Poesia i música a França #6: Pauvre Rutebeuf

Vasos comunicants - novembre 2013

Nicolas Blondeau, bibliotecari de la Médiathèque du Grand Dole i membre de l'ACIM ens proposa un nou poema musicat.

Rutebeuf és un poeta medieval francès (1230-1285). La seva obra és molt diversa i va trencar amb la tradició de la poesia trobadoresca. També va ser un dels primers poetes en parlar en primera persona de les misèries i dificultats de la seva vida. 

Leo Ferré va adaptar un dels seus poemes, "El plany de Rutebeuf" (La complainte de Rutebeuf) per a ser cantat en una cançó amb el títol "Pobre Rutebuf" (Pauvre Rutebeuf), els anys cinquanta. La cançó, a part de Leo Ferré, l'han cantada diversos artistes a França.

Com que a Leo Ferré ja el vam escoltar el mes passat, us deixo amb una interpretació de Joan Baez.

Que sont mes amis devenus Que j'avais de si près tenus Et tant aimés Ils ont été trop clairsemés Je crois le vent les a ôtés L'amour est morte Ce sont amis que vent me porte Et il ventait devant ma porte Les emporta Avec le temps qu'arbre défeuille Quand il ne reste en branche feuille Qui n'aille à terre Avec pauvreté qui m'atterre Qui de partout me fait la guerre Au temps d'hiver Ne convient pas que vous raconte Comment je me suis mis à honte En quelle manière Que sont mes amis devenus Que j'avais de si près tenus Et tant aimés Ils ont été trop clairsemés Je crois le vent les a ôtés L'amour est morte Le mal ne sait pas seul venir Tout ce qui m'était à venir M'est advenu Pauvre sens et pauvre mémoire M'a Dieu donné, le roi de gloire Et pauvre rente Et droit au cul quand bise vente Le vent me vient, le vent m'évente L'amour est morte Ce sont amis que vent emporte Et il ventait devant ma porte Les emporta.

Què se n'ha fet dels meus amics, amics que tenia ben presos a mi i que tant estimava. Estan tots ben escampats crec que el vent se'ls ha endut ben lluny. L'amor és mort. Aquests són els amics que el vent em porta. I el vent que bufa a la porta de casa se'ls emporta. Com en l'estació que l'arbre es desfulla, quan ja no resta en branca cap fulla i totes són a terra, amb la pobresa que m'aclapara i d'arreu em fan la guerra. A l'hivern no és pas convenient que us expliqui com me n'avergonyeixo i de quina manera. Què se n'ha fet dels meus amics, amics que tenia ben presos a mi i que tant estimava. Estan tots ben escampats crec que el vent se'ls ha endut ben lluny. L'amor és mort. El mal no sol pas venir sol i tot el que havia de venir ja ha passat. Pobres sentits i pobra memòria m'ha donat Déu, el rei gloriós, i pobres rendes. Dret al cul quan bufa el vent, quan bufa el vent, em venta ben lluny. L'amor és mort, així són els amics que el vent s'emporta i el vent que bufa davant la porta se'ls emporta.

I a Mediamus: Veles e vents : la poésie chantée catalane #7