Feelies, The. Crazy Rhythms London: Domino, p. 2009
Segurament coneixeu aquella grata sensació d’escoltar una cançó que sempre us ha encantat, incrustada inesperadament en una pel·lícula que esteu veient. El plaer es multiplica quan trobeu que, encara que la cançó tingui vint o trenta anys, s’acobla tan bé a les imatges que hi sembla escrita expressament. Si esteu al cinema, potser us heu de reprimir les ganes de posar-vos a saltar sobre les butaques.
Em va passar fa uns mesos veient Carlos, l’excel·lent cinta del versàtil director francès Olivier Assayas sobre el famós terrorista Ilich Ramírez, àlies “Chacal”. La cançó en qüestió era Loveless Love…
…pertanyent al disc del qual us vull parlar, Crazy Rhythms, i s’adapta de forma tan impecable al ritme de la pel·lícula que el melòman Assayas hi va voler fer servir més cançons de The Feelies, però els de la discogràfica, molt timorats, s’hi van negar adduint que no volien que s’associés el grup amb el terrorisme. Potser van perdre una bona ocasió per ampliar el culte a aquesta singular banda de New Jersey. I és que qualsevol que senti debilitat pel sons de The Velvet Underground, Television o Talking Heads s’enamora de The Feelies a la primera escolta.
Quan l’expert musical Juan Vitoria va escriure l’interessantíssim Discos ocultos. 350 obras maestras de la música contemporánea por descubrir, que era una mena de “cara B” del seu llibre anterior Los 100 mejores discos del rock, no va dubtar en incloure-hi el debut de The Feelies. Sobre Crazy Rhythms diu: “es lujurioso con guitarras aceleradas, frenesí y pop alterado por la rapidez. Las composiciones de Bill Million y Glenn Mercer golpean sin tregua en una secuencia de nervio implacable que tiene inolvidables crescendos [...], canciones que no se escucharán hasta diez años más tarde, cuando infinidad de bandas se muestren admiradoras de estos genios”.
És cert, quan el disc va sortir al 1980, no va vendre moltes còpies, però va resultar influència determinant per una pila de músics, com Peter Buck (R.E.M.), Dean Wareham (Luna) o Ira Kaplan (Yo La Tengo).
The Feelies van tardar sis anys en publicar la continuació, The Good Earth, on feien lloc a les guitarres acústiques, i al 1992, després de quatre discos magnífics, ho van deixar córrer.
Recentment es van reunir, van fer alguns concerts (a Europa no, perquè es veu que tenen por dels avions) i l’any passat ens van obsequiar amb un nou elapé, Here Before, que és una altra meravella.
Us deixo amb un parell de vídeos de The Feelies en directe. El primer pertany a la primera època del grup. Té poca qualitat d’imatge i so, però serveix per fer-se una idea de la intensitat dels seus concerts.
El segon és actual i demostra que es troben en plena forma.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada