Música i poesia a França #3: Les feuilles mortes

Benvinguts i benvingudes als Vasos Comunicants dedicats a la poesia francesa cantada. Cada mes presentem una cançó, proposada per Nicolas Blondeau, bibliotecari de la Médiathèque du Grand Dole i membre de l'ACIM.  Això ens permet descobrir els textos, les melodies, els poetes, els compositors i els intèrprets del repertori francès. 

I, a la vegada, els companys de Mediamus fan el mateix amb el repertori de poesia catalana cantada. Un intercanvi de coneixements que esperem que sigui interessant i profitós per ambdues bandes.

En aquesta ocasió, presentem un poema d'un dels poetes francesos més populars de la segona meitat del segle XX, Jacques Prévert. Durant generacions, molts alumnes francesos han après els seus poemes a l'escola i durant els anys 1930 i 1940 va ser també guionista, fent parella amb el director Marcel Carné. El poema fet cançó es titula Les fuilles mortes (1945) i sí, com probablement haureu endevinat, la versió en anglès ha esdevingut un conegut estàndard de jazz versionat fins a l'infinit, Autumn leaves. 

En aquesta ocasió, el nostre col·lega Nicolas ens proposa la versió original francesa més popular, interpretada per Yves Montand. La música és del compositor d'origen hongarès, Joseph Kosma.

Oh! Je voudrais tant que tu te souviennes Des jours heureux où nous étions amis. En ce temps-là la vie était plus belle, Et le soleil plus brûlant qu'aujourd'hui. Les feuilles mortes se ramassent à la pelle. Tu vois, je n'ai pas oublié ... Les feuilles mortes se ramassent à la pelle, Les souvenirs et les regrets aussi Et le vent du nord les emporte Dans la nuit froide de l'oubli. Tu vois, je n'ai pas oublié La chanson que tu me chantais. C'est une chanson qui nous ressemble. Toi, tu m'aimais et je t'aimais Et nous vivions tous deux ensemble, Toi qui m'aimais, moi qui t'aimais. Mais la vie sépare ceux qui s'aiment, Tout doucement, sans faire de bruit Et la mer efface sur le sable Les pas des amants désunis. Les feuilles mortes se ramassent à la pelle, Les souvenirs et les regrets aussi Mais mon amour silencieux et fidèle Sourit toujours et remercie la vie. Je t'aimais tant, tu étais si jolie. Comment veux-tu que je t'oublie? En ce temps-là, la vie était plus belle Et le soleil plus brûlant qu'aujourd'hui. Tu étais ma plus douce amie Mais je n'ai que faire des regrets Et la chanson que tu chantais, Toujours, toujours je l'entendrai!

Oh! M'agradaria tant que recordessis els dies feliços quan érem amics. En aquell temps la vida era més bonica, i el sol brillava més que avui. Les fulles mortes es recullen amb la pala. Ja ho veus, no me n'he pas oblidat ... Les fulles mortes es recullen amb la pala, com els records i els remordiments i el vent del nord se les emporta en la nit freda de l'oblit. Ja ho veus, no he pas oblidat la cançó que tu em cantaves. Aquesta cançó s'assembla a nosaltres. A tu, que m'estimaves i a mi, que t'estimava i vivíem junts, tu, que m'estimaves i jo, que t'estimava. Però la vida separa aquells que s'estimen, dolçament, sense fer soroll i el mar esborra a la sorra els passos dels amants separats. Les fulles mortes es recullen amb la pala, com els records i els remordiments. Però el meu amor silenciós i fidel sempre somriu i dóna gràcies a la vida. Et vaig estimar tant, eres tan bonica. Com vols que t'oblidi? En aquell temps, la vida era més bella i el sol brillava més que el d'avui. Tu eres la meva més dolça amiga no tinc remordiments i la cançó que cantaves, sempre, sempre la sentiré!

Altres versions interessants de la cançó: Serge Gainsbourgh, Juliette Gréco, Françoise Hardy, Édith Piaf, Eva Cassidy, Frank Sinatra ... i Iggy Pop!

I a Mediamus: Posseït : la poésie chantée catalane #3