Els plaers inesperats que deparen les noves plataformes musicals semblen no tenir fi. Normalment, conduits per una lògica voracitat melòmana, tendim a l'escolta diversa. Cada dia discos diferents, cada dia una descoberta. Es van multiplicant les referencies com si arribéssim a veure un quadre a base de comptar pinzellades o si anéssim a un concert amb un mesurador de freqüències.
Però sovint descobrim altres formes del plaer musictecari. L'escolta consecutiva, comparada i atenta de la mateixa peça a càrrec de diferents interpretacions. Això és particularment significatiu en el jazz i la música clássica, on les peces passen de mà en mà, buscant el seu intercessor. No és igual amb el pop i el rock, on l'autoria sembla tenir raons de pes per no independitzar l'obra del seu creador.
Farem la una senzilla prova en aquest post, per animar a aquest exercici sensible pràcticament impossible abans.
Beethoven, Quartet no. 15, III. Molto Adagio
Beethoven ja feia 20 anys que era sord. Havia patit una greu malaltia que quasi acaba amb la seva vida i va escriure un quartet per agrair la seva salvació. Era el 1825, i no tindria gaire temps per més. Va morir al 1827, després haver-se passat els últims anys de la seva vida dedicat a la composició de quartets de corda que mai sentiria.
Triem el III moviment d'aquesta peça per què la seva qualitat elàstica. És una peça de notes llargues, amb l'única interrupció d'una melodia primaveral que apareix al principi i al final de la mateixa. La resta són molts minuts de notes sostingudes, generant una tensió que ja és més del món romàntic que del clàssic.
Aquí teniu, més 22 interpretacions només d'aquest moviment. 5 hores de música donant voltes sobre sí mateixa. La més llarga arriba als 19:40 minuts, la més ràpida als 9:10. En totes elles l'esperit de Beethoven queda palès i la seva bendició de viure és igualment evident.
Passar tot un dia amb aquestes interpretacions permet aprofundir en la peça, en aquest petit moviment, d'una forma extraordinària. Podem seguir-la també amb aquesta partitura ambulant:
Conèixer una peça és quelcom lent, pacient, interior. La repetició acaba empapant-nos, però un cop cali es quedarà per sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada