Discos inconfinables - 2

El nostre company musictecari Arnold Layne va recomanar discos durant uns quants any a l'enyorada Butxaca. Ara està recopilant les seves ressenyes per compartir-les amb tots, aprofitant que la nostra atenció necessita concentrar-se de tant en tant en la bellesa. Aquí va la segona entrega!

Low

Invisible Way / (Sub Pop, 2013)

El que hauríem donat per presenciar la connexió de dues figures essencials del rock del segle XXI com són Jeff Tweedy i Alan Sparhawk a les sessions del nou disc de Low! L’home de Wilco se n’ha encarregat de la producció i el resultat és una altra torbadora col·lecció de cançons de monumental bellesa, on han guanyat espai les guitarres acústiques, els teclats i l’angelical veu de Mimi Parker.

Edwyn Collins

Understated  (AED, 2013)

“I’m so happy to be alive” canta l’escocès al seu nou disc. I nosaltres no ens podem estar de brindar per ell, per la seva increïble recuperació (després de dos infarts cerebrals) i per les esplendoroses dosis de soul, pop i aclucades d’ull a The Velvet Underground que fan del seu vuitè disc en solitari el més proper en esperit i so a Orange Juice, la banda amb què va revolucionar el pop fa 30 anys.

Ron Sexsmith

Forever Endeavour  (Cooking Vinyl, 2013)

Després de l’absurd intent de jugar a la lliga mainstream amb el seu anterior disc, Ron Sexsmith torna a confiar la producció a Mitchell Froom i l’encerta de ple. Cantant cada dia millor i vestint sàviament cada una de les noves peces (fins i tot amb secció de cordes i vents), el canadenc lliura el seu treball més ric i delectable: pop lluminós, apropaments al folk o el soul... tot superb.

Chris Stamey

Lovesick Blues  (Yep Roc, 2013)

Mestre del pop en majúscules, doctorat a les més exquisides universitats (les de The Byrds, Zombies, Raspberries...), després de dirigir l’any passat els concerts d’homenatge a Big Star i de ressuscitar The DBs amb un disc extraordinari, Chris Stamey treu nou treball en solitari, més íntim que de costum, però precís com sempre a l’hora de signar píndoles infalibles (com la sublim “You n Me n XTC”).

The Drones

I See Seaweed  (MGM, 2013)

Sembla que The Drones ens increpin des del seu cinquè elapé: “Recordeu quan el rock’n’roll podia ser sinònim de perill, ràbia, cruesa, tensió...?, recordeu “Gimme Danger” de The Stooges?, enyoreu el Nick Cave dels vuitanta? Doncs aquí ens teniu”. I és que aquesta banda australiana sap transitar amb convicció per aquests paratges, retorçar el blues i desfermar el soroll i la fúria. Sobretot la fúria.

Thalia Zedek Band

Via  (Thrill Jockey, 2013)

Mentre esperem que la recent reunió de Come cristal·litzi en un nou disc i tornem a gaudir de l’aliança de les excelses guitarres de Chris Brokaw i Thalia Zedek, aquesta demostra que es manté en plena forma i ens colpeix amb la seva passional veu i els seus dibuixos d’espirals amb les sis cordes, aquí sàviament acompanyats de piano, viola i una contundent percussió. Pura poesia del desassossec.

Pere Ubu

Lady from Shanghai  (Fire Records, 2013)

De segur que no li ha anat malament a David Thomas, flagel de pusil·lànimes, passar una temporada reinterpretant en disc i en directe el magne The Modern Dance (1978), obra clau del post-punk. El nou material com a Pere Ubu, Lady from Shanghai (hello, Orson Welles!), demostra que el seu rock patafísic segueix ben viu i eficaç. Peces com “Free White” o l’apassionant “Mandy” en donen fe.

Scout Niblett

It’s Up to Emma  (Drag City, 2014)

L’amiga britànica de Will Oldham i Steve Albini segueix menyspreant els additius i els colorants. No els necessita amb una veu que sap expressar tan bé la dolçor com la ràbia. Sense arribar al minimalisme d’anteriors ocasions, el nou disc de Scout Niblett sona visceralment cru (la seca percussió intimida...), però no exempt de cert sentit de l’humor (mireu el vídeo de la magnífica “Gun”).

Ryley Walker

Primrose Green  (Dead Oceans, 2015)

La repercussió que ha obtingut la recent reedició d’Astral Weeks, immortal obra mestra i monument a la llibertat creativa que va gravar Van Morrison el 1968, ens hauria d’empènyer a la recerca d’artistes actuals que es moguin, com l’irlandès a la seva època daurada, seguint només el propi instint i desdenyant els corrents que imposa l’actualitat. Una de les meves apostes és un jove cantautor de Xicago que ja va avisar del seu potencial amb el seu enlluernador debut All Kinds Of You (la portada del qual evocava irremissiblement a Nick Drake) però que ha donat un pas de gegant amb el seu segon treball, Primrose Green. Ryley Walker destaca com a guitarrista destre i imaginatiu, seguidor de Bert Jansch i l’escola folk britànica i de John Fahey (Walker porta tatuat al braç un dibuix pertanyent a la portada d’un disc d’aquest, The Dance Of Death & Other Plantation Favorites: no amaga quins són els seus mestres), i com a cantant versàtil que sap passar del xiuxiueig al volcà (és fàcil pensar en Tim Buckley o John Martyn en escoltar-lo). A més, es rodeja d’extraordinaris músics de jazz als quals convida a improvisar (com Van Morrison durant les seves setmanes astrals) amb fascinants resultats. La seva breu però incendiària actuació al BAM va ser reveladora: estem davant d’un artista d’enorme magnitud. És difícil entendre que un disc tan exuberant i exquisit com Primrose Green hagi passat pel 2015 pràcticament desapercebut (excepte per a la revista britànica Uncut, que l’ha col·locat entre els cinc millors de l’any), però mai serà tard per descobrir una obra absolutament atemporal, com aquelles en les quals s’emmiralla.