Aquest post és la meva cursa de Sant Silvestre particular. Si em despisto no arribo! També volia penjar les sessions que aquest any he punxat però no he tingut temps de pujar-les al mixcloud i queda com a propòsit per l'any que ve. Si us ve de gust podeu escoltar la primera sessió que vaig fer, que va ser a la biblio Vapor Vell i donar un cop d'ull als discos que han sonat a la meva consulta. També us recomano les llistes de blisstopic, totes de calité. Ens veiem el 2016! Bon Any!
La recta final del 2015 arriba carregada de xifres significatives, de números que ens poden canviar la vida: a la grossa de Nadal, enguany s'hi sumen les eleccions generals. Els resultats han deixat clar que la primera protagonista de l'any nou serà l'aritmètica, ja que els partits polítics hauran de fer moltes sumes per aconseguir formar govern. Moltes més de les que hauríem de fer nosaltres si ens toqués la grossa. Però si els nens de Sant Ildefonso no canten el nostre número el dia vint-i-dos, sempre podeu cantar -ja sabeu que qui canta els mals espanta- les cançons que s'amaguen darrera el número de l'estrip, els dos aneguets o el xulo de la Quina musical que han preparat les biblioteques de Girona, que des de l'Ampli us desitgen SORTi BONES FESTES! Trobareu el cartró per jugar al final d'aquest post.
Reportatge del Bib & Play realitzat per Nicolas Blondeau per a la website de l'ACIM on trobareu una crònica detallada de la jornada així com els documents de totes les presentacions que es van oferir.
Aprofitem per manifestar el nostre afectuós agraïment al propi Nicolas, així com a la Sophie Cornière i al Robert Kaye per la seva generositat. A la Carme Fenoll i la Marta Cano, amb els seus respectius equips, per la seva implicació determinant i a tots els assistents a una inoblidable jornada pel seu interès per la difusió de la música des de la biblioteca.
El proper 18 de desembre, a les 19 h., torna el Music Spy Club a la Biblioteca Vapor Vell. Alegria!
Com sabeu, el MUSIC SPY CLUB és una trobada singular amb músics, crítics i agitadors artístics. La seva fórmula és senzilla: l’espia punxa i comenta 10 peces publicades durant els últims 12 mesos. Un espai de descoberta ideal per a musicòmans sense manies que vulguin conèixer propostes artístiques recents. El nostre espia de desembre serà el gran MIQUI PUIG.
Cantant i compositor de Los sencillos, el mític grup de pop amb qui va editar 6 discos, la seva carrera s’ha prodigat en molts fronts artístics. En solitari, ha publicat ja 5 treballs. És DJ habitual a Barcelona, amb actuacions a festivals com el Sonar o el Primavera Sound. És actor ocasional i col·laborador cultural a programes de ràdio i televisió. El seu bagatge el converteix en un spy musical imprevisible.
Aquí el trobeu en la seva salsa:
----------------------
Les properes dates:
EDUARDO
IZQUIERDO (RUTA 66) – 29 de gener
Col·leccionista compulsiu de discos, és redactor
habitual de les revistes Ruta 66, Mondosonoro i Efe Eme. Ha publicat llibres
biogràfics sobre Bob Dylan, Johnny Cash o Quique Gonzàlez, un parell de volums
infantils sobre la història del rock i una novel·la amb transfons musical.
També ha dirigit diferents programes radiofònics musicals i combina la seva
activitat periodística amb el manteniment del blog los Hijos Bastardos de Henry
Chinaski.
XARIM ARESTÉ –
19 de febrer
Els vessaments químics d’Ercros al
pantà de Flix havien de tenir la seva part positiva. Potser sense aquests
adulterants no haurien sorgit personatges com Xarim Aresté, que de petit va
beure d’aquelles aigües i ara, com caigut a la marmita de la poció màgica,
escampa arreu el seu do en forma de cançons. Després d’una llarga trajectòria
amb Very Pomelo i també com a escuder de Maika Makovski, Sopa de Cabra o
Sanjosex, ara presenta el segon disc en solitari, “La rosada”.
NANDO CRUZ –
18 de març
Es va iniciar com a periodista musical a principis dels
anys 90 a
revistes (‘Popular 1’, ‘Factory’…), emissores
de barri (Ràdio Ciutat Vella) i diaris (‘El
Observador’). Ha estat guionista del programa televisiu ‘Sputnik’ del Canal 33. Des de 1994 és
crític de música a El Periódico de
Catalunya, compaginant aquesta feina amb col·laboracions a l’emissora iCat
i la revista ‘Rockdelux’. És el
detonant dels programes musicals de BTV. Recentment ha publicat: Una semana en el
motor de un autobús, sobre el disc homònim de Los Planetas, y Pequeño circo, una monumental història
oral de l’indie espanyol.
Els companys musictecaris s'han animat a compartir les seves descobertes d'enguany. Això és part de l'ofici i de la passió, feliçment combinades. Aquí trobareu una mostra, i aquí. Jo, a més, afegeixo l'amor que tinc per aquest bloc, que és una obra col·lectiva on tots som, en certa manera, qualsevol.
Tots sentim molta música, tanta que ens resulta difícil dir quin disc hem sentit més de 10 vegades, ni si hem estat atents a cap lletra. És difícil, amb el pas astronòmic del temps, que alguna nova referència entri al nostre cor. Si revisem les paraules clau de la nostra vida (com a qualsevol biografia) als últims anys en trobem ben poques. Aquesta sort depara el gaudi de les variacions a canvi de disminuir les novetats. El món és pietós així: ens deixa profunditzar, si és que ens ho permet l'ànim.
Tot això ve a que després de 12 mesos en que he sentit de tot crec que estic en condicions d'obrir una tenda de discos on només es vengui un sol disc. Aquest:
Seria preciós callar aquí i ja. Imaginar que no han passat aquests 12 mesos on aquest disc, en un loop interminable, acompanyava les passejades per la ciutat, els plors sota la dutxa, el dia després dels excesos. Que no importava que la nostra mare ens hagués deixat abandonats a un videoclub amb tres anys. Una veritat clara traspuava aquí: tots morirem. Fins i tot aquest disc morirà, però sense ell ja no em puc imaginar el 2015, ni a Sufjan, ni a la història de la música.
I, no obstant, ha valgut la pena aquesta aventura sensorial per arribar a discos on ja no importa l'art, ni l'artista, ni el segle XXI.
Escoltades de manera conscient i intencionada, m'han acompanyat poques músiques aquest 2015, però les que ho han fet són absolutament exquisides i les he repetit fins a l'infinit. La meva llista:
1. Gisela JoâoGisela Joâo (Valentim de Carvalho, 2013)
Des d'Amália Rodrigues que ningú no interpretava tan bé el fado Maldiçâo.
Malauradament no es pot trobar en cap biblioteca pública de Catalunya ... de moment.
2. CarminhoCanto (Warner Music Portugal, 2014)
El nou disc d'estudi d'una de les meves fadistes contemporànies preferides. Quan em canso de la Joâo, torno a la Carminho ...
Un disc molt especial de la cantaora de Huelva més internacional. Pertany a l'última fornada d'artistes flamencs hereus d'una tradició cada vegada més ben documentada.
De la cantautora argelino-francesa, Souad Massi, l'últim enregistrament. Cançó protesta barrejada amb poesia àrab clàssica actual i també de fa uns quants segles. Un àlbum-llibre magníficament editat.
La propera parada de les "Revistes en ruta" serà el dimarts 17 de novembre a les 19h a la biblioteca Ernest Lluch. Jordi Martí, director de la revista 440 Clàssica parlarà dels nous valors del jazz. Des de l'Ampli parlem amb ell sobre els nous valors del jazz català i la situació actual de l'escena.
Jordi Martí (centre) entre Carles Denia i Miquel Gil
Com va sorgir la idea de les “Revistes en ruta” #bibliorevistes? Des del grup Enderrock, com vau decidir qui faria les xerrades i quina seria la seva temàtica? És una col•laboració entre l’Associació de Premsa Periòdica en Català (APPEC) i la xarxa de biblioteques publiques per donar a conèixer revistes especialitzades. Des del grup Enderrock fem algunes xerrades centrades en la capçalera ‘mare’, l’Enderrock, i unes altres sobre aspectes que hem tractat a la revista 440Clàssica, especialitzada en l’anomenada música clàssica i el jazz. En el meu cas, l’any passat vaig participar en tres presentacions -a Sant Vicenç dels Horts, Cervera i Tarragona- sobre "Les músiques del 1714", coincidint amb un número monogràfic que vam fer de la revista 440 en col•laboració amb el Museu de la Música de Barcelona.
Logo de l'activitat
El dimarts 17 de novembre faràs la xerrada “Els nous valors de la clàssica i el jazz” a la biblioteca Ernest Lluch de Girona. El número 25 de la vostra revista, 440 clàssica, conté un reportatge dedicat a deu nous talents de l’Esmuc, el Liceu i el Taller de Músics. ¿Ha estat difícil fer aquesta tria? En què us heu basat a l’hora de fer-la? Va ser una combinació de noms suggerits per aquests tres centres d’ensenyament, on s’imparteix el grau superior de jazz, i altres noms que coneixíem a la redacció i que ens semblaven especialment interessants. Evidentment, en podrien haver aparegut molts altres. En cap cas no era una tria exclusiva, sinó una mostra de tot el ventall de joves músics que hi ha ara mateix.
Portada del número 25 dedicada als nous talents
Una de les constants en l’esmentat reportatge és que tenim escoles, tenim músics però falta afició. Com a possibles causes a la falta d’afició s’apunten diferents factors. Francesc Capella, cap de departament de jazz i música moderna de l’Esmuc comenta que la “realitat entre la formació i la professió és flagrant”. Creu que “la demanda si que hi és, però que s’aposta pels valors segurs, el grans noms”. Albert Palomar, director artístic de l’Escola Superior del Taller de Músics opina que “la necessitat d’obtenir un títol ha estat una vella aspiració però ara el nombre de músics graduats manté un creixement que pot arribar a ser perillós. Però el que és realment crític és el tema de l’IVA, la problemàtica dels locals de música en directe, la falta de teixit en el món de la música…Sense un teixit empresarial seriós no hi ha possibilitat de supervivència”. Palomar Admet que les solucions no són fàcils. ¿Quines mesures o accions creus que s’haurien d’engegar per intentar capgirar la situació? Aquesta és una situació complexa, amb molts factors que hi intervenen. A mi, un que em sembla bàsic és l’educació: no s’ensenya a valorar la música als nens des de ben petits. Més aviat anem en la direcció oposada: la música, i les arts en general, es consideren una nosa a les aules. D’aquesta manera no podem pretendre després tenir adults amb interès per la cultura ni amb capacitat crítica. El tema de l’IVA aplicat a la cultura tampoc no hi ajuda gens. Però si jo hagués de triar un front realment que és realment decisiu, seria el de les escoles i l’educació.
Judit Nedderman un dels nous valors
En el reportatge Palomar també comenta que hi ha una nova generació de músics, que el “nivell ha pujat i que quan van a fora triomfen. I a més saben que la manera de connectar amb el públic és molt diferent de com era fa poc temps. La promoció, els festivals…Tot s’ha de reinventar”. Suposo que quan Palomar parla de com ha canviat la manera de connectar amb el públic, pensa en internet, les xarxes socials i com l’era digital ha canviat la manera d’escoltar i consumir música. És cert que amb internet és pot tenir accés a quasi qualsevol estil de música, però també és cert, a les biblioteques ho veiem molt, que hi ha molta gent que no hi sap cercar o que es conforma amb el primer resultat que li proporciona Google. ¿Quin creus que és el futur de la música a la xarxa? Acabarà desapareixen el suport físic? De moment sembla que les plataformes en streaming seran les que s’acabaran imposant, tot i que paguen molt malament els músics. No crec que els suports físics per a la música desapareguin, al menys a curt plaç. Com tampoc no desapareixeran els llibres de paper imprès. Fins ara s’ha posat molt d’èmfasi en les ‘virtuts democratitzadores’ de les noves tecnologies, i ara es comencen també a mesurar els perills que tenen, que no són pocs. D’una banda, com dius, hi ha la qüestió de com es paga als professionals de la cultura. Perquè si volem cultura de qualitat s’ha de pagar. I després hi ha la superficialitat que proporcionen les pantalles. Les noves tecnologies donen molta immediatesa, però no et donen l’experiència de llegir una llarga novel•la o d’escoltar un LP concentrat. Ara s’ha publicat una caixa exhaustiva amb una pila de material de Bob Dylan dels anys 1965 i 1966. Ho comprarà poca gent, però la gent que ho compri tindrà un tresor: un bon continent i un bon contingut. D’això crec que en parlava en Txarly Brown a l’entrevista anterior, no? Ell s’explica molt bé.
Portada del disc "My friend Marko" de Marco Mezquida
Palomar també fa referència al paper que les administracions públiques han tingut en el món de la música. Diu que “durant molts anys hi ha hagut molta inversió de diners públics en concerts gratuïts, sense adonar-se que així feien la competència als programadors privats. A més ens hem acostumat a veure grans estrelles mundials, i potser es podria haver invertit més des del punt de vista de la cohesió social, la xarxa de clubs i espais…Hauríem de fomentar més aquesta via”. ¿Quina creus que hauria de ser la política de les administracions públiques respecte a la música? Crec que la prioritat hauria de ser garantir l’accés de tota la societat a la música. La música no és un luxe, és un bé públic que contribueix a tenir una societat més culta, cohesionada i crítica. Però no sé si això és el que interessa a determinats polítics. El 19 de novembre al Centre d’Art Santa Mònica es celebrarà la primera jornada dedicada a la música a la biblioteca pública. ¿Quin paper creus que poden jugar les biblioteques en la prescripció i difusió de la música? Poden jugar un paper molt important. Una discoteca ben ordenada i nodrida, amb clàssics que esperen que algú els descobreixi i atenta a les novetats interessants: això és una meravella, una font de gaudi i de coneixement.
Cartell de les jornades Bib & Play
A l’entrevista que li feu, el pianista Marco Mezquida quan se li pregunta com veu l’escena del jazz català actual, comenta que “costa que la gent vagi a veure concerts, i els joves no tenen diners per invertir en cultura. El públic és majoritàriament gran, i em sembla que hi ha una desconnexió entre les cultures minoritàries i la joventut”. ¿A què creus que es deu el desinterès dels joves cap a les cultures minoritàries? ¿Com creus que s’haurien de promocionar per acostar-les a aquest públic? No crec que sigui culpa dels joves, sinó d’una indústria cultural i d’un sistema mediàtic cada cop més uniformitzador i empobrit que no veu persones amb sensibilitat sinó simples consumidors. Com s’haurien de promocionar les cultures minoritàries? Doncs potser simplement donant-los l’oportunitat de mostrar-se. Però és difícil quan el factor de la rendibilitat econòmica és l’únic que es té en compte, inclús en ambients on hauria d’està clar que la cultura no es pot mesurar només en termes econòmics.
Marco Mezquida al piano
Mezquida també diu que hi ha molts joves disposats a tocar en jam sessions però que n’hi ha molt pocs disposats a escoltar i aprendre dels grans mestres. ¿Per què creus que hi ha músics que volen tocar però no escoltar? No ho sé exactament, però tinc la sensació que a la societat prima cada cop més l’espectacle, tot és de portes enfora. De manera que no és estrany que molts joves no els interessi gens esforçar-se ni profunditzar en cap coneixement. D’això en parla una mica el filòsof Esquirol al llibre "La resistencia íntima". Però tampoc diria que avui no hi ha ningú que estudiï, el que passa és que potser els que estudien no surten a la tele i a la tele surten els més preocupats en les aparences. No sé si m’explico…
Portada del llibre de Josep Maria Esquirol
Si haguessis de recomanar deu discos de jazz a algú que vol iniciar-se en aquest estil ¿Quins li recomanaries? John Coltrane. A Love Supreme Ella Fitzgerald & Louis Armstromg. Porgy & Bess Miles Davis. Kind of Blue Dave Brubeck. Time Out Frank Zappa. Hot Rats Count Basie amb Frank Sinatra. Sinatra-Basie Billie Holliday. Lady Sings the Blues Duke Ellington i Johnny Hodges. Side by Side. Charlie Parker. Bird and Diz Modern Jazz Quartet. The Modern Jazz Quartet Que consti que jo també m’estic iniciant en aquest estil…
Portada del disc "Time out" de Dave Brubeck Quartet
Martí Farré, col·laborador de 440Clàssica i un habitual del Facebook de l’Ampli, va escriure el llibre “Els 100 millors discos del jazz català”. ¿D’aquest llibre quins són els teus discos preferits? Vampyria, de Tete Montoliu i Jordi Sabatés. Cançons popular, de Lluís Vidal Trio Jordi Sabatés i Toti Soler, de Jordi Sabatés i Toti Soler Contrabajeando, d’Horacio Fumero Sinceritat, de Ricard Roda i Francesc Burrull
Portada del disc "Sinceritat"
¿Quins creus que són els músics de jazz que més han influït en el jazz català? Buf! Suposo que Tete Montoliu. I també Francesc Burrull i Carles Benavent.
Tete Montoliu al piano
T’atreveixes a fer un top ten amb peces de jazz català editades del 2.000 fins avui? No m’atreveixo, però a canvi puc oferir un póquer d’artistes que mai no m’han decebut: Gabriel Amargant, Marco Mezquida, Perico Sambeat i David Pastor.
El saxofonista Gabriel Amargant
A l’editorial dedicada als nous talents del jazz català feu una comparació entre la literatura i la música: “perquè hi hagi bona literatura no només hi ha d’haver prou escriptors, sinó una massa crítica de lectors”. Hi ha nombroses novel•les que tenen el jazz com a protagonista o com a banda sonora. ¿Ens en podries recomanar alguna? Aquesta sí que la tinc clara: Rayuela!
Portada de "Rayuela" Xavier Cugat Heu dedicat l’últim número de la revista al gironí Xavier Cugat. Vau fer la presentació d’aquest número al Teatre Municipal de Girona. ¿Com va anar? Va ser entranyable, especialment la intervenció del pintor Enric Ansesa, que va parlar dels darrers anys en la vida de Xavier Cugat, quan ell el va conèixer. Ja tenia força problemas de salut i en alguns moments les va passar magres, però crec que Cugat va mantenir-se sempre fidel al seu personatge.
Portada de 440Clàssica dedicada a Xavier Cugat
Tot i que als Estats Units Cugat era conegut com El Rei del Mambo i “The King of Rhumba”, a la revista expliqueu que quan a l’estiu de 1954 va tocar a Barcelona Xavier Montsalvatge en va fer una crítica demolidora i Terenci Moix va quedar impactat per la imatge d’una Abbe Lane ballant la sardana. Un escriptor actual com Jordi Puntí està escrivint una novel•la sobre Cugat. I Joan Pàmies al seu llibre “Del Rag al Pop” diu de Cugie: “si bé és cert que l’orquestra de Cugat interpretava els temes amb arranjaments repetitius i sovint vulgars, no podem oblidar que a la seva formación hi hagué gent de gran qualitat, com Machito, Tito Rodríguez o Miguelito Valdés”. En canvi alguns discos de Cugat com "Cugie’s cocktail" (publicat per Verve, que no si es pot considerar una garantia) i "Cugie-a-go-go", tots dos editats durant els anys 60, estan ben considerats en el món del lounge i l’exòtica. El grup Spacemen 3 inclouen la versió de la cançó “Perfidia” de Cugat al disc “Paralel Lines” que recull cançons que els han influenciat i els han ajudat a forjar el seu propi so. ¿Quina creus que és la millor època de Cugat i quins discos seus recomanaries? Crec que la millor época de Cugat són els anys trenta i quaranta. Val la pena escoltar The "Magic of the Rhumba",o el senzill que va fer amb Frank Sinatra. Però en general, en Xavier Cugat és més interessant el personatge que no pas la música. No és que la seva música sigui dolenta, és que és més per ballar que no pas per escoltar.
Us presentem als convidats de la jornada Bib & Play música a la biblioteca pública que se celebrarà el proper dijous 19 de Novembre a l'Arts Santa Mònica, a la ciutat de Barcelona :
hashtag: #bibandplay
Sophie Cornière , presidenta de l'ACIM (Association pour la Coopération des professionnels de l'Information Musicale, França)
"Treballo com a bibliotecària des de fa 25 anys, Actualment estic a càrrec d'una biblioteca a Rouen, a Normandia, una biblioteca pública de grans dimensions amb un important fons musical.
La meva feina és una passió que envaeix la meva vida privada (com a molts de nosaltres, crec) certament per aquest motiu he esdevingut presidenta de l'ACIM. Una funció rica en trobades i experiències i que fa que em pregunti regularment sobre el lloc de la música a la biblioteca però també sobre el paper de les biblioteques en la societat civil en la vida quotidiana ".
Nicolas Blondeau, responsable de la Salle Arts al Réseau des médiathèques du Grand Dole. Autor del blog musical Mediamus.
Treballa a la xarxa de mediateques del Grand Dole (Jura, Franche-Comté, a l'est de França) com a coordinador del departament de mediació de les col·leccions, i com a responsable de les sales art (música, cinema, arts plàstiques). A més de les col·leccions multimèdia (llibres, CD, DVD, partitures i mètodes, recursos digitals en línia), han creat iniciatives d'associació amb altres estructures culturals i educatives (Conservatori, Museu, Escena de la música contemporània, Escoles Secundàries MJC, ...), i proposen activitats d'iniciació a la creació i l'edició digital a través delTaller Digital d'Arts
Interessat pel lloc de la música a la biblioteca, participa en les activitats de l'ACIM (Associació per a la cooperació entre els professionals de la informació de la música), com a membre del consell directiu.Entre les accions i projectes de l’ACIM hi ha:
L'organització dels Rencontres Nationales des Bibliothécaires Musicaux (RNBM) aquest any a Metz, l'any que ve a Clermont-Ferrand
La creació d'un observatori de recursos musicals digitals a les biblioteques
La recollida de retorns d'experiències i l'intercanvi de bones pràctiques als dispositius de mediació de la música i d'educació artística i cultural
La curació (vetlla i difusió de la informació) i l'animació de comunitat relacionada amb la música a la biblioteca a través de diversos mitjans de comunicació social (Llista de correu, Twitter, Facebook, Scoop.it)
Autor d'un bloc musical des del 2007 Mediamus , també comparteix informació i recomanacions a través de Twitter: @mediamus
Alguns dels temes que Nicolas es qüestiona sobre el futur de les biblioteques (musicals):
Com millorar la recomanació?
Com fer de la biblioteca un mitjà de comunicació social?
Com compartir més intensament les activitats de les biblioteques?
Com fer que la biblioteca sigui més visible en el paisatge cultural i en l'espai públic?
Robert Kaye, director de projectes a l’entorn de la música digital des de la fundació MetaBrainz
És un dels noms més rellevants del panorama actual de la tecnologia aplicada a la música.
Enginyer informàtic per la California Polytechnic State University a San Luis Obispo i gran aficionat a la música, Kaye té una llarga trajectòria en el món del programari lliure, les llicències de contingut obertes i la música digital.
L'any 2000, Gracenote absorbí de forma polèmica CDDB, la històrica base de dades de CD d’àudio. Aquesta violació de la confiança pública va menar Kaye a crear MusicBrainz. L’any 2004, Kaye creà la fundació sense ànim de lucre MetaBrainz per dirigir el projecte MusicBrainz. Des d’aleshores, MusicBrainz s’ha establert com la base de coneixement musical d’accés obert més important avui.
L’any 2014, Kaye va crear AcousticBrainz, projecte col·laboratiu de codi obert d'agregació automatitzada de metadades tècniques dels enregistraments referenciats a MusicBrainz. AcousticBrainz és un projecte conjunt amb el Music Technology Group de la Universitat Pompeu Fabra. El seu darrer repte és ListenBrainz, un repositori públic de dades d’escolta dels usuaris, iniciat el setembre d’enguany.
En el seu temps lliure, Kaye és un entusiasta creador de coses com robots que fan còctels o d’obres d’art per als festivals Burning Man i Nowhere.
Teresa Torres Villaseca, professora de música i historiadora de l'art
La Teresa porta ja uns quants anys oferint cicles musicals i audicions comentades a diferents biblioteques públiques del país. Les seves sessions, a més de divertides, són una fusió de pedagogia cultural i una màgia especial per a la comunicació que provenen d'una profunda passió per la música.
Lluís Gavaldà, músic i divulgador especialitzat en música pop
Cantant, guitarrista i compositor del grup de pop rock Els Pets des del 1985, Lluís col·labora habitualment a premsa, ràdio i televisió i és un dels més celebrats participants a les ja llegendàries audicions musicals comentades del Music Spy Club, l'acció musictecària amb més tradició a les biblioteques catalanes.
Myriam Swanson amb The Rhythm Treasures
Myriam és una de les millors veus de l'escena barcelonina de blues, rhythm'n'blues, rock'n'roll, jazz i moltes coses més. Un animal escènic que beu de les fonts genuïnes de la música nord-americana en multitud de grups i projectes per demostrar la seva versatilitat i el seu coneixement de les arrels. Cantant al capdavant d'algunes de les bandes més explosives sorgides a Barcelona en els darrers anys: del rock'n'roll salvatge de Flamingo Tours al blues primitiu a duo amb Amadeu Casas, del jazz apassionat de Magnolia al rhythm'n'blues de The Rhythm Treasures. Ningú que hagi vist en directe a Myriam pot oblidar el seu magnetisme, la seva força i la seva sensualitat.
Seguint el model proposat per diverses biblioteques en els últims temps, a l'estil de #robaunpoema o #atrapats, la Biblioteca de Banyoles engega un nou hashtag per promocionar la col·lecció musical de la biblioteca: #earworming
"Ens apropiem d'una paraula que utilitza la gent de parla anglesa per a
definir aquella tonada, cançó o melodia que se'ns fica al cap de sobte i
no podem parar de taral·lejar, xiular, cantar o recordar: earworm
(literalment: un cuc a l'orella).
La farem servir per proposar-vos música que podeu trobar a la Biblioteca
i que volem destacar perquè us acompanyi quan la necessiteu."
Es tracta de destacar una cançó d'un àlbum. Físicament, posem una nota en el mateix CD:
Després, fem un post al bloc Què em recomanes? i seguidament en fem difusió també al Facebook i al Twitter, amb els enllaços corresponents a la cançó (via Catàleg, via Spotify i Youtube) amb el hashtag #earworming
Començarem a finals de novembre i tindrà una periodicitat, de moment, d'una cançó al mes.
Hem creat també una llista de reproducció al Youtube i una al Spotify amb el mateix títol: earworming
A Terrassa, per segon any
consecutiu, el Circuit de Música Moderna torna a omplir diferents espais de la
ciutat amb propostes per a tots els gustos que van des del rap al bolero i des
del rock progressiu al folk. Tota la programació té un leitmotiv comú: la
qualitat dels músics que hi intervindran. Alguns són grups emergents, altres ja
estan més consolidats però tots els músics que durant el mes de novembre faran
aixecar el cul de la cadira als terrassencs són molt i molt recomanables.
Des de la bct xarxa, amb l’ànim de difondre el gust per la música, hem
preparat un Terras-sons especial dedicat a aquesta
iniciativa.
I aquí us deixem amb el
programa per si hi voleu donar una ullada:
