Tocata i...

Doncs no, aquesta entrada no parla ni de Bach, ni de l'art de la fuga. Tampoc de la forma musical renaixentista. Parla de tocadiscos, als anys vuitanta també anomenats tocates. Un cop feta la broma fàcil, aclarir que més que una entrada, les línies següents són un petit recull de curiositats al voltant dels plats i els discos en suports peculiars. I és que als tocadiscos a més de vinils, també s'hi poden escoltar: 

Discos de xocolata (Si us hi fixeu en el segon vídeo, apareix un disco de Superelvis, el grup d'Anki Toner, músic experimental i conegut col·leccionista de discos i objectes gramofònics. ¿Una casualitat!?) 





Cd's

 



Hi ha models, com el "dedodisco" que funcionen sense electricitat  

 I d'altres, com "L'Extreme Speed Record Player" que poden anar a més de 45 rpm i de 33 rpm 

Tots els vídeos que heu vist estan extrets del bloc "La tienda de discos del Sr. Juandó".  "Discos Juandó" (Giralt El Pellicer 2B, Bcn) és la botiga de Marcos Juandó, un dels fundadors de l'enyorat "Powder Room" de l'Apolo i un dels organitzadors del club de soul Movin' On de Barcelona. L'últim dijous de cada mes, podeu trobar el Sr. Juandó punxant discos al "Bar Ginger" (Pl. Sant Just, 1 Bcn) i el divendres següent, punxant i venent soul al "Soul For Sale" del Marula Cafè (Escudellers, 49 Bcn). A la seva botiga trobareu vinils de segona mà de quasi tots els estils. A l'Ampli acabem l'any amb una sessió de discos de pedra del Sr. Juandó a 78 rpm, realitzada a "El cabaret elèctric", programa de ràdio d'Icat.cat per on fa uns anys també van passar els musictecaris. 

La discoteca d'AMPLI, LXXI: Last Christmas Ever Vol.3 / The Missing Leech

Captain Crook Records és un segell d'Eugene, Oregon (EUA), dedicat a l'antifolk i les diferents variants de l'indie lo-fi. Cada any per Nadal, Captain Crook treu un recopilatori de nadales interpretades per diferents artistes. Enguany "Last Christmas Ever Vol.3", s'obre amb "Oh my deer!", una cançó d'un músic de Sant Joan de Vilatorrada que es fa dir "The Missing Leech". "Oh my deer" explica la història d'un noi que volia ser cantant de folk, però que no ho va poder ser perquè els seu amics els agradava el "black metal". 


  Darrere de "The Missing Leech" s'amaga Maurici Ribera, responsable també del programa de ràdio "Trilogy". A les seves cançons trobem indie, punk i antifolk humil, però orgullós i honest, de lletres originals, humorístiques  i falsament ingènues. Els seus directes són molt divertits i en les distàncies curtes les seves cançons guanyen molt. Després de veure'l en viu potser estareu d'acord en què "afinar és de covards i assajar d'il·lusos". "The Missing Leech" ha fet gires pel Regne Unit, Nova Zelanda, Canadà, França i Estat Units. L'any que ve té previst actuar al Japó. Com a teloner, ha obert per, entre d'altres,  "The Wave Pictures", Simon Finn i Daniel Johnston, un dels seus referents. "Hola, com estàs?" és un disc de tribut a Daniel Johnston, dirigit i coordinat per Maurici Ribera, on diferents bandes d'aquí i d'allà versionen cançons del texà. 

"The Missing Leech" té un blog i un bandcamp on es poden escoltar, descarregar o comprar els seus discos i cançons, d'estètica "Do it Yourself". El 2012 ha publicat el doble single "Friends of Nacho Cano" (basat en fets reals). "A set of  dreams in lo-fi" (El Mamut Traçut, 2010) és el seu primer treball, on destaquen "Missing my own show" i "TV Crusaders". Del segon disc "Trompetes a Holanda" (El Mamut Traçut, 2011), cantat en català, destaquen "1998", "L'amic dels Beatles", "Unicorns psicodèlics" i la millor del lot "Confusions". I recordeu no és el mateix "The Missing Leech" que "The Missing Link". 

"La vida sigue igual". Una banda sonora per a l'Apocalipsi (?)

De moment sembla que no s'acaba res i que tal com cantava en Julio, "La vida sigue igual". La gent desplaçada a Bugarach -l'únic poble del món que havia de sobreviure- que no desesperi. A falta d'una hecatombe maia,  encara els queda el final cristià. I a més sempre  poden buscar consol en un llibre. Concretament a les pàgines de l'al·lucinant "L'apocalipsi, o llibre de la revelació". Hi trobaran sang i foc, genets de colors, llagostes antropomorfes, bèsties marines i plagues devastadores. I també música.

A més de set mortíferes trompetes -la setena ha inspirat nombroses cançons heavies. La més famosa, segurament, és aquesta-, hi ha cítares, càntics i cançons que només poden aprendre els escollits. La llista de cançons que hem preparat els musictecaris per sumar-nos a la festa, està oberta a tothom, com les biblioteques, i no cal dir que ens agradaria superar els 144.000 oients. Així doncs, "Qui tingui orelles que escolti què diuen les biblioteques als seus usuaris (ciutadans). ¡Música, mestre!





 Bonus tracks: 

La revista National Geographic també ha elaborat una llista amb l'ajuda dels seus lectors.

 A principis dels 80's, l'ambient era més apocalíptic que no pas ara. Bandes com els "Desechables" en són una bona prova.

Selecció de concerts a Youtube

Youtube és, probablement, el magatzem més important de vídeo i àudio a Internet. Algunes dades que ens il·lustren sobre la magnitud d'aquest lloc web:

El propi concepte de televisió està canviant, mutant. Internet i, en concret, Youtube en són responsables. Sense més, tot seguit una selecció de moments històrics en forma de concerts. La música parla per si mateixa. Heterogènia. Que en gaudiu!

El saxo solo: Spirits, Liba i Jack Torrance

El saxo és un instrument que ha marcat la música contemporània i popular dels últims cent anys, especialment impulsat gràcies al jazz. La seva capacitat de sobrevolar la música i la seva sonoritat oberta, flexible, el fan ideal per aquesta funció.

Són pocs, però, els qui han gosat tocar-lo sol, sense banda ni harmonia ni ritme d'acompanyament. Un dels últims en incorporar-se a aquesta difícil pràctica és el saxofonista Liba Villavecchia, de qui ja us n'hem parlat. Liba acaba de publicar un disc anomenat Spirits on explora les possibilitats del saxo solo. Ho fa amb la seva proverbial llibertat i una inspiració lírica. En teniu una mostra al disc en homenatge a Ornette Coleman:

La Biblioteca Vapor Vell l'ha convidat a fer una demostració de saxo solo, com una prolongació d'aquest disc. El periodista Jack Torrance obrirà la sessió amb una dissertació sobre la curiosa tradició d'aquest tipus d'enregistraments. Jack és el percutor d'un dels blogs més interessants sobre músic, el ja inel·ludible Overlook Hotel. També és impulsor de l'irreductible món dels saxofonistes arriscats d'aquest país. Una mostra la trobareu aquí.

Serà el dijous, 20 de desembre, a les 19 h., a la Biblioteca Vapor Vell.

 

Així doncs, una barreja de difusió i performance en directe, amb dos talents complementaris. Una jornada musictecària de primer ordre.El mateix Jack Torranca l'ha presentada així.

No us la perdeu!

Per obrir boca, un playlist de saxos solitaris:

I el gran Evan Parker, un dels grans especialistes en aquesta disciplina, en barrena.

-------------------------------------------------------------------------------------------------

Her Doktorr, el misteriós personatge que viu al costat d'aquest bloc, va considerar oportú afegir l'intrigant text en anglès que incorpora Spirits, per si algú el volia desentranyar. Difusió i misteri, un alicient a pensar.

Spirits contains material for making spikes. Perhaps just one: the nail that binds a folding fan. We ride upon its hallucinated forge and after wandering around the edges, Liba brings us to a curve. There's someone there! Stop! And the fan opens.

This album is an intestine polaroid. After months of searching, accumulating ideas like someone gathering firewood, Liba stands in front of the mic, by himself, and plays what he wants. To play what we want… if we could! The result is myriapod, intravenous, ninja.  Its raw materials are sensibility phosphenes that only the child from Sixth Sense would see. It´s an album that follows us with its eyes.

We will never exhaust the beauty of things, but in attempting to do so, these saxophones cross the limits of what is manifest. There are acrobatics both intimate and seismograhic, ghostly hummingbirds launched toward a crater of ears. In moments, it seems to be fresh from the oven of the Big Bang's baker. Every note is an isobar, a trickle of water between the fingers, Golem's mud, a shoetree of indian's smoke, body for auras. The album drives its nail into the very center of the listener and opens its fan, closing our eyes like spirits.

Les playlists del Music Spy - 2012

Per si sentiu curiositat, estem començant a elaborar les playlist resultants del Music Spy Club via Spotify. No sempre són perfectes, perquè alguns discos encara no estan a la base de dades (per prematurs o pretèrits). Però les anirem actualitzat.

Aquí teniu les tres d'aquest últim trimestre:

La del Miqui Puig, pop a tutiplén!

La del Kiko Amat, seguint el seu llibre "Eres el mejor, Cienfuegos"

La de Manos de Topo, vía Miguel Angel Blanca:

Recordeu que us hi podeu suscriure!

Music Spy Club amb Miqui Puig

Com sabeu, el MUSIC SPY CLUB és una trobada singular amb músics, crítics i agitadors artístics. La seva fórmula és senzilla: l’espia punxa i comenta 10 peces publicades durant els últims 12 mesos. Un espai de descoberta ideal per a musicòmans sense manies que vulguin conèixer propostes artístiques recents.

Ja us em parlat en diverses ocasions. Per si voleu abundar, aquí. Han participat al llarg d'aquests anys Ignacio Julià, Guille Milkyway, Lluis Hidalgo, Santi Balmes, Christina Rosenvinge, Refree, Nando Cruz, Manos de Topo, Jaume Sisa, Quim Casas, Xavi Sánchez Pons, Za!, Óscar Dalmau, Javier Blánquez, Juan Cervera, Kiko Amat, Jordi Turtós, Jordi Bianciotto, Roger Roca. Raul Minchinela i fins i tot l'inefable Miguel Noguera.

Aquest divendres, 14 de desembre, a les 19 h., comptem amb un espia singular: MIQUI PUIG

Cantant i compositor de Los sencillos, el mític grup de funk pop amb qui va editar 6 discos, la seva carrera s’ha prodigat en molts fronts artístics. En solitari, ha publicat ja 5 treballs. És DJ habitual a Barcelona, amb actuacions a festivals com el Sonar o el Primavera Sound. És actor ocasional i col·laborador cultural a programes de ràdio i televisió. El seu bagatge el converteix en un spy musical imprevisible.

Aquí el teniu en acció:

Promet una sessió de passió musical irreductible. No us la perdeu!

Lloc:
Biblioteca Vapor Vell (pstge. Vapor Vell s/n, al costat de la Plaça de Sants).

93 409 72 31  -  b.barcelona.vv@diba.cat

www.bcn.cat/bibvaporvell

Les trobades són obertes, gratuïtes, i comencen a les 19 h.

La biblioteca d'AMPLI #14: I am Ozzy (confieso que he bebido)

Ozzy Osbourne I am Ozzy (confieso que he bebido)

Barcelona: Global Rhythm Press. 2011. 358p
ISBN: 978-84-96879-54-6

En una entrevista recollida al llibre "Todos te quieren cuando estás muerto. Viajes al interior de la fama y la locura" (Contra Ediciones. Barcelona, 12), el periodista Neil Strauss preguntava al pioner del heavy metal Ozzy Osbourne, si no havia pensat mai en escriure un llibre sobre la seva vida. El príncep de les tenebres li va contestar (p.436): “Hace tiempo llegué a un acuerdo para escribir uno. Pero tengo que consultar un montón de viejos amigos para que me refresquen la memoria. Si de algo me arrepiento es de no haber llevado un diario, ¿sabes? Porque siempre he estado hecho una mierda”. Per sort, Ozzy Osbourne va aconseguir recordar i va dictar al seu notari els episodis més hilarants de la seva esperpèntica vida, que van acabar convertits en les memòries del padrí del heavy: I am Ozzy (confieso que he bebido).





La lectura d’aquest llibre provoca dolors abdominals, gestos d’incredulitat- ulls desorbitats, mans a la boca i al cap- i llàgrimes, moltes llàgrimes. La còrnea us brillarà com mai, perquè és impossible llegir aquest llibre sense plorar. I és que fins i tot els peus de foto fan riure. La biografia d’Ozzy Ousbourne, fundador de la influent banda Black Sabbath, està plena de despròposits, d’aconteixements tan tràgics com rídiculs, d’actes ordinaris i vergonyosos que atempten contra el decòrum, la intel•ligència, el sentit comú i les lleis més elementals de la preservació i la supervivència. Però és molt i molt divertida, perquè l’Ozzy Ousbourne es riu de tot i no es pren seriosament ni a ell mateix.

 Durant tres décades, l’Ozzy Osbourne s’ha dedicat al cultiu de la politoxicomania amb combinacions mortíferes de drogues i alcohol i ha sobreviscut per explicar-ho. A més d’ingerir quantitats industrials de psicotròpics, quan era jove el van tancar a la presó per robar tres vegades seguides a la mateixa botiga, la seva discogràfica li va prohibir l’entrada a les seves oficines, va decapitar d’una queixalada primer un colom i després un rat-penat. El van obligar a vacunar-se contra la ràbia, el van acusar d’incitar els adolescents al suïcidi, de satanisme i de l’intent d’assassinat de la seva dona. Es va pixar al monument nacional de l’Álamo i a sobre del seu sogre. El van fer fora de Black Sabbath –que van continuar i van canviar fins a sis vegades de cantant- , però es va refer gràcies a l’habilitat i l’ambició de la seva dona Sharon, amb una carrera en solitari que li va fer guanyar milions. Anys més tard, va augmentar la seva fama i fortuna participant amb la seva família al reality show The Osbournes.





Tot i que a les seves memòries hi ha tota mena d’excessos i un retrat de la indústria musical de l’època, que li donava tot el que demanava –cases, cotxes, etc- excepte diners, es troba a faltar que el Madman parli més de música. Al llibre queda clar que l’inhòspit entorn on van crèixer els membres de Black Sabbath, la grisa i industrial ciutat de Birmingham, no convidava a fer ni el hippie ni pop, que el so pesat i dens del grup era culpa del guitarrista Tony Iommi, que les lletres fosques i ocultistes les escrivia el baixista Geezer Butler, que Bill Ward tocava la bateria i que l’Ozzy hi posava la veu, ocasionalment l’harmònica i sempre la bogeria.


  

 Dels seus discos en solitari, l’Ozzy en parla poc. Parla més de les gires i dels espectacles que muntava pels concerts –una mà gegant el dipositava a l’escenari, tirava carn crua al públic-, que dels seus àlbums. "Blizzard of Ozz" (1980) i "Diary of a Madman" (1981), enregistrats amb la seva primera banda, composta per Lee Kerslake, Bob Daisley i el virtuós i malaurat Randy Rhoads, tot i que arrosseguen el so de les produccions de l’època, són dos discos que estan bé. Pel que fa als treballs amb Black Sabbath, molta gent considera que els seus tres primers discos, "Black Sabbath" (1970), "Paranoid" (1970) i "Masters of the reality" (1971), són els millors. Però pel líder de Black Flag, Henry Rollins, ho són els sis primers àlbums de la banda, els tres abans esmentats més "Vol.4 "(1972), "Sabbath bloody Sabbath" (1973) i "Sabotage" (1975). No seré jo qui contradigui el musculós Henry Rollins.

La Biblioteca d'AMPLI #13: Evguénie Sokolov

Serge Gainsbourg Evguénie Sokolov 

Madrid: Antonio Machado Libros, 2008. 88p.

ISBN: 978-84-774-822-9

Després de veure la caca del Festival d’Eurovisió, aconteixement que més que aplaudiments es mereix una sonora petarrellajada, és inevitable recordar i enyorar Serge Gainsbourg. Gainsbourg va composar una cançó, la irònica “Poupée de cire, poupée de son”, interpretada per Frances Gall, que també va guanyar el tronat festival.

A no ser que algú s’atreveixi amb una versió, no tornarem a sentir Gainsbourg a Eurovisió. Encara que de primer la idea pugui espantar una mica, una versió d’Evguénie Sokolov , una simfonia de pets sobre ritmes reggae, inclosa en l’àlbum Mauvaise nouvelles des étoiles, no desentonaria en l’ambient pestilent del festival. Mentre esperem que algun descerebrat s’atreveixi amb Gainsbourg, sempre podem buscar consol en la seva discografia, i en la única novel·la que va escriure i que té el mateix títol que la cançó: Evguénie Sokolov. Gainsbourg va escriure aquesta novel·la després de trencar amb la seva musa, Jane Birkin, i després d’aconseguir finalment l’éxit amb el seu disc de freggae Aux armes et caetera, que també va ser un escàndol per la polèmica versió de la Marsellesa que contenia.



Evguénie Sokolov, empesta. No perquè la novel·la sigui una merda, sinó perquè el seu protagonista, Evguénie Sokolov, és un pintor que pateix flatulències. Un dia mentres està pintant es tira un pet tan potent que sacseja amb tal violència el seu braç, que al mirar la tela que estava pintant s’adona que la seva creació és prodigiosa. Gràcies a aquesta nova tècnica, Sokolov comença a pintar “gasogrames”, unes obres que li reportaran éxit, diners i el favor de la crítica, però que també el destruiran.

Com a complement de la lectura d’Evguénie Sokolov, és recomanable llegir Serge Gainsbourg. La biografía (Random House Mondadori, 2007) de la periodista Sylvie Simmons. En aquest llibre, l’autora dedica un capítol sencer, El arte de tirarse pedos a la novel·la, sobre la que escriu:" Evguénie Sokolov es un erudito relato tragicómico de un joven que supera su sufrimiento (debido en su caso a unos fuertes gases intestinales) canalizándolo por medio del arte, lo que le reporta un gran éxito. Tratándose de Serge, su narración funciona a diversos niveles: como exposición de las profundidades a menudo infames desde las que puede surgir un arte exquisito, como análisis de la dualidad de la condición humana (al estilo Vu de l’extérieur) y como perspicaz disertación sobre la fama  y sobre el hecho de que los artistas de éxito sean adulados por producir, en ocasiones literalmente, mierda.”

Guia de flamenc - Biblioteca Ramon d'Alòs-Moner

Els companys de la Biblioteca Ramon d'Alòs-Moner comparteixen un cop més la seva iniciativa musical. Si voleu veure els anteriors treballs cliqueu aquí.

El Besòs és territori flamenc, no cal dir-ho i és ara, quan arriba novembre, que ens reafirmem a la nostra flamencura. És ara al novembre que a la Biblioteca Ramon d’Alòs-Moner i al Centre Cívic Besòs es comença a sentir el trasbals que suposa el Cicle (In)fusión flamenca: tirititrán, trán, trán ... s’escola per la porta de la biblioteca. 

Ara han fet una guia de novetats flamenques amb link directe a youtubes i altres recursos d'streaming. No us ho perdeu.

Kiko Amat al Music Spy Club

El MUSIC SPY CLUB és una trobada singular amb músics, crítics i agitadors artístics. La seva fórmula és senzilla: l’espia punxa i comenta 10 peces publicades durant els últims 12 mesos. Un espai de descoberta ideal per a musicòmans sense manies que vulguin conèixer propostes artístiques recents.

Ja us em parlat en diverses ocasions. Per si voleu abundar, aquí. Han participat al llarg d'aquests anys Ignacio Julià, Guille Milkyway, Lluis Hidalgo, Santi Balmes, Christina Rosenvinge, Refree, Nando Cruz, Manos de Topo, Jaume Sisa, Quim Casas, Xavi Sánchez Pons, Za!, Óscar Dalmau, Javier Blánquez, Juan Cervera, Kiko Amat, Jordi Turtós, Jordi Bianciotto, Roger Roca. Raul Minchinela i fins i tot Miguel Noguera.

Aquest divendres, 23 de novembre, comptem amb KIKO AMAT

És escriptor accidental, periodista cultural sense carrera, anglòfil militant i apassionat fan del pop. Escriu per al suplement Cultura/S de La Vanguardia, la revista Rockdelux i altres mitjans. Codirigeix el festival Primera Persona al CCCB i condueix amb mà d’acer la seva web, Bendito Atraso. Actualment viu a Barcelona amb els seus pèl-rojos dona i dos fills, quatre mil discos de vinil i una Vespa oxidada. A Anagrama ha publicat quatre novel·les: El día que me vaya no se lo diré a nadie, Cosas que hacen BUM, Rompepistas i la nova, Eres el mejor, Cienfuegos. També és autor d’un llibre d’assaigs pop, Mil violines, per a Random House Mondadori i va codirigir durant anys el fanzine La  Escuela Moderna

Promet una sessió de vinils i passió musical irreductible. No us la perdeu!

P.D.: La seva última obra, Eres el mejor, Cienfuegos, s'acaba de publicar fa 4 dies (literals). Us adjuntem un tema que té un protagonisme especial en la mateixa.

Lloc:
Biblioteca Vapor Vell (pstge. Vapor Vell s/n, al costat de la Plaça de Sants).

93 409 72 31  -  b.barcelona.vv@diba.cat

www.bcn.cat/bibvaporvell

Les trobades són obertes, gratuïtes, i comencen a les 19 h.

-------------------------------------------------------------------------------

El resultat de la sessió:

	THE CLAIM Plastic Grip Ep: Say so 1992		XTC Mayor of Simpleton Àlbum: Oranges & Lemons 1989
	TIM HARDIN If I were a carpenter Àlbum: Tim Hardin 2 1967		THE STRINGRAYS Love of a kind Àlbum: Cryptic and coffee time 1987
	GOD My pal Single: My pal 1987		THE RUBINOOS Gorilla Àlbum: The Rubinoos 1977
	CALVIN JOHNSON & THE SONS OF THE SOIL Love travels faster Àlbum: Calvin Johnson & The sons of the soil 2007		BILL FAY We have laid here Àlbum: Bill Fay 1971
	MEGA CITY FOUR Messenger Àlbum: Who dare wins 1990		SKIN-DEEP All the fun     Àlbum: Moret than skin-deep 1988
	CLIFF BENNETT & THE REBEL ROUSERS You make me happy Àlbum; Cliff Bennett & The rebel housers 1964		JONSTON Apaga y enciende     Àlbum: Veo visiones 2012
	TELEVISION PERSONALITIES Privilege Àlbum: Privilege 1989		THE BATS Miss these things       Àlbum: Daddy’s highway 1987

Short Cuts (Vides Creuades): Biblioteques i indústria musical

Primer de tot, per molts anys a tothom: Sones farà cinc anys al desembre, Aloud en farà deu al febrer. Bankrobber en va fer deu l’any passat, Saltamarges un i Bcore en porta quinze en actiu.  Segur que m’he oblidat de felicitar algun segell discogràfic, però n’hi ha tants que no deixar-se’n cap és díficil.

Per continuar fent anys en el canviant món de la música i adaptar-se a l’era digital, aquests segells independents han optat per diferents estràtegies i eines. Tots els segells abans esmentats tenen presència a Spotify i Itunes i botiga pròpia. També tots publiquen en vinil alguns dels seus discos i amb la compra del plàstic, regalen la descàrrega digital.  Sones ofereix en preview algúns dels seus discos, per posar un exemple recent, podeu escoltar el de Lorena Álvarez y su Banda Municipal a Playground Mag.

Bankrobber ha ofert descàrregues gratuïtes d’alguns discos abans de posar-los a la venta, com és el cas de Macho i Guillamino12 (també disponible a l’aplicació d’Iphone) ; i a més a més, a la seva web, tots els músics del seu catàleg tenen el llistat de mitjans que utlitzen: bandcamp, last.fm, facebook, etc. Aloud té una política pròpia de descàrregues; Saltamarges ofereix les descàrregues de manera gratuïta i la possibilitat de comprar el disc en format físic al seu bandcamp. Bcore també té un bandcamp on es poden escoltar els seus discos,  i a la seva web té un apartat de ràdio i multimèdia.

Probablement, m’oblido d’esmentar alguna altra eina que tots aquest segells fan servir per difondre la seva música, però tampoc és la meva intenció fer-ne un inventari exhaustiu. Els que cito ja em serveixen per mostrar la quantitat de canals que utilitza la indústria per promocionar els seus artistes. Estic convençuda que la majoria de biblioteques ja coneixen aquest canals, però en el cas que no fos així, els seria útil fer-los un cop d’ull i utilitzar-los per dinamitzar i complementar el seu fons musical.

Potser estaria bé que els cursos de prescripció musical i cinematogràfica adreçats a bibliotecaris i bibliotecàries, també expliquessin que opina la indústria de les diferents eines digitals que han aparegut, perquè es decanten més per unes que per les altres i cap a on pensen que anirà la música en un futur. Aquesta setmana, en motiu del llançament de Google Music, s’han publicat dos articles que més que respostes a les preguntes que he formulat

unes línes abans, ofereixen interessants reflexions sobre el tema. Aquests articles són Preguntes sense resposta i El servei de música en streaming Google Music arriba a casa nostra.

I encara seria més interessant saber, què opina la indústria musical sobre les biblioteques, si n’espera alguna cosa, si compten amb nosaltres en el futur, si ens consideren actors en el negoci de la música, si saben què fem i què podem fer per la música, a més de comprar discos i deixar-los en prèstec. I es que encara que pugui semblar que la música i les biblioteques agafaran camins diferents, aquest estan destinats a creuar-se, perquè com els relats de la pel·lícula “Short Cuts”, inspirats en els contes de Raymond Carver, formen part de la mateixa història. 

Nous sons per al Segle XXI : Guia de Música electrònica a les biblioteques de Vilanova i la Geltrú

Karlheinz Stockhausen 

un dels pares de la música electrònica

Amplifiquem un excel·lent treball dels musictecaris de Vilanova i la Geltrú, una nova guia musical on s’han reunit els principals documents sonors existents a les biblioteques i que es troben sota el paraigües d’aquest gran gènere que és la música electrònica i que, alhora, inclou diferents subgèneres: la música electrònica, la música electrònica (pop), el dance, la música ambient, el house i el techno.

Aquest és l'enllaç a l'article publicat al bibliobloc de la Biblioteca Armand Cardona Torrandell Un mar de lletres : Nous sons per al Segle XXI – Guia de Música electrònica on trobareu abundant informació , una selecció de vídeos, una playlist a Spotify amb una selecció de temes dels CDs que es poden trobar a les biblioteques de Vilanova i finalment un recorregut cronològic per la història de la música electrònica en una playlist exahustiva (més de 8 hores) a Spotify.

Aquesta és la guia:  

Open publication - Free publishing - More biblioteques

Pautes per l'ús d'Spotify a les biblioteques

El Grup de Treball de Música de la Gerència de Biblioteques Públiques de la Diputació ha elaborat un petit informe sobre l'ús de la plataforma d'Spotify a les biblioteques públiques. Es tracta d'un document on s'exploren algunes possibilitats d'aquesta eina i s'expliquen algunes experiències ja desenvolupades a Catalunya. 

L'AMPLI ja se n'ha ocupat en diverses ocasions, com podreu comprovar aquí. Confiem en que sigui una porta oberta per continuar difonent la música (com a manifestació artística sensible) entre els usuaris. Spotify és només un exemple: l'streaming és el moll de l'ós. 

Gràcies a tots els qui han contribuit a aquesta baula.

MANOS DE TOPO al Music Spy Club

El MUSIC SPY CLUB és una trobada singular amb músics, crítics i agitadors artístics. La seva fórmula és senzilla: l’espia punxa i comenta 10 peces publicades durant els últims 12 mesos. Un espai de descoberta ideal per a musicòmans sense manies que vulguin conèixer propostes artístiques recents.

Ja us em parlat en diverses ocasions. Per si voleu abundar, aquí. Han participat al llarg d'aquests anys Ignacio Julià, Guille Milkyway, Lluis Hidalgo, Santi Balmes, Christina Rosenvinge, Refree, Nando Cruz, Jaume Sisa, Quim Casas, Xavi Sánchez Pons, Za!, Óscar Dalmau, Javier Blánquez, Juan Cervera, Kiko Amat, Jordi Turtós, Jordi Bianciotto, Roger Roca. Raul Minchinela i fins i tot Miguel Noguera.

Aquest trimestre comptem amb:

9 de novembre: Manos de Topo

23 de novembre: Kiko Amat

14 de diciembre: Miqui Puig

Aquesta primera sessió serà a càrrec de Miguel Àngel Blanca, el percutor de MANOS DE TOPO, un dels grups més singulars i interessants del pop dels últims anys. Des d’Ortopèdias bonitas (2007) a l’immens Escapar con el anticiclón (2012) la seva proposta, que barreja lletres viscerals, música enginyosa i una veu extrema ha aconseguit ampliar els límits de la música popular. Miguel Àngel Blanca és el cantant sabadellenc del grup, un pou de referències musicals insondables.

Mireu aquests videos i ja em direu si no val la pena treure el cap per saber d'on a sortit aquesta proposta.

Lloc: Biblioteca Vapor Vell (pstge. Vapor Vell s/n, al costat de la Plaça de Sants).

93 409 72 31  -  b.barcelona.vv@diba.cat

www.bcn.cat/bibvaporvell

Les trobades són obertes, gratuïtes, i comencen a les 19 h.

-------------------------------------------------------------------------------

I les altres sessions... 

KIKO AMAT – 23 de novembre, 19 h.

És escriptor accidental, periodista cultural sense carrera, anglòfil militant i apassionat fan del pop. Escriu per al suplement Cultura/S de La Vanguardia, la revista Rockdelux i altres mitjans. Codirigeix el festival Primera Persona al CCCB i condueix amb mà d’acer la seva web, Bendito Atraso. Actualment viu a Barcelona amb els seus pèl-rojos dona i dos fills, quatre mil discos de vinil i una Vespa oxidada. A Anagrama ha publicat quatre novel·les: El día que me vaya no se lo diré a nadie, Cosas que hacen BUM, Rompepistas i la nova, Eres el mejor, Cienfuegos. També és autor d’un llibre d’assaigs pop, Mil violines, per a Random House Mondadori i va codirigir durant anys el fanzine La Escuela Moderna

MIQUI PUIG – 14 de desembre, 19 h.

Cantant i compositor de Los sencillos, el mític grup de pop amb qui va editar 6 discos, la seva carrera s’ha prodigat en molts fronts artístics. En solitari, ha publicat ja 5 treballs. És DJ habitual a Barcelona, amb actuacions a festivals com el Sonar o el Primavera Sound. És actor ocasional i col·laborador cultural a programes de ràdio i televisió. El seu bagatge el converteix en un spy musical imprevisible.