Meeting Boulevard és un punt de trobada, un seguit d'entrevistes amb diferents bibliotecaris catalans que anirem publicant periòdicament amb l'objectiu de copsar el moment actual de la biblioteca, la professió bibliotecària i, més concretament, la música a la biblioteca pública.
Després de les entrevistes amb Anna Bröll, Carme Fenoll, Glòria Pérez-Salmerón i David Cuadrado, continuem la sèrie amb Marthe Himelfarb, bibliotecària a Sabadell.
De petita volies ser bibliotecària? Des de quan ho ets?
No, no tenia aquesta vocació, la qual cosa és irònica ja que em vaig imaginar 10.000 oficis i destins diferents, però mai relacionats amb biblioteques. Ara bé, sempre he sigut usuària visqui on visqui. La primera biblioteca de la meva vida, després de la biblioteca familiar bastant important, era un passadís curt, fosc i mig subterrani en els baixos de l’ajuntament de la ciutat de la perifèria parisenca on vivia aleshores. Se’n cuidava un avi amb enormes bigotis blancs. Els llibres anaven tots folrats amb paper d’embalar i duien al llom el títol, l’autor i una rudimentària signatura, tot cal·ligrafiat a ma amb ploma i cursiva anglesa….. Aclaparada per l’ enorme dificultat de triar, vaig decidir començar per la A i seguir al llarg de tot el passadís fins a la Z : no devia tenir més de 7 o 8 anys. Eren els meus primers vertígens davant la immensitat…
En realitat, vaig arribar a les biblioteques de la diputació, fa 11 anys, ben passada ja la quarantena, i una mica per casualitat malgrat un títol de bibliotecària amb especialitat de literatura infantil, preparat sense gaire premeditació en la meva primera joventut i oblidat després. Però sobretot vaig arribar a les biblioteques amb més il·lusions de les que s’han de posar mai en una feina !
Addenda
Després de les entrevistes amb Anna Bröll, Carme Fenoll, Glòria Pérez-Salmerón i David Cuadrado, continuem la sèrie amb Marthe Himelfarb, bibliotecària a Sabadell.
De petita volies ser bibliotecària? Des de quan ho ets?
No, no tenia aquesta vocació, la qual cosa és irònica ja que em vaig imaginar 10.000 oficis i destins diferents, però mai relacionats amb biblioteques. Ara bé, sempre he sigut usuària visqui on visqui. La primera biblioteca de la meva vida, després de la biblioteca familiar bastant important, era un passadís curt, fosc i mig subterrani en els baixos de l’ajuntament de la ciutat de la perifèria parisenca on vivia aleshores. Se’n cuidava un avi amb enormes bigotis blancs. Els llibres anaven tots folrats amb paper d’embalar i duien al llom el títol, l’autor i una rudimentària signatura, tot cal·ligrafiat a ma amb ploma i cursiva anglesa….. Aclaparada per l’ enorme dificultat de triar, vaig decidir començar per la A i seguir al llarg de tot el passadís fins a la Z : no devia tenir més de 7 o 8 anys. Eren els meus primers vertígens davant la immensitat…
En realitat, vaig arribar a les biblioteques de la diputació, fa 11 anys, ben passada ja la quarantena, i una mica per casualitat malgrat un títol de bibliotecària amb especialitat de literatura infantil, preparat sense gaire premeditació en la meva primera joventut i oblidat després. Però sobretot vaig arribar a les biblioteques amb més il·lusions de les que s’han de posar mai en una feina !
Que és el que més t'ha agradat i t'agrada d'aquesta professió?
Quan vaig entrar en l’ofici - per la porta petita - estava fermament convençuda (sí, sí !) que participaria de la vida cultural d’aquest país, que el meu treball tindria efectes directes i indirectes sobre el desplegament de la cultura, de l’educació i del progres humà... Una altra motivació, més íntima i personal, em feia esperar trobar a les biblioteques, a més del coneixement universal curosament ordenat, la racionalitat, la lògica i la pau que tant faltaven en el món exterior entregat al caos humà….. Tot plegat, una visió ingènua , antiquada, inadaptada, que avui dia pot semblar fins i tot ridícula !
La realitat fou ben diferent. Les biblioteques publiques, a Catalunya i fora d’ella, no escapen de la realitat ni de l’entorn. Són el reflex del món contemporani. Servei estandarditzat i sotmès tant a les tendències com a les lleis del mercat econòmic i ideològic, la biblioteca pública d’avui és molt contradictòria. Per una banda ofereix un fantàstic servei universal, veritablement democràtic, d’accés al coneixement, però per l’altra, participa activament de la cultura, imperant avui, del consum, de l’excés, de la dispersió i de la superficialitat. Per damunt de tot viu sotmesa a la tendència, a la moda. La biblioteca moderna ve a ser alhora un instrument cultural privilegiat i, al mateix temps, una peça clau en l’assentament d’una subcultura de masses o cultura global. Una mica com quan el naixement de la televisió - eina potentíssima que podria haver canviat el món - va generar immenses esperances .... la biblioteca pública també podria haver sigut un instrument revolucionari, una peça clau pel progrés humà. La meva percepció personal és que no és així.
Aquesta contradicció de rols és perceptible en la pràctica professional diària. El professional de biblioteques dedica el 90 % del seu temps a dos tipus de tasques:
Per una banda tasques tècniques cada vegada més exigents, més complexes i nombroses, tracta productes, gestiona equipaments, controla fluxos considerables de documents, d’activitats i de públics.
Per l’altra, atén persones. Un riu de persones, que esperen d’ell coses molt diverses : que domini fotocopiadores, tablets, PC’s, IPhones, persianes, calefaccions, climatitzacions, televisors, reproductors, que reposi paper higiènic, reculli objectes perduts, recomani novel·les romàntiques o pel·lícules de terror, que mantingui en ordre l’ allau de la premsa amb els seus estrafolaris suplements, que vigili els nens i els entretingui, que organitzi activitats, manualitats, trobades, xerrades, berenars literaris, vermuts musicals, que munti tallers de cuina, de jardineria, de dibuix, de plastilina, que assisteixi els immigrants en les seves impossibles gestions administratives, que ajudi els analfabets tecnològics en els seus primers passos així com els aturats en les seves cerques desesperades, que imposi una disciplina ferma - però solidària - sobre les poblacions marginades econòmicament i/o culturalment què troben en les biblioteques un últim refugi, que rebi i canalitzi les periòdiques invasions adolescents, que acolli no poques persones disminuïdes i/o amb malalties mentals que sovint erren per les sales, ocioses i avorrides, buscant caliu i companyia …
El 10% restant del seu temps, que raonablement hauria de dedicar a la cultura, en realitat el dedicarà a posar-se al dia del flux continu de normatives, protocols, convenis i reglaments així com dels canvis tècnics constants de software, hardware, fungibles, programaris, aplicatius, perifèrics, alarmes, controls varis: climàtics, lumínics, sonors …. Haurà de llegir palades diàries de correus electrònics de tots els estils amb documents adjunts, amb links, amb bibliografia, amb manual, amb referències, amb agendes exponencials d’activitats... També li caldrà una estona per omplir controls de presencia, sol·licituds de permisos, qüestionaris de seguretat, de formació, de salut laboral, informes mèdics en cas de malaltia.... Finalment assistirà, i redactarà si escau les corresponents actes, a nombroses reunions sectorials, transversals, piramidals, d’equip, de direcció, de xarxa, de comarca …
Així doncs el treballador de biblioteques és polifacètic: és un treballador social, un gestor, un tècnic, un recepcionista, un venedor, un guia turístic, un animador, un monitor d’esplai, un cuidador de gent gran, un especialista en immigració i moltes coses més …. Aquesta multifuncionalitat pot ser un al·licient o una pesada càrrega, segons la persona, el moment i les circumstàncies .... Però el que el treballador de biblioteca d’avui dia no és, és un agent cultural. No té temps, ni està format, ni està motivat per tal funció, ni s’espera d’ell que ho sigui.
Aquesta paradoxa hauria de fomentar una reflexió fonamental per el futur de les biblioteques al voltant del seu rol social i cultural. Des de la meva perspectiva de simple treballadora, tinc la sensació que aquesta reflexió no s’està duent a terme i que les biblioteques han agafat una altra via que apunta cap a la inserció i a la globalització més que a favor de la transmissió del saber, al foment d’un pensament independent i crític.
Quina és la situació més divertida que has viscut en una biblioteca?
Totes i cadascunes de les situacions diàries es poden mirar amb humor, ira o desesperança segons el dia que tenim. Confrontats a diari amb la marginalitat i la massificació alhora, l’únic i últim recurs és l’humor. Tots els professionals de biblioteques tenim les nostres llistes interiors on apuntem els desviaments de la conducta humana: els cleptòmans, els erotòmans, els compulsius, els neuròtics, els lladres, els espavilats, els ximplets, els enganxifosos, els colèrics, els aristocràtics…. Tots ens hem trobat amb objectes raríssims oblidats a la biblioteca: ganivets , berenars d’anxoves i olives, escombreta de wàter, sabates, pantalons, sacs de dormir… Tots ens hem trobat entre les pàgines dels llibres bitllets de trens, cartes de l’Inem, fotos de família, cartes d’amor, poemes, records de viatges, llista de la compra, escrits injuriosos…. De temps en temps també, la mort passeja per les sales: un usuari no marxa al vespre perquè està en coma diabètic, un senyor gran cau mort d’una embòlia sobtada mentre llegeix un diari recolzat a una taula. La biblioteca es com la vida mateixa, divertidíssima i patètica a parts igual. Hi veus créixer els nens i desaparèixer els vells.
Estem vivint una època difícil per als serveis públics on moltes vegades la imaginació ha d'arribar on no arriba el pressupost. En aquest sentit, com veus els ànims entre els companys de les nostres biblioteques públiques?
Resignats i desanimats per una banda, com la resta del país, com tots els ciutadans que assisteixen impotents, espantats al pillatge ara ferotge, organitzat i desvergonyit del seu país, de la seva cultura, que durant molt temps han ignorat , consentit o fins i tot propiciat.
Alegres, animats i hiperactius, per l’altra, sempre disposats a organitzar més activitats, fomentar més entreteniment, imaginar sense parar noves formes d’atraure, de seduir, de “vendre” ... demostrant cada dia el millor i el pitjor del caràcter llatí. Un optimisme i un activisme a prova de bombes juntament amb certa dosis d’inconsciència.
Alguns creiem que després del tsunami generat per les Tecnologies de la Informació i de la Comunicació el rol del bibliotecari ha d'evolucionar assumint cada vegada més un paper de guia i de transmissor cultural per poder sobreviure. Quina és la teva opinió al respecte? Creus que els bibliotecaris estem prou preparats per aquest repte?
Em sembla que ja he contestat aquesta pregunta més amunt. Tot i que no crec pas que el tsunami tecnològic sigui el factor principal de la mutació bibliotecària..
Les biblioteques participen com és natural dels canvis considerables que s’estan operant en occident des de fa un segle més o menys: dos guerres mundials, la Shoah liderada per un dels països més culte i més ric del món, les guerres colonials i el final de tots els imperis, la victòria aclaparadora del capitalisme sobre totes les formes de socialisme, l’emergència d’un neocapitalisme desbocat i planetari, tot plegat, s’ha anat configurant un món nou.
Els valors imperant ara estan fonamentats sobre un credo generalitzat: “gaudim tot el que podem mentre podem ja que som carn mortal i que habitem un planeta vulnerable i amenaçat”. Aquesta simplificació dràstica de les aspiracions humanes és el fruit de la violenta lluita ideològica que va sacsejar tot el segle XX. En les nombroses mutacions socials que vivim ara, algunes – extremadament importants - afecten la cultura en general i les biblioteques en particular. S’ha quedat enrere l’idea humanista de cultura, el valor superior atribuït al coneixement generalista i pluralista, deslligat de l’interès econòmic ... Ha desaparegut el pensament crític, independent a favor d’un pensament inestable, superficial i global ... Ha naufragat l’axioma fins ara irrefutable que donava més valor al fons que a la forma. Els nous codis promocionen l’ extrema rapidesa, el canvi constant d’activitats i d’interessos, la lleugeresa filosòfica, la superficialitat en l’aprenentatge, la multi atenció i la dispersió, les habilitats tècniques damunt de tot. L’eix vertebrador del pensament occidental és ara per ara un materialisme radical combinat amb un individualisme desenfrenat, amenitzat amb tintes d’ optimisme artificial i una suposada solidaritat davant de les tremendes injustícies del nou ordre. L’accés al coneixement s’entén com una via d’accés al poder i a la riquesa, ja no com un enriquiment intel·lectual. A la immensa majoria qui no té accés ni al poder ni a la riquesa, li queda una subcultura global d’entreteniment i de divulgació paupèrrima, sotmesa als ordres del mercat i a les lleis de la moda. Les biblioteques participem en bona part d’aquest moviment.
Si alguns professionals encara pensen que el bibliotecari hauria de ser un contrapès per frenar aquesta fugida cap a l’aculturació, la immensa majoria no ho veu així, ni identifica aquesta mutació com un problema greu. Tenen una visió purament tècnica del seu ofici. El concepte mateix de biblioteca, així com el perfil del seus treballadors, ha canviat del tot i s’allunya cada dia més del que havia sigut durant segles demostrant sobradament la seva utilitat. Els temps canvien, i als més grans de nosaltres, no ens queda cap altra que inclinar-nos.
Seguint aquest fil, la prescripció apareix com una de les funcions fonamentals del bibliotecari del S.XXI. La tendència, doncs, sembla ser la especialització y la cooperació. Et consta que s'estiguin donant passos efectius en aquesta direcció a les biblioteques catalanes? I si no, quins creus que haurien de ser?
El problema de l’aculturació, del pensament global i de la desaparició del criteri independent no té solució parcial. Es un moviment que afecta a la societat humana en conjunt, una etapa en l’historia de les idees. No crec que hi hagi cap remei sectorial. Actualment, estem en una època de fugida cap endavant. Caldrà veure si canviem el rumb en algun moment. En tot cas, insisteixo, la biblioteca no es pot dissociar del seu temps.
El concepte 'biblioteca musical híbrida' proposa que la col·lecció física de les biblioteques i les recomanacions de música en línia no són substitutives sinó complementàries, ja que ambdós presenten avantatges i inconvenients, comparteixes aquesta opinió? creus que es un concepte vàlid?
Per mi és una evidencia que la col·lecció física no pot deixar d’existir, com tampoc desitjo un món 100 % virtual. El accés digital al coneixement té grans virtuts, brinda grans oportunitats, però també té grans defectes.
Em sembla obvi que substituir la biblioteca de pedra i paper per una biblioteca 100 % digital, elèctrica doncs, és un pèssim negoci, amén de perillós i insegur.
No sabria dir si la meva resposta és realment fonamentada o si és un rebuig generacional. Si féssim la pregunta a gent de 20 anys, probablement la visió seria una altra.
Quina és la principal diferència que has apreciat entre el món bibliotecari francès i el català?
Sé poquíssimes coses sobre les biblioteques franceses. Visito poc aquesta terra què un dia va ser meva i les poques biblioteques que hi vaig veure, les vaig veure de passada. Dit això, em sembla que evolucionen en el mateix sentit que aquí, tot i que alguna cosa perdura de la tradició intel·lectual i cultural francesa: em sembla que, en general, es dona més importància al document de qualitat, menys als indicadors numèrics, que el bibliotecari està en general més format a nivell d’humanitats , i en conjunt que la biblioteca es resisteix una mica més a ser aquesta mena de centres cívics amb llibres que ve a ser aquí Catalunya. Però sincerament no puc argumentar ni afirmar res, no tinc llums sobre el tema.
Escoltes música regularment? Quin és el darrer disc que t'ha emocionat?
Haig de confessar una peculiaritat: no puc, ni vull, escoltar música tot fent una altra cosa. En conseqüència, escolto poca ! De totes maneres fa un temps llarg que sóc aficionada a la òpera i això absorbeix més o menys el meu temps musical. En la etapa de criança dels meus fills, escoltava més coses, més variades, i em vaig aficionar bastant a les músiques del món entre d’altres. El temps que vaig estar treballant en la secció de música d’una biblioteca central comarcal, també xafardejava més. De joveneta, com tothom, vaig tenir els meus afectes adolescents …però en general, i de moment, el meu univers sonor s’ha reduït! Sense haver-m’ho proposat, escolto sobretot música clàssica, però el que realment em mou i em commou és anar a l’òpera: l’espectacle teatral, el formidable treball d’equip, l’ esforç desmesurat, literalment increïble del cantant, l’orquestra in vivo, els efectes escènics sovint espectaculars, el relat literari, la meravellosa arquitectura interior dels teatres .... i tot un ventall d’emocions fortes: el patiment pel cantant que no arriba, el trasbals per aquest que fa prodigis, ... aquest moment indescriptible, aquest formigueig just abans de començar ... l’orquestra afinant, …. tot plegat és com una droga. Les meves últimes emocions van lligades als meus últims espectacles. No hi ha funcions sense kleenex, l’emoció acostuma a ser molt intensa i sempre cal una estona de transició, de descompressió per tornar a la vida normal La resta del temps escolto Catalunya Música i Radio Clàssica però a temporades. Ara per ara m’agrada damunt de tot el silenci. Un qüestió d’edat, un altre cop, segurament.
Moltes gràcies Marthe, per la teva participació
Addenda
La versió francesa d'aquesta entrevista va ser publicada posteriorment al portal de l'ACIM (Association pour la coopération des professionnels de l'information musicale) :
Gràcies, Marthe. I aquest agraïment és epidèrmic.
ResponEliminaSovint les entrevistes tendeixen al biopic de difícil universalització. No és el teu cas. Les teves incissions supuren, de forma col·lectiva i fecunda.
La banalitat i l'arbitrarietat cultural és també una presència a la biblioteca pública i a la vida de cadascun dels professionals. Entre altres coses per la pròpia idea de cultura. "La cultura -va dir durant els últims anys Agustín García Calvo- es el nuevo opio del pueblo."
Crec entendre la bifurcació. Si el bibliotecari és un mer intermediari, el seu paper quedarà en un còmode racó en breu. Com un reparador de màquines d'escriure. Una professora de biblioteconomia em va dir que m'havia equivocat d'ofici si m'agradaven els llibres: "com algú que es fa ginecòleg perquè li agraden les dones". Era broma, però no només. Feria, és a dir servia per pensar.
Però si el paper ha de ser actiu, cal donar un pas endavant sortint de la típica neutralitat lenitiva, de la prescripció acomodaticia, de les quatre dades (any, autor, época, estil) fàcils d'assolir arreu.
No ho sé. Per exemple: la prescripció a la contra, buscar el contrast intelctual. Als creients recomanar llibres dels grans ateïstes (i viceversa), als d'esquerres llibres dels pensadors de dretes (i viceversa), als flamencs discos de rock (i viceversa). Buscar el diàleg. Si no, tots els camins (com a Internet) busquen això que s'anomena el "sesgo de confirmación": o sigui, buscar alló que et dóna la raó constantment, intel·lectual i estèticament.
Moltes gràcies per compartir aquestes idees, Marthe. Per mi són un punt de partida i una connexió.