2015, la collita interior: Director Wilkins

Els companys musictecaris s'han animat a compartir les seves descobertes d'enguany. Això és part de l'ofici i de la passió, feliçment combinades. Aquí trobareu una mostra, i aquí. Jo, a més, afegeixo l'amor que tinc per aquest bloc, que és una obra col·lectiva on tots som, en certa manera, qualsevol. 

Tots sentim molta música, tanta que ens resulta difícil dir quin disc hem sentit més de 10 vegades, ni si hem estat atents a cap lletra. És difícil, amb el pas astronòmic del temps, que alguna nova referència entri al nostre cor. Si revisem les paraules clau de la nostra vida (com a qualsevol biografia) als últims anys en trobem ben poques. Aquesta sort depara el gaudi de les variacions a canvi de disminuir les novetats. El món és pietós així: ens deixa profunditzar, si és que ens ho permet l'ànim. 

Tot això ve a que després de 12 mesos en que he sentit de tot crec que estic en condicions d'obrir una tenda de discos on només es vengui un sol disc. Aquest: 

Seria preciós callar aquí i ja. Imaginar que no han passat aquests 12 mesos on aquest disc, en un loop interminable, acompanyava les passejades per la ciutat, els plors sota la dutxa, el dia després dels excesos. Que no importava que la nostra mare ens hagués deixat abandonats a un videoclub amb tres anys. Una veritat clara traspuava aquí: tots morirem. Fins i tot aquest disc morirà, però sense ell ja no em puc imaginar el 2015, ni a Sufjan, ni a la història de la música. 

I, no obstant, ha valgut la pena aquesta aventura sensorial per arribar a discos on ja no importa l'art, ni l'artista, ni el segle XXI. 

Sufjan Stevens. Carrie & Lowell. 

Un minut de silenci pel 2015.