Discos inconfinables - 5

El nostre company musictecari Arnold Layne va recomanar discos durant uns quants any a l'enyorada Butxaca. Ara està recopilant les seves ressenyes per compartir-les amb tots, aprofitant que la nostra atenció necessita concentrar-se de tant en tant en la bellesa.

Gigolo Aunts

The One Before The Last  (Bittersweet Recordings, 2000)

Els que se sentin atrets per la magnífica versió en anglès que els bostonians han fet de “La chica de ayer”, de Nacha Pop, podran descobrir una altra dotzena de cançons rodones. Amb aquesta col·lecció de peces inèdites que formen el seu quart LP, Gigolo Aunts demostren ser els millors candidats per ocupar el tron deixat per Redd Kross al regne del Power Pop incandescent.

Burning Spear

Spear Burning  (Pressure Sounds, 2001)

Els amants del reggae (i de la música en general) estem de sort. Aquesta col·lecció de singles introbables (del fèrtil període de 1975 a 1979) d’un dels més mítics intèrprets i compositors de Jamaica satisfarà tant els neòfits com aquells que ja coneguin àmpliament l’obra de l’autor de “Marcus Garvey”. Ritmes repetitius i fascinants, dels que provoquen addicció.

Bill Janovitz

Up here  (Bittersweet, 2001)

Massa clàssics pels uns, massa alternatius pels altres, els Buffalo Tom, tot i signar alguns dels discos més reconfortants de la dècada dels noranta, mai no van sortir d’un cercle de fidels seguidors. El seu líder segueix, ara en solitari (amb valuoses aportacions, com la de la cantant Chris Toppin), desgranant sentiments a flor de pell, no gaire lluny del magisteri dels seus ídols (Neil Young, Bob Dylan, Townes Van Zandt...)

Da Capo

The Fruit  (Autruche, 2001)

Continua el degoteig de música fascinant provinent de França. El segon elapé de Da Capo s’ha fet esperar (quatre anys), però ha valgut la pena: barrejant la tradició del pop anglosaxó amb uns aires mediterranis peculiars (i amb la inclusió de l’estàndard jazz “Nature Boy”) han creat una perfecta col·lecció de cançons belles i inquietants, imaginatives i coloristes, que seduiran les oïdes més exquisides.

Cracker

Forever  (Cooking Vinyl, 2002)

Amb el seu cinquè disc, els Cracker es mantenen frescos i insubornables com el primer dia, donant la seva peculiar visió del pop, amb arrels en la millor tradició del rock americà, i conjugant diversió i intel·ligència amb melodies lluminoses en una obra que hauria de cridar l’atenció dels que encara ignoren l’excitant banda que lidera David Lowery (ex dels excèntrics i també molt recomanables Camper Van Beethoven).

Anna Waronker

Anna  (Five Foot Two Records, 2002)

Anna Waronker és filla del mític productor Lenny Waronker (Randy Newman, Little Feat, Rickie Lee Jones...) i està casada amb Steve McDonald (Redd Kross), amb qui coincideix als Ze Malibu Kids. No sabem si tot això l’ha motivada de cara al seu magnífic debut en solitari, però en tot cas ha demostrat que no necessita padrins. Gairebé una hora d’inspirades i variades cançons de brillant pop-rock. Un tresor.

Tokyo Sex Destruction

Le Red Soul Comunnitte  (Bcore, 2002)

Inspirats musicalment i ideològicament pels llegendaris MC5, aquesta jove banda de Vilanova i la Geltrú, de nom peculiar i so contundent, ens sorprèn en el seu debut amb un potent còctel de soul, 60’s punk i high energy, que els agermana amb grups com ara els Mooney Suzuki o els Tight Bros., i també amb la saga de Ian Svenonius (Nation of Ulysses, Make-Up...). Benvinguts al setè garatge!

Waco Brothers

New Deal  (Bloodshot, 2002)

L’inquiet Jon Langford (Mekons, Pine Valley Cosmonauts,...) recupera els seus Waco Brothers. Amb instruments tradicionals (violins, mandolines, etc.) però esperit heterodox, fan amb la música country el mateix que, per exemple, els Dr. Feelgood feien amb el rhythm’n’blues, per tal de, sense arribar en cap moment a la paròdia, organitzar una bona festa. Oblida’t del coyote dance i uneix-t’hi.

Thalia Zedek

You’re a Big Girl, Now  (Kimchee, 2002)

Aquells que busquen al rock intensitat i emoció, de segur que ja coneixen Thalia Zedek (amb Come o pel seu debut en solitari). Aquest mini-àlbum ha estat gravat, en un parell de dies, a la sala d’estar d’un amic seu, enginyer de so; que ningú es pensi, però, que es tracta d’una obra menor: tant les quatre cançons noves com les dues eloqüents versions (The Velvet Underground i Bob Dylan) són grans, enormes.

Elliott Murphy

Soul Surfing  (Dusty Roses, 2002)

El nou disc del veterà cantautor rock Elliott Murphy és part d’una trilogia composta també per Beauregard (1998) i Rainy Season (2000), però resulta molt més convincent que aquests. Potser gràcies a la seguretat que li proporciona la seva excel·lent banda actual, el novaiorquès resident a París torna a emocionar-nos amb les seves melancòliques cançons i s’atreveix, fins i tot, amb una de Tom Waits.