Tenir adolescents i sobretot pre-adolescents a prop, musicalment parlant, pot ser de vegades un suplici per les orelles i el cervell. No obstant, també és útil per estar "al dia" d'allò que ells i elles consideren que és la música "moderna".
Sovint, a la bústia de desiderates o suggeriments de compres de les biblioteques públiques també hi trobem demandes musicals per part de nois i noies pre-adolescents. I podem utilitzar aquestes propostes musicals "modernes" com a ganxos musictecaris.
Potser caldria definir els termes:
pre-adolescents = nou col·lectiuque es caracteritza per començar a entrenar-se en el bo i millor de l'adolescència però que encara conserva actituds que l'apropen més a la infància. Entre els 9 i els 12 anys, tot i que cada vegada l'edat és més avançada.
ganxo musictecari = música de qualitat discutible però molt propera als gustos del col·lectiu amb qui volem connectar per tal de despertar-ne la curiositat musical més enllà dels seus límits.
Encara que partim de la base que tota la música és apte per a totes les edats, a les biblioteques públiques tenim la mania de classificar-la, també. I la primera gran divisió la fem per edat: música/música per a infants.
La música per a infants sol incloure les edats entre els 0 i els 12 /14 anys. Es tracta de cançons de bressol, àlbums de grups infantils, músiques adaptades, etc.
A banda dels incombustibles 40 Principales i l'imperial MTV, ara també dicta els gustos de les joveníssimes generacions el totpoderós Disney Channel. Justin Bieber, Hanna Montana, Britney Spears, Jonas Brothers, Patito Feo, Shakira, Lady Gaga ... són alguns dels més demanats ara mateix per part del col·lectiu que ens ocupa. Sense oblidar el hip hop, la música urbana que identifica actualment aquestes noves generacions. Alguns d'aquests noms els podem classificar directament a la secció musical infantil ... però alguns altres, com Black Eyed Peas o Beyoncé potser ens semblarien desubicats.
Fa poc vaig demanar-li a una còmplice pre-teenager (11 anys) que m'elaborés una llista amb els artistes que escolta en aquest moment i que considera que haurien de tenir totes les biblioteques públiques a la seva disposició. El resultat és una elaborada llista amb la crème de la crème de les llistes d'èxit del pop internacional, tot ben amanit amb algunes dosis del hip hop més comercial.
Sonaria més o menys així:
Molts companys i companyes encarregats de fer seleccions musicals per les biblioteques, de ben segur que us trobeu amb aquests dilemes. Si més no, a mi em passa i vull compartir-ho. Aquestes són les preguntes que em faig i que intentaré respondre en 3 posts. Respostes obertes a qualsevol comentari o suggeriment, of course.
1. Hem de destinar part del pressupost per al fons discogràfic (sovint molt limitat) per adquirir algun d'aquests àlbums de dubtosa qualitat i longevitat?
2. En cas afirmatiu ... han de classificar-se com a ítems per a infants o per a adults?Hem de crear una secció juvenil diferenciada?
3. Ha arribat l'hora de diferenciar i identificar clarament als prestatges l'estil hip hop (ara mateix dins el gènere pop-rock en general)?
1. Hem de destinar part del pressupost per al fons discogràfic (sovint molt limitat) per adquirir algun d'aquests àlbums de dubtosa qualitat i longevitat?
La col·lecció ha de ser suficient, equilibrada, actual i adequada als usuaris. Tots els grups d'edat han de trobar materials que atenguin les seves necessitats. (...) És fonamental que tinguin elevada qualitat i responguin a les necessitats i condicions locals.[Manifest de la Unesco 1994]
Es prioritzen els títols amb qualitat i màxima permanència, ja que es considera que els anomenats supervendes sovint tenen una vida molt curta i la distribució entre els ciutadans queda garantida en un altre nivell. No es considera que la biblioteca hagi de recollir sistemàticament tots aquests 'èxits' com a criteri general.[Criteris selectius de la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona 2008]
Malgrat que han de pesar molt els criteris de qualitat, també podem fer algunes concessions. Tal i com fem en altres tipus de documents. Agafem el llibre Crepuscle de Stephenie Meyer, per exemple. De la romàntica història adolescent i vampírica de Meyer, passant per les anteriors cròniques vampíriques d'Anne Rice, podem acabar lliurant en préstec el clàssic de Bram Stoker.
Per què no fer el mateix amb la música? El nostre paper d'intermediaris, mentre hi hagi música a les biblioteques, continua essent fonamental. Ja sigui in situ, amb les col·leccions físiques de la biblioteca; o de manera virtual, mitjançant les recomanacions i guies als blocs, webs i xarxes socials.
Sempre i quan el pressupost ens ho permeti i la consciència musictecària no ens remugui massa ... la meva opinió és que podem fer algunes concessions als nostres "teens". Amb mesura, això sí. I sense perdre l'objectiu: despertar la curiositat i enriquir la cultura musical dels nostres visitants pre-adolescents.
Només fent una ullada general a la història de la música, observarem que fins arribar als segles XIX i XX la gran majoria de composicions de les quals en tenim coneixement provenen d'una inspiració o un fonament religiós. Fins i tot en el llegat de la música no-escrita, la música de tradició oral, la no etiquetada com música culta o clàssica, l'element religiós és tan present o més que el pagà. Des dels més sublims oratoris de Johann S. Bach fins als cants espirituals dels esclaus negres en les plantacions del Delta del Mississipi, per anomenar només dos gèneres occidentals molt coneguts, la música ha estat sempre un vehicle imprescindible per expressar el sentiment i la necessitat de transcendència de bona part de la humanitat.
Avui proposem als lectors d'aquest blog musictecari una aproximació a la música religiosa oriental de la mà de Mercan Dede, un músic absolutament modern que, seguint una tradició espiritual que prové del segle XIII, ens acosta a una sensibilitat i una estètica certament atemporal i universal : la música de tradició Sufí.
Mira Hunter foto: mirahunter.com
Les danses giratòries han existit en nombroses religions i cultures durant segles. Es creu que a Turquia s'havia practicat una forma original per algunes tribus nòmades com a cerimònia de curació. L'Ordre Mevlevi, dedicada a l'estudi del poeta Mevlana Celaladin Rumi, és un Ordre Sufí que va néixer a partir de la seva mort l'any 1273. En la cerimònia Mevlevi tradicional coneguda com Sema es reuneixen la recitació de l'Alcorà, la interpretació de música en directe i una dansa giratòria.
El 1923, després de l'enderrocament de l'Imperi Otomà, Mustafa Kemal Atatürk va instaurar moltes mesures per modernitzar Turquia cap a una república democràtica. Algunes d'aquestes mesures incloïen l'adopció de roba occidental, un alfabet nou, i l'abolició dels palaus de justícia islàmics. La por d'oposició i rebel·lió a aquestes reformes radicals, va portar Atatürk a instal·lar la Llei 677, que tancava tots els tekkes de dervixos (monestirs), tombes i escoles, i prohibia la pràctica d'algunes ordres Sufí. La noció que les velles tradicions, costums i pràctiques es basaven en privilegis que calia abolir per tal que sorgís una societat més justa, va ser adoptada com justificació de les noves prohibicions noves en la tasca de modernització. Monestirs i tombes es van convertir en institucions socials com museus o menjadors de beneficència. Finalment un grup de xeics en la negociació amb l'alcalde de Konya (la ciutat on Mevlana està enterrat) va idear una manera per poder practicar públicament la dansa giratòria d'acord amb els nou dret, no com l'acte religiós de la Sema, sinó com a celebració cultural del gran poeta turc. El 1953, es va autoritzar per primera vegada en un cinema amb només tres músics i on els dos xeics participants vestien roba de carrer. Els anys subsegüents veien l'expansió gradual de la cerimònia, que primer es va traslladar a una biblioteca i finalment a un gran gimnàs. Amb l'intens escrutini de la policia sempre present. Si es descobria pregant a algun dels Semazens participants s'arriscava a ser castigat amb llargues penes de presó. Degut a aquestes restriccions alguns líders sufís com el xeic mevlevi Suleyman Dede van mirar cap a l'Oest.
El 1964, L'UNESCO va portar els Mevlevis a París per primera vegada. L'autor britànic Reshad Feild va conèixer a Suleyman Dede en un viatge a Konya, i es va sentir immediatament captivat per les seves idees contemporànies i compassives i ja als anys '70, va portar Dede a Amèrica del Nord on començaven a florir petites comunitats sufis. Suleyman Dede assignava líders, i encoratjava les pràctiques de la dansa giratòria.. Reshad Feild va ser anomenat xeic de l'ordre Mevlevi per Dede i viatjava constantment entre Anglaterra, Califòrnia i Vancouver, ajudant els grups nous a organitzar estructures d'ensenyament per practicar aquesta dansa.
En una Sema tots els participants es consideren aspectes integrals de la cerimònia. Els músics no es veuen com un element separat del gir; tothom porta el mateix barret alt que reflecteix la seva identitat espiritual comuna. El xeic fa del cap espiritual del ritual, representant l'encarnació física de Rumi. Tots els Semazens vesteixen el mateix vestit simbòlic fet de roba simple amb feltre. Tota la roba representa aspectes de mort, humilitat, i transcendència. L'alt barret de feltre o sikke representa la làpida o la mort d'ego. El vestit llarg, carregat o tennure representa la mortalla o la nostra consciència interior. La capa fosca o hirka, portada al començament i tancament de la cerimònia, personifica la pròpia tomba o la nostra consciència exterior. Sota la capa duen una jaqueta blanca, anomenada dasta gul, que poèticament es tradueix com a ram de roses. La solapa esquerra és solta, mentre que la dreta s'assegura a un cinturó negre ample, també conegut com el lamed d'alif. Alif és la primera lletra de l'alfabet àrab. La majoria dels dervixos porten sabatilles de pell primes, altes de turmells anomenats mest. Cada acció en els rituals se centra en esforçar-se per assolir una forma perfecta a través d'humilitat. Tot es besa, des la roba que porta el dervix i fins i tot el terra. Aquestes accions devocionals i els elements simbòlics ajuden a preparar al dervix per estats liminals de consciència. Són actes d'humilitat i obertura.
Encara que els Mevlevis es descriuen com Sufís Extàtics, no s'ha d'entendre en el sentit de caure en un estat eufòric incontrolat, sinó que durant una centrada meditació física un Semazen es pot convertir de fet en èxtasi. L'estat d'èxtasi ha estat considerat considerat molt de temps com un estat transformador connectat a il·luminació mística. El mot dervix s'atribueix sovint al mot persa darwish, que literalment es tradueix com el llindar d'una porta. La cerimònia del Sema també té un instant liminal, el Darbi Jelal. Després de l'entrada cerimonial de tots els participants, es canten oracions al Profeta. Llavors seguint un descans musical, el xeic i els dervixos donen una bufetada al pis amb les seves mans. Aquest moment suposa despertar la consciència interior per començar primer a caminar i girant a continuació al pont Sirat. Aquest és el pont esmentat a l'Alcorà que s'ha de creuar des d'aquest món per arribar al Paradís. Aquest pont és tan prim com un fil de fideus fins, i tan afilat com una dent de tigres de dents de sabres. Com en l'aparició de la llum en el Big Bang, entren a l'estat liminal. En aquest estat de límits desconeguts o relaxats és on l'ús de la creativitat o perspectives noves té més possibilitats de generar transformació expansiva. Al final dels primers tres selams els ballarins s'arrupen junts a les fronteres de l'espai, inclinant-se l'un en l'altre abans de tornar a girar. Finalment, la fase postliminal de la cerimònia és la reintroducció del subjecte a un estat estable. Això és el punt quan els dervixos paren de girar abruptament al final del darrer selam. Els seus tennures s'emboliquen al voltant de les seves cames en una espiral estreta. Llavors asseguts, escolten la recitació alcorànica final. Posant les seves capes d'Hirka negres a les seves espatlles, tornen canviats a una realitat anterior. Aquesta forma de girar no comença amb un abandó desinhibit sinó amb anys de pràctica prudent i posicions del cos controlades meticulosament. És de d'aquest nivell de competència i control que s'esdevé extàtic. Font: A Short History of Whirling by Derek Hunter
Mercan Dede
Arkın Ilıcalı també conegut com Mercan Dede
Arkın Ilıcalı, nascut el 1966 a Bursa, Turquia, és un dels músics sufis contemporanis més coneguts universalment. Un músic versàtil i prolífic, compositor de música electrònica, productor, DL i, especialment, intèrpret de Ney i Bendir. La seva aportació artística més reconeguda és la fusió de la música acústica tradicional d'Anatòlia amb els sons electrònics. Mercan Dede creu que quan s'integren sons digitals, electrònics amb sons manuals, humans, es pot crear un llenguatge universal, capaç d'unir el jove i el vell, l'antic i el modern, l'Est i l'Oest. Aquest contrast entre la electrònica i les arts clàssiques o folklòriques és dins el nucli de la filosofia sufí que guia aquest músic únic en el seu gènere. Aquests conceptes, en realitat, no estan separats, diu Dede. L'essència del sufisme és el contrapunt. Tot existeix amb el seu contrari. "Quan trio a un músic he d'estar relacionat amb ell en termes de personalitat, de cor savi, es diu a Turquia. Hem de tenir un sentiment similar de la vida. La part tècnica de la música és secundària. Quan això funciona no cal preocupar-se. Es pot tocar qualsevol cosa de la ment, però no de l'ànima."
Des del principi, el seu grup és més una idea que una formació estable, buscant sempre la interacció amb músics de diferents procedències. Les col·laboracions de Mercan Dede amb altres artistes de tot el món i tots els gèneres i èpoques és admirable: Kani Karaca, Özgen I'hsan, Ahmet Misirli, Ersahin Ilhan, Peter Murphy, Natacha Atlas, Azam Ali Musafar, I'lhan Ahin Ers, Jamaladeen Tacuma, Hugh Marsh, Omar Sosa, Mich Gerber, Fazil Say, Susheela Raman, Trans Global Underground, Dhafer Youssef, Coldcut, Dhol Foundation, Shaplin Emma, Ludavico Eunadi, Trilok Gurtu, Pina Bausch ...
Les seves actuacions amb la dervix mevlevi i artista visual Mira Hunter són especialment emocionants ... en aquest vídeo ens podem fer una idea de la seva proposta sensitiva ...
Mercan Dede té interès en que la seva música i la seva posta en escena transmeti al món sencer que el seu esperit inclusiu comporta un profund missatge de comprensió i reconciliació.
"No m'agrada la separació. Com diu el poeta Rumi: si estàs a tot arreu no estàs enlloc, si ets en algun lloc estàs arreu, el meu algun lloc és el meu cor. Intento imaginar-ho. La resta, el bombo publicitari, estar o no de moda, no és important. No som aquí per altra cosa que l'amor, la resta no és més que un munt de xafarderies. Si la música no et fa millor persona, encara que sigui a petita escala, a qui l'importa que siguis el millor músic de món. M'estimo més ser algú que segueix el seu cor, vagi on vagi".
En qualsevol de les seves diverses facetes, ens trobem davant d'un dels artistes més singulars que uneix moltes persones de diferents orígens independentment de la seva edat, cultura i diferències personals.
Avui convidem a l'AMPLI als col·legues musictecaris de la biblioteca Armand Cardona Torrandell de Vilanova i la Geltrú que han publicat un article dedicat a la jazzwoman Elisabet Raspall al seu biblio-bloc Una mar de lletres.
Avui dediquem el post del BiblioBloc a l’autora vilanovina i gran exponent de la música jazz Elisabet Raspall, membre destacat de la denominada generació New Talent dels 90.
Nascuda a Vilanova i la Geltrú el 1966, l’Elisabet començà els estudis de solfeig i piano al Foment Vilanoví, seguint després al Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona,on aconseguí el títol professional de piano i obtingué el diploma de grau superior del Taller de Músics de Barcelona, especialitat de Jazz i Música Moderna. Més tard, als Estats Units amb l’ajut d’una beca, estudià música contemporània a la Berklee College of Music, on es graduà en Professional Music i assistí a nombrosos seminaris amb músics coneguts. També amplià estudis a Nova York. Durant aquest llarg periple ha estudiat amb músics com Tete Montoliu, Lluís Vidal, Iñaki Salvador, Albert Bover, Alvaro Is, Fred Hersch, Barry Harris, Zè Eduardo, Jean-Pierre Dupuy o Silvia Goes, entre d’altres.
Igualment porta al darrera una llarga carrera artística que començà el 1996 amb la publicació del seu primer treball, Triangles, al que seguí Lila (1998), que es caracteritza per la col·laboració amb musics de gran categoria i de diferents estils. El 2000 va aparèixer Maram (caracteritzat per una fusió estilística propiciada per la seva participació al FIMPT de 1999), i el 2005 va ser el torn de Quatro, (treball autoeditat amb PAE, Plataforma d'AutoEditors, i enregistrat al Brasil) que va confirmar el seu costum de comptar amb grans músics de la talla de Liliana Bertolini (flauta), Caíto Marcondes (percussió) i Rogério Botter Maio (contrabaix).
Bossanova i la Geltrú, publicat el gener de 2010, en el qual Jobim, Vinicius de Moraes i Iván Lins formen el gruix d’un repertori marcat pel seu estil jazzístic, tot i la càrrega de melodies brasileres. En aquesta ocasió l’Elisabet col·labora amb l’Ana Rossi, amb la seva veu dolça, el Mariano Steimberg a la bateria i Tom Warburton al contrabaix. És un d’aquells discos que fan venir ganes de tornar a escoltar una vegada i una altra.
Per últim, PluJazz, enregistrat el 2008 i publicat el 2010, va suposar el seu retorn encapçalant un projecte personal amb la seva productora RaspallRecords i en el que van participar els músics Chris Cheek, Marc Miralta i Tom Warburton, que van vestir les peces oníriques, evocadores i elegants d’aquesta intèrpret i compositora acostumada a flirtejar amb les músiques mediterrànies.
Des de la Biblioteca Armand Cardona Torrandell volem aprofitar aquesta notícia per agrair a l’Elisabet que ens hagi fet donació de tots els seus treballs que ara estaran a disposició dels nostres usuaris perquè puguin gaudir de la seva música:
L'associació de bibliotecaris musicals francesos, ACIM, celebrarà a la vila d'Auxerre, a finals d'aquest mes de març, el seus XXII Rencontres Nationales, dels qual us n'hem parlat i on hem assistit en més d'una ocasió des de que existeix aquest espai musictecari.
Per aquesta edició, el tema escollit és "La Médiathèque : un carrefour de la vie musical" on s'analitzarà especialment la funció musical de la biblioteca considerant el concepte conegut com "tercer lloc": la biblioteca com un espai de convivència cultural situat entre la llar i el lloc de treball. Aquest concepte, en l'aspecte específicament musical, està desenvolupat per Xavier Galaup, president de l'ACIM, en una presentació que també us oferim al final d'aquest post.
El Consell d'Administració de l'ACIM ha redactat un Manifest per tal de sotmetre'l a l'aprovació de l'Assemblea General dins els esmentats Rencontres. No cal dir que, com sempre, compartim al cent per cent l'òptica professional dels nostres col·legues del nord, així com l'esperit i el contingut d'aquest manifest que també subscrivim.
La música té el seu lloc a la biblioteca
Manifest sobre el lloc de la música a la biblioteca
(Proposta de moció per l'assemblea General de l’ACIM el 28 mars 2011 à Auxerre)
La situació de la música a les biblioteques sembla fràgil. En efecte, la disminució dels préstecs i el desenvolupament de la música en línia o la descàrrega indueix a alguns responsables polítics i bibliotecaris a pensar en retirar el suport CD de les mediateques. Diverses noves mediateques ja s'han obert recentment sense aquest suport, però altres continuen incloent-lo entre els documents de la seva proposta.
Ens sembla que aquest és un greu error ja que la música no es redueix simplement a un suport documental sinó que la música és una pràctica cultural important, així com la lectura i el cinema.
La disminució dels préstecs no hauria de ser un pretext per a la supresió del CD i, en conseqüència, del suport musical predominant a la mediateca. En l'última enquesta de les pràctiques culturals, el CD encara representa el 24% dels préstecs efectuats a les mediateques, mentre que les ofertes de música en línia encara han de trobar el seu públic. De la mateixa manera que les companyies discogràfiques que han experimentat un augment de vendes, les biblioteques han experimentat importants nivells de préstec que tornen a un estiatge normal però lluny de ser menyspreable de cara a altres sectors documentals.
Article 7 de la Charte des bibliothèques. "Les col.leccions de les biblioteques dels organismes públics han de ser representatives, cadascun al seu nivell o la seva especialitat, de tot el coneixement, els corrents d'opinió i la producció editorial". El Conseil Supérieur des Bibliothèques també va destacar en diversos informes el fet que el lloc actual de la música a la biblioteca no era suficient.
Les pràctiques culturals no són hermètiques. Renunciar a la música a la biblioteca suposaria qüestionar també l'interès per a la literatura i per al cinema presents en les nostres estructures per a un públic omnívor. Els artistes i els usuaris no són únicament lectors, aficionats a la música o a les pel·lícules sinó que tot s'interpenetra.
Renunciar a la música a la biblioteca significa abandonar-la als agents del sector comercial que no tenen cap preocupació per la diversitat i la sostenibilitat de les obres musicals. Si el lloc del suport CD ha de reduir-se a mig termini, ara per ara la millor manera és materialitzant als nostres locals una oferta musical que s'ha d'enriquir per una oferta des-materialitzada.
Tots els suports presents a la mediateca estan afectats pel fet digital, sigui els ebooks pels llibres o el vídeo a la demanda (VOD) pel cinema. No tot està, ni tot és visible a internet. Malgrat la seva aparent abundància (més de 7 a 8 milions de títol anunciats sobre plataformes de streaming), l'oferta de música en línia es mostra incompleta així que es busca fora de la música més popular. Treballem per construir una oferta digital (en un dispositiu o en línia) ample i perenne siguin quins siguin els continguts.
Ens sembla important que les mediateques continuin jugant un paper preponderant en el desenvolupament de la cultura musical amb l'ajuda de fons de música enregistrada (en CD o en línia), de partitures, de pel·lícules i de llibres però també de concerts o de tallers de creacions musicals ajudades per ordinador.
La música és un llenguatge universal apropiat per federar tots els usuaris presents o potencials sigui quin sigui el seu origen i la seva categoria socioprofessional.
Si be l'escolta i la pràctica musical no deixen de desenvolupar-se en la nostra societat, per contra la cultura musical és negligida per part d'algunes institucions i no serà mai la preocupació dels agents econòmics o dels llocs web que proposen música a internet. Les biblioteques o les mediateques s'honorarien en continuar treballant en la defensa i la promoció de tots els àmbits de la cultura. Enllaç a l'article original en francès: http://bit.ly/icyv0M
Després de la pluja, surt sempre el sol. Reunim uns quants músics al saló, amb una composició de l'incomparable TomWaits, i tenim aquest vídeo assoleiat.
Cada mes la biblioteca Vapor Vell publica el butlletí de novetats de les seccions de música (inclou també les seccions de cinema i còmic). Mai us l'hem publicat a l'Ampli, no sé molt bé per quina raó. Però ja fa força temps que el podeu consultar des de casa a través de la web de la biblioteca. I dintre de poc també l podreu rebre per correu si us en subscriviu a través del MésBiblioetques.
Avui us l'adjunto per comentar-vos un parell de novetats:
1. cada registre (tant els cds, com els dvds musicals, les películ·les i els llibres) està enllaçat al catàleg de les Biblioteques de Barcelona. Així podreu saber a quines biblioteques trobar-lo i si està disponible o prestat i fer-ne la reserva, si cal.
2. cada cd està enllaçat amb l'Spotify (en el cas que el cd no s'hagi trobat a l'Spotify, l'enllaç correspon a l'autor). D'aquesta manera podeu fer una primera escolta a l'acte des de casa (o des de la feina).
Nota: el butlletí de novetats inclou les novetats que van arribar a la biblioteca i que vam posar disponible durant tot el mes passat. Així, el butlletí de cada més sempre el publiquem final del mateix mes!
Aprofito per recordar-vos que al compte Spotify de Vapor Vell també hi podeu trobar diversos playlists: de les novetats mensuals al mercat (ull!: les novetats discogràfiques al mercat, no les novetats que han arribat a la biblioteca), playlist de la "Collita" 2010 -el millor de l'any passat, segons la premsa especialitzada- (que la trobareu, in situ, a la biblioteca), playlist de festivals i altres esdeveniments musicals de la ciutat i curiosos playlists de recomanacions deSastre-Wilkinianes.
Ja sabeu que ens agrada que vingueu a veure'ns a la bilbioteca... però si no podeu sortir de casa perquè us heu trencat una cama i l'únic que podeu fer és espiar els veïns de l'edifici del davant amb uns prismàtics, sabeu que encara ens podeu seguir a distància via Spotify (i Facebook, i Twitter, i web... i Ampli)!
Fa poc vaig demanar-li a una còmplice pre-teenager (11 anys) que m'elaborés una llista amb els artistes que escolta en aquest moment i que considera que haurien de tenir totes les biblioteques públiques a la seva disposició. El resultat és una elaborada llista amb la crème de la crème de les llistes d'èxit del pop internacional, tot ben amanit amb algunes dosis del hip hop més comercial.
