Un any més arriba el "Dia de la Música" i per celebrar-ho els musictecaris hem escollit alguns dels directes que més ens han agradat. També hem aprofitat per recomanar-vos concerts que vindran i als que anirem. Apa, a passar-ho bé!
Director Wilkins
Los pirañas, 9 de juny del 2018, Sala Begood
Aquest últim mes he vist un directe aclaparador. Èrem 200 persones, com a molt, a la sala. No és estrany, com se sap. Los pirañas és una cocktelera de ritmes llatins, amb harmonies contemporànies. És un trío clàssic (bateria, baix, guitarra), però la sonoritat no ho és gens. Allò va ser un forn i nosaltres farina.
*******
Dra. GoldfootAnni Rossi. 13/05/2018. El Trinquet. Sant Feliu de Guíxols
Hi ha coses que només et poden passar als concerts de l'TZVR. Com per exemple que l'Eric Fuentes et serveixi quan vas a la barra o retrobar-te amb músics que vas veure deu anys enrere. I per descomptat descobrir-ne de nous, com la Marisa Anderson, que en el seu nou disc titula una cançó "Sant Feliu de Guíxols" , lloc on va oferir un impressionant concert hipnòtic. Però rebobinem. Fa deu anys, vaig veure l'Anni Rossi a Girona gràcies a "Fressa Enterprise". Buscant a la web he vist que va venir abans de treure el seu primer llarga durada "Rockwell" i també he trobat el text de promoció del seu concert:
"Anni Rossi en concert a Girona, Barcelona, Osca i Castelló"
On Desembre 8th, 2007 mE says:
Dimarts 11 de desembre al Cafè El Cercle, Girona
Anni Rossi (pop experimental, Chicago / Los Angeles - USA)
http://www.myspace.com/annirossi
A partir de les 21:00 h.
Entrada: 5 €
Una de les noves veus i més prometedores artistes de l'escena independent de Chicago, Anni Rossi, arriba en concert al Cafè El Cercle de Girona aquest dimarts 11 de desembre. L'Anni va cursar estudis clàssics durant quinze anys de piano i violí, fins que es va decidir a canviar-los per la viola, l'instrument al que segueix associada i que li confereix una aura especial dins de l'escena del nou folk. Al 2004 va publicar el seu primer CD, Scandia, amb el petit segell Folktale, que ha estat també l'encarregat d'editar el seu nou treball, My grandmother was a church organist, una cinta casset d'edició limitada. Properament publicarà un nou àlbum que es titularà Afton. Des d'un univers de progressions dissonants, l'Anni Rossi elabora meticulosament les seves cançons i les seves versions (és meritòria la seva original reinterpretació del clàssic dels Radiohead: Creep) amb una reflexiva consciència de sincronització. Amb cops de mans i peus, espetegant la llengua, la seva proposta musical s'obre pas amb vigorosos concerts de viola. Veu i viola, i prou. Ha realitzat diverses gires internacionals com a telonera d'artistes femenines com Carla Bozulich, Tender Forever o les recentment dissoltes Electrelane. Tot un descobriment. Després de l'actuació a Girona l'Anni Rossi girarà també per les ciutats de Barcelona, Osca i Castelló de la Plana.
Ens veiem allà!
fressa ent.
Apartat de correus 638
17080 Girona
http://www.myspace.com/fressa_ent"
I deu anys després ens vam retrobar a Sant Feliu de Guíxols. Per cert, el mateix amb va passar amb els "Rivulets". Primer els vaig veure a Girona i deu anys després a Sant Feliu DG. "What have you been doing these ten years?". Em va preguntar l'Anni Rossi, que va estar parlant amb el públic abans i després del concert. Tot i que no es trobava gaire bé i no tenia massa veu, va oferir un concert breu però intens, combinant violí, bombo (kickdrum), veu i la seva mítica viola-tronc.
Aquest instrument li va fer Thor Harris, amb qui Rossi havia tocat al grup "Thor & Friends". El músic diu el següent de la viola de Rossi en una entrevista a la revista "Modern Drummer" :
"MD: You build your own instruments. At Le Poisson Rouge you said that Anni Rossi, one of the string players for Thor & Friends, was using a viola you made.
Thor: Those violas I built are based on one I made for use in Swans. I use mostly crepe myrtle for her violas. It’s a hard flowering tree. It grows well in central Texas, but I think it’s from China."
Un plaer tornar-la a sentir (Gràcies a l'Agus i l'Albert)!
Pròxim concerts recomanat:
Dia de la música. Vistalegre. Girona. 23h Plaça dels Jurats.Escenari Orella Activa.
Altres directes de l'Ampli:
King Crimson
*******
Ladyhawke
Cooper, 20 d'octubre de 2018, Sala Upload, Barcelona
Fa uns quants anys, no cal concretar, Alex Cooper i una servidora ens creuàvem pels passadissos de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de León. Era l'època daurada de Los Flechazos i de l'escena mod a la ciutat. Gavardines, pantalons estrets, serrells, Lambrettas...donaven un cert toc british a la nostra petita ciutat de províncies.
No sabes bailar/Viviendo en la era pop - Alex Cooper y Los Flechazos, Purple Weekend 2016, León
Alex Cooper és un supervivent, història viva del pop espanyol. El proper mes d'octubre presentarà a Barcelona el seu últim àlbum "Tiempo, Temperatura, Agitación" (Elefant Records, 2018) que ja he anat descobrint aquestes últimes setmanes. Pop optimista, net, sense grans pretensions però molt correcte i amb aires sixties, com no podia ser d'una altra manera. I és que a hores d'ara, a aquestes alçades de la pel·lícula, una té la necessitat de tornar a allò essencial, a escoltar lletres que parlin de coses senzilles com ara viatjar, ballar, el sol o l'estiu. Perquè prou complicada és ja la vida.
Ens veiem el 20 d'octubre, a la sala Upload, revivint l'era pop.
*******
Fonti
Lídia Pujol a l'Institut d'Estudis Catalans 6 Març 2018
La Montse Massip, amiga de l'ànima sempre activa cercadora de moments culturals enriquidors, va aconseguir fer-me sortir del cau dient les paraules "Lidia Pujol a l'IEC a les 19:30h". Aprofito per donar-li les gràcies. La Lídia Pujol sempre m'ha agradat, és una de les nostres millors veus, amb una forta personalitat i sensibilitat, canya, sofisticació jazzy, delicada i potent, arrelada tant a la nostra tradició cultural com a l'experimentació. Dona que ens diu entre cançó i cançó que no sap que vol dir això d'home i dona, que ens fa material l'angoixa d'haver de tornar a cridar Llibertat d'Expressió 40 anys després, quan creiem que ja mai més ho hauriem de fer. El repertori va consistir en una selecció de cançons sefardites i tradicionals catalanes amb un especial homenatge a la desapareguda i fascinant cantant i compositora Cecilia (Me quedaré soltera, Si no fuera, Nada de nada) acompanyada de la increible guitarra del Pau Figueras i el contrabaix i segona veu del Miquel Àngel Cordero. L'última cançó que ens va oferir va ser una particular versió del clàssic de la Joni Mitchell Both Sides Now amb una lletra formada per versos de Joan Vergés i Ramon Llull. Un concert preciós.
L'endemà, encara afectat pel concert i per aquesta darrera cançó, vaig trobar al youtube una actuació recent de la Lídia a la tele, on la va cantar, així com la versió del Nada de nada de la Cecília ...
Nada de ti, nada de mi
una brisa sin aire soy yo
nada de nadie
*******
Joan Rosebud
El nostre concert fantasma: LIVE
Bars decadents, Cafès minúsculs, terrasses d’hotel, sales de concerts mítiques, sales no tan mítiques, festivals a l’aire lliure, botigues de discos, places urbanes, parcs, centres cívics, casals fallers, teatres, auditoris, palaus de la música, pavellons esportius, grans estadis de futbol, velòdroms i fins i tot places de braus. Llocs diversos, alguns dels quals no haguéssim trepitjat mai, hem freqüentat per gaudir de la màgia de la música en viu.
Concerts per a “quatre gats”, per a 700 persones o per a desenes de milers. Com és lògic, el cartell i la inspiració que acompanya els músics quan estan a sobre de l’escenari resulten determinants a l’hora de dimensionar el record, de definir el lloc que aquell esdeveniment ocuparà a la nostra memòria.
Tots recordem els millors concerts als que hem assistit, els més espectaculars, els més bonics, els més potents, els més virtuosos i, clar està, els de les nostres bandes predilectes, tot i quan no surten rodons. Però, de tat en tant, també recordem un concert per motius concrets -de caire purament subjectiu i personal- que el fan especial.
Jo guardo 3 concerts d’aquest tipus. Un de John Cale, altre, dels Gigolo Aunts, i un tercer que ara em ve de gust rememorar. Es tracta del que jo anomeno “El nostre concert fantasma”.
El concert fantasma és aquell al que vas assistir fa un munt de temps, quan encara no teníem mòbils, ni càmeres digitals, ni era freqüent que el jovent dels barris populars tingués una càmera de vídeo per enregistrar la seva vida al minut, com és pràctica habitual en l’actualitat.
Un concert del que ningú conserva cap ticket, flyer ni cartell, del que no ha quedat cap empremta, del que és impossible trobar a Internet algun indici que constati que veritablement es va produir. Un concert d’estiu en un antic escorxador convertit en local d’assaig per a bandes de la zona, amb un pati interior a l’aire lliure on divendres i dissabtes s’organitzaven concerts. El nom oficial era “Matadero Rock” i de tant en tant et deixaves caure per veure grups de l’Horta Sud i de la ciutat de València, molts dels quals no eren coneguts ni en la comarca, bandes de joves que en molts dels casos no tenien més pretensió que gaudir i fer passar una bona estona els amics, per tornar el dilluns amb un somriure a la feina o a la Uni.
El pati del “Matadero” era més o menys quadrat, envoltat d’una paret de poca alçada amb portes que donaven accés als diferents locals. En aquest pati vaig veure un concert de Live. Avui en dia aquest nom no diu gaire a casa nostra, però en la 2a meitat dels noranta la banda va assolir gran popularitat, principalment als Estats Units.
Cobain ja havia mort, però el Grunge encara era tendència. Els Live havien nascut als 80 però durant els 90 van seguir l’estela d’aquest moviment. Els seus primers discos sonaven més durs, no eren Mudhoney, però s’apropaven a Pearl Jam, o, més aviat, a Audioslave, perquè només les bandes de Seattle sonen a Seattle. Bé, si, val, representaven la vessant comercial del gènere però no sonaven tan tovets com els Soul Asylum. A mi em semblava un banda bastant correcta i amb un directe potentíssim, com vaig poder comprovar aquella nit que els vaig veure en una tarima de 20 centímetres d’alçada com a escenari i un equip de so “de andar por casa”, però sonant com una roca mentre la veu del cantant, Ed Kowalczyk, exhibia el seu registre de veu Michael Stipe style.
Amb la formació al complet, una banda que poc abans i poc després d’aquella nit actuava per a milers de persones a diferents ciutats nord-americanes estava tocant per nosaltres, ningú no sabia qui l’havia portat ni com havia anat a parar allà per actuar de manera gratuïta, sense cobrar cap entrada, davant dels 70, 80 o 90 vilatans de sempre, en la nostra nit de sempre, entre els nostres mosquits de sempre i l'habitual humitat relativa. Allò em va semblar entranyable, i una proba inqüestionable de que aquells musics s’estimaven el que feien.
Fins i tot recordo fragments, com centelleigs fugaços que retornen amb nitidesa, i recordo amb qui vaig estar compartint el meu got, dada determinant per poder situar cronològicament el “bolo” entre la primavera i l’estiu del 96, i recordo que uns quants amics i coneguts estaven presents aquella nit. Si no fos perquè ells també ho recorden, dubtaria de si veritablement va existir el nostre concert fantasma.
*******
Hurdy Gurdy Man
M.Ward a Barcelona. La Nau 18/05/2018
El darrer concert de M. Ward a Barcelona és d'aquells que et reconcilien amb la música en directe. Assistir a shows multitudinaris en festivals, on acabes veient l'artista a una pantalla envoltat de converses multilingües, o escoltar músics divinitzats que amb supèrbia presenten el seu debut encara calent, pot acabar fent que perdis la il•lusió. Però Matthew Stephen Ward sap com fer- ho. El cantautor nord-americà, amb 41 anys d'edat i prop de 20 sobre els escenaris, és humil i proper, elegant i professional. I a més cau simpàtic. La seva música sona a clàssic i la seva veu rugosa et mou alguna cosa per dins. Ell pot aconseguir que una actuació aparentment poc memorable, on el format acústic desinfla algunes cançons, acabi convertint-se en un dels concerts més especials que he viscut darrerament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada