El saxo és un instrument que ha marcat la música contemporània i popular dels últims cent anys, especialment impulsat gràcies al jazz. La seva capacitat de sobrevolar la música i la seva sonoritat oberta, flexible, el fan ideal per aquesta funció.
Són pocs, però, els qui han gosat tocar-lo sol, sense banda ni harmonia ni ritme d'acompanyament. Un dels últims en incorporar-se a aquesta difícil pràctica és el saxofonista Liba Villavecchia, de qui ja us n'hem parlat. Liba acaba de publicar un disc anomenat Spirits on explora les possibilitats del saxo solo. Ho fa amb la seva proverbial llibertat i una inspiració lírica. En teniu una mostra al disc en homenatge a Ornette Coleman:
La Biblioteca Vapor Vell l'ha convidat a fer una demostració de saxo solo, com una prolongació d'aquest disc. El periodista Jack Torrance obrirà la sessió
amb una dissertació sobre la curiosa tradició d'aquest tipus
d'enregistraments. Jack és el percutor d'un dels blogs més interessants sobre músic, el ja inel·ludible Overlook Hotel. També és impulsor de l'irreductible món dels saxofonistes arriscats d'aquest país. Una mostra la trobareu aquí.
Serà el dijous, 20 de desembre, a les 19 h., a la Biblioteca Vapor Vell.
Així doncs, una barreja de difusió i performance en directe, amb dos talents complementaris. Una jornada musictecària de primer ordre.El mateix Jack Torranca l'ha presentada així.
No us la perdeu!
Per obrir boca, un playlist de saxos solitaris:
I el gran Evan Parker, un dels grans especialistes en aquesta disciplina, en barrena.
-------------------------------------------------------------------------------------------------
Her Doktorr, el misteriós personatge que viu al costat d'aquest bloc, va considerar oportú afegir l'intrigant text en anglès que incorpora Spirits, per si algú el volia desentranyar. Difusió i misteri, un alicient a pensar.
Spirits contains material
for making spikes. Perhaps just one: the nail that binds a folding fan. We ride
upon its hallucinated forge and after wandering around the edges, Liba brings
us to a curve. There's
someone there! Stop! And the fan
opens.
This album is an intestine polaroid. After months of
searching, accumulating ideas like someone gathering firewood, Liba stands in
front of the mic, by himself, and plays what he wants. To play what we want… if we could! The result is
myriapod, intravenous, ninja. Its raw
materials are sensibility phosphenes that only the child from Sixth Sense would see. It´s an album
that follows us with its eyes.
We will never exhaust the beauty of things, but in
attempting to do so, these saxophones cross the limits of what is manifest.
There are acrobatics both intimate and seismograhic, ghostly hummingbirds
launched toward a crater of ears. In moments, it seems to be fresh from the
oven of the Big Bang's baker. Every note is an isobar, a trickle of water
between the fingers, Golem's mud, a shoetree of indian's smoke, body for auras.
The album drives its nail into the very center of the listener and opens its
fan, closing our eyes like spirits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada