre k7s de carretera que van rodar per internet quan encara no hi havien xarxes socials: Jose Angel i el seu elapé: Madre soy cristiano homosexual. Es pot dir de moltes maneres, però mai amb tanta delicadesa.
En fi, una passejada divertida per un art mereixedor de tot el nostre respecte.
Ja estan disponibles, a la biblioteca Vapor Vell, les novetats de
música, cinema i còmic d'aquest mes d'agost. El podeu consultar a la
mateixa biblioteca o a la seva web.
Com
podeu veure a sota, els autors i títols estan enllaçats al catàleg de
les biblioteques de Barcelona, per poder veure'n la disponiblitat.
També adjuntem un enllaç a l'Spotify per a poder fer-ne una primera escolta...
I avui, us recomano una de les novetats: és Django Django i aquest és un dels seus vídeos...
A Hubo una vez una guerra, una recopilació de 1958 dels articles
publicats per l’apassionat John
Steinbeck al New York Herlad Tribune,
com a corresponsal de guerra a Europa i el nord d’Àfrica durant la Segona Guerra
Mundial trobem les cròniques del dia a dia de la guerra. Una visió
quotidiana, explicada majoritàriament des de dins de l’exèrcit. Steinbeck ens
explica de primera ma la vida a Londres sota les bombes, les batalles al Canal
de la Mànega,
els preparatius i execucions de les missions a les bases aèries angleses, el
perfecte funcionament d’una bateria antiaèria femenina, la vida (ociosa) dels
soldats a Argel. Els preparatius per entrar en combat: els trasllats de les
tropes, la logística dels embarcaments, els passatemps dels soldats durant les
travessies, la vida d’espera en els camps d’instrucció (horts, gossos, joc de
daus, cinema...), les seves supersticions abans d’entrar en combat i les cartes
de comiat, les relacions entre l’exèrcit americà i el britànic i entre la
poblacicó civil, histories de soldats vividors, de soldats afortunats... i
finalment la invasió d’Itàlia amb el desembarcament de Salern.
L’article publicat el 12 de
juliol parla d’una cançó. Us el reprodueixo:
LONDRES (12 de julio de 1943). Ésta es la historia
de una canción titulada Lili Marlene.
Fue escrita en Alemania, en 1938, por Norbert Schultze y Hans Leit. Dos docenas
de editores la rechazaron. Pero finalmente, interpretada por la cantante sueca
Lala Anderson, su éxito ha ido formidable. Lala Anderson, de voz ronca,
pertenece al tipo de mujeres que podríamos llamar, para entendernos, Hildegarde.
Lili
Marlene es un tema de lo
más sencillo. Su primera estrofa dice: “En la plaza de las barracas, bajo los
faroles, solía encontrarme con Marlene, joven y bella”. Así de sencilla es.
Luego sigue contando que Marlene va conociendo más y más gente hasta,
finalmente, darse de boca con un brigadier, su máxima aspiración. Toda la
canción destila un divertido cinismo.
Lala grabó un disco, pero Lili Malrlene no parecía destinada a ser popular. Una noche, sin
embargo, la estación de radio alemana de Belgrado, debido a los destrozos
ocasionados por un bombardeo, andaba escasa de discos para su emisión para las
fuerzas de Rommel en África. Entre los no dañados, estaba el grabado por Lala
Anderson... A la mañana siguiente, todos los soldados de las fuerzas de Rommel
tarareaban Lili Marlene. E incluso
pidieron a la emisora que lo pusiera de nuevo.
Hasta Berlín llegó la notícia de la popularidad
alcanzada por la canción en África, y madame Goering, ilusionada hasta entonces
sólo con la ópera, cantó Lili Marlene
a un selecto grupo de nazis, si existe tal cosa. La canción se hizo
popularísima, y llegó a ser casi obligada en todas las emisiones de la radio
alemana. Hasta que el propio Goering pareció enloquecer a causa de ella.
Entonces, sin más, se sugirió que la canción fuera algo así como asesinada.
Pero Lala Anderson ya era conocida como “La Novia de los Soldados”. Pese a su ronca voz. Era
una chica a la que todos deseaban conocer.
Lili era un problema sólo para Alemania. Pero
ha ocurrido que los numerosos prisioneros hechos por el Octavo Ejercito
británico la han cantado tanto en presencia de ellos que Lili Marlene, como antes de los alemanes, se ha apoderado ya de los
soldados de aquí, australianos incluidos, quienes han ideado, sobre la música,
multitud de nuevas letras. Ahora el mando no sabe si permitir la canción, aun considerando que el hecho de que sea una canción acerca de una muchacha alemana
no demasiado virtuosa no hace sino ensalzar todavía más lo nuestro. A nuestros
compatriotas no se les oye cantarla. Pero es seguro que si se decidieran a
hacerlo no encontrarían la oposición de nadie. Y los británicos del Octavo Ejercito
dicen que consideran a Lili Marlene
como prisionera de guerra. Últimamente, se han tenido noticias según las cuales
el ejercito norteamericano en África está empezando a cantarla. La Oficina de Información de
Guerra ha decidido, al parecer, crear una letra contra los alemanes,
conservando intacta su melodía. Si, de tal modo, resulta o no, es una cosa que
se ya se verá. Y que a nadie habría de extrañar el verla aparecer por los
barracones, joven, bella e inconsistente.
No cabe hacer otra cosa que autorizar la canción.
Las canciones de guerra no tienen por qué ser exclusivamente temas de guerra.
Giran todas sobre los motivos más diversos. Madelon
y Tipperary, por ejemplo, las
famosísimas tonadas de la anterior guerra, no tenían nada que ver con ella. Walzing Matilda la maravillosa canción
australiana tan en boga, narra el robo de unas ovejas. Se espera que algunos
grupos estadounidenses ataquen a Lili
Marlene; primero, por el hecho de tratarse de una canción del enemigo;
segundo, por no ser, en realidad, excesivamente buena. Tales ataques, caso de
producirse, no tendrían en mínimo efecto: Lili
es ya inmortal. Su simple deseo de hallar para sí un brigadier no es
rigurosamente una aspiración alemana. La política podrá cerrar los caminos,
aislar pueblos enteros… Pero las canciones saben saltar por encima de las
fronteras.
Sería gracioso que, después de tanto alboroto, Lili Marlene resultara ser la única
contribución de los nazis al mundo.
La versió més popular ha estat la
que en va fer Marlene Dietrich... podeu trobar milions de vídeos a internet...
però per si mai l’heu vist us n’adjunto una:
Steinbeck en va escriure un article... si en voleu saber més
podeu consultar Lili Marlen: canción de amor y de muerte,
el llibre de Rosa Sala Rose editat per Global Rhythm... Podeu consultar el catàleg de les biblioteques de la Diputació per localitzar-lo.
Tal com us vam comentar, Ignacio Julià va ser a la Biblioteca Vapor Vell per fer el seu playlist de novetats dins el Music Spy Club. Podeu veure anteriors edicionsaquí.
Com sabeu, el Music Spy Club és una trobada singular amb músics, crítics i agitadors artístics que busca descobrir gèneres, músics, compositors, tendències. La fórmula és senzilla: es punxa i comenta 10 peces singulars que ofereixen alguna llum inèdita sobre la música o sobre algun tipus de música.
Ignacio Julià, un dels principals col·laboradors de la biblioteca (ja ens ha visitat en 5 ocasions). Periodista apassionat del cine underground idela música rock, el 1985 funda la ja històrica i encara punyent revista Ruta 66. Ha publicat una desena de llibres, incloent-hi les biografies autoritzades de Velvet Underground i Sonic Youth, així com títols sobre John Lennon, The Clash, Bruce Springsteen, Ramones o Neil Young. Ha col·laborat en nombrosos mitjans de comunicació i, des de 1997, produeix programes musicals per a BTV (República 2230, Pop-Lab). El seu últim llibre és una antologia esclaridora, «Pulp-Rock: Artículos y entrevistas, 1982-2004.
Aquest és el seu playlist!
1) JAD FAIR. "The best ever", dins Hu Name Itself is Music
2) LEE RANALDO, "Off the wall", dins Between the time & the tides
3) Low, "Try to sleep", dins C'Mon
4) David Lynch, "Crazy Clown Time", dins Crazy Clown Time
5) Andrew Bird, "Danse Carribe", Break it yourself
6) Ry Cooder, "No Banker left Behind", dins Pull up some dust and sit down
7) Los Evangelistas, "Serrana de Pepe de la Matrona", dins Homenaje a Enrique Morenet
