Adéu al meu Oriol Perucho

Oriol Perucho 

De tant en tant, mentre passa la vida, trobem algunes persones que, pel motiu que sigui, acaben esdevenint part fonamental de nosaltres mateixos. L'Oriol ha estat una de les que més  han incidit en la meva.

La Mercè Gaja, amiga comú, ens va posar en contacte un dia del 1979 en que ell havia de transportar la seva bateria des de l'antic Zeleste, al carrer Plateria, fins al local dels Perucho's, al barri del Guinardó.

Personalment sabia de l'existència dels Perucho's perquè, de tant en tant, per Barcelona apareixien uns cartells que m'intrigaven i que portaven aquest nom entre un saxo, una guitarra i unes baquetes, però mai vaig aconseguir localitzar cap actuació seva fins que van apareixer al cartell de les Jornades Llibertàries (actuació que no vaig poder veure) i -inesperadament- tocant amb el Pau Riba mentre recitava el llanguíssim poema Astarot Univers d'Herba en una històrica performance  al Canet Roc del mateix any, el gloriós 1977, l'any en que vam viure sense govern i vam tastar la llibertat.  Aquella nit hi havia certa expectació per veure al Pau Riba, qui probablement passava pel seu moment més alt de popularitat. Ben entrada la matinada, amb la gent empastifada de fang i volant amb Mariàcid Airlines, el Santi Arisa, speaker del festival, anava cridant repetidament per la megafonia : " sisplau, Oriol Perucho, a l'escenari!" ... finalment, després d'una estona d'estranya espera, van sortir a l'escenari els Perucho's amb el Pau. Anys després vaig demanar a l'Oriol què havia passat abans de l'actuació. Em va dir que estava dins una furgoneta i que no volia sortir ... el que no recordo és com va ser que finalment el van convèncer. Afortunadament, l'Àngel Casas va enregistrar tot allò i molts anys després es va publicar en un item igualment històric gràcies a l'impuls del Victor Nubla i el propi Riba.  L'Oriol no se sentia gens content d'aquella actuació, però per a mi va ser un impacte que va canviar per sempre la meva percepció de la música. Una de les coses de les que em sento orgullós com a bibliotecari és haver seleccionat aquest item per a les biblioteques. La meva recomanació és que el busqueu, el toqueu, el mireu i l'escolteu. Us puc assegurar que no se sembla a res.

Vam connectar de forma natural, ens vam fer amics de seguida i, durant molts anys, ens trobàvem sovint per escoltar música, passejar, fumar, beure i parlar de tot. Com jo no soc músic i teniem ganes de parir alguna cosa junts, el 1993 vam fer un programa de ràdio a Contrabanda FM, històrica emissora llibertària de la ciutat de Barcelona, un programa que es va dir Costa Barbara en homenatge al primer tema (Weather Report/Jaco Pastorius) que vam escoltar junts al tocata de casa i que després va continuar amb la incorporació al programa del gran Francesc Díaz i Melis.

Em va ensenyar tantes tantes coses que penso que serà a partir d'ara que ja no el podré tornar a veure mai més, quan aniré entenent dia a dia la seva notable petjada en la meva vida.  Com bé diu el Martí Sans, a molts ens va ensenyar a escoltar música, una cosa que no te preu, i encara més, ens va ensenyar que és la llibertat.  Ell, per a mi, per a molts que l'hem pogut gaudir, ha estat la Llibertat personificada.  Aquest esperit radicalment lliure, sumat a una impressionant erudició i una originalitat musical absoluta, fa de l'Oriol Perucho una figura clau de l'art musical del nostre temps al nostre país. Modest, tímid, genial, misteriós, sorprenent, tendre, amb un humor deliciós i una visió de la vida completament única. Podria escriure durant hores sobre l'Oriol, de moltes anècdotes i històries, del profund afecte que sempre he sentit per ell, però, al final, la veritat és que el millor d'ell i les seves conclusions queda resumit en les seves composicions, els seus enregistraments i les seves actuacions en directe.

L'amic German Lázaro ha sigut el seu biograf artístic i a ell us remeto molt especialment per aprofundir en la trajectòria musical de l'Oriol. Aquí teniu l'enllaç a les diferents entrades que va publicar dedicades a ell i els seus diferents grups al seu bloc Overlook Hotel sota el pseudònim Jack Torrance.

I mentre passa la vida també arriba la mort. Ens hem quedat sense un amic i sense un músic veritablement especial. Aquests dies després del seu traspàs he llegit i escoltat  coses molt boniques que han dit i escrit sobre ell els seus amics més propers ... el Martí Sans, el Ginger, la Nuri, l'Altaba, el Cervera ... gràcies a ells i a tota la gent que l'ha estimat per ajudar-me  a sentir-me acompanyat d'aquesta absència.

Josep Lluís Fontanella

.