Simon Reynolds és un dels crítics culturals i articulista britànics més rellevants de l'actualitat. És autor de diferents assajos com Retromanía: la adicción del pop a su propio pasado (2012), Energy Flash: un viaje a través de la música rave y la cultura de baile (2014), o Postpunk: romper todo y empezar de nuevo (2013), dedicat aquest últim a desgranar la història d'una de les corrents musicals més eclèctiques amb voluntat de trencar amb les convencions musicals precedents a partir de diferents propostes sonores i estètiques a l'avantguarda.
A finals dels anys '70 i a principis dels '80 van aparèixer a Anglaterra i als Estats Units una ingent quantitat de grups que volien experimentar i fer tabula rasa amb els paràmetres del rock vigents fins el moment. A partir del llegat del punk van explorar nous territoris a l'incorporar les tècniques de producció del dub i la música disco, les radicals estratègies compositives del krautrock, la música contemporània i el free jazz, la música jamaicana, el groove o el funk.
Molts del músics post-punk van provenir de l'entorn de les escoles d'art i això va marcar tant les propostes escèniques, que podien inspirar-se en el teatre de la crueltat d'Artaud per tal de trencar les barreres entre el públic i l'escenari, com les lletres de les cançons sovint influenciades per escriptors de la ciència ficció radical com J. G. Ballard, Philip K. Dick i William S. Burroughs. Els lletristes, a més, sovint adoptaven les tècniques del collage i del cut-up.
Postpunk: romper todo y empezar de nuevo és un inventari d'aquells grups que van obrir nous horitzons en el rock. Molts d'aquests grups van gravar discs innovadors però mai van arribar més enllà de l'estatus de grups de culte havent-se de conformar amb haver influenciat a bandes posteriors com Red Hot Chilli Peppers, Nine Inch Nails, Radiohead, The Rapture, LCD Soundsystems, Franz Ferdinard o Interpol.
A partir del llibre, la Biblioteca Vallcarca i els Penitents us torna a proposar un recorregut sonor per tots aquells temes i grups que l'autor va comentant. Sens dubte, una oportunitat de submergir-se sense perdre's en el vast territori d'una corrent musical que va engendrar incomptables gèneres i escenes dins el rock. Aquí teniu la playlist:
"Post" es un prefijo muy útil e interesante, que además suele descolocar a la gente. A mi me gusta su uso en post-punk y post-rock, pero también en la post-psicodelia: Soft Machine, Robert Wyatt y hasta Brian Eno, que no son exactamente el "verano del amor" pero tienen bastante de esa música atmosférica y libre de ataduras. Y también lo de post-metal para todos esos grupos que hacen cosas muy experimentales con sus guitarras desde la habitación de su casa. Para mí, además, conecta con el postmodernismo, que no significa un cambio de dirección respecto al modernismo, sino más bien una forma de complicarlo.
Simon Reynolds. A: Después del punk: Destruir todo y empezar de nuevo (Article de Darío Prieto aparegut a El Mundo, el 26/02/2014)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada