dijous, 26 d’abril del 2012

Marianne Faithfull: la maduresa d'una deessa

Article del musictecari Arnold Layne, que ja ha col·laborat amb l'AMPLI anteriorment, aquí. Es va publicar abans al Bibarnabloc, aquí.

Porto mesos descobrint i rescatant discos signats per dones. La “culpa” la té un original i molt recomanable llibre publicat l’any passat, Mujer y música, on el periodista musical Toni Castarnado ens apropa de manera amena i instructiva a 144 intèrprets femenines de música popular (jazz, rock, soul, blues, cantautores…) i a un disc representatiu de cadascuna d’elles.

El recent Easy Come Easy Go (2008) és el disc escollit pel capítol dedicat a la veterana Marianne Faithfull, elecció que pot sobtar algú, que potser optaria pel trencador Broken English (1979), impregnat d’esperit punk, o pel jazzístic i colpidor Strange Weather (1987), però la veritat és que la cantant londinenca està vivint una època d’esplendorosa maduresa que cal reivindicar, i més ara que s’ha confirmat la seva presència en el proper Primavera Sound.

Retrocedim, però, al 1964: Andrew Loog Oldham, l’extravagant mànager de The Rolling Stones (una banda que aleshores només tocava versions), tanca en una cuina Mick Jagger i Keith Richards i els diu que no poden sortir fins que no hagin compost una cançó. Així neix “As Tears Go By”, però com que la troben massa tova per a ells (tot i que posteriorment sí que la interpretaran), Oldham proposa que la gravi una criatura de disset anys d’aspecte innocent i enlluernadora bellesa que acaba de contractar, Marianne Faithfull. Amb la veu d’aquesta, esdevé un èxit planetari i una de les cançons emblemàtiques d’aquella dècada.




Convertida en icona del Swinging London, Marianne encadena uns quants triomfs amb més perles de pop tenyit de folk i quedarà vinculada per sempre a The Rolling Stones: serà la xicota de Mick Jagger, escriurà la cançó “Sister Morphine”, que interpretaran ells, i inspirarà al cantant la lletra de “Sympathy for the Devil” al fer-li llegir El mestre i Margarida, de Mikhail Bulgakov.


A finals dels seixanta començarà una llarga temporada a l’infern per a ella: addicció a l’heroïna, pèrdua de la custòdia del seu fill, intents de suïcidi, morts violentes d’éssers propers, una època vivint al carrer, fracassats intents de rehabilitació… Anirà reapareixent i gravant discos de forma intermitent però la seva recuperació no arribarà fins als noranta, quan ho explicarà tot a les seves fascinants memòries, on mostrarà, a més, una àmplia cultura, sentit de l’humor i fina intel·ligència.
La seva veu actual, rasposa com un paper de vidre, reflecteix una vida al costat de l’abisme i, a la vegada, transmet la serenitat i la saviesa d’una veritable supervivent. Tres discos magnífics corroboren la teoria que és ara, ja venerable àvia, quan està vivint la millor etapa de la seva trajectòria musical. El primer és Before the Poison (2005), amb temes escrits especialment per a ella per dos dels seus admiradors, PJ Harvey i Nick Cave; l’últim, Horses and High Heels (2011), on ha viatjat a Nova Orléans i ha tornat a compondre cançons d’alçada. Enmig, Easy Come Easy Go, el disc que Marianne Faithfull sempre havia desitjat fer.

I que seria realitat al 2008, després de superar un càncer i de triomfar com actriu de cinema en protagonitzar Irina Palm i en papers secundaris com el de mare de Marie Antoniette a la pel·lícula de Sofia Coppola, especialment adient degut a la seva ascendència aristocràtica: el besoncle de Marianne Faithfull era el baró Leopold von Sacher-Masoch, l’autor de la novel·la Venus in Furs, origen del terme “masoquista”. (Cal assenyalar que als seixanta ja havia conegut un gran èxit com actriu teatral interpretant Txèkhov i Shakespeare, i havia aparegut en alguns films de Jean-Luc Godard).


Pel disc, va triar un grapat de cançons que li poguessin resultar autobiogràfiques, encara que fossin d’autors, èpoques i estils diversos (des de Billie Holiday a The Decemberists, de Dolly Parton a Espers, de Smokey Robinson a Randy Newman…), se les va gravar en un cedé, les va estar escoltant durant mesos i les va interioritzar fins al punt de fer-se-les seves.
Amb la direcció del mag del so Hal Willner i un elenc de músics extraordinaris, com Marc Ribot i Greg Cohen (habituals de Tom Waits) o Jim White (Dirty Three), el disc es va gravar en poques sessions i pràcticament en directe, amb col·laboracions puntuals de gent com Rufus Wainwright, Chan Marshall (Cat Power), Antony o el seu vell amic Keith Richards. Els següents vídeos pertanyen a les sessions de gravació i podem comprovar que ben emparada es troba Marianne:





Easy Come Easy Go, que també disposa d’una versió més llarga, porta el subtítol “Songs for Music Lovers”. Cançons per a amants de la música. D’això es tracta, oi?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada