Discos inconfinables - 8

El nostre company musictecari Arnold Layne va recomanar discos durant uns quants any a l'enyorada Butxaca. Ara està recopilant les seves ressenyes per compartir-les amb tots, aprofitant que la nostra atenció necessita concentrar-se de tant en tant en la bellesa.

Steve Wynn & The Miracle 3

...Tick...Tick...Tick  (Astro, 2005)

Bona ratxa: Wynn porta tres discos consecutius d’allò més inspirats. En aquest, a més, se’l nota gaudint més que mai tocant, totalment compenetrat amb la seva “miraculosa” banda actual, i sonant amb una força que recorda quan a principis dels vuitanta el californià es va donar a conèixer amb The Dream Syndicate assimilant millor que ningú el llegat de The Velvet Underground i Neil Young.

Stacey Earle & Mark Stuart

Communion Bread  (Bittersweet, 2005)

L’entranyable parella formada per la germana de Steve Earle i el seu grenyut company brilla amb llum pròpia dintre de l’ampli ventall de música americana amb arrels que darrerament no para d’arribar. Aquest S&M Communion Bread potser no arriba al nivell dels dos discos anteriors, però ara que s’apropa l’hivern pocs plaers tan deliciosos trobareu com el de deixar-se gronxar per la preciosa veu de Stacey Earle.

The Strugglers

You Win  (Acuarela, 2005)

Poderosa i íntima a la vegada, la veu de Randy Bickford sobresurt dintre del prolífic panorama del folk nord-americà actual, com ho va fer la de Micah P. Hinson amb el seu enlluernador debut. Les precioses cançons d’aquest disc de The Strugglers, entre la encisadora elegància d’uns Tindersticks i la punyent nuesa del mestre Will Oldham, són una de les més agradables sorpreses de la temporada.

North Mississippi Allstars

Electric Blue Watermelon  (Ato Records, 2005)

Aquesta gent de Memphis sap realment com es cuina un plat musicalment suculent: a una base de blues del Delta sòlida però esponjosa li afegeixen aromes de rock, de gospel o de boogie i unes gotes de hip-hop, pop o country, sempre en la mesura justa, i aconsegueixen un gust d’exuberant celebració del present, sense perdre mai el respecte pels sabors tradicionals. Per llepar-se els dits.

Burning

Dulces Dieciséis  (PeerMusic, 2005)

                          

Foc revifat. Hi ha vida (i vida saludable) a la mítica banda madrilenya, després de la mort de Pepe Risi. Com van fer els seus amats Stones a Stripped, l’incombustible Johnny Cifuentes, amb l’ajuda d’uns músics molt solvents, es llança a recrear 16 temes de la seva llarga carrera en un nou format semiacústic, descobrint-ne nous matisos i aportant frescor a una formidable col·lecció de cançons.

The Minus 5

The Minus Five (“The Gun Album”)  (Yep Roc, 2006)

Scott McCaughey està exultant i el nou disc de la seva superbanda (formada per gent de REM, Posies, Model Rockets i Wilco, entre d’altres) està a l’alçada dels millors discos dels enyorats Young Fresh Fellows. I és que la seva capacitat per crear captivadores melodies arrelades en el pop dels seixanta continua intacta.

Mudhoney

Under A Billion Suns  (Subpop, 2006)

Nova dosi d’apocalipsi bullent des de Seattle. Fa gairebé vint anys que aquests paios van obrir la porta dels trons del moviment “grunge” i, a diferència de la majoria dels seus companys, aquí segueixen al peu del canó, sense minvar la seva característica ràbia sonora (hereva de The Stooges i Black Sabbath) ni caure en la complaença (escolteu amb quina perícia hi introdueixen secció de vents).

Daniel Johnston

Lost And Found  (Sketchbook, 2006)

No, no és possible sentir aquesta veu que es trenca implorant estimació i no caure rendit als seus peus. De fet, ho han fet Tom Waits, Kurt Cobain o David Bowie, tots ells fans d’aquest personatge tan especial, de feble salut mental però extraordinària capacitat per a composar cançons irresistibles, com les de l’últim disc, pletòric en inspiració. Un disc necessari d’una figura imprescindible.

THE ESSEX GREEN

Cannibal Sea  (Mushroom Pillow, 2006)

Conduït per dues veus de les que enamoren (la masculina de Chris Zitter i la femenina de Sasha Bell) i ple de melodies encomanadisses i juganeres, el tercer disc de la banda de Brooklyn sembla un compendi de la història del pop més exquisit, des de The Kinks o The Turtles (als seixanta) a The Ladybug Transistor o Belle and Sebastian (als noranta), passant pels fabulosos The Go-Betweens dels vuitanta. Tsunami de pop.

Pete Seeger

Brothers & Sisters  (Discmedi, 2006)

D’això se’n diu sentit de l’oportunitat (fins i tot l’expressió de Seeger a la foto de la portada recorda al seu actual reivindicador, Bruce Springsteen). Celebrem que es tracti d’una recopilació tan curosa (so impecable, una selecció magnífica, un text molt didàctic, fotos reveladores...) i és que una figura tan fonamental de la música popular de l’últim segle bé s’ho mereixia. Ara més que mai.