divendres, 3 de maig del 2013

Est-ce ainsi que les hommes vivent? Música i poesia a França #1

Amb aquesta nova edició dels Vasos Comunicants inaugurem una nova sèrie dedicada a la poesia francesa cantada. Cada mes presentarem una cançó, proposada per Nicolas Blondeau, bibliotecari de la Médiathèque du Grand Dole i membre de l'ACIM Això ens permetrà descobrir els textos, les melodies, els poetes, els compositors i els intèrprets del repertori francès. I, a la vegada, els companys de Mediamus faran el mateix amb el repertori de poesia catalana cantada. Un intercanvi de coneixements que esperem que sigui interessant i profitós per ambdues bandes.


En aquesta ocasió, presentem un poema de Louis Aragon musicat per Léo Ferré: Est-ce ainsi que les hommes vivent?

Est-ce ainsi que les hommes vivent? (És així com viuen els homes?) és una cançó de Léo Ferré a partir d'un fragment extret del poema Bierstube Magie allemande de Louis Aragon inclòs en el recull Le Roman inachevé (1956).

El tema de la cançó és el següent: el narrador recorda el seu amor per Lola, una prostituta assassinada per un soldat durant la Segona Guerra Mundial. Més enllà d'aquest argument, els versos reflexionen sobre la guerra, la vida, l'amor i la mort.

La versió escollida és la del cantautor Bernard Lavilliers (St. Etienne, 1946). Lavilliers destaca per ser el cantautor francès més exòtic, gràcies als seus múltiples viatges a Llatinoamèrica, el Carib i l'Àfrica, d'on aporta sempre noves sonoriats a la cançó francesa. Fill d'una família obrera i amb un passat juvenil proper a la delinqüència, ben aviat va descobrir que, més enllà de la boxa, tenia una altra passió: composar cançons. En les lletres, la cançó realista i els poetes comunistes són la més clara influència, a més del mestratge de Léo Ferré, de qui es considera deixeble. Musicalment, s'apropa al rock progressiu. La seva carrera discogràfica comença a inicis dels anys setanta i s'ha consolidat al llarg del temps. Causes perdues et musiques tropicals (Universal, 2010) és el seu darrer treball.

Tout est affaire de décor
Changer de lit changer de corps
À quoi bon puisque c'est encore
Moi qui moi-même me trahis
Moi qui me traîne et m'éparpille
Et mon ombre se déshabille
Dans les bras semblables des filles
Où j'ai cru trouver un pays.

Coeur léger coeur changeant coeur lourd
Le temps de rêver est bien court
Que faut-il faire de mes jours
Que faut-il faire de mes nuits
Je n'avais amour ni demeure
Nulle part où je vive ou meure
Je passais comme la rumeur
Je m'endormais comme le bruit.

C'était un temps déraisonnable
On avait mis les morts à table
On faisait des châteaux de sable
On prenait les loups pour des chiens
Tout changeait de pôle et d'épaule
La pièce était-elle ou non drôle
Moi si j'y tenais mal mon rôle
C'était de n'y comprendre rien

Est-ce ainsi que les hommes vivent
Et leurs baisers au loin les suivent
Dans le quartier Hohenzollern
Entre La Sarre et les casernes
Comme les fleurs de la luzerne
Fleurissaient les seins de Lola
Elle avait un coeur d'hirondelle
Sur le canapé du bordel
Je venais m'allonger près d'elle
Dans les hoquets du pianola.

Le ciel était gris de nuages
Il y volait des oies sauvages
Qui criaient la mort au passage
Au-dessus des maisons des quais
Je les voyais par la fenêtre
Leur chant triste entrait dans mon être
Et je croyais y reconnaître
Du Rainer Maria Rilke.

Est-ce ainsi que les hommes vivent
Et leurs baisers au loin les suivent.
Elle était brune elle était blanche
Ses cheveux tombaient sur ses hanches
Et la semaine et le dimanche
Elle ouvrait à tous ses bras nus
Elle avait des yeux de faïence
Elle travaillait avec vaillance
Pour un artilleur de Mayence
Qui n'en est jamais revenu.

Il est d'autres soldats en ville
Et la nuit montent les civils
Remets du rimmel à tes cils
Lola qui t'en iras bientôt
Encore un verre de liqueur
Ce fut en avril à cinq heures
Au petit jour que dans ton coeur
Un dragon plongea son couteau

Est-ce ainsi que les hommes vivent
Et leurs baisers au loin les suivent.


Tot és qüestió de decorats.
Canviar de llit, canviar de cos.
I encara bo que sóc jo
que m'he trait a mi mateix,
jo mateix que m'arrossego i em disperso,
i la meva ombra es despulla
en els braços idèntics de les noies
on jo creia que hi trobaria un país.

Cor lleuger, cor canviant, cor pesant.
El temps de somiar és ben curt.
Què en faré dels meus dies?
Què en faré de les meves nits?
No tinc amor ni casa,
ni cap lloc on viure o morir.
He passat com un rumor.
M'he adormit com el brogit.


Va ser un temps irracional.
Havíem instal·lat els morts a taula.
Havíem fet castells de sorra,
vam prendre els llops per gossos.
Tot es va capgirar i els pols van canviar.
La funció era o no divertida?
Jo hi vaig fer un mal paper,
va ser perquè no comprenia res.

És així com viuen els homes?
I els petons els segueixen ben lluny.

Al barri de Hohenzollern,
entre La Sarre i les casernes,
com les flors de l'alfals
florien les sines de la Lola.
Tenia un cor d'oreneta
sobre el canapè del burdell.
Jo hi anava per asseure'm amb ella
entre els singlots de la pianola.

El cel ennuvolat era gris.
Hi volaven les oques salvatges
que cridaven la mort en passar
pels teulats de les cases dels barris.
Jo les veia des de la finestra.
El seu trist cant em va arribar a l'ànima
i em va semblar que hi reconeixia
versos de Rainer Maria Rilke.

És així com viuen els homes?
Els petons els segueixen ben lluny.

Era bruna i de pell blanca,
els cabells li tocaven les anques.
I durant la setmana i fins el diumenge
obria a tothom els seus braços nus.
Tenia els ulls de terracota.
Treballava amb valentia
per un artiller de Mainz
que mai més no va tornar.

Hi ha més soldats a la vila
i a la nit vénen els civils.
Posa't rímel a les pestanyes,
Lola, que aviat marxaràs.
I beu també un vas de licor.
Fou a l'abril, a les cinc en punt
de la matinada que, endins del teu cor
un soldat va clavar el seu ganivet.

És així com viuen els homes?
I els petons els segueixen ben lluny.



Són molts i diversos els artistes francesos que han interpretat i versionat la cançó: Bernard Lavilliers, Bianchi, Catherine Sauvage, Francesca Solleville, Françoise Kucheida, Les Hurlements D'leo, Manu Lann Huel, Marc Ogeret, Michel Hermon, Philippe Léotard, Serge Utgé-Royo, Yves Montand; i també el mateix Léo Ferré, amb qui us deixem (no hem trobat cap versió en viu, però aquest collage d'imatges de l'expressionisme alemany de l'època il·lustren magníficament aquest poema).



I a Mediamus s'adhereixen a la celebració de l'Any Espriu amb el poema "He mirat aquesta terra", musicat per Raimon.












Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada