Alegria ve de aligerari, o sigui d'alleugerir-se, de fer lleugera la vida. Així anem perdent pes mentre correm i perdem el pes del temps mentre el paisatge passa. També nosaltres som una cosa que li passa al paisatge.
Ara hem aprés a sentir la música amb una atenció inèdita. Ens abstenem de criticar el disc, de canviar la cançó al mínim disgust estètic, de passar a un altre disc si la cosa no ens agrada. Hem aprés a deixar que la música entri i faci el que haig de fer, que potser és avorrir-nos. El mètode té moltes virtuds. La primera és que desenvolupem l'atenció i amb ella el món és més ample i més donat a la descoberta.
Així hem arribat, per vintena vegada en la nostra vida, al Sr. Chinarro. I ens sembla la primera.
Darrera aquest nom en clau hi ha Antonio Luque, un andalús seriós, franc, imaginatiu. És tracta d'un artista amb una trajectòria dilatada i riquíssima d’inspiració. Amb més de quinze discos d’estudi a les seves esquenes, ha aportat a les nostres vides un bon grapat de cançons inoblidables, estranyes, dotades d’una lírica entre costumista i al·lucinada. És també un escriptor singular, intens, imprevisible, com ho provem Matar en Barcelona i el darrer Socorrismo.
El primer que ens va cridar l'atenció va ser aquesta lletra, que té una curiosa intuició. Tot és decorat. El paisatge, les habitacions, la gent, estem envoltats de decorat i nosaltres ho som també. És una intuició fantàstica, que no hagués desagradat a Philip K. Dick i que és absolutament ambulant. Aquí va:
Té gràcia però no vol fer-la. No hi ha cap èmfasi. Canta les mil i una ocurrències i ho fa amb la serietat de qui s'està jugant la vida, els calers, el destí en allò. Poca broma amb l'humor. Aquí observa els cartells de la ciutat:
Com haureu comprovat, algunes de les seves veus no estan a la vigilia. I la seva musa sembla venir a través d'una mèdium. I aquesta meravella entre la tradició i els dissabtes a la nit està al seu últim disc i al nostre cor.
El convidarem al Music Spy Club!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada